Arxiu d'etiquetes: Benigànim (la Vall d’Albaida)

Dona fundadora d’una empresa

General, , , , , , ,

 

A mitjan abril del 2021, pengí en el meu mur una foto de Mancor de la Vall (una població de les Illes Balears) en què apareixien cinc persones d’una mateixa família però de generacions diferents, i Jose V. Sanchis Pastor, qui en feu un comentari, uns dies després, el 18 d’abril del 2021, m’envià dues fotos en què apareixen cinc dones d’una mateixa família i, de nou, de generacions distintes però seguides (en aquest cas, de Benigànim, població valenciana on viu ell). I m’escrigué “I comentar la foto. Amparo, Amparito i Amparín (les Galianes). Gemma i Júlia”, això és, el nom de les cinc persones, en aquest cas, dones. I continua: “La més major, va morir amb 102 anys, sent fundadora i accionista de l’empresa familiar de contraxapats i corbats MELBEN, de Benigànim. Al faltar el marit d’Amparo, la mitat de l’empresa es va repartir entre les dues filles i el fill, i ella mateixa…

Va sobreviure als dos gendres, al fill i a un nét, passant la subdivisió de l’acció del fill, als néts, fills del fill difunt. I, un d’eixos néts, va morir, passant l’acció als seus tres fills. 

De manera que l’empresa va aplegar a ajuntar quatre generacions d’accionistes”. La meua resposta, diligent, fou “Impressionant”, entre altres motius, pel paper tan important de les dones, ja que, per exemple, no passà a terceres persones que foren hòmens i de fora de la família. I, a banda, perquè la besàvia fou “fundadora i accionista de l’empresa”.

I, quant a una de les dues fotos, la dona que portava a mans la besneta, Gemma Huesca, l’endemà, en resposta a un missatge que jo li havia enviat, m’escrigué que, a casa, estaven en l’orde següent: “A l’esquerra la meva àvia Amparo, jo amb la xiqueta que li diuen Júlia, la meva besàvia Amparito (nosaltres sempre li hem dit ‘la uela Blanqueta’, perquè sempre l’hem coneguda amb el pèl blanc) i ma mare a la dreta, Amparín”. Per tant, la dona fundadora és “la uela Blanqueta”.

Quan, el 19 d’abril del 2021, comentí, a ma mare, aquesta foto, em respongué “Doncs, a disfrutar de les coses boniques que ens done la vida”. Jo hi estava totalment d’acord.

Com veiem, hi ha hagut dones amb molta iniciativa i, fins i tot, persones d’una mateixa família que segueixen les seues petjades. I, àdhuc, fotos de família com aquestes.  I, com escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”. I, qui diu Catalunya, diu els altres territoris on els avantpassats d’origen català portaren la llengua catalana.

 

Agraesc la generositat, el detall i la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Gemma Huesca com també les paraules de ma mare.

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

General, , , , ,

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.

Serenata a Joaquina “la Cuquella”

General, , , , , , , , , ,

 

El 25 de novembre del 2020, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Jose V. Sanchis Pastor escrigué una serenata[1] que, com em comentà l’endemà, “Eixa no està escrita a cap lloc. L’he apuntada de memòria”. Diu així:

“Serenata a Joaquina ‘la Cuquella’

Benigànim, anys 30,

s. XX

 

Xica, tu, que estàs gitadeta,

dormint i queta i ensomniant.

Asoma’t[2] a la finestra,

que el Sos i orquestra,

Peret, Traputan,

que venim ací a cantar-te cants

i a contar-te tot lo que hi ha.

Si apanyar-te vols, les sabates,

o fer-te’n altres, a Luis vas.

Dels futbolistes, té la faena

I són una pena en el pagar.

Sola, tatxes i tacons,

de nou, no té més remendos[3],

no té menjar p’als coloms,

ni blat, ni dacsa, ni edros[4].

En un parell de quilos, ‘salero’[5]

que li’n dones per a anar menjussant,

filla de Miquelet ‘el Cuquello[6]’,

pots adormir-te, que el Sos se’n va”.

 

 

Notes: Un poc després de llegir-la, li escriguí un comentari: “En el llibre ‘Rondallari de Pineda’, (…) hi ha contes en què els hòmens van a la dona.

Ara bé, com indica la cap de la recopilació, Josefina Roma, ho fan perquè la dona no és vista com una servidora (una ‘esclava’, per dir-ho així) de l’home: un signe matriarcal”. I, la resposta de Jose V. Sanchis Pastor fou “Correcte”. 

Hem respectat la forma popular, en la pronúncia, “p’als”, perquè seria la que es diria en cantar-la, en lloc de la genuïna (en la parla i en escriure-la): “per als”.

[1] En el “Nou Diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, publicat per Editorial Claret (Barcelona), en 1993, llegim una definició interessant de la paraula serenata: “Cant, música, que es fa de nits i com a homenatge sota la finestra d’algú”, en aquest cas, a una dona.

