Arxiu d'etiquetes: dones d’aigua

Dones que marquen les directrius, que salven i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, capim que, en la rondalla “Les encantades de les coves de la Mata-rossa”, hi ha trets en nexe amb el matriarcalisme i amb la maternitat. Primerament, una xica explica la història del tovalló de les encantades a la seua germana petita (p. 131).

Un dia, una àvia veu que una vaca molt bona quasi no feia llet: “Era la millor vaca del ramat, la que els donava més llet de totes, era força novella” (p. 131). Igualment, el narrador indica que, “de la vaca, en depenia tota la família” (p. 131). Llavors, l’avi els digué que, en una cova del serrat de la Mata-rossa, hi havia un oli que els podria fer paper.

Després, la germana major comenta a la xicoteta que, “per a salvar la vaca, bé havien de fer tot el possible, o sigui que l’endemà, al matí, el fill mitjà de la casa es va llevar ben d’hora (…) i se’n va anar xino-xano cap a aquell serrat” (p. 132).

Quan el xicot ja és en cerca de l’espluga i ja començava a fer-se fosc, va sentir unes veus de noies i “va baixar com va poder fins al fons de tot i, en un gorg (…), va trobar-se amb una colla d’encantades que rentaven les seves estovalles i llençols” (p. 132). Per tant, el minyó fa camí com si fos cap a un pou, això és, cap a la mare.

Més avant, la germana gran afig que les dones d’aigua ixen de nit (detall que empiula amb lo matriarcal) i, en un passatge posterior, una joveneta demana al xic què feia recolzat en un arbre i ell li respon que cercava l’espluga del Forat de l’Oli per a guarir una vaca.

Passa que, com que la noia li diu que aquella cova era on ella vivia, el xic “va anar-se’n amb la resta del grup, tot dirigint-se a una encantada que semblava més distingida que les altres i que es pentinava vora l’aigua” (p. 134). Com podem veure, l’home s’acosta a la dona perquè ella serà qui li adobarà el terreny, qui li ho aplanarà, encara que l’encantada li marque les directrius: “que acceptés aquell tovalló i que aprofités la llum de la lluna plena, per a no perdre’s a l’hora de cercar el camí per a tornar cap a casa seva” (p. 134).

A continuació, el minyó “se’n va anar, sentint encara els cants i els balls de les encantades a la vora del gorg. En arribar al capdamunt del serrat, va trobar els seus pares i els germans” (p. 134).

Finalment, el noi els ensenya el tovalló de les Encantades i la mare, agafant “el tros de drap, va dir: ‘Amb aquest tovalló, no passarem mai gana, però tampoc ens farem mai rics’. Vet aquí la història de les encantades i del seu tovalló…” (p. 134). Per consegüent, la mare té la darrera paraula del grup i es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                                                                  

Rondalles de dones d’aigua, trementinaires i fertilitat

General, , ,

Una altra contarella que figura en l’obra esmentada del folklorista de Vic, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Les encantades de la font de Castellàs”, en què apareixen les dones d’aigua i els minairons. Una jove trementinaire acompanya sa àvia, qui, “en aquell viatge, li ensenyava l’ofici de la seva família” (p. 127). Aquest ofici solia passar de mares a filles, però no a fills.

Tot seguit, la xica la introdueix en temes relacionats amb la família dels Servós de Castellàs, una de les més puixants de la contrada i li afig “Si pogués conèixer-ne l’hereu o, si més no, algun dels germans… (…). A mi, m’han contat que (…) posseeixen el canut dels Minairons… I diuen que, una vegada, fins i tot, un dels nois de la família va estar ben a punt d’aconseguir arreplegar un dels mocadors de les Encantades…” (p. 128) prop d’una font, la qual fa com un toll d’aigua i que, “al fons de tot del qual, viuen amagades aquestes dones d’aigua… Diuen que són unes noies molt petitones i que sols surten de l’aigua a la nit de Sant Joan, quan estenen la seva bugada en unes esplugues pròximes” (p. 128). Com podem veure, l’home (el noi), per a assolir el seu objectiu, ha d’anar a la dona (l’encantada) i, més, en un indret femení i font de vida (el toll d’aigua), la bugada enllaça amb un lloc interior (la cova) i, igualment, la noia apareix estenent (hi ha roba estesa, un detall eròtic).

