Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

La dona, cap de colla, porta els pantalons i molt oberta

General, , ,

 

L’educació matriarcal en relació amb les expressions “portar els pantalons” i “dur es calçons”.

El 30 de setembre del 2022 posàrem en Facebook un escrit en relació amb l’educació matriarcal: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a portar els pantalons (a dur es calçons), és a dir, a dirigir, de manera democràtica i oberta? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.

En uns missatges del 30 de setembre del 2022 i posteriorment, ens comentaren “La mare va néixer el 1903. Era la petita de deu germans. Ho va fer molt bé i era molt carinyosa amb nosaltres i amb el pare. Per mi, un 10” (Roser Canals Costa), a qui envií un missatge “Ma mare, un dia, a través d’un comentari sobre un cas invers, em vingué a dir que estava ben vist que una dona portàs els pantalons, que fos el pal de paller” i em respongué “Molt bé, pels que sortien guanyant en tot”; “No, Lluís. Els resultats eren de lo que havíem viscut” (Montserrat Cortadella) i, quant a les paraules de ma mare, escrigué “Doncs sí, Lluís. Té raó la mare”; “Com sempre, fantàstiques” (Maria Capellas Carreras), “Jo no dic que ens eduquessin per a portar els pantalons. Més aviat, em van servir de model.

Òbviament, van aconsellar, van comentar, però, de vegades, les paraules se les emporta el vent i, si més no, a mi, em va servir més el viure dia a dia la seva manera de ser i fer” (Rosa Garcia Clotet).

Tot seguit, el mateix dia parlí amb ma mare, per telèfon, per si sabia frases o refranys relacionats amb l’expressió “portar els pantalons”. Em comentà “Quan les dones anaven, totes, normalment, en falda: ‘Ja saps qui porta els pantalons’, ‘¡Mira: esta porta els pantalons!’, ‘En ta casa, ¿què du, en ta casa, la dona, els pantalons?’”. Aquesta tercera frase es solia dir, no necessàriament, en relació amb un home moll.

Quan el 1r d’octubre del 2022 parlí amb ma mare, per telèfon, en relació amb aquest post, em comentà “La meua àvia Consuelo, siga perquè tenia la iniciativa, ella era la que duia la veu cantant, més que l’avi [, el seu marit]. Ella, d’alguna manera, era la cap de colla, sense cap imposició de res. Simplement, perquè era molt activa, molt treballadora”. Igualment, m’adduí que “Hi havia respecte mutu” i que, “Moltes vegades, amb poques paraules, s’entenien”.

En el meu mur, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “La mare, directament, no ens ensenyava a portar els pantalons, més aviat, ens feia reflexionar i buscar la millor manera de fer les coses: això ens portava a veure diferents punts de vista” (Rosa Rovira), “A veure: qui duia els pantalons no era l’àvia Maria, ni ma mare, però es tenia molt de respecte, no por, pel què opinava l’àvia i, a casa, la majoria d’accions a prendre eren consensuades.

Jo, aquests nuclis masclistes i irrespectuosos, no els entenc. Per sort, no era el cas de casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

En el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “Jo, a casa, érem una democràcia i, de ben petites, ja ens ho explicaven tot” (Esther Farres Casas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de setembre del 2022, en relació amb el comentari de Rosa Rovira, escrigueren “Les dones, de sempre, hem gaudit d’una intuïció superior al sexe masculí, i és cert. Amb un poc de mà esquerra, que deim a Mallorca, dominaven els seus homes, no l’establisment oficial, a on no tenien mai ni vot, ni veu” (Rosa Galmes), “A Mallorca, sempre l’amo ha dit, per prendre una decisió: ‘Anem què diu sa madona’” (Marina Garcias Salvà), a qui responguí “Ara que ho dius, mon pare, més d’una vegada, deia ‘Vaig a veure què diu la mare’ (l’Horta de València)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal per part de dones molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, mitjançant el tema de l’educació matriarcal i el de la maternitat, és “Pegueta”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1355, en la costa occidental de l’illa de Sardenya (on està l’Alguer), hi havia una família catalana que s’hi havia establit sota el regnat de Pere el Cerimoniós (p. 100). “El pare era pescador i de la pesca vivia aquesta pobra família.

Pegueta (…) era l’única filla d’aquesta família. Un germà, Benet, era més petit d’ella dos anys, i, de bon temps, s’era dedicat, ell també, a la pesca i ajudava el pare en tots els treballs de barca” (p. 100). Com podem veure, molt prompte copsem un detall: la filla és més gran que el germà,… així com, en la vida dels catalanoparlants, es dona prioritat a lo vinculat amb la dona, amb lo femení.

