Pedagogia matriarcal i convivència: comentaris fets per catalanoparlants

General, , , , , , , , , , ,

 

Primerament, de nou, gràcies a totes les persones que decidíreu plasmar el  vostre punt de vista (i que figureu en aquesta entrada) i que, així, féreu possible que poguéssem conéixer més i millor les nostres arrels i què és lo que prioritzem, en el camp de la pedagogia i de l’educació (sobretot, de la no reglada, això és, de la que no té lloc en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats), els catalanoparlants.

I, per descomptat, gràcies per la vostra manera d’escriure, de raonar, per les vostres propostes, etc., que, com Joan Sala Vila (nascut en 1929) m’escrigué el 18 de gener del 2021, són fruit de raonar i que “palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”. 

El 13 d’abril del 2020, i també en Facebook, exposí una pregunta, tocant el tema de la pedagogia. Primerament, era així: “¿Què vos agradaria que s’ensenyàs els xiquets, en les cases? ¿I a nivell de barri?¿I en les escoles o instituts?” i, després de veure les tres o quatre primeres respostes, vaig afegir “¿I en Internet?”. Em cridà l’atenció, fins i tot, unes vint-i-quatre hores després i tot, que ningú encara no havia escrit res en relació amb la història, ni a la cultura, ni a la llengua catalana… Les respostes, per grups de Facebook, i en el meu mur, foren les que veurem tot seguit.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 d’abril del 2020, escrigueren “Jo crec que l’assignatura bàsica és l’ètica. Pense que és la base de tot. Després es pot anar sumant la lectura, les matemàtiques, les ciències… però sense una base ètica, res importa” (Mireia Marques Gargallo[1]), “Valors” (Isabela Dulcevoz), “Ètica” (Inma Bel Beltrán), “Ètica, en general, però, sobretot, valors” (Montserrat Sesé Ros), “Educació” (Ruperto Blasco), “Ètica, lo que nosaltres estudiàvem en Primària com ‘urbanitat’” (Emilio Conca Puig), “A casa, el valor del treball i l’estalvi. Al barri, jugar lliurement amb la resta de xiquets. A l’escola, matemàtiques, llengua i economia” (Alberto Fornés).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi hagué les respostes següents: “Més socials i menys matemàtiques” (Pere Ramon Nadal), a qui vaig contestar: “Jo, més de la rama d’Humanitats i de lo científic (vull dir, a lo que tracta de cercar la veritat, com ara, en fer un estudi)”, “Més Humanitats” (Isabel Pont Colldrcsrrera). En respondre jo, a Isabel Pont, que, “en l’institut, estudií la rama d’Humanitats i, en Magisteri, la d’Humanes”, contestà “A la meva època, no hi havia aquesta possibilitat. Jo vaig començar l’institut el 1976. Jo vaig tenir tota la sort del món, amb els meus professors, ja que el primer va ésser el meu avi…, roig[2] i sastre: em cuinava, m’ensenyava, en aquells temps. Jo deuria tenir 6 anys. Recordo escoltar ‘Radio Pirenaica[3]’, i els valors d’ell, sempre m’han quedat. La segona família, els meus professors: teníem ‘la crème de la crème’[4]. Després, a la universitat, uns catedràtics que, segurament, mai ningú més d’aquella època haurà trobat.

(…) Crec que vaig matar el matriarcat i els meus profes[5] han estat una gran família- Tanta necessitat tinc d’anar a escoltar i aprendre, malgrat ja passi els 50. Vull matricular-me a Vic, ni que sigui d’oient” (Isabel Pont Colldrcsrrera). I, després, addueix que “Tenir una mare que no et volia tenir…, tenir avis, pare i mestres… i amics i companys de treball i pacients,… és tota una vida molt gratificant.

El llibre que estic encarrilant, una mena d’epistolari, a part de qui va dedicat per majoria absoluta,… està dedicat als meus professors i als avis[6]. És despullar-se… I ho dic per a tu i per valorar la tasca dels professors de la meva generació: vam tenir l’honor d’haver-los [tingut]: ens estimaven i estimaven la seua professió. I això cal que se sàpiga” (Isabel Pont Colldrcsrrera), “Parlar l’idioma d’on es viu, a part del dels Pares, clar!!! Tenir unes ensenyances de Vida[7] prou suficients, per ser una persona EXEMPLAR en la Societat i prou INDEPENDENT per fer la seva Vida i Món, un lloc per Compartir tota la saviesa que es pot aportar com a Humans que som i saber gestionar els diferents Estadis Emocionals que la pròpia vida ens porta mentre l’anem travessant. Aquesta és la meva aportació” (Maido Barniol Dot).

