Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura matriarcal promou el vincle entre el rei i els súbdits i el pactisme

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “L’oroneta i el rei Jaume”, arreplegada per Josep Franco i que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, copsem el matriarcalisme mitjançant un precedent del pactisme que, a nivell de les institucions, es considera que s’inicia durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I.

Així, veiem que la mare del rei Jaume I, la reina Maria de Montpeller, mentres que el fill, petit, romangué empresonat, “es va desviure per recuperar el seu fill Jaume (…). I ho va aconseguir, al cap de dos anys de negociacions, gràcies a la intervenció del papa de Roma” (p. 30). Per tant, no apostà per lo militar, sinó per tractat d’assolir un pacte.

A més, la llegenda comenta que la mare del rei “va decidir ocupar-se de l’educació del fill i va deixar les regnes del govern en mans d’un consell de cavallers lleials i valerosos que, units, impediren que els enemics del rei es feren forts” (p. 31). És a dir, que, com veurem un poc després, la reina feia de cap d’estat de manera formal i els nobles ho exerciren així com ara ho fa un govern en la gran majoria dels estats que, en la realitat (per mitjà dels fets, que no de paraules buides molt en línia amb lo patriarcal), actuen democràticament, amb tolerància i obertament, mitjançant els representants del parlament. Així, es plasmen les primeres passes cap a lo que seria un parlamentarisme amb trets clarament matriarcalistes i que, a nivell institucional, perllongaria fins als decrets de Nova Planta de temps del rei Felip V de Borbó (segle XVIII).

Per això, llegim que, en relació amb el rei Jaume I, encara adolescent, “amb el consentiment de la reina Maria, els cavallers lleials li aconsellaren[1] que es casara” (p. 31). A banda, com que el rei volia guanyar-se la confiança dels governats, “Jaume estava decidit a afermar com fóra els llaços que havien d’unir els seus vassalls. De manera que, per a guanyar-se el respecte dels seus súbdits[2], el rei els va convocar a una reunió: volia proposar-los que s’uniren a la corona per a afrontar una gran empresa” (p. 32). Aquests detalls, a hores d’ara, es reflecteixen en moltes famílies catalanoparlants des de fa generacions i, més encara, si, per exemple, ens referim a catalanoparlants que nasqueren en el segle XIX o en el primer quart del segle XX.

Prosseguint amb la llegenda “L’oroneta i el rei Jaume”, recopilada per Josep Franco, també veiem que el rei En Jaume “va convocar Corts a Barcelona perquè volia que s’uniren a la causa l’arquebisbe de Tarragona, tots els bisbes de la corona, els abats dels monestirs i els cònsols de les ciutats més poblades del territori. Quan, després de dos dies de converses, tots arribaren a un acord (…), va començar a preparar la conquesta del regne de Mallorques” (p. 35), en 1229.

I, per a rematar el tema del pactisme i de l’estil matriarcalista de govern (traslladable, igualment, a les famílies catalanoparlants i a molts temes tractats per David Algarra en el llibre “El Comú català”, publicat en el 2015), la rondalla comenta que “Jaume havia aprés de la reina Maria de Montpeller, que la fe sense obres no val res” (p. 36), paraules que ens evoquen a una dita molt comuna entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: “Primer l’obligació que la devoció”, típicament matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al rei Jaume I.

[2] El detall que un rei cal que tracte de guanyar-se la simpatia dels seus súbdits, fins i tot, figura en la rondalla valenciana “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí), en què comenta que un jove, “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”. Són paraules molt en línia amb la visió matriarcalista de la vida i de la política.

El llaurador llaura la terra i li fa fer bon fruit pel bé de la societat

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es copsa molt el matriarcalisme, en aquest cas, quant a la relació amb la terra i per mitjà del símbol del llaurador, és “Es gegants des Puig de Sant Salvador de Felanitx”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En el segon dels relats d’aquesta entrada del llibre, podem veure “I conten també que, una vegada, un gegantet pollastrell[1] davallà quatre passes per baix de Sant Salvador i m’afina dins una coma un home qui llaurava de bous, i allò li vengué ben de nou.

-Oh, quina cosa tan menuda! -diu ell.

S’hi acosta, es treu es falderet de davant i hi posa es bover, es bous i s’arada i ja s’espitxa per amunt a mostrar-ho a son pare, més xalest que una Pasqua.

