Arxiu d'etiquetes: coves

Dones i masies font de prosperitat, d’acollida i lligades a la terra

General, , , , , , , ,

Altra vegada en contalles de trobades de metall groc, de gerres, etc., arreplegades per l’estudiós del Maresme, també hi ha passatges en què, com ara, apareixen detalls que hem vist relacionats amb dones. Així, en “Una bóta de dues cargues a can Pradell de Baix. Vallgorguina”, recollida en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, es diu que can Pradell de Baix “Era una finca molt gran i, quan va acabar la guerra, ho va llogar a en Culca de Sant Celoni, un que té uns restaurants aquí, a Calella, que ara ja és mort i que ho porta la filla” (p. 225), un projecte que, a més, anà acompanyat d’una bona nova per a una masia: “Després, l’oncle i jo la vam veure i molts varen dir que hi havia trobat els calés que deien que hi havia a la bóta.

De fet, de llavors enllà, en Culca va tirar molt bé. Si allà hi va treure calés o no, no ho sé, però que allà hi havia una paret d’un metre i que era buida, sí” (p. 225). 

Sobre aquest passatge, direm que, en algunes rondalles, una dona benigna és ficada entre dues parets i, al capdavall, serà alliberada.

Els mots de la narració “La mina de can Vives de la Cortada. Sant Iscle” ens porten a moltes de les llegendes en què la vida, l’emancipació i, fins i tot, lo que permetrà viure, és en l’interior d’una muntanya (per exemple, en esplugues i en coves): “A dintre del celler de can Vives, hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres (o, potser, vint metres), bastant amplota, que travessava per sota tota la casa dels masovers. Després, hi van anar gent i ho van mig estimbar per a veure què hi trobaven” (p. 226). La prosperitat és en zona feminal i, com ací, es posa de part dels qui hi resideixen (de banda a banda), però no dels qui hi actuen moguts per la cobdícia.

Un altre relat interessant i simbòlic és “El castanyer buit” (p. 227), en què l’enveja no guanya: “A can Ginestar de Montnegre, deien que hi havia un castanyer buit que mirava la casa, que era ple d’or. ¡I mira que hi havia anat gent a registrar allà castanyers d’aquells, mirant si el trobaven, i mai no hi van trobar res!” (p. 227). Aquests mots podrien evocar-nos eixes contarelles en què la filla petita d’un rei és obligada a fer vida fora de la Cort i, a mitjan camí, viu un temps en un arbre (sia una alzina, sia una sureda…), és a dir, amb el suport i amb el sopluig d’una mare (l’arbre) i d’un tronc que li fa de banda central de la casa.

En eixe seny, van les paraules de la història “L’arbre del sol de migdia. Can Mates. Sant Cebrià”, quan indica que, “A can Mates, deien que hi havia un tresor colgat, que si la soca d’un arbre que només hi tocava el sol el migdia o no sé què coi” (p. 227). Per consegüent, la riquesa material empiula amb lo tel·lúric i amb lo femení: la soca que connecta amb el terreny, l’arbre, els dies quasi plens d’obagor.

Ara bé, al capdavall, l’investigador Dani Rangil, mitjançant Rosa Jubany, comenta que “El que era procurador era el d’aquí, can Romà, i deien que potser l’havia trobat ell perquè, en temps del besavi, més aviat, florien. En aquell temps, es veu que lluïa molt, però els que hi ha ara i els que hi havia més antic,… com nosaltres, feina a treballar i a viure” (p. 228).

Aquestes frases podrien tenir relació amb el passat d’algun membre de la noblesa (o bé d’un adinerat) del segon terç del segle XIX o d’un poc més avant: eixa mena de primavera vital és en nexe amb l’antigor i amb vegetació que floreix, mentres que les generacions més pròximes en el temps (possiblement, del darrer quart del segle XIX, amb la industrialització unida a l’entrada del capitalisme), les haurien passades més magres que els ancestres. Això no obstant, cal constatar que, en el text, la vida no lliga rònegament al treball, ans inclou temps per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua.  Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.

La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.

En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.

Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):

“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).

Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.

En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).

Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.

‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).

Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llegendes amb óssos, ferrers i coves

General, , , , , , ,

Finalment, el recopilador indica que “L’ós -o l’óssa, com se l’anomena als pobles del Cantó- és l’animal central del bestiari pirinenc. És també l’animal sobre el qual hi ha més llegendes. Tradicionalment, se’l considerava un avantpassat de l’home, un animal lligat als cicles de la natura” (p. 35) i relacionat amb l’hivern.

Una contarella interessant plasmada en l’esmentada obra de l’estudiós de Vic és “Els remeis del vell ferrer”, en què apareix el ferro, un metall que enllaça amb lo fosc (per la color) i amb la dona. Així, el narrador comença sobre el vell ferrer Martí, qui “era un home molt savi, tothom li tenia respecte, era ferrer d’ofici i ho sabia tot sobre les roques, sobre els animals i sobre les plantes… Sabia fer remeis de tota mena, per a les persones i per al bestiar, i coneixia tots els racons de les muntanyes, des de la mina més profunda fins al cimal més altívol…” (p. 38). Aquests mots ens evoquen les trementinaires i la figura de l’anciana en la transmissió de les tradicions, de lo que hi ha en l’indret i voltants,…

Ben avançat l’escrit, posa que, després que Martí entràs en hivern en una casa, “Al cap d’una estona, quan va arribar el pare, la mare va explicar-li el que havia fet el vell ferrer” (p. 40), pel caràcter de l’home i, llavors, el marit li diu que “era un bon home i no se sabia mai quan se l’hauria de menester per a ferrar o, fins i tot, per a sanar algun animal” (p. 40) i li agrega que el ferrer, per a aconseguir fang, “se n’anava a buscar a una cova molt allunyada del poble” (p. 40). O siga que, per una banda, la dona té la darrera paraula i fa el paper de mestressa; el marit li trau els punts forts del ferrer i, al capdavall, apareix el tema de la cova (el qual empiula amb lo feminal) fora de la vila (detall que es reflecteix en llegendes en què les dones, a vegades, bruixes, es reuneixen en un lloc en ple bosc o bé lluny del llogaret,…).