En el meu mur, les respostes del 13 d’abril del 2020, m’impactaren, en començar a veure que, unes quantes persones, introduïen el tema de l’empatia: “A ser persones. Així de senzill” (Ricard Jové Hortoneda), “Empatia, molta empatia amb tots els sers humans. Amb empatia no hi ha xenofòbia, no hi ha homofòbia, no hi ha crueltat, no hi ha maltractaments…” (Montserrat Espallargas), “A la meva manera de pensar, respecte per la gent gran, [per la] gent amb discapacitats, a estimar tant als familiars com als amics, tolerància, diàleg davant els aldarulls” (Maria Reig Pla), “A ser bones persones i compartir-ho tot. Eh!, les tasques de casa, també, i respectar totes les maneres de pensar” (Àngels Moran Navarro), “Primer de tot, a ser bona persona”  (M Lluïsa Tudela Riera), “Empatia i aprendre a respectar les coses” (Maria Rosa Llort), “Jo, els vaig ensenyar: estimar respecte per a tothom, a ser autosuficients; però, sobretot, saber ajudar, sense mirar el què ni el per què. Molts cops em deien ‘No s’ho mereix’… Jo els contestava ‘Tu no ets ningú per jutjar a ningú’. I una cosa que encara dic ara: ‘Ningú és més que ningú’. Em miraven i deien ‘Vaaaleeee!!!’” (Montserrat Cortadella Juan), “Si aprenen a pensar i a estimar totes les persones, les demés coses vindran soles” (Assumpta Capdevila), “Ser persones: no importa el color, la raça o la religió, si són rics o pobres. Per damunt de tot, són persones. I tenim que tractar els demés amb tot el respecte” (Lina Molar), “Sobretot, respecte. Lo demés ja ve en conseqüència” (Rosa Garcia[8]).

 

 

Notes: [1] Li responguí, a la primera frase, “En molts sentits, sí”. En acabant, ella afegiria, la segona part de lo que escrigué.

[2] Amb el nom de roig es solia designar els comunistes, però també, encara que no tant, els qui, durant la guerra (1936-1939), havien estat en la zona que no es rebel·là contra la República.

[3] Nom familiar de Ràdio España Independiente, una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE, en 1941, durant la Segona Guerra Mundial, i que, al principi, estava en Moscou, tot i el nom que se li donava, potser per eliminar la sensació de llunyania. Informació treta de Viquipèdia, el 18 d’abril del 2020.

[4] Aquesta forma francesa vol dir, més o menys, “lo millor que es pot tenir”, “lo millor del món”...

[5] Literalment, en lloc de professors.

[6] A la seua idea de fer un llibre dedicat a les persones que havien deixat empremta en la seua vida, li contestí “Molt bé: un acte d’agraiment molt interessant”. I ella, tot seguit, afegí les frases que hem escrit a continuació d’aquesta nota. Com que la segona part va en línia amb la primera, he decidit no ficar la meua resposta entremig.

[7] Per a conservar l’esperit d’aquesta resposta, respectarem les majúscules de qui escrigué el text, ja que considerem que ajuden a plasmar què és lo que emfasitza en l’educació i en l’ensenyament.

[8] Publicat en Facebook el 14 d’abril del 2020.

Pedagogia matriarcal comentada per catalanoparlants del segle XXI

General, , , , , , , , , ,

 

Dedique aquestes línies a les persones que han fet possible aquesta informació i, per descomptat, a Jose V. Sanchis Pastor, a  Vicent Pla, a Rosa Garcia i Clotet, a Joan Sala Vila, a Ricard Jové Hortoneda i a Josep Maria Bertran Comellas, qui ahir m‘escrigué aquestes paraules: “Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i potser amagat expressament. (…) Allò que no s’explica als centres d’ensenyament”. 

