Una altra contarella amb signes matriarcalistes, amb el paper regent de la dona i, ben mirat, amb simbolisme, és “Els tres lluerts”, arreplegada en “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Primerament, direm que un lluert és un xiquet (o un jove) bellugadís. Així, “Un rei tenia tres minyons i, com que la reina esperava un infant, va dir a la llevadora:
-Si és minyó, posa l’espasa a la finestra; si és minyona, posa-hi la filosa.
-Fills -va dir la reina als minyons-. Fugiu, si veieu l’espasa, que, potser, sense voler-ho, vos matarà” (p. 478). L’espasa, en el camp eròtic i tot, lliga amb l’home (el penis); i la filosa, amb la dona que es dedica a teixir, al pas dels anys mitjançant la creació de la vida.
Passa que “La llevadora es va enganyar. Quan la nina va néixer, va posar l’espasa a la finestra. Els fills, colp de fugir, lluny, lluny” (p. 478).
Aleshores, en aquest altre indret, ells (tres germans mascles, com veurem en diferents seccions del relat), com qui entra en la joventut, s’hauran d’espavilar i, per això, el narrador amolla un detall curiós i present en altres Pobles matriarcals: l’home que cuina, la cuina no sempre associada a la dona. Ho veiem en els mots “Quan els va semblar que no els podria trobar ningú, es van fer una casa. Cada dia, un feia la cuina i els altres treballaven defora” (p. 478).
Mentrestant, la nina és «la reina de la seua vida» fins a deu anys, en què s’inicia una mena de ritu de pas cap a l’adolescència i, altrament, cap a la joventut (el forest en què s’introduirà): “La nina, qui es deia Hertolar, arreu que va néixer, li posaren una corona i la portava sempre. Un dia, quan ella tenia deu anys, jugava a l’entorn del palau i un ocell de rapinya li va prendre la corona. Ella es posa a córrer per a agafar l’ocell. (…) El va seguir en un bosc profund i allí es va trobar perduda” (p. 478). Per consegüent, la xiqueta és declarada hereua de la casa, del tronc, successora, no u dels tres fills.
A continuació, ella comença a cuinar i afig sal a l’ollada, però els germans no la descobreixen fins que el més jove ho assoleix i li diu:
“-Herbolar: què fas?
-Com em coneixeu?
Ell li conta el que ha passat i li diu:
-Estigues ací: ens faràs la cuina” (p. 478).
Com podem veure, els xics ja saben cuinar, deleguen aquestes tasques en ella, però hi han accedit tots tres i la germana, a qui ara li toca, com diu una dita, tallar-s’ho i cosir-s’ho, aprendre a ser autònoma en aquest camp.
De fet, “Ella va anar a casa la geganta, qui li va contar la seva història” (p. 479), una titana que podríem empiular amb la mare (és més voluminosa que la noia):
“’-Ets la germaneta d’aqueixos minyonets tan braus?’. Ella, enardida, va dir que sí.
La geganta li va donar una pinta fina, dient de pentinar els seus germans, qui serien encara més bonics” (p. 479).
Ara bé: com que la filla volia estar junt amb els seus germans i que fossen ben tractats, ho amolla a la dona en un altre fragment amb simbolisme (els xics i la cacera, l’inici de l’estiu, juny; i l’al·lota, la casa, el moment de menys presència femenina en l’any, la foscor): “’Si no torneu pas a fer venir els meus germans com eren, vos mataré de seguida’.
(…) Veient que es podia fer escoltar d’una geganta, l’Hertolar pren coratge i un dia seguí [ el camí] dels tres germans que se n’anava a la caça, sense dir-li que era per a conèixer el país. (…) l’endemà, en lloc de seguir el germà a la caça, fa com aquella que es vol estar a casa. (…) Camina que caminarà, hi arriba de nits. Era el juny i s’adorm sota d’un cirerer” (p. 479). O siga, en el mes de l’any en què més dormida és la part feminal de la persona (a diferència de desembre i en l’hivern), la qual, en aquesta narració, va molt empeltada amb la masculina (l’al·lota i els tres minyons), un signe de caire autòcton.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.