Tot seguit, llegim que “La mare -una bella i santa dona, encara jove- era l’àngel de la casa, la font a on es desanava el cor del seu (…) marit, Jaume, aquest fort mariner” (p. 100) i, així, és l’home (ací, el marit) qui recorre a la dona, la qual, a més, està ben tractada, no solament perquè era garrida, i, a banda, és ella qui porta els pantalons. I, igualment, la muller tira la casa avant.

A més, “Anna Teresa, la mare de Pegueta, acudia a l’educació dels dos fillets i, sota la seua direcció, emparaven els primers elements de llegir i escriure; en les hores en què el seu home i Benet tornaven a casa, tots es dedicaven a la lectura i Pegueta començava ja a llegir correntment” (p. 100). I, per tant, sense ser una família rica, els pares sabien llegir i estaven interessats perquè els seus fills dominassen la lectura. Cal dir que, en la rondalla, la muller, com a educadora, té, a banda, el paper de mestra, mentres que el seu marit també es dedica a la lectura.

Més avant, copsem que, quan Pegueta (la filla) “ja tocava els 15 anys, la sua estatura agraciada i sortuosa[1] feia rellevar les formes d’un cos ple de força i vigoria” (p. 100), en línia molt semblant a la del germà, Benet, qui, “quan tenia 13 anys, deixava ja entreveure que d’ell fóra adquirit tot: força, vigoria, fermesa d’ànim i de propòsits” (p. 101) i, per consegüent, la jove va en línia amb moltes dones de què ens han comentat en l’estudi sobre el matriarcalisme: fortes.

I, enmig d’aquest ambient acollidor i que, en la rondalla, fins i tot, apareix com una mena de santuari[2], per les bones relacions i pel dia rere dia de la família, “hi havia una altra casa, habitada d’una família aragonesa (…).

Entre les dues famílies, (…) s’anava, a poc a poc, formant un lligam d’amistat i de benevolència que era quasi necessària (…). Així, ells es sentien més units i també, essent de diversa raça[3], sabien que el mateix rei era el que els governava” (pp. 101-102) i, per tant, es reflecteix el matriarcalisme: l’obertura, acollir els altres, la bonesa, etc. entre dos col·lectius.

Al capdavall, veiem que figura el tema de la maternitat i que la dona està ben tractada, ja que el marit, Jaume, quan tornava de la pesca, “abraçava la sua filla i la cobria de besos” (p. 102) i la muller, Anna Maria, captava que li augmentava la maternitat: “I era la filla!” (p. 102).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Afortunada.

[2] “A prop d’aquest santuari” (p. 101).

[3] Tenint present que qui recopilà aquesta rondalla, Carme Dore i Galesio (l’Alguer, 1869-1954), viu una època en què el terme “raça” es vinculava amb el de parlants d’una llengua, això és, amb el de “nació”, considerem que aquest és el significat que rep aquesta paraula en la rondalla.

L’educació matriarcal i la dona, qui té la darrera paraula i molt oberta

General, , ,

 

Una rondalla algueresa en què es reflecteix molt el matriarcalisme, des del primer moment, és “Maria Entaulada”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Primerament, el títol, com llegim en una nota referent al cognom de Maria, “Entaulada”, va unit a un llinatge que “és qualificatiu i resta explicat en la rondalla; equival a ‘revestida d’una armadura de fusta’” (nota 1, p. 58), detall que comença vinculant la dona amb lo matriarcalista, ací, mitjançant la fusta. Igualment, un rei i una reina tenien una filla jove que es deia Maria, i molt garrida (p. 58), però que vivia en la seua cambra, de manera que, ni sa mare, ni els de la cort, la coneixien. Ara bé, un dia cau malalta la mare i, un poc abans de morir, “envia a avisar el marit i li diu: ‘-Mira, espòs meu: ja em veus que sóc partint (…), però no m’importa tant com Maria. Per això, et recoman que la tenguis en compte, a no disgustar-la en res, a deixar-li fer una vida retirada com aqueixa que és fent i, principalment, a no deixar-la xafardejar[1]amb els de la cort’.

‘-En això ets pensant?’, li ha respost el marit. ‘Pensa a salvar-te l’ànima tua i deixa Maria’” (p. 58). Cal dir que l’educació que hauria fet la mare a la filla Maria és present en les paraules de la reina com també el fet que la dona està ben tractada.