El paper de la pedagogia de ment oberta i receptiva a un model d’ensenyament (i també d’educació) progressista i favorable al coneixement de la Història dels Pobles catalanoparlants i de la realitat actual és digne de no ser silenciat, ja que és una manera de manifestar que els Pobles no moren i que la llengua catalana i, en la pedagogia (sobretot, en l’escola), durant moltíssims anys, ha patit els efectes dels decrets de Nova Planta i decisions legals posteriors han comportat que tot lo no castellà, fos considerat com obscurantisme i, com diu Joan Pau II en l’ONU, en 1995, “Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la ‘inferioritat’ d’algunes cultures i nacions” (punt 5), fet que ens porta a l’objectiu de “defensar tota nació i cultura d’agressions injustes i violentes” (punt 5), en aquest cas, la vinculada al valencià.

 

La pedagogia per a conduir els fills. Respostes en Internet.

Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposí unes línies en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?

La pregunta va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc Castellano Vilamu, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, qui m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (…) Era una família força pobra (…) i anarquista, com tota aquesta branca familiar. L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista de pensament. (…) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí, però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions. (…) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu. Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les decisions finals. (…) La seva educació sexual era (…) tan sols mínima, com tothom de la seva època.

Jo vaig néixer l’any 1955. (…) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com s’anava fent vella (…) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits estalvis a ma germana [1961] i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos transmetés res que no ho ensenyassen en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores (mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan popular” i ell respongué:

“En el barri on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra, no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI, els ateneus populars, les cooperatives…) i es parlava poc i sotaveu encara d’aquells temps. (…) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar cançons tradicionals  i alguna rondalla. Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa escala que jo, la de la Genoveva (…). Aquestes dones seguien la vella tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt d’amagat i anant en compte  amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims falangistes.

(…) la meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a 1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares…’. Afortunadament això s’ha tallat”.

En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit, veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un repartiment equitatiu de l’herència. francesc Castellanoa aprengué cançons i rondalles i ho feu per part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, es publicà lo següent: “A casa nostra, sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.

Tenim més caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas Martínez[5]). Jo li responguí:

“Però hi ha una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a les dones”  i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim tots ja que sabem a on podem arribar”.

“La meva dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època. Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’, sinó ‘El meu país’.

La meva dona va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa escola. (…) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.

La seva mare és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i per haver” (Jordi Company Besora[6]).

En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar. (Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).

He procurat que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància…

Ara tenen 39 (noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són persones emprenedores, creatives, curioses…”

 

 

Notes: [1] En l’original, “visco”.

[2] Part de l’herència que correspon, directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de l’entrevistat.

[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o siga, d’una “Persona a la qual s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari entre aquests i els homes”.

[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr. Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.

[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[7] Fou la tercera resposta, a través d’Internet, respecte a aquesta pregunta.

“Glops eròtics de sospirs bíblics” (Joan Sala Vila)

General, , , , ,

 

Amb aquest llibre, publicat en el 2016, veiem com Joan Sala Vila (nascut en Hostalets de Balenyà, en 1929), un home amant de la poesia, de l’art, del pensament i, fins i tot, de l’esport, parteix del llibre bíblic “Càntic dels Càntics” per a fer poesia i, així, com diu Josep Serra Busquets, en la introducció, “apareixen les reflexions inspirades en el Càntic (…)  amb la mirada i el vers posat en el compartir, (…) en la plenitud d’una vida en la davallada calma, on es gaudeix més dels plaers de la ment i els sentits que no pas dels plaers físics. Tot plegat condueix a crear un clima de calma on s’assaboreix la vida” (p. 5).

I, uns quants trets matriarcals: apareixen molt la figura del jardiner i la del jardí, vinculats, igualment, en la nostra cultura, als Sants de la Pedra (per exemple, en el tema dels formentets).

 

 

 

D'”abadia” a “colla sardanista” i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

A continuació, exposarem una part del vocabulari recopilat al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, gràcies, en bona mida, a l’aportació de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic. 

Des d’ací, un agraïment a tots ells.

Igualment, bon dia de Sant Antoni Abat, també conegut com Sant Antoni “el del porquet” (en moltíssimes poblacions del País Valencià i de Catalunya, com hui m’ha comentat Martirià Brugada i Clotas) i, per exemple, com Sant Antoni “el Gran” (com, un dia, en el curs 1992/1993,  ens digué Pere Riutort, en classe, que era popular en Catalunya).

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, d'abat a colla sardanista, per a Malandia)

“Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (Joan Sala Vila)

General, , , , ,

 

Ahir vaig rebre dos llibrets que havia escrit l’autor, Joan Sala Vila, un home que, l’any passat, feu noranta-un anys, i amb vida: “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” i “Glops eròtics de sospirs bíblics”.