[2] En valencià correcte, per exemple, “Aguaita’t”.

[3] Castellanisme inadmissible procedent de la paraula “remiendo” (en valencià, “pedaç”).

[4] “Edro”, com podem llegir en el DCVB, és un “Gra rodonet, de color cendrós, espècie de veça petiteta” . és a dir, d’una espècie de planta lleguminosa.

[5] En paraules de Jose V. Sanchis Pastor, “Ací, a Benigànim, una persona amb salero és aquella que té gràcia especial per a fer les coses. Una dona ‘amb salero’, és una dona ben parida”. Per tant, en aquest cas, vol dir que l’home té gust pe a la faena de sabater.

[6] El cuquello, com podem veure en el DCVB, és un ocell que, igualment, rep el nom de cucut.

La dona a través del temps // La mujer a través del tiempo

General, , , , ,

 

Tot seguit, un escrit a què he tingut accés per mitjà de Jose V. Sanchis Pastor, de Benigànim (una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida), qui me’l passà el 1r d’agost del 2020.

Com ell em comentà, eixe dia, es feu per a una capitania mora d’una filada de dones en el 2007. 

L’he inclòs en la web perquè s’ajusta molt a escrits que han elaborat persones de tot l’àmbit lingüístic en relació a quina educació (que no a quin ensenyament) reberen quan eren xiquets o, si de cas, quan eren jovenets. Estem parlant de persones, la gran majoria, valencianoparlants per part de pare i de mare.  

Afegirem dos aclariments: el nom de la deessa, en aquest cas, és Ceres, la deessa romana relacionada amb l’agricultura, amb la fecunditat de la terra. En la grega, correspon a Demèter. En canvi, Teres, en la mitologia, és el món. 

Aquest text va molt en línia amb la “Cançó del gojat”, la qual figura en el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig Escoí. 

I, a continuació, la versió en valencià, feta, hui, 6 d’agost del 2020.

 

 

La dona a través del temps

La prehistòria, manufactura i ciència.

Amb el so atronador dels tabals, l’edat primigènia mor.

Ressentida pel foc, la terra es clevilla, es trenca.

La dona, eixida d’eixa edat remota, camina triomfant com un llamp d’or.

Abans, quan les notícies del dia passaven desapercebudes, sense soroll ni presses… 

En l’era de la fama silenciosa… La dona, de manera callada, bategant de somnis i de vida…

Amb la necessitat de cuidar i d’alimentar els seus fills, aguditza l’enginy i, així, cuina els aliments que permeten desenvolupar el cos i l’intel·lecte…. Adobant les pells que després resguardaran del fred, fabricant  vaixelles i atifells amb què emmagatzemar les sobralles, arreplegant i emmagatzemant fruits, herbes , bolets…; i utilitzant-los amb saviesa per a guarir i per a calmar mals; a poc a poc, es descobreix la menestralia, la medicina, la ciència… És la dona qui soluciona els xicotets (i els grans) problemes del dia rere dia.

 

La història: memòria, espiritualitat i cultura.

Asseguda a la calor de la casa; Ella, mestra del seu destí; de l’aire huracanat i ardent, fa brollar una espurna encesa i, amb el rull de la flama i obrint portes a l’experiència, il·lumina la foscor del seu camí.

Els qui abans lluitaven només per sobreviure, ara, ja segurs, emprenen una ruta nova per a donar aliment immortal a l’ànima.

Les generacions que, en la prehistòria, es perderen sense aplegar al seu destí, veieren esborrades les seues dreceres per les aigües infinites del temps, però no ho foren les seues vides, ja que, al final d’eixe camí, tan llarg i angost, aplegaren a la Unitat Amb el Gran Ésser que, invisible, dona forces a la Unitat Eternal.

La persona mira cap al seu interior i, així, descobreix la seua espiritualitat, amb la consciència en si mateix: la Cultura.

La dona, sensible i culta, en aquesta època, és la gran mitjancera entre la divinitat i els hòmens: Mestra, sacerdotessa, interpretadora dels oracles… Ocupa, sovint, llocs d’alta responsabilitat en la societat.

 

La dona i la mare: ecologia i feminisme.

Cos robust, com fruita assaonada.

Mare i Deessa Immortal… A imatge de la terra; lluita per a donar vida i, en el cim del Llum, la seua nissaga perdura en el temps i resplendeix com el cristall, atacat per l’Astre Rei.

La dona, com la terra: germina, floreix i dona fruit. No és d’estranyar que, aquest misteri, considerat per les primeres generacions (com també per les successives), fes que s’acollissen sota la protecció i sota l’empara de les divinitats femenines. Com la Deessa Demèter, de la mitologia grega, fem homenatge a la dona com a Mare i a la Terra Mare, defensora de la humanitat. Fem homenatge, igualment, als orígens del nostre poble. Als hòmens i a les dones, llauradors, aleshores, d’una terra tan aspra com estimada.

 

                                                                                                                                               Benigànim,

                                                                                                                                                  29-4-2007