Arxiu d'etiquetes: Agnès Armengol i Altayó (1852-1934)

El retorn a la terra de la mare, la natura i l’obagor en el matriarcalisme

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (p. 24):

“s’alça; de puntes, va a la cambra;

pren el fanal esmorteït,

cerca la porta, trau la barra,

 

d’un salt traspassa el llindarot,

rebat el llum i arrenca a córrer”

 

fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:

“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!

ni un mos de pa tinc per donar-vos;

me així Déu vos doni sort

si bé em guieu camí de casa;

digueu-me on rau l’altiu Montseny

que d’arribar-hi tinc coratge”.

 

Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.

Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit, serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molt detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):

“El sol se pon; en son camí

seguint-lo va la lluna blanca,

amb son estol d’estel·les d’or

sols per besar-li les petjades:

la tarda ho veu, gelosa fuig…

vers l’occident la nit avança.

 

Tot lo creat descansa o dorm;

com tendra mare, la natura

alça un cantar amorosit,

suau oreig de la boscúria;

és la non-non dels ocellets

que sota l’ala s’aixopluguen”.

 

 

Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:

“En les boïgues i secans

el llaurador ja deix la rella;

dins la masia els infantons

adormidets l’esperen;

el grill comença la ric-ric

i al lluny se sent brandar d’esquelles”.

 

En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:

“Oh, dolç misteri de la nit,

suprem consol pel cor qui pena!

Hores tranquil·les no seguiu

vertiginosa la carrera,

abans calmoses atureu’s[1]

vetlleu l’ensomni de la terra.

 

Sia-li dat un bon repòs

fins que trillegin les campanes;

fins que la llebre torni al jaç,

fins que l’alosa refilaire

desperti grives i cucuts

per festejar la matinada”.

 

Clourem  dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals

General, , , , , , , ,

En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que

“Na Marió ja té quinze anys,

quinze anys bonics com quinze roses;

les pubilletes de l’entorn

porten enveja a la pastora.

 

Fins baix al pla se’n parla arreu

de sa bellesa i de sa gràcia;

els caçadors desfan camí

per a trobar-la amb sa ramada;

quan ella els veu somriu i fuig

tot ensenyant ses dents tan blanques…”.

 

Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.

Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.

Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).

Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):

“De Santa Fe avui és l’Aplec;

son campanar senyala festa

i els caminois i els xaragalls

vessen de gent i de ginesta;

diu que la gaia Marió

ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).

 

En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).

Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música

de la dolçaina que, allà lluny,

com un ocell molt gros refila.

I recordava al rossinyol

canta que canta en la boscúria,

mes cant i ocell tot era xic…”.

 

Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que

“Enfront l’ermita tot són balls,

dins de l’ermita tot pregàries;

na Marió llampega d’ulls

com foc-follet que brilla i passa;

mai res no havia vist tan bell,

gran és el món com no es pensava…”.

 

En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en els Pobles matriarcalistes, l’esperit comunitari i nens creatius

General, , , , ,

Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu

“Nasqué, pot dir-se, de la mort,

del gran Montseny en les altures;

trobà per bres un rústec jaç,

per cobricel la roca pura;

si no rebé un sol bes matern

ja la besava un raig de lluna.

 

Dels xais novells el dolç belar

fou la cançó que l’adormia;

per mainader tingué un mastí,

una cabreta fou sa dida,

el peuet nu son joguinell,

la soledat sa companyia” (pp. 15-16).

 

Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.

Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.

En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).

Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra, la mare que acull bé la criança.

O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals, és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.

Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.

És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,

“Al fosc recer del negre escon

en sent l’hivern l’arraconaren

(…) quan era lassa de plorar

els rulls del fum l’aconsolaven”.

 

I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,

“Esdevingué, per fi, el bell temps

i alçant-se un jorn, la petitona,

ranet de mur i a tomballons,

per cop primer va eixir a fora:

¡quina rialla que esclafí

signant al sol, la molt xamosa!”.

 

 

Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.

En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:

“i la cabreta des del prat

fitava els ulls en la petita” (p. 17).

 

En nexe amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat ben gran i ho serà”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i poemes amb harmonia

General, , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934).

