Arxiu d'etiquetes: dones que decideixen el seu futur

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.

Dones que decideixen la seua sexualitat, que no furten i que sentencien

General, , , ,

Una altra rondalla sobre encantàries (o dones d’aigua) que figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem trets matriarcals, és “Les ‘encantàries’”. “Les ‘encantàries’ vivien en un antic forat, i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res, ja que, més aviat, els tenien por.

La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa que atribuïen a les esmentades dones” (p. 349). Així, si, primerament, veiem que les dones d’aigua romanien prou en l’interior (en la cova, ací presentat com a forat i que, en lo sexual, simbolitza la vulva), més avant, podem llegir que hi havia roba estesa, una frase, sovint, dita per a indicar que hi havia xiquets i que es recomanava que no es parlàs sobre temes eròtics o relatius a la sexualitat. Nogensmenys, en el relat, aquesta expressió té a veure amb un missatge molt diferent: aquestes dones estaven nues. Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt obertes en lo eròtic i en lo sexual.

Tot seguit, posa que “un dia, una noia que passava per allí, va veure unes tovalloles molt boniques i, com que no va veure ningú que les vigilés, va agafar-li l’acudit d’emportar-se’n una. Ah, renoi, que va fer!: les ‘encantàries’ que la veieren van sortir al seu darrere, però jove que era ella, no van poder-la encalçar, però, de lluny, van llençar-li aquesta maledicció:

-Mai més seràs ni més rica, ni més pobra” (p. 349). Comentarem que, des de la primera lectura d’aquest passatge, l’hem vinculat amb la sexualitat i que, quan el plasmàrem per escrit el 28 de juny del 2023, l’interpretàrem, àdhuc, com que la sexualitat de la dona és tan sagrada (indistintament, de qui siga) com la de qui se’ls hi acosta o qui entra en el seu camp (en aquest cas, una noia que els furta part de la roba). ¿Eren elles (organitzades i que actuaven en grup) més grans que la jove i, com ara, de trenta o quaranta anys i no estaven disposades a que la generació posterior els robàs res que tingués a veure amb el cos (ací, simbolitzat per les tovalloles, atractives)? ¿Eren també molt garrides aquelles dones d’aigua, malgrat que no estaven ja tan jóvens com la xicota? La narració sí que plasma que les encantàries tenien la darrera paraula, que es feia lo que elles volien i prenen la decisió final com a denúncia per un robatori.

Finalment, també sabem (i ací veiem) que, en les cultures matriarcals, més d’una vegada, es considerava que una resolució femenina podia tenir repercussió a llarg termini i que, sense necessitat d’anar amb peus de plom amb les dones, sí que era aconsellable tractar-les bé: “Veient que passaven els anys i no se’n sortien, i, recordant la maledicció, van decidir cremar aquella tovallola que havien agafat, en la joventut de la noia, a les ‘encantàries’. Diuen que, en cremar-la, es va trencar la maledicció i que, a partir d’aquell moment, com que, en aquella casa, eren molt treballadors, van fer-se rics amb el seu treball” (p. 349).

Quant al detall de la crema, direm que les dones d’aigua també tenen a veure amb la revetlla de Sant Joan (nit del 23 de juny) i que, en les fogueres de Sant Joan, és molt típic cremar roba vella. I, a més, es fa amb esperança en un demà millor. En eixe sentit, la narració sí que ens diu que, en la casa, passà a haver-hi prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sa mare i la sogra són les que han pres les decisions” (Francisca Fernández)

General, ,

 

El 20 de gener del 2022 Francisca Fernández[1] m’envià un correu electrònic en què parla de la sogra (nascuda en 1936) i de la mare de la sogra, dues dones molt obertes, que portaven la casa i que eren les que decidien. Fins i tot, si només partíssem de la informació relativa a la mare de la sogra (perquè la filla d’aquesta havia nascut posteriorment a 1920), també ens reporta de temes molt interessants i es plasma el matriarcalisme. Diu així:

“Bona tarda, senyor Lluís,

Pel que conec de les històries de la meva sogra, nascuda l’any 1936, sa mare i la sogra sí [que eren les qui comandaven la casa i en les relacions amb els marits]. Elles són les que han pres les decisions, pràcticament, en tot.

L’àvia del meu home, sí la va conèixer i era una autèntica matriarca. Amb molt de caràcter, i ella decidia pràcticament tot. Sempre tinc l’anècdota del dia que me la van presentar. Em va dir: ‘-Com et dius, nena?’. ‘-Francis’. ‘-Quin nom és aquest?’. ‘-Francisca, però sempre m’han dit Francis a casa’. ‘-Vale, nena: jo et diré Francesqueta’.

Des d’aquell dia, em vaig enamorar d’aquella dona. Tenia fama que s’havia tornat ‘mansa’ amb l’edat, perquè tenia un geni, com es diu per aquí, que era la que manava. Va ser la primera dona en casar-se de blanc, al poble. Ella decidia quins terrenys s’havia de comprar, si es feien les permutes[2], les divisions i com s’organitzaven les tasques de la llar. La meva sogra va patir bastant perquè les dos xocaven, ja que ma sogra s’havia criat, dins de l’etapa franquista, molt alliberada vers els homes. No es volia casar, ni treballar al camp. Ella tenia una bona feina amb una bona família i no volia continuar la vida de pagès subordinada a una altra dona, amb tota la família.

La mare de la meva sogra també tenia molt de caràcter. De casada, treballava de taquillera a un cinema i, després de la guerra[3], va quedar viuda i no es va voler tornar a casar. Va tirar endavant amb un negoci de costura, treballant les terres del seu home i defensant-se dels interessos dels grans terratinents del poble.

Es va fer contractista per fer pisets. Llogava habitacions… Tot el que calia.

(…) Amb tot això, tot i que ma sogra també ha tingut el seu geni, ha estat molt bona persona amb mi. Jo vaig entrar a la família sent castellana i soltera amb una nena. Evidentment, ni una cosa, ni l’altra era lo que ella desitjava. Però em va agafar al terrat i em va dir ‘Nena, no tinguis vergonya de ser mare soltera que, aquí, totes ho hem fet abans de casar, només hi ha la diferència de la que es queda prenyada i la que no’.

Tinc moltes històries i fotos boniques.

(…) Moltes gràcies per la tasca que estàs fent.

Salutacions”.

Un correu electrònic que, quant a la manera de viure i d’actuar de les dones (àdhuc, de la mare de la sogra de Francisca Fernández), va en línia amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i amb la de moltes de les dones que apareixen en el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, sobre trementinaires, i amb la de moltes que han eixit en l’estudi sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La dona que escrigué aquest correu electrònic acceptà, el mateix dia, la meua proposta de poder redactar jo el seu escrit escrivint un pseudònim en al·lusió a ella.

[2] Canvis de coses que hom posseeix.

[3] Tingué lloc entre 1936 i 1939.