Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Àvies, mares i netes amb molta espenta i amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

En línia amb l’escrit “Matriarcat a Manresa”, el 7 de maig del 2021, Carme Picas Guasch, de la ciutat de Barcelona i nascuda en 1956, m’envià un correu electrònic molt semblant, titulat “Matriarcat”, i que diu així:

“Hola, Lluís,

A la meva família, vaig tenir el cas de l’àvia paterna. Va quedar vídua als 36 anys, va col·locar la filla gran a Telefónica; al meu pare, amb 13 anys, el va col·locar a una empresa de plàstics (on es va jubilar). Amb la filla petita, (7 anys), es va presentar al Liceu com a sastressa i cosia els vestits dels actors.

Va ser una dona amb geni i figura tota la vida.

Tot passava per les seves mans. Era la que manava i es feia el que ella deia, inclús casats i amb fills.

Un gran caràcter!!!”.

Quan acabí de llegir aquestes línies de Carme Picas, sense embuts, li comentí: “Molt interessant. L’afegiré en el treball”. El 8 de maig del 2021 li comentí que les àvies de ma mare eren molt arriscades i que actuaven amb molta espenta des de primera hora del matí. Un poc després, li escriguí que jo estava interessat per l’any en què ella havia nascut “perquè les dones nascudes abans del 1930 i, sobretot, les que ho feren en el segle XIX, tenen molta espenta i, a més, molta iniciativa”. Carme Picas, immediatament, em respongué “És veritat. La mara era del 1918. Era valenta, forta i una persona molt carismàtica, amb les idees molt clares”.

Afegirem que, el 8 de maig del 2021, fiu una pregunta en Facebook per a plasmar en el treball sobre el matriarcalisme: “¿Quines vivències teniu (o vos han contat, o bé heu llegit) de dones catalanoparlants, que ara tindrien més de huitanta anys (nascudes abans de 1942) i amb molta iniciativa i, per exemple, amb molta espenta?”.

La primera resposta, molt prompte, fou de Maria Pladesala Terricabras, els pares de la qual “eren de Manlleu”, en el grup “Dialectes”: “La meva mare, del 29 (…) ensenyava a planxar a altres noies i planxava per qui ho demanés. El meu pare era pastisser i treballava com a oficial de pastisseria. Va ser la meva mare que va buscar una botiga amb obrador i va empènyer al meu pare per establir-hi un negoci propi. Als 70, quan el negoci els hi anava bé, era ella la que decidia fer les inversions (comprar un pis, apartament, etc.). El meu pare no era tan negociant i acceptava que fos ella la dels negocis”.

En el mateix grup, el mateix dia, Rosa Bixquert, una dona molt col·laboradora, escrigué “La meua mare, del 27.

(…). El pare era fill de forner. Quan es casaren, posaren una botigueta. (…) El pare va faltar molt prompte, i ella es feu càrrec del negociet i el portà avant, apuntant les coses a la seua manera (…). Si no, l’altra opció era posar-se en amo o anar a França.

Ens va criar, al meu germà i a mi, ens donà carrera i ens educà amb molt de seny.

Després, ens ajudà criant als néts. Lluitadora sempre. Jo sóc el que sóc gràcies a ella i el seu exemple”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

Una dona forta, decidida i amb molta espenta

General, , , , , , ,

 

El 2 de maig del 2021, Aldo Ivan Guerrero Mas, argentí d’arrels mallorquines i nascut en 1962, que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, a un post que jo havia posat en distints grups, comentà que estava interessat pel tema del matriarcalisme, m’envià uns missatges: una foto de molts dels seus avantpassats en què la seua besàvia era en el centre, junt amb comentaris seus.

Aldo Ivan Guerrero, qui, ara, volia escriure sobre la seua besàvia (nascuda cap a 1885), deia així: “Al centro: Juana Blanch. Madre de todos los varones de pie. Mi abuelo es el que está a tu derecha. Mi madre, con su hermano, sentados. La bisabuela vino con su marido Jaime Mas hacia fines de 1800. Ingresaron por Bahía Blanca, en Argentina: estuvieron un par de años.

Enviudó muy mal y quedó con los cinco hijos a cargo. Emigraron a Córdoba, más al centro norte del país y, allí, mi abuelo y su hermano menor trabajaron para alimentar a la familia y sus tres hermanos mayores pudieran estudiar. Uno fue médico, el otro contador, y el tercero abogado.