Com son pare ho va haver vist, va dir a s’al·lot:

-Mira: torna-te-n’ho allà on ho has trobat, abans de més raons; perquè has de saber que això és un llaurador que, amb aquests bous i aquesta arada, llaura sa terra i li fa fer bon fruit i, així, la gent pot viure. Si no fos pes llauradors, tots ens moriríem de fam.

Es gegantet es torna a posar dins es faldar es llaurador, es bous i s’arada i els en tornà allà on els havia trobats.

I, en la seua vida, tornà a dir res pus a cap llaurador” (p. 25).

Així, com veiem, el llaurador fa possible que el camp resulte profitós, el prepara, el llaura i ho fa acompanyat per bous que ell mena, així com, diàriament, ho fa amb la seua vida i, en aquest relat, els animals són els qui porten la càrrega. Per tant, el pagés confia en el demà i, per això, és en el camp.

A banda, el jove agafa el bouer, els bous i l’arada, els alça en un falderet i els ensenya a son pare, com a novetat. I son pare, en lloc de desaprovar el fill i, igualment, amb simpatia cap als treballs del camp i amb empatia per la pagesia, li comenta que, gràcies als qui fan fèrtil la terra, la població pot menjar (s’entén que, ací, parla pensant en moltíssims dels menjars més habituals en les cases, llevat dels que tenen a veure amb la pesca o, per exemple, amb la ramaderia). D’aquesta manera, el pare plasma molt l’educació matriarcal, molt més interessada per pensar en els altres i no sols en u mateix i, òbviament, per col·laborar amb els qui fan possible que visquem millor.

Adduirem que el fill, qui interpreta la resposta del pare com oberta (i que li fa copsar l’empatia cap als altres), accepta la proposta del pare i, més encara: no els deixa en el primer lloc on se li ocorre, ni en la terra on ell triàs destinar-los, sinó allà on el bouer i els animals feien la faena.

Una rondalla que, des de molt prompte, a banda, convida a estar receptius a tots i a tot, àdhuc, als més xicotets (el jove és un gegant, mentres que el llaurador i els seus animals són petits).

Finalment, afegirem que, el 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que el refrany “El llaurador, de bona gana ho dona” vol dir “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat” i li comentí “Sí: noblesa”. Conec aquesta dita.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que vol dir “Jovenot, al·lot que comença a tenir aspecte d’home”.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , , , , ,

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’” (Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.

“Ja fonc partit vent en popa”, persones que aplanen molt el camí i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, com ara, que la dona té la darrera paraula i que els pares donen moltes facilitats als fills és “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, veiem que un carnisser tenia un fill, En Joanet, eixerit, agraciat i bon al·lot (p. 7) i que, porta per porta, vivia un matrimoni que només tenia una filla, Catalina, “tan garrida i gentil com bona al·lota” (p. 7).

A més, veiem que “En Joanet i Na Catalina sempre jugaven plegats, des que començaren a sortir pes carrer un i altra, que eren des mateix tenor” (p. 7). I, com ja hagueren doblegats els deu anys, la gent els veia molt agermanats (p. 7).

Igualment, el pare de Na Catalineta, a un esclau que tenia, li proposa de matar En Joanet, a canvi de la llibertat (pp. 7-8). L’esclau se’n va a ca En Joanet, pregunta per ell i demana permís per a que l’acompanye al jardí del seu amo, jardí en què jugaven els dos xiquets (p. 8). Una vegada més, ix el jardí, com en moltes rondalles i, a més, vinculat amb el matriarcalisme. I, després, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a En Joanet:

“- I ara, ¿no t’agradaria anar a pescar amb aqueixa barqueta per endins per endins?” (p. 8). A banda, l’esclau ho comenta amb els pescadors, l’al·lotó es posa dins la barca i per endins per endins de la mar (p. 8), fins a un illot. El deixen i, un poc després, veiem que En Joanet veu una barca “i el capità de sa barca, el fa pujar” (p. 9) i, com que el veu tan etxerevit i ell era casat però no tenia cap fill, “resolgué prendre per tal En Joanet.

El fa vestir bé, arriben a ca seua, el presenta a sa senyora, que també el va rebre amb amor i conformada de tenir-lo per fill” (p. 9) i En Joanet, molt obert, ho accepta. Ací es plasma que la dona té la darrera paraula, ja que és ella qui aprova que el tinguen com a fill.