Un any després de la mort de la reina, el rei va a la cambra on era Maria, la princesa, i, passats un parell d’anys, el monarca té la idea de casar-se i de fer-ho com li havia indicat la seua muller, qui “li havia dat un anell, dient-li que es cassés amb aquella que li estava bé” (p. 58). Cal dir que l’anell va unit a la renovació i…, igualment, a lo matriarcalista, de la mateixa manera que la corona (per la forma circular, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi i que exposarem més avant).

Un dia, el rei, com que no trobava ningú a qui encaixàs l’anell, veu un senyor i el monarca li comenta: “-I cosa vols que tengui?’, li ha respost el rei. Són ja dos anys que és morta ma muller i no puc trobar una jove que li vagi bé aqueix anell, perquè ma muller m’ha dit ‘-Esposa aquella qui estava bé aqueix anell’” (pp. 58-59). Per tant, àdhuc, després de morta la reina, el seu home continua fidel a la paraula i, de pas, es fa lo que vol la dona. I aquell home (que era el dimoni) li contesta “-Tens en casa la dona que cerques (…); mesura, mesura aqueix anell a ta filla i veuràs com li està bé’.

La filla se’l mesura i estava com a pintada” (p. 59). Com captem, i també llegim en la nota 22, “L’anell, doncs, apareix com a femení” (p. 59), detall que empiula amb les paraules d’Angie Simonis,… plasmades en el 2012 en la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres” (publicada per la Universitat d’Alacant), això és, més de vint-i-cinc anys després d’haver-se editat el llibre de les rondalles alguereses en la versió que ací utilitzem (de 1985): “los símbolos del eterno femenino: los elementales, como (…) las redes, los escudos” (p. 87) i “Los símbolos de la gran madre nos rodean desde tiempos arcaicos (…), como el cuerno, el laberinto, la espiral, el espejo, la corona (…) y se manifiestan en los períodos cazadores y recolectores del ser humano” (pp. 89-90). Per això, hi tenen a veure amb el revestiment amb armadura de fusta (la fusta i una capa que li fa d’escut) i amb l’anell que apareixen en aquesta rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “confàlfara”, amb el significat “xafarderia, conxorxa” (nota 10, p. 58).

 

 

La crítica irònica en poemes i en l’educació matriarcal

General, , , , , ,

 

També vinculat amb el tema de la crítica irònica a què feu esment ma mare dia 7 de març del 2022, respecte a vivències que tenien a veure amb dones de la generació de sa mare o bé de les seues àvies, el 10 de setembre del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿recorrien a la crítica irònica? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Rosa Rovira comentà “No. A casa, sempre ens deien les coses tal com són.

Alguna vegada, quan ens fèiem mal i ploràvem, ens deien ‘Això no és res, no n’hi ha per a tant…’”.

El 10 de setembre del 2022, en el grup “Records del passat”, Rosa Garcia Clotet respongué “Diria que no, tenint en compte que, a casa, no agradava que es critiqués. Deien que cadascú porta la seva pròpia motxilla, com per a ficar-se en els altres”.

Igualment, per mitjà de missatges del 10 de setembre del 2022 i posteriors, aplegàrem “Eren molt sàvies. Se les sabien totes!!! (Pobretes, a la força)” (Maria Capellas Carreras), “Clar. La crítica irònica és una de les senyes que ens identifiquen com a poble” (Josép Antoni Torres Torres), “La meva mare, nascuda el 1914, era una dona molt religiosa i estricta (com la seva mare), gens irònica” (Montserrat Bosch Angles), “A casa, noooo” (Montserrat Cortadella).

Tot seguit, com a exemples de crítica irònica, exposarem uns versos trets del poema “Eixa sabata, és ma mare”, el qual figura en el llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve[1], i en què, a banda, hi ha humor eròtic:

“Per un tranquil avorrir-se

sens sentir aquell ‘Aguarde’s

i, de dalt, baixarem figues’,

totes les dones estaven

esperant la benvinguda

contant contes de comare,

històries de veïnat.

Tots havien d’enterar-se:

si el sabater del racó

li fea[2]l’ullet a Carmen

tenint una cama tiesa

i, ella, un desig de sa mare,

que mostrava mitja nyespla.

Si Pasquala, la comare,

tenia certa berruga[3]

que senyalava l’oratge…

Si la criada de don Rufo

li rossegà un gos les calces

i, allí, el veïnat tenia

esteses totes les bragues” (pp. 75-76).