Aquesta poetessa que hem triat escrigué un llibre a què accedírem en maig del 2025 gràcies a la generositat de Josep Gambús Forrellad, de Sabadell (Catalunya), descendent de l’escriptora i que ens envià una còpia de part de l’obra, en què apareixien temes de què li havíem escrit. Es diu “Els dies clars. Petits poemes”, d’Agnès Armengol i Altayó, amb “Pòrtic” de Mn. Anton Navarro (1867-1936) i publicat en Sabadell en 1926.

Així, en aquesta primera introducció, el capellà (qui fou un escriptor prolífic i tenia bona ploma) comenta que, “Com el rodamón que, cansat de seguir terres i veure països i costums variats i gustar fruites exòtiques, retorna als llocs on floriren els dies de sa infantesa i reviu l’encís de ses primeres visions i somnis, així m’he trobat jo quan, al recer de la llar de la il·lustre poetessa Agnès Armengol, he retrobada, per unes hores, aquella pau restauradora dels dies ja llunyans escoltant de sos llavis, com el fluir d’una clara font, les dolces estrofes d’aquest llibre, plenes de llum i de gràcia.

Perquè aquests ‘Dies clars’ de la poetessa, tenen la diàfana claror de nostres albades serenes, l’excelsitud de nostres muntanyes, l’harmonia de tons i colors de nostres paisatges, el ressò de les veus de la terra nostrada, oratjols, aigües, ocells, esquellincs i tonades, que l’altíssima poetessa expressa en verb de meravella, meitat pastora, meitat regina”.

Així, d’acord amb el poeta, Agnès Armengol trau molts detalls relatius a la natura en Catalunya i una reina que, encara que enllaça amb la figura de la pastora, roman en la terra.

Més avant, Mn. Anton Navarro exposa sobre uns temes que veiérem la primera vegada que llegírem una composició de l’autora, quant a l’estil que té ella:
“I, sobretot, aquell altre del jardí, on apareix el Mestre immortal i va saludant i nomenant i amanyagant les flors, una a una, amb aquella dolça suavitat i tendresa que sols saben expressar els escollits que en llur entranya hi tenen un verger de poesia”.

Ben mirat, inclou un tema que no ix en composicions, ni en la gran majoria de les rondalles vernacles, en dir “I, per fi, aquella ‘Capta de la guineu’ de ses ‘Amoroses’, on el captaire, tornat galant festejador, en virtut d’un tendre enamorament, desgrana, davant de la pubilla de la masia, tot un rosari de mots amorosos, vibrants d’ingenuïtat i sentiment, com una mosta de perles que cauen damunt d’una safata d’argent”.

Finalment, cal destacar quan Mn. Anton Navarro plasma uns mots que empiulen molt amb la tradició matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, encara perviu en els escriptors amb un fort sentiment de pertinença a la terra i, per consegüent, en què la part femenina, l’acollidora i la de l’harmonia de la persona són ben presents i predominen: “Els versos d’aquest llibre tenen un regust de vella aristocràcia, sentor i perfum de vi generós, aroma de preat reliquiari, ingènua exquisitat de broderia de sedes i colors, que qualque delitant, qualque snob de nostres dies trobaria, potser, passats de moda. Però, aquestes qualitats són les que més l’avaloren, perquè sa il·lustre autora, fidel a si mateixa, no en sap fer de poesia cerebral, ni ha volgut entrar en el joc de les complicacions psicològiques ultramodernes, ni en l’artifici de les noves formes; ella, que és Ella, ha servat sa pròpia fesomia artística i son lèxic pur, copsat directa i fidelíssimament de la font clara de la vida, i aquesta puresa i aquesta integritat són el segell de sa personalitat artística. I la vera, la santa, l’eterna poesia és així.

Benvinguts sien aquests ‘Dies clars’ de la noble i alta poetessa Agnès Armengol. (…) retrobarem l’encant de nostres paisatges catalans i la veu dolça i sonora de nostra gent, evocats per la musa vella que torna a cantar entre el brogit de nostres dies turbulents.

                                                                                                                                     Mss. ANTON NAVARRO

Novbre. de 1925”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista 

 

assemblea-pagesa-6f (1)