Al moment, veiem que la dona del capità fou mare d’un infantó, Bernadet, qui, com en altres rondalles ho fan altres xiquets, un dia, qualifica de bord a En Joanet. Aleshores, En Joanet se’n va als pares (p. 9) i els ho comenta, els diu que està agraït per lo que han fet per ell i que ha triat fer via (p. 10). I el capità i la capitana, com en altres passatges semblants de rondalles mallorquines, plasmen l’educació matriarcal i, entre altres coses, “es capità entregà a En Joanet una barca nova de trinca[1]perquè s’hi pogués guanyar la vida anant per mar i, llavors, li dóna sa caixeta on guardava sa roba que En Joanet duia quan es capità el trobà damunt aquell illot”  (p. 10).

Immediatament, llegim que En Joanet carrega amb mercaderies la barca i que “ja fonc partit des d’allà a vendre-les a unes altres terres” (p. 10) i, a més, com a capità, “vent en popa” (p. 10) i amb bones relacions amb els mariners (p. 10).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Nova, acabada de fer.

“Cap a cal rei falta gent!”, persones deixondides i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “En Tinyoset”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX. Així, una mare té dotze fills i, el petit, En Tinyoset, molt deixondit, viu, un dia diu a sa mare “Mare, me’n vull anar a descobrir món” (p. 63), la qual, com el veu tan encarat, li ho aprova.

Un dia, de bon matí, fa via i troba una dona de mitjana edat (p.  63) i s’ofereix a treballar per a ella (p. 65) i la dona el porta a un bosc i, a més, li diu “Sa teua feina ha d’esser menar sa casa neta i fer lo que et manaré” (p. 65), casa que es trobava baix, després de passar una escala de caragol, això és, en l’inframón (vinculat amb el matriarcalisme). Ara bé, la dona li comenta que no jugue amb Na Rossa (p. 65) i que no òbriga una cambra.

La dona se’n va, l’encoratja “Si sempre ho fas així, t’assegur que et camparàs bé i que no te’n penediràs” (p. 66) i, un poc després, veiem que En Tinyoset obri la porta, es troba amb un cavall, un corb i un porc, però tria el cavall (p. 66). A cada animal, li dona lo que deia que preferia.

El cavall li comenta que la dona copsa molt i que sabrà que En Tinyoset ha entrat en la cambra i, a més, li diu que lo millor que poden fer es que el traga i que emprenguen ràpidament (p. 67). A banda, el corb, agraït, diu a En Tinyoset que li agafe tres plomes i que, quan el jove diga “Val, Déu i corb!, ja veuràs com jo t’assistiré” (p. 68).

Igualment, “Aquell cavall, que se n’anava com la bala, amb En Tinyoset damunt i, cada instant, li deia:

-Gira’t darrere, vejam sa madona, si ens encalça!” (p. 68). ¡I tant que ho feia, la madona! I, per això, el cavall, en tres passatges, en què ells actuaven amb diligència, li diu que tire una ploma (la verda, la vermella i la blava) i En Tinyoset diu “Val, Déu i corb! Plometa, fes lo que saps fer!” (p. 71) i, així, impedeixen que els agafe la dona, ja que, respectivament, en brollen un pinar, unes brases i un braç de mar.

Un poc després, el cavall comenta a En Tinyoset “-Ara estam salvats per aqueix vent, gràcies a Déu! Ja veus si t’he fet un bon favor. Crec que ho deus veure, que és gros es favor!” (p. 71), i el jove ho reconeix, accepta fer-li un favor i el cavall li demana que li talle la cua i, com que En Tinyoset li havia donat paraula, ho aprova. Aleshores, el cavall li afig que, quan ho crega adient, que diga “’Val, Déu i cavall! Coeta, fes lo que saps fer!’. Te n’aniràs sempre cap a llevant cap a llevant; trobaràs un riu, t’hi rentaràs es cap, fregant-t’hi amb aquesta coa meua (…) i sa tinya que hi tens, s’abolirà a l’acte (…) i et podràs representar a onsevulla, davant el rei” (p. 72). I així ho fa i, immediatament, considera que “Lo millor és que me’n vaja a cal rei a veure si em volen per criat i, allà, sempre seria més fàcil trobar qualque ventura i fer-me home!

Dit i fet, es posa ses cames as coll, i cap a cal rei falta gent!” (p. 73).