 

De fet, en la mateixa obra de Maties Ruiç Esteve, però en el poema “Un soterrar humorístic”, el de la sardina, comenta

“Li torcarem els dos[4] colzes

o el bigot, si el du enfangat,

mes eixa dolça ironia

que portem dins, en la sang” (p. 99).

 

En vincle amb això, cal dir que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” [5] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), l’investigador, en l’entrada “Culipardaltes (les) de Lliria” (p. 64), escriu sobre el caràcter expansiu, bromista i festiu dels valencians i que, “així com, en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, potser[6], dient-se mil picardies” i, més avant, exposa “esta frase irònica” (p. 121), com també plasma el tema, en una línia semblant, com ara, quan tracta sobre els pixavins (els habitants de la ciutat de València, en la pàgina 180).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs lingüístics i d’estil.

[2] “li feia”.

[3] En l’original, “barruga”.

[4] En l’original, “do”.

[5]  Amb el text adaptat.

[6] En l’original, “a lo millor”.

 

Refranys en relació amb bagasses, putes i dones velles

General, , , , , , ,

 

Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes, amb les prostitutes, etc.

El 6 d’abril del 2022, Rosa Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:

‘Qui no té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

En línia amb aquest refrany, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (Felanitx,  1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el 2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses, polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

A més, en relació amb la paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra que la)” (p. 24).

Igualment, el 9 de setembre del 2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en eixa línia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la carn’” (Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit, escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata tardana’[1]: xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes, se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.

De fet, on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la dita diu ‘beata tardana’)”. A més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.

Però sí em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i, per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com tothom.

No fer comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar, perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores i 2), sobretot, de pietat per elles”.

Cal dir que, quan el 10 de setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.

La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.

Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.

Finalment, quant a la bagassa d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de l’entrada), pose

“Mateix que[3], a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava “’Monja primerenca, puta tardana’.

La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.

[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.

[3] Equival a “Així com”.

Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

General, , , ,

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.

“La mare ens va ensenyar a ser bondadosos, la sinceritat” (Rosa Rovira)

General, , ,

Prosseguint amb el tema que tractàvem ahir, el 20 d’agost del 2022 rebérem alguns missatges, com ara, “La família, per davant de tot” (Francisca Farre), “La meva àvia era molt bona persona. Sempre va intentar ajudar tant com podia” (Rosa Adroher Bonet) i “La mare ens va ensenyar a ser bondadosos i a creure, perquè ella era la que ens deia ‘Hem d’anar aquí’ o ‘Hem d’anar allà’, ‘Hem de fer això’ o ‘Hem de fer allò’.

I jo ho feia i la creia.

La sinceritat, a no dir mentides: ella no en deia mai o, almenys, jo no ho havia detectat.

A ser generosos: sempre estava a punt de donar coses als altres, encara que ella es quedés sense res.

Tenir empatia, que jo no sabia què era això, però ella sempre pensava en els altres i el perquè de les coses.

A ser soferts al dolor: ella no havia estat mai en cap hospital ingressada, tot i haver patit ensurts durant els seus vuitanta anys que va viure”.

A continuació, li comentí “M’impressiona la manera tan oberta i tan humana de les dones (i de les persones) nascudes abans de 1920. Són una mena de mestres de la vida. Aprens molt a partir de testimonis i de comentaris que hi tenen a veure. Nasquí en 1971”. Aleshores, Rosa Rovira, qui té una filla gran nascuda en 1973, em respongué: “Sí: tenien, i crec que encara, la nostra generació, conserva. El jovent actual ha perdut la meitat.

En el meu cas, els meus fills i nets mantenen tots aquests valors i és d’agrair veure’ls”.

Enllacem les paraules de Rosa Rovira amb unes que podem llegir en l’entrada “Per a totes les grans dones” (https://www.juditmarch.com/language/ca/per-a-totes-les-grans-dones), publicada en una web de Judit March en el 2017, quan diu que ”L’avia, als anys 30, devia tenir al voltant de 20 anys. Jo la recordo com una dona forta i sempre entregada als altres, una dona que, malgrat les difícils circumstàncies, mai la vaig sentir queixar-se, ans al contrari, sempre tenia un somriure i un gest de tendresa per a nosaltres i cap als altres”.

Igualment, en l’escrit “Com deia la iaia” (https://lidiacastronovas.wordpress.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia), plasmat en “El Blog de Lídia”, llegim “La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions.

(…) sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no se sap mai quan pots necessitar un favor (…). Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom”. 