Tot seguit, exposarem unes quantes fotos del llibret “Camins d’infantesa”, publicat en el 2020, i del poema “Cançó del pare”, poema que fou ben rebut i ben qualificat per part de molts amics de Facebook com també per altres persones que conec per Internet, com ara, Pep Capdevila.

Des d’ací, gràcies per la teua generositat, Joan, i llarga vida.

 

 

 

 

 

“Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII” (a cura d’Albert Rossich)

General, , , ,

 

Hui he rebut aquest llibre, el qual recomane, entre altres coses, perquè, com llegim en la introducció, “també és filla de la voluntat de comunicar a un públic més ampli que una legítima alegria de viure que fa segles havia deixat bells, o curiosos, o divertits testimonis literaris ara havia quedat reclosa injustament en llibres que avui només són -i no pas sense un ardu esforç- a l’abast dels erudits i els estudiosos”  (p. IX)  i que “Tot això no ha d’escandalitzar ningú: aquesta literatura sorgeix d’una societat en la qual no es manifestava en matèria sexual la rigidesa que s’imposarà a partir de la Il·lustració”  (p. XIII) i, per tant, de la introducció de la llengua castellana, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta, començant pel que afectà, de 1707 ençà, i que encara cueteja, al Regne de València.

La rigorositat, estar obert a molts punts de vista i, per exemple, la urbanitat, en lloc de viure sota uns principis que es prenen com una veritat intocable, permeten que acampe l’alegria de viure i no, com ara, l’obediència cega a les normes o al partit. 

I, més encara: aquesta poesia compta amb un suport molt alt de catalanoparlants, fins i tot, entre les dones, com es pot comprovar en Facebook, per exemple, consultant hui, sí, hui, el grup “Paraules de les Illes Balears”.

I, ara sí, unes quantes fotos del llibre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’àvia paterna de ma mare, una dona amb molta iniciativa

General, , , , , ,

 

Ma mare (nascuda en 1943), m’ha contat que la seua àvia paterna, Consuelo, a banda de ser una dona molt arriscada, era treballadora, tenia molta espenta i no sols anava a la Ciutat de València. Així, en una entrevista[1] que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, durant una visita a cals meus pares, em deia que, son pare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades. Sí, no anaven al camp, però, després… Jo, per la meua àvia. La meua àvia arribava per la nit (tenia cinc fills, se li n’havien mort tres, abans, segurament, xiquets i xiquetes, perquè ella deia que àngels i serafins tenia en el cel) i ella se ficava per la nit, quan els altres estaven tots [gitats], (…) a triar un sac de fesols i, a l’endemà, se’l carregava al costat, se n’anava al tramvia. [Després de ser en València[2]], se n’anava a casa… ¡I els havia venut!

– ¡Uah!, quedarien… – diguí a ma mare. Perquè, a veure, açò, és com els melons…

– Més, més,… més de mig sac. Més de mig sac de fesols se’l carregava a un costat, se n’anava al tramvia…

– ¡Una empresària!

– I anava al mercat. Però que… jo no recorde com era, arribava a casa, i amb dinerets i [els] havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havien intermediaris!” .

Ma mare destacà, entre altres coses, el fet que no hi havia mitjancers i que ho feia tot en un dia. Ara bé, l’altra àvia seua també era una dona molt arriscada.

Un fet semblant veiem, per exemple, en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan[3] parla de “Pepeta, la Buena Mosa, una vaca brava que por las mañanas revendía fruta en el Mercado” (p. 22) i de “los rosarios de mujeres que con cestas a la cabeza iban al Mercado de la ciudad, saludando con sonriente y maternal ‘¡bòn día!’ a la linda pareja que formaban la florista[4] garbosa y avispada y aquel muchachote” (p. 93) i que, en aplegar a u dels ponts de la Ciutat de València, ella, Toneta es dirigia “hacia el Mercado, en busca de su madre” (p. 93).

No és, per tant, un fet casual que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX i publicades en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, en el segle XXI, hi haja moltes filles que, àdhuc, tot i ser les més jóvens de la casa, tinguen molta iniciativa.

 

 

 

 

Notes: [1] La vaig enregistrar.

[2] En la Ciutat de València.

[3] En el conte “¡Cosas de hombres!…”.

[4] Toneta, en el conte “Noche de bodas”.