A més, es presenta a cal rei, un monarca molt obert i que l’accepta com a jardiner a les órdens del jardiner major del rei. I En Tinyoset, molt prompte recorre a la cua del cavall i, en un moment, ja havia fet el clot que li havia demanat el jardiner (p. 73). A banda, llegim que, “tot quant li manava, per gros que fos, a l’acte, quedava fet (…) perquè es treia sa coa des cavall” (p. 74).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“Que venguen tots es que vulguen!”, reis oberts a la diversitat

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, llegim que la mala reina veu que En Joanet i Na Catalineta “ja tornaven a guaitar pes portal, per ses finestres, pes balcons, per ses galanies, pes terrats d’aquell grandiós palau que habitaven” (p. 125), detall que ens ve a dir que, encara que eren els caps de la seua vida (habitaven el palau), a banda, estaven oberts a tots i a tot així com, per exemple, mentres es vola una milotxa, no deixes fora cap notícia ni senyal que puga fer-te avançar i millorar creativament amb el desenvolupament del nostre nen creatiu, encara que no ho faces amb intenció de fer miques ningú, ni de tombar-lo com calga. Recordem que la creativitat sol estar molt viva durant la jovenesa i, igualment, en qualsevol persona que, indistintament de l’edat, es puga dir que conserva la ment d’un xiquet molt obert.

En eixe sentit, la jaieta i fada, com que veia les intencions de la criada de la reina (amb la “flor” i amb “l’aucellet”, que, en el text original, estan en cursiva per a indicar-nos l’esperit de la servidora de la reina), “els tenia preparats per fer-los servir per tot lo contrari de lo que la reina vella volia” (pp. 125-126), detall que podem vincular amb l’educació matriarcal. La criada, veient com evolucionaria tot i el ruixat que li carregaria la reina mala, fa via i deixa en pau els dos jóvens i la fada.

Un poc després, la reina vella, sempre tractant de fer mal a qui fa les coses de bon cor, es proposa convidar els dos jóvens, posar-los metzines en el dinar i, així, fer-los fora. La monarca ho comenta al rei (molt obert), qui accepta la idea (“Trob que heu pensat bé (…). Ara mateix, hi enviaré un criat a convidar-los”, p. 126). El criat se’n va al palau d’enfront (en què viuen els jóvens i la jaia adoptiva), “demana per sa senyora de la casa” (p. 126), un detall, igualment, matriarcalista (perquè, entremig, podia haver-hi passat a viure-hi un home), i la dona, amb simpatia i tot d’una, li diu:

“-Ja direu al senyor rei que li agraïm molt s’atenció que ens té; però que, per anar-hi es dos joves, hi tenc de venir jo i, a més, s’al·lotella ha de dur una ampolla i, s’al·lotell, una gabieta amb un aucellet dedins” (p. 126).

I així ho fa el criat i, quant al rei, molt obert, li respon “Que venguen tots es que vulguen i que duguen tot lo que els don gust i gana!” (p. 127). Es plasma la figura d’un rei i, per extensió, d’un cap de família, d’un cap de grup,… receptiu.

En un altre passatge, llegim que la fada torna a posar condicions al rei: que En Joanet i Na Catalineta puguen posar damunt de la taula l’ampolla i la gabieta. I el monarca ho accepta (p. 127) i, millor encara, reprén que els criats s’haguessen pres la justícia per la mà i, així, tanca el tema dient “Ara som jo que vull que les tenguen a sa taula” (p. 127) i, així, defensant la joventut, la renovació, la vida.

A banda, ja en la taula i, quan passen a menjar, la jaieta i fada indica que necessiten un plat blanc i comenta a Na Catalineta que escampe un rajolí de l’aigua de l’ampolleta: hi apareix la cara de la reina mala (p. 127) i el rei la considera una traïdora. Al moment, l’ocellet d’or pren la paraula i, com si fos un xiquet, conta tot lo que havia esdevingut des de l’instant en què, per primera vegada, la reina mala es plantejà eliminar els dos fills de la princesa (p. 128). El rei troba semblances entre En Joanet i sa mare així com la reina Francineta (la reina mala) ho fa respecte a l’al·lota i a son pare (p. 129).

Aleshores, l’ocellet d’or acaba el seu sementer i el rei i la reina jove diuen als dos fills seus:

“-Fills meus des meu cor! Fills meus des meu cor!

I ja es tiren damunt Na Catalineta i En Joanet” (p. 130).