El caso es que fue de gran sostén el carácter fuerte y decidido de esta mujer: peleó y los llevó al éxito en cada una de sus actividades. Mi abuelo pudo ser comerciante y tuvo una famosa confitería y masas de la escuela mallorquina, ‘La Oriental’. Famosos y orgullosos de no comer un huevo por no tirar las cáscaras, que llegaron con una mano atrás y otra delante, etc., la bisabuela presumía de sus cunim o nietos puros, sus hijos casados con españoles netos, salvo mi querido abuelo que se casó con una criolla, y aquí se terminó el idilio: no eran puros esos nietos. Pero reconozco la entereza y valor para criar sola a sus hijos sólo organizándose entre ellos”.

Un poc després m’afegí “Juana Blanch, francesa” i que ella hauria nascut cap a 1885. “Los únicos que hablaban en idioma mallorquín era la bisabuela y sus hijos”  i li responguí que “La tercera generació sol passar a la llengua oficial de l’Estat on viuen”. I Aldo Ivan Guerrero proseguí: “Un tío abuelo, Juan Mas, él volvió a Palma 70 años después. Encontró certificados de nacimientos de cinco generaciones atrás. Y no tuvo tiempo de ir más atrás, hasta donde yo sé.

(…) Por eso me gusta el sitio de Facebook, porque, con las fotos y testimonios y costumbres me acercan a un mundo del que tengo muchas preguntas. Y es fascinante cuando veo cómo mi abuelo conservaba costumbres de allí, su bote y cañas de pescar, sus comidas, sus caracoles , los fiambres, los dulces y confituras. Tenía una confitería ‘La Oriental’ en Córdoba, fabricaba masas y chocolates y helados de escuela mallorquina.

Saber quiénes fueron, cuántos fueron, qué hacían, es toda una emoción que te persigue… desde niño. Este hilo que te une al clan”.

Immediatament, li escriguí “Cert, Aldo. Gràcies per la informació. (…) Et convide a formar part dels grups de Facebook ‘La cultura valenciana és matriarcal’ i ‘Música popular erótica en llengua catalana’” i ell aprovà aquesta proposta.

Eixe mateix dia, després d’haver-li escrit que, “En les parelles catalanoparlants, és costum que la dona, mirant frontalment la foto, figure a la dreta del marit”, viu un missatge seu, per a facilitar la comunicació. Aleshores, li telefoní i, per exemple, em comentà que “Ella [, mi bisabuela,] sí hablaba mallorquín. Era francesa, nacida en Francia. Mi abuelo y mi bisabuelo eran de Palma de Mallorca.

Hacia 1890 ella llegó acá [, a Argentina]”. El fet que ella hagués nascut en França i que, com remarcà ell, fos catalanoparlant, ens feu pensar que podria haver sigut en la Catalunya Nord (en la banda sud-est, “el Rosselló”, com li diguí), ja que era una part de França (i encara ho és) on es parlava català (“mallorquín”).

Agraesc la informació facilitada per Aldo Ivan Guerrero Mas.

I, ara, tot seguit, la foto que m’envià per mitjà d’un missatge. L’hem pogut inserir després d’haver-la enviada a Neus Castellví Asensio, una dona molt col·laboradora i molt oberta.

 

 

Dones de Santa Pola amb molta espenta

General, , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, “Santa Pola con ojos de mujer” (https://infopola.wordpress.com/2014/03/28/santa-pola-con-ojos-de-mujer-2), un escrit publicat en la web “Infopola”, entre altres coses, es comenta que, si bé, uns cinquanta anys arrere, no era corrent que una dona estudiàs, ni, de bon tros, fora del poble, “Una excepción de la época fue Maria Sempere Montiel, conocida como ‘Maruja la psicóloga’”, una cronista.

La segona dona que apareix en aquest article, Maria Pomares Jiménez (“Maru”, en diferents moments de l’escrit), “dice convencida que Santa Pola era un pueblo matriarcal”.

Una cosa que em cridà l’atenció, fou quan passem al moment en què, una de les dones que pren part en l’article, Chon Pérez, diu que “La mujer de antes era el padre y la madre” i, sobretot, quan, l’endemà, el 27 d’octubre del 2020, viu en eixes paraules, una relació amb la figura de la deessa grega de l’agricultura, Demèter, amb els diòscurs (com ara, Cautes i Cautopates) i, com, des d’un primer moment, amb els Sants de la Pedra. Passa que, ara, no parlant de deesses, sinó de la figura de la dona.