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló escriu sobre la tasca dels ferrers: “La relació mitològica de l’ofici de ferrer i la bruixeria és un tema clàssic de molts contes populars. En aquest cas, el ferrer apareix com un remeier o com un guaridor” (p. 41). A tot això, podríem adduir que la color del ferro és fosca, d’argent i que, per consegüent, connecta amb l’obscuritat i, igualment, amb lo femení. En eixe seny, el folklorista reporta sobre l’argila de què tracta part de la contarella: hi ha “molt poques coves a Catalunya d’on es pugui obtenir aquesta argila. (…) Al País Valencià, hi trobem així mateix dues coves més” (pp. 41-42), és a dir, indrets en nexe amb aquesta mare (la vulva que acull la llavor i que fa de niu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i dones fortes i que empiulen amb altres persones

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme (per mitjà del tema de l’educació matriarcal) i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb l’edició de Brauli Montoya, és “Nostre Senyor i la collita de blat”. Comença amb unes paraules que ens permeten veure el paper de la dona com a transmissora de la cultura: “La mare de ma mare, que va morir de noranta-nou anys, em deia:

-Fill: el Senyor està en el cel, perquè abans estava en la terra.

I dic: -Com que estava en la terra? Qui l’ha vist?

I ella em responia: -Sí: ja l’han vist. Una volta anava el Senyor tot el camí avant, tot el camí avant, i hi havia un llaurador sembrant amb un burret” (p. 127).

En acabant, l’àvia del narrador passa a la rondalla i afig les paraules de Jesús:

“Diu: -Què sembra vosté?

El llaurador li digué: -Doncs, sembre blat.

I el Senyor li comentà: -Bé. Doncs, blat collirà.

I diu que, ja més avant, més avant, el Senyor es troba amb un altre, qui portava un parellet de mules. Li diu Jesús:

-Què sembra vosté?

L’home veu que era tan vellet i diu:

-Jo, ara, sembre pedra.

Nostre Senyor li comentà: -Doncs, molt bé: pedra collirà vosté” (p. 127).

Aquestes línies enllacen amb el refrany “Tal faràs, tal trobaràs”.

Tot seguit, podem llegir que es fa migjorn, que els dos llauradors dinen i que, després, cadascú es dedica a la seua tasca:

“-Hale! Anem-nos-en a llaurar.

El del camp de forment, es veu el blat: el tenia per a segar. I l’altre, quan arriba al bancal, diu:

-Xe:  puix si tot açò és un pedregar!

És que era el Senyor, (…) que va dir:

-Bo: de la manera que m’has respost, així et faré” (p. 127).

Aquest passatge empiula amb la dita “Qui sembra, recull”. Adduirem que el relat, el 21 de maig del 2024, ens recordà el que posava un llibret que ens donà Pere Riutort, potser a mitjan dels anys noranta del segle XX: un vellet era a l’entrada del poble i veu que se li acosta un jove. El xicot li demana com són en aquella terra. L’ancià li respon com eren en la del minyó i, més avant, li diu que, en la terra d’acollida, també.

Després, un altre jove s’arrima al vell i, un segon home, en veure que el vellet ha donat una resposta molt diferent a la del primer jove, demana al gran com és que no ha dit lo mateix a cada xicot. Llavors, l’ancià comenta que cadascú, allà on va, és com en la terra de partida.

En aquest cas, la terra d’acollida estaria en nexe amb el lloc on llaura cada u dels pagesos de la narració del Carxe i que han parlat amb Nostre Senyor (el foraster, el proïsme).

Un altre relat que apareix en l’obra esmentada, i en què captem trets matriarcals, és la llegenda “Els moros a la Torre del Rico”. Abans de l’expulsió dels moriscs, hi havia un indret, la Torre del Rico, on “vivien ells [, els moros,] i tenien uns passadissos que portaven a unes coves conegudes com el Fondal, d’on hi havia un altre passadís que anava a la Serra de Quives i ja donaven vista a Favanella” (p. 127). Afegirem que la Torre del Rico i Favanella (oficialment, Abanilla) formen part del Carxe.

Una altra llegenda, curteta, però que aporta informació sucosa, “La Torre del Rico i el castell de Jumella”, posa que “m’han dit que, de la Torre del Rico al castell de Jumella (que era dels moros), hi ha un minat que crec que passava per baix, per baix terra. Això era un fort i allò també. I, aleshores, les forces es passaven per baix” (p. 128). Per tant, la força romania en la terra i, a més, en la zona de les arrels, és a dir, en les dones, les quals empiulaven amb altres llocs i, així, s’hi obrien.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)