I, com a premi, “El rei i la reina volgueren tenir amb ells sa jaieta (…) i amb ella i amb es seus fillons benvolguts. En Joanet i Na Catalineta visqueren anys i més anys i encara són vius” (p. 130)… com la jovenesa que tots dos simbolitzen en molts passatges de la rondalla. I, de pas, veiem que, com en moltíssimes cases, hi viuen tres generacions juntes: els adults (el rei i la reina), els nets (En Joanet i Na Catalineta) i la vellesa (la jaieta). I un missatge: els reis han sigut agraïts amb qui consideren que s’ho ha merescut, per la seua bonhomia i pel seu interés de bon cor pels altres. 

Agraesc els xicotets detalls de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical” (p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

Dones que marquen les directrius, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i es cavall conseller”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Direm que té molts punts en comú amb la rondalla valenciana “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, arreplegada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”. Un pare té tres fills i, el tercer, En Joanet, aconsegueix salvar-se d’un gegant i, immediatament, es troba amb dos animals que li fan d’aliats: el cavall i la serp (qui fa reviscolar els dos germans d’En Joanet, morts pel gegant). I ell, que, com aquell qui diu, vol fer món (i, en aquest cas, com un iniciant, a diferència de com apareix en la rondalla valenciana), accepta la proposta del cavall i, a banda, anar-se’n a córrer el món (p. 65).

Aleshores, En Joanet, qui fa de cap de colla dels tres germans, els comana que diguessen als seus pares que ell tornaria a cals pares, a veure’ls (p. 65). Immediatament, “En Joanet treu es cavallet de dins aquella cambra, s’hi posa damunt i aquell animaló ja és partit trot-trot, des d’allà, com un estel” (p. 65). El cavall, que té moltes vivències, li recomana tirar cap a cal rei, perquè, “d’allà, sempre traurem estelles, perquè ja es sap. ‘A la mar gran, hi ha el gran peix’” (p. 65). I així ho fan. I el rei els rep (p. 65) i En Joanet aconsegueix treballar per al monarca. 

Però molt prompte, alguns criats polissardos tracten que el rei rebutge En Joanet i li comenten promeses que ha fet el jove: un cavall d’or (p. 69), un ocellet d’or (p. 70) i, en tercer lloc, “una fadrineta de devuit anys tota d’or!” (p. 73). I, en el camí cap a la fadrineta d’or i molt ajudat per la saviesa i per la diligència del cavall (que actua amb molta espenta), es troba un lleó (p. 74), una balena (p. 75), unes formigues com també amb la caporal (p. 75). Aquests tres animals, en agraïment a la seua cooperació, li donaran una bolleta per a que ell puga agilitzar les coses quan ho necessite. En Joanet se n’apuja al cavall, fan via i troben la fadrineta (p. 75).

En les relacions entre el cavall i el jove, es plasma molt bé l’educació matriarcal, per exemple, quan En Joanet li comenta “digues coses! Som tot orelles per escoltar-te de tot quant em diràs!” (p. 76). Al moment, la fadrineta demana a En Joanet què és lo que vol i és ella qui marca les directrius:
“-Mira, idò -diu sa fadrineta-: vendràs per espai de tres dies damunt les nou des matí baix d’aqueixa finestra i, si no t’endevin cap dia a on hauràs jagut sa nit abans, jo vendré amb tu a cal rei” (p. 76). I, a més, en paraules del cavall a En Joanet, “ja veus que aquesta al·lota és més viva que una centella” (p. 78). I així ho fa En Joanet, i la jove sempre li ho encerta, ja que ella recorre a son pare, que sabia tot quant feien peixos, ocells i animals de pell,… però no de formigues (p. 82).

Un poc després (i ja amb la fadrineta), En Joanet, amb el cavall, veloç, se’n va cap a cal rei i, com que, durant el trajecte, ella es converteix en una fadrineta d’or, aplega daurada a cal rei (p. 87). El monarca li pregunta si el jove l’havia vista de carn i os. En Joanet li diu que sí i, com que el rei li demanava que tirassen el jove a la caldera però li concedeix un permís, En Joanet ho aprofita, recorre al cavall i aquest li aplanarà molt el camí i untaran d’oli el jove (gràcies a la generositat del cavall). A més, el rei, tractà de superar la mateixa prova de la caldera, però hi mor.

Aleshores, la fadrineta comenta que ella tria casar-se amb En Joanet, perquè “Ets tu que has guanyada s’acció” (p. 93), això és, el jove, i, a banda, tota la gent aprova el casament de la fadrineta i En Joanet (p. 93).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.