Quan llig escrits en què es convida les dones a actuar amb una mena de mà dura, per mitjà de la masculinitat i de reprimir la part femenina de la persona, em recorde d’eixes paraules que digué cap al 2000 el director d’un orfeó en què jo cantava, quan es dirigí als baixos: “És que canteu com si fóreu ‘maricons’“. Ningú no li digué res, ni tan sols u que, amb el temps, seria batle d’un partit dels que es diuen d’esquerres i que, com m’havia comentat anys arrere, aspirava a ser regidor.

Ara bé, jo, que cantava com a tenor, després de la sessió, me n’aní al director i li comentí que no estava d’acord amb la seua actitud. La seua resposta fou “Jo tinc amics que són homosexuals”. 

¡Quanta hipocresia hi ha, també, en el tema de les dones i quant de políticament correcte!

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare volia que els germans ens avinguéssim molt” (Rosa Rovira)

General

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones amb actituds que afavoreixen la germanor.

El 19 d’agost del 2022, en Facebook, escriguérem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien la germanor? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Primerament, el mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Elisa Serramià Ramon ens comentà “Les àvies van morir joves. Una, de pulmonia.

És molt personal, tot això, i la memòria històrica no afavoreix gaire perquè la unió familiar és cosa de tota la família, no d’una persona.

De matriarcalisme, res de res, més aviat el contrari, i la dona carregava amb tot.

No s’afavoria la germanor perquè, en aquells temps, eren per sobreviure, però sí van rebre de valent molta misèria a Barcelona, i poc plat a taula. Molts van desaparèixer de la família”.

Afegirem un escrit de Rosa Rovira, enviat en un missatge i que, posteriorment, posàrem (la major part) en Facebook. Diu així:

“Afavorien la germanor?

La meva mare, tot i que vivíem a pagès i teníem molt espai per córrer, ella volia que tots els germans ens avinguéssim molt, sobretot, que els grans cuidessin dels més petits.

Amb altra gent de cases veïnes, no hi teníem gaire contacte, però es feia amb tothom.

Recordo: amb cinc anys, jo ja volia anar a l’escola. Marxàvem quatre germans, tots més grans que jo, i, de vegades, em portaven a coll-i-bè perquè caminàvem uns dos quilòmetres i tot era una pujada. I, a la tornada, la fèiem tots contents.

No ens barallàvem gaire pel motiu que érem molt lliures i, si ens atrapava barallant-nos, ens descompartia i sempre ens deia ‘Tot jugant, jugant, jugant… els burros es mosseguen’ (i que ens tractés de burros, ens sabia molt de greu).

Crec que va fer una bona feina.

El proper any 2023 farà cinquanta anys que ens reunim tots els germans i família per fer una trobada de germanor”.

Immediatament, li comentí:  “Un escrit molt interessant.

Ma mare (1943) tracta de crear un ambient de concòrdia i, segons m’ha dit, en alguna ocasió, sa mare li feu costat i la salvà d’una bona espardenyada o pitjor. Per tant, sa mare degué ser-ho.

Com a detall, quan visitàvem els avis materns, la padrina tenia per costum oferir-nos una rosquilleta als nets, fet que ho interprete com que la meua àvia volia estar oberta als nets”.

Llavors, Rosa Rovira ens afegí “La meva mare no ens havia picat mai…

Quan era gran, sempre portava ‘Sugus’[1] a la butxaca, per donar als nets”.

Adduirem que el 19 d’agost del 2022, en el grup “La Tortuga grup d’amics”, Antonio Oliva Sala ens plasmà “El tema és molt extens. Però, en resum, és: Molt amor a la família. Fomentar la germanor amb el veïnat. Viure totes les festes tradicionals. Cuinar molt i bé, amb taula ben parada, cada dia. I estimar molt, i oblidar, més encara, lo desagradable i ofensiu”.

Igualment, en relació amb les paraules de Rosa Rovira, que el 19 d’agost del 2022 posàrem en el meu mur i en molts grups de Facebook, Anna Babra ens comentà “Bona feina, la seva” i li responguérem “Sí, i feta amb bon gust, Anna. I, a banda, ha deixat empremta”.

Finalment, el mateix dia, Montserrat Cortadella, ens escrigué “Sí, totalment”.

Una observació que podem fer és que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, i que hi té més a veure els intents i els ambients d’avinença i, així, no es limiten a lo que, modernament, es diu “festa de germanor” (la qual, com a detall, apareix al final de l’escrit de Rosa Rovira i no al principi).