Més avant, la xica demana a la padrina si ella es creu eixes contalles i li addueix que “són històries ben boniques… (…) Diuen que arreplegar una de les peces de roba (…), qui pot aconseguir-ne una, no passarà mai més misèria, tot i que, de ric, tampoc se’n farà…” (p. 128).

Finalment, l’àvia va pensar “que potser sí que els demanaria, a aquella gent de cal Servós, si volien estar amb la seva néta” (p. 129).

Com a afegitó, Gerard Canals Puigvendrelló indica que “Les encantades o dones d’aigua són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen, sovint, associades a indrets amb fonts, amb rius, amb coves o amb llacs (…). Aquests éssers (…) es relacionen amb l’antiga mitologia associada a la fertilitat i als poders ocults de la terra i de l’aigua” (p. 129), mots que encaixen amb el detall de la roba estesa com a senyal de pas a l’etapa reproductiva de la dona (mitjançant la jove). Ben mirat, els altres llocs que trau el recopilador estan en nexe amb lo tel·lúric i interior (les esplugues) i, altrament, amb l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i llegendes en poemes del segle XIX

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

Un altre poeta que hem triat per a la literatura matriarcal és Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854- Palma, 1922), la qual es reflecteix en l’obra “Poesies”, publicada en 1885 en Ciutat. Així, en el poema “La font” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_font), el qual figura en la web “Viquitexts”, capim trets que empiulen amb la dona aigua, un personatge que apareix en moltes llegendes:

“Asseguda ran de l’aigua,

Ran de l’aigua d’una font,

Està la blanca donzella

Pentinant sos cabells d’or.

‘-¡Ai!, dona d’aigua que habites

Dins la fonteta del bosc,

Ton mirall diu que som bella,

Mes pobreta com les flors.-‘.

 

La jove canta i se mira…

I corre, corre la font”.

 

Un poc després, la joveneta s’acosta a la dona d’aigua per veure si pot fer-li costat:

“’-¡Ai, dona d’aigua, si em daves

Perles fines i tresors,

Jo reina d’amor seria

Dins un castell com un sol!”.

 

 

Una altra composició, en què l’escriptor de Pollença exposa el sentiment de pertinença a la terra, és “Amor de pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Amor_de_patria), de 1873, en la mateixa web:

“Quan les volgudes muntanyes

Deixava el pobre captiu,

Plorant collí d’una penya

Un brotet de romaní.

 

Passà terres i fortunes,

Però, resant cada nit,

Besava el pobre, besava

Un brotet de romaní.

 

Un dia d’hivern, les ones

Tragueren un mort ¡ai, trist!

Estret en la mà tenia

Un brotet de romaní”.

 

És a dir, l’autor connecta amb les muntanyes com també amb indrets i amb la flora (ací, a través del romaní).

Continuant amb la natura, en la lletra de “Cançó” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Cans%C3%B3), en “Poesies (Miquel Costa)” , de 1873 i que apareix en la web “Viquitexts”, el poeta diu

“Mirau aquestes floretes

Que s’obrin a la claror;

¡Quines colors tan finetes!

¡Quin perfum! ¡quina frescor!

(…) Les festegen papallones;

                        Per estones

Les alegra el rossinyol.

(…) Perfums de l’ànima en flor”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llegendes amb pells de bou, tresors moriscs i dones d’aigua i ben tractades

General, , , , ,

Continuant amb llegendes sobre fondals, minats i, en més d’un cas, amb referències a pells de bou, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb edició de Brauli Montoya, en el relat “El tresor de la pell de bou”, es plasma el matriarcalisme. En la primera versió de les quatre que tractarem, el narrador comenta que “els moros, quan els van tirar fora els cristians, es van deixar amagada una pell de bou plena d’or, de doblets, dels diners que tingueren.