Destacarem també que Chon Pérez, que nasqué en 1953, “en una familia que también califica de humilde: ‘Mi padre era marinero y mi madre una ama de casa normal’. Y de nuevo recuerda esa época como la más feliz, aunque añade: ‘Me considero una mujer muy adelantada a mis tiempos desde siempre, pero he tenido la cabeza amueblada’. Lleva desde 1988 dando clases de pintura en talleres del Ayuntamiento”.

Un poc després, llegim que, “Chon relata como el maestro del pueblo, Ramón Cuesta, habló con su madre y le dijo que aquella niña rubia valía para estudiar. Gracias a él le dieron una beca, cuenta: ‘En mi casa no había posibilidades económicas’. Se decidió por Bellas Artes, en Madrid, porque gracias a Vicente Orts, ‘Ojos negros’, se interesó y se adentró en el mundo de la pintura.

Sin el apoyo de sus padres no hubieran podido estudiar. ‘Mi madre se dejaba de comer para pagarme la carrera y mi padre se mataba a trabajar por las noches; se sentían muy orgullosos del sacrificio que estaba haciendo’, comenta por ejemplo María asintiendo con la cabeza en señal de agradecimiento”.

Per tant, la mare tenia un paper actiu en la gestió dels diners, fet que recorda lo comentat, en altres apartats, sobre el fet que la dona fes de matriarca. Si, a tot això, afegim que considera que sa mare era una persona normal, podem intuir que ni la dona abusava de l’home, ni era l’home qui ho feia de la dona. I, com que, a més, la dona feia de mare… i de pare, evidentment, això només podia passar en un ambient on la dona i mare fos la matriarca.                          

Tot seguit, Chon Pérez afig que “Y es que era poco común que la mujer saliera del pueblo para estudiar, explica Chon muy cierta. Incluso María llega a decir: ‘Tenía que ser una buena ama de casa. Mi meta era casarme; yo no tenía idea del Bachillerato ni sabía que podía hacerlo’.

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

General, , , , ,

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.

Mare i filla amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

Un altra font on hem trobat moltes dones amb molta iniciativa i, a més, amb molta espenta, és el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau. Així, comenta que Francisca Creus Borràs (1886-1957), “duia en tot moment la iniciativa en els negocis i en les propietats. El seu home, en Llorenç, restà sempre en segon terme” (p. 33), o que, per exemple, Francisca Garcies Riera (1887-1970), que fou cosidora d’espardenyes, feu de mare de llet d’una xiqueta a punt de morir (p. 76), que salvà la nena i que, a més, “Na Francisca surà la nineta com si fos filla seva, fins i tot se l’enduien al ranxo, i tota la vida, encara que la ‘filla de llet’ de gran no vivia amb ells, fou com una més de la família” (p. 76) i, més encara, quan addueix que Francisca Garcies “Fou una dona molt decidida, alegre i de rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia” (p. 77). Igualment, Bàrbara Suau comenta que, una altra dona de Bunyola, Josefina Aina Pasqual Suau (1889-1964), “quedà vídua l’any 1948, quan tenia gairebé seixanta anys. Malgrat que aleshores ja era considerada major, no va deixar mai de fer feina. No perdé mai les ganes de continuar endavant” (p. 92), i, un poc després, addueix que “fou una dona d’empenta” (p. 92).

Aquests exemples, i molts més, van en línia, com ara, amb les trementinaires de la vall de la Vansa i Truixent (Catalunya), dones que es dedicaven a cercar remeis per a persones i per a bestiar, com hem pogut veure en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006, o, com ara, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, publicat per Tabarca Llibres, en el 2016, quan, en la primera rondalla, “La rosa de l’amor”, veiem un cas molt semblant a casos de trementinaires, en llegir “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps que havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9). Com em comentà, ma mare, el 24 d’abril del 2021, en llegir-li el principi d’aquesta rondalla valenciana, aquests contes reflectien la realitat. I, ací tenim, un cas més, en què una mare i, igualment, la filla, actuen amb molta iniciativa.

Agraesc que Joaquim G. Caturla, per correu electrònic, em recomanàs aquest llibre i que, a més, em comentàs que, en moltes rondalles que ell havia recopilat, estigués plasmat el matriarcalisme.

La dona amb molta iniciativa i amb molta espenta

General, , , , ,

 

 

En la cançó “La presó de Lleida”, que figura en el llibre “El cançoner de Pineda”, de Sara Llorens, hi ha uns versos en què la dona forta que actua amb molta iniciativa, amb molta espenta, sense parar-se en palles, amb enginy i aplanant el camí a moltes persones, com moltes persones que conec:

“Demà serà dissabte

i els penjarem a tots.