Al capdavall, adduirem que, com més valoració positiva del camp, de la cultura matriarcalista i de la llengua, major germanor. No ho escrivim per portar-nos l’aigua al nostre molí: una clara majoria dels comentaris (orals i escrits) relatius a dones nascudes abans de 1920 ho plasma.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una llepolia.

La bondat és ben acollida en les cultures matriarcalistes

General, , , , ,

 

En el relat següent, “La flor del lliri blau”, també recollit en el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, i semblant a altres rondalles, un pare estava malalt i només el podia salvar una flor de lliri blau. El pare, que tenia set fills, promet que, qui trobe la flor, serà l’hereu (p. 47). Cada u dels germans tira per un camí i, a banda, tots els germans acorden que, “quan passaren set dies, es veurien en el mateix lloc d’eixida” (p. 47), un detall matriarcalista que figura en rondalles en què uns germans, en un punt, accepten emprendre per camins diferents i, un temps a venir, trobar-se en el lloc on s’havien separat.

“El germà més xicotet es va dirigir cap als Pirineus. Entrà en una xicoteta cova i va trobar una velleta” (p. 47). I, així, copsem dos detalls matriarcalistes: una cova (en què, a més, entra) i la velleta (com a dona). El germà petit “Li va preguntar si sabia on hi havia flors de lliri blau. La velleta li ho va dir i aquest s’encaminà a buscar-la” (p. 47). Per tant, no sols la dona (ací, una anciana) li respon afirmativament, sinó que aplana el camí al jove (l’experiència a l’afany de superació) i, igualment, es fa lo que tria la dona. 

Quan el xicotet ho ha aconseguit, no troba la velleta, però el germà més jove “retornà al lloc on havien quedat” (p. 48) els germans. Aleshores, el germà gran veu que el més petit “tenia la flor de lliri blau, el matà i el soterrà” (p. 48) i, tot seguit, apareixen els altres germans i “li preguntaren si havia vist el xicotet” (p. 48) i, encara que eixos cinc germans s’alegren del fet que s’haja trobat la flor, “buscaren i rebuscaren el més xicotet i, com que no el trobaren, se n’anaren a casa” (p. 48). D’aquesta manera, es plasma el sentiment de germanor que hi havia entre la gran majoria dels germans.

Un poc després, duen la flor al pare i el pare guareix. El pare com també aquests cinc germans i el més gran, se’n van a cercar el més petit i, “en passar son pare pel lloc on havien quedat els germans, es va sentir:

Passa, passa, bon pare.

Passa, passa i no m’anomenes

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau.

La família es va quedar ben estranyada; després, passà la mare i els germans i es va oir el mateix” (p. 48).

Com veiem, el narrador es posa de part de la bonesa i de la sinceritat, ja que trau, principalment, el paper i les accions dels personatges que actuen amb bon cor. Afegirem que l’acte de passar representa una manera d’aprovar, de la mateixa forma que quan permetem que una persona (o més) entren en casa o en un local.

I, com en moltes rondalles, el germà petit, a banda de respondre eixerit, ho farà amb sinceritat i, així, malgrat que deixa passar el germà major, li diu “i no m’anomenes,

que m’has mort en el riu de les Arenes,

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau” (pp. 48-49).

 

Aquest passatge té punts en comú amb el d’algunes rondalles. Ara bé, el final ens indica que la bonesa és lo que prima i lo prioritari en aquest conte, fins al punt que “Van fer un forat i veren el xiquet xicotet. Aquest els ho va contar tot. El pare va condemnar el germà major a mort, però el més petit el va perdonar i, aleshores, el condemnaren a la pena del desterrament” (p. 49).

Adduirem que, al capdavall, hi ha trets relacionats amb el matriarcalisme i amb com vivien molts catalanoparlants, en casa i en la vida diària, sobretot, entre els nascuts abans de 1920: 1) col·laboren i tots fan el forat i recuperen el fill petit, això és, actuen en pro de la bondat, 2) el fill més jove també pot exposar el seu punt de vista, les seues vivències, 3) el pare accepta que el fill que havia sigut perjudicat (el més petit) tinga la darrera paraula, és a dir, copsa parers diferents al seu i tot. I 4) la decisió final ix entre els sis fills de bon cor, el pare i la mare, fet que va en línia amb moltes rondalles en què tiren junta, la resolució es pren després d’escoltar els parers dels diferents membres i, en aquesta rondalla, a més, el fill petit fa un paper semblant al de la dona en la cultura matriarcalista: és determinant. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.