A més, en la Torre del Rico, hi ha uns minats molt grans que ningú s’atrevirà a veure, d’almenys, sis quilòmetres. ¡Per a veure qui s’atreveix a fer eixa travessa! Li diuen l’Alt del Fondal” (p. 128). Per tant, aquesta narració posa un animal que simbolitza lo femení (el bou), que aporta riquesa (per mitjà de la part fosca, això és, de material que deixaren els moros, de pell més bé bruna, dins de la terra, en terres valencianes). I, així, lo obscur enllaça amb lo matriarcalista (ací, mitjançant l’associació moros/dona/fosc/terra). Una dona a qui se li té respecte.

La segona versió, diu que “hi havia un fondal en forma de mina (el Fondal de Jaume el Barbut), que es protegia, on hi havia un bou encantat en el barranc del Pouet. El barranc està a la dreta; i, l’altre barranc, el de la Figuera, dalt” (p. 128). O siga, que es tracta d’un indret antic (com indicaria el nom de Jaume, que ací podríem pensar que té a veure amb Jaume I, qui, a més, se’l representa amb barba i que, igualment, regí en el Regne de València en un moment en què la gran majoria de la població era musulmana).

Així, el narrador exposa 1) la barba (la saviesa i l’antigor), 2) el Pouet (empiularia amb un fill o amb un home, a la dreta, part que es vincula amb lo masculí), en nexe amb la dona i amb la maternitat, i 3) la Figuera (nom que s’empra per a un arbre associat a la dona i a la sexualitat). Una figuera símbol, igualment, de l’autoritat matriarcal (la dona).

En la tercera versió, extensa, es relata que, “en la Torre del Rico, enfront de ma casa, hi ha una serra que es diu la Serra del Pou, en què hi havia una pell de bou plena de diners, d’or.

L’oncle Pepe Escolano sempre deia que la nit de Tots Sants eixia un pardal que no el veien: només se sentia que volava, perquè allí hi havia una encantada” (p. 128), això és, una dona d’aigua.

A banda, “hi havia un clevill gran i, damunt, una llosa gran com la llitera o més. I diuen que hi havia moltes persones que hi van aplegar, perquè hi volien entrar  en el fondal, i i que no hi podien” (p. 128) com també que “hi hagué un home que es va morir. Ell hi va anar i va dir:

-Això, no m’ho crec, jo! Ja veureu vosaltres! Me n’he d’anar a caçar i eixa nit faré un parador” (p. 128).

Ara bé, aquest home, no sols el féu i oí el pardal, sinó que, com que no va veure l’ocell, digué:

“-Això és per jo no creure-ho.

I deien això: que es va morir” (p. 129). Amb aquestes paraules, la llegenda desaprova desafiar les dones i, més encara, les que protegien les riqueses del poble, el patrimoni i, per descomptat, la cultura que havia passat de generació en generació i en nexe amb la foscor (nit, Tots Sants, terra, la tardor, el Regne de València…), tret que enllaça amb una de les estacions més obagues.

Per això, més avant, el narrador afig “jo me’n recorde, perquè els mulers que nosaltres teníem, en aplegar Tots Sants, deien a mon pare (que li deien Nereo):

-Nereo, oncle Nereo: no ens envie allí a treballar” (p. 129). Es refereix a la Torre del Rico, on, com diu al capdavall, “quan els van tirar d’aquí, d’Espanya, van restar eixes coses, els tresors que tenien” (p. 129). Resulta interessant la bona empatia del narrador amb els musulmans que foren expulsats del Regne de València (entre 1608 i 1614) i que es parle de tresors i no, per exemple, de recialles, ni de ruïnes, ni de res semblant.

Potser, per eixe motiu, la versió següent (la quarta), diu “jo també ho he sentit dir dels vells, contar que un moro encara deia:

-Si saberen, en la Torre del Rico, el tresor que hi ha, no serien pobres.

Estava tot escrit en un llibre” (p.  129). ¿Una evocació de la riquesa cultural que deixaren els moriscs, en ser expulsats de la península Ibèrica? No ho descartem.