-Ai, pare, lo meu pare,

no hi pengeu l’aimador[1]!

-Ai, filla Margarida,

quin és ton aimador,

el de la calça curta,

o el del barret rodó?

-Ai, pare, lo meu pare,

aquell del cabell ros!

-Ai, filla Margarida,

serà el primer de tots!

Mentre el pare dormia

treu claus del butxacó:

-Sortiu, sortiu els presos,

sortiu de la presó

que al mig de tants cents homes

bé hi podré viure jo” (p. 87).

 

Igualment, veiem que, com en moltes cançons, la dona salva l’home, un tret matriarcal.

 

 

Nota: [1] “Aimador” vol dir “Qui té amor”.

Dones amb molta espenta en lo eròtic

General, , , ,

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

General, , ,

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

Dones balears amb molta espenta

General, , , ,

 

En l’article “El germen femenino en Mallorca” (http://www.manjaria.es/gastrolive/gastromania/el-germen-femenino-en-mallorca), de Tati Fructuoso i publicat en el “Diario de Mallorca”, llegim que “Llama la atención la cantidad de emprendedoras, mucho mayor que en el resto de comunidades de España, que hoy triunfan en Mallorca. ¿Casualidad o causalidad? Tal vez tenga que ver con el germen latente del matriarcado en la isla o sea consecuencia del esfuerzo de un grupo de mujeres que tienen en común la pasión por la cocina”. Una de les dones, Maca de Castro, comenta que “Es cierto que en Mallorca hay más atención sobre la mujer, pero es que aquí siempre ha habido mucha mujer trabajando bien. Ahora somos más visibles todas”. Tot seguit, Marga Coll diu que “Mallorca es la isla de las mujeres cocineras, tenemos mucha visibilidad. Creo que la estructura matriarcal de nuestra sociedad tiene mucho que ver” i considera que “En el Forum Internacional Parabere[1] he podido comprobar la cantidad de mujeres que trabajan duro sin la búsqueda de protagonismo tan habitual en los hombres de este sector. Nos mueven otros objetivos”.  En relació amb la tercera dona, Maria Solivellas, es comenta que començava de zero en aquest ofici i que “junto a su hermana Teresa, abanderaron una cocina responsable y mallorquina, recuperando el recetario materno”. Per tant, veiem un exemple més en què el saber està vinculat, sobretot, a la dona, en aquest cas, a les receptes que recorda la mare.  Referent a la darrera de les dones entrevistades, Ariadna Salvador, llegim que “No cree que la mujer sea ni mejor ni peor que el hombre”  i que “La mujer en el mundo de la restauración tiene unas capacidades increïbles… tenemos mucho que aportar, tanto en sala como en cocina”.

Continuant en relació amb les Illes Balears, direm que, el 8 de març del 2021, en el grup de Facebook “PROJECCIÓ CULTURAL ses nostres illes”, Conxa Forteza Bruno exposà un escrit titulat “Aquelles dones valentes”. Entre altres coses, es feia esment al llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau Font i, tot seguit, es feren comentaris que exposem ací: “Quanta raó tens, Conxa!!

Estaven fetes d’una altra pasta i no només ses dones, sinó també els homos i ses criatures.

Eren temps durs.

Ara ens hem acomodat tant, sobretot, en part a tota sa feina feta pels nostres avantpassats, que ens varen voler donar una vida millor.

(…) Sa meva admiració va per tots, però sobretot per ses dones, en un dia com avui” (Catalina LS), “Dones com aquestes són ses meves. Valentes dones” (Lida Rigo Miralles), “Dones de veritat” (Margarita Salva Mas), “El meu homenatge a totes elles” (Joana Maria Pinya Espases), “Jo no sé d’on treien ses forces; des de luego noltros no som com elles” (Catalina Bauçà Cabrer), “He passat un guster de llegir-ho, no és creguedor sa fortalesa i enginy que tenien per afrontar sa vida en aquelles èpoques, simplement admirable.

Gràcies una vegada més, Conxeta!” (Norat Puerto Nadal).

 

 

Notes: [1] En el mateix article, que es podia consultar el 14 de març del 2021, es comentava que aquest fòrum és “una red internacional que da voz a las mujeres que desde el sector alimentario generan oportunidades para cambiar el mundo”.

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.