Finalment, en una llegenda amb molts punts en comú, en la mateixa obra del Carxe, “L’Avenc de les Gralles”, es reflecteixen trets matriarcals. Així, hi havia una paret molt llarga i molt fonda: l’Avenc de les Gralles, el qual, en paraules dels terrers, “es comunicava amb unes galeries que anaven d’altres llocs i en què hi havia tresors. El besavi de nosaltres, contava el pare, hi va entrar i van fer-hi una societat de vint-i-cinc o trenta llauradors dels que més podien” (p. 130), dels més forts. Per consegüent, apareix el tema de l’esperit comunitari i de l’associacionisme de línia matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que posen les condicions, sense embuts i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Sa fosca contra es moros”. Si, primerament, ja apareix la foscor, per exemple, en el títol, un poc després ho fa en la rondalla, quan entra Nostra Senyora, qui fa de mare i de protectora, en línia amb la Mare Terra: “Invocaren la Mare de Déu de l’Esperança des castell de Capdepera i, tot d’una, sortí des castell una boira que anava estenent-se de cap a la mar fins as barcos des moros” (p. 331), fet que permetia que la situació fos favorable als locals, els gabellins, és a dir, als nadius de Capdepera, i “varen estar molt agraïts a la Mare de Déu de l’Esperança” (p. 331).

La rondalla següent que figura en aquesta obra és “La dona d’aigua”. Un home molt vell i molt relacionat amb el camp, “Un dia, quan tornà a ca seva, va veure que totes les feines de la casa estaven enllestides” (p. 332) i, així, fins que una vegada troba en sa casa que les fa una dona d’aigua i ell li comenta:

“-Idò, ja que tu ets la dona d’aquesta casa, també podries esser la meva dona. Si et vols casar amb mi, ens podem casar” (p. 333). Per tant, entre altres coses, la dona és qui té la darrera paraula i qui tria si es casarà amb l’home o no, com molt bé ho plasma ell. Tot seguit, li respon la dona d’aigua:

“-Sí (…), però ha de ser amb la condició de que no em pots dir mai ‘la dona d’aigua’.

-Idò, casem-nos, que això és ben bo de fer” (p. 333). I ella marca li les directrius per al casament.

“Aquella dona ja no se’n tornà a dins es pou i es casaren i arribaren a tenir dos infants: un nin i una nina” (p. 333), però, com que un dia, ell trenca la paraula i li amolla “dona d’aigua”, “Tot d’una que ella sentí aquestes paraules, agafà un infant amb cada braç i se’n tornà dins es pou i no en sortí mai més” (p. 333). Per consegüent, ella compleix amb la paraula i va acompanyada del futur (el nen i la nena). Copsem trets en línia amb el matriarcalisme: la dona d’aigua, l’aigua (que té a veure amb lo femení) i el pou (el qual està vinculat amb l’aigua i amb la terra) i interés per la infantesa (i, així, per l’esdevenidor).

La rondalla posterior, “La pinta d’or”, a banda, eròtica, també reflecteix lo matriarcal i ho fa des del primer moment: “Un home que vivia a un molí (..), un dia, de matí, sortí de ca seva i, quan va ser a la cova de Can Pontico, va veure que tot estava ple de roba estesa pels arbres i per damunt les parets” (p. 333). Direm que, en tot l’àmbit lingüístic, es coneix la frase “haver-hi roba estesa”, i que, sovint, se la relaciona amb la sexualitat, per exemple, quan es comenta sobre temes eròtics o sexuals i hi ha xiquets.

Però el relat addueix que, quan ell toca una d’aquelles peces de roba, totes les altres se’n van cap a la cova i que “ell romangué amb la que havia tocada amb les mans.

-Per santa! -digué ell-. I què serà això?

Se’n dugué a dins la cova aquella peça de roba que tenia amb les mans i, quan hi va ser dedins, trobà una dama que es pentinava amb una pinta d’or” (pp. 333-334) i molt garrida. La dona, sense embuts, li demana:

“-De què t’has enamorat? -digué ella-, ¿de la pinta o de la dama?

-De la pinta -li respongué ell.

La dama (…) li tirà la pinta i en terra es va fer bocins, li digué que seria pobre tota la vida” (p. 334). I així va ser.

Com podem veure, l’home va cap a la cova (relacionada amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení), troba una muller que es pinta els cabells (bella) i que li fa triar si prioritza lo puntual (o lo daurat, o siga, la pinta) o una dona. I, finalment, no sols ella actua amb molta espenta, després d’oir la resposta, sinó que indica com serà el futur de l’home… I així ho fou. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.