“La cultura matriarcal estava en la realitat” (Pere Riutort Mestre)

General, , , , ,

 

 

Despús-ahir i ahir, en el grup de Facebook “Paraules de les illes Balears”, de què forme part, es feren uns quants comentaris que em recordaren possibles justificacions que s’oculten, sovint, quan ix el tema de la violència de gènere,com ara, quan una dona és agredida sexualment per un home. Com a exemple, n’exposaré uns quants, que he triat fotografiar hui, per a que el lector conega millor la realitat i, per tant, el present. 

A més, afegiré que ahir envií uns quants missatges a l’administrador per a que sabés que, per exemple, a principis d’octubre del 2020, quan ja portava recopilant cançons eròtiques en valencià, si més no, des del 13 de juny del 2020, més d’un 80% dels comentaris fins aleshores (o de les valoracions, per exemple, els “M’agrada”) o, com ara, les aportacions amb cançons que coneixien els que hi prenien part,… es mostraven favorables a la música popular eròtica en llengua catalana i, a més, al voltant d’una mitat de les persones que ho feien,… eren dones. 

Com em digué Pere Riutort Mestre, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Ací tenim alguns dels efectes de la lluita que, alguns sectors (això sí, minoritaris), estan fent contra el patriarcat i amb la intenció d’imposar una mena de matriarcat.

Com diem, és un corrent minoritari i que no compta amb el suport d’eixe 80% de què parlem. Si no, ¿per què tanta valoració positiva i tanta aportació a l’estudi? La llengua catalana, des de les seues arrels (parlem, com ara, del segle X ençà) va unida al pactisme i a l’obertura als altres i a la realitat. En eixe sentit, com em deia Pere Riutort en eixa conversa, caldria lo que podríem dir misericòrdia, ja que la ignorància, des de fa quasi cinc segles (després de les Germanies), és viva. Són paraules en línia amb unes del meu avi Miguel, el matern (1906-1992), valencià de soca-rel i molt obert: “La ignorància és molt atrevida”. I més: com més grans són les persones, més matriarcalisme hi ha hagut en l’educació dels fills i en les relacions entre pares i fills. Em referesc a pares d’arrels catalanoparlants i que ara, molts, tenen més de setanta anys.

I, ara sí, unes fotos que reflecteixen també part de la realitat, a què estic obert, però amb què no combregue (com moltes persones que conec). I és que, com escrivia una dona (en l’escrit “Matriarcat a Manresa”, plasmat en la web Malandia), no calia anar a Polinèsia.

“Junts, fent camí”

“¡Avant les atxes!”

 

 

 

 

 

 

“¡Reina y siñora”, la dona per davant de l’home

General, , , , ,

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident”. 

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima! ¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos” (p. 36). I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la mantilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicente Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Tornant a les paraules de Joan Colera, “Una dona major i un home major valencians junts pareix que la dona siga més gran i tot, i porta la veu cantant. Bascs, aragonesos, catalans, valencians, hem estat societats prou més igualitàries que altres dels voltants. Potser el nord peninsular hi entre en el mateix concepte”.  I, sense pensar-s’ho dues vegades, Joan Colera afegia l’article “Estudio muestra evidencias de poder matriarcal en la Iberia medieval” (https://www.entrenosdigital.com/articulo/cultura/estudio-muestra-evidencias-poder-matriarcal-iberia-medieval/2016033104918000311.html), publicat en al web “EntreNós” i en què es parla a partir d’un estudi que estava desenvolupant la filòloga portuguesa Maria do Rosario Ferreira i, igualment, sobre la cultura asturiana en bona part dels segles VIII i IX, la qual, com sabem, és matriarcalista.

 

 

Notes:  [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

Tot seguit, unes paraules que digué Biel Majoral, en les “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades a Manacor el 1r i el 2 de febrer de 1997. 

 

“Bon dia, senyora Maria”, una endevinalla matriarcal

General, , , , , ,

 

El 7 de gener del 2021, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, Joan Ferrer Salas escrigué dues endevinalles i, una d’elles diu així: “’Aquí m’agenollo, senyor, per tocar-te el pixador’. Aquesta frase la deia el meu pare, quan anava al celler. Davant de la bota del vi, posava el genoll a terra i omplia l’ampolla”.

En relació amb aquestes frases de Joan Ferrer, el 10 de gener del 2020, Jordi Cardona m’envià un correu electrònic en què es podia llegir una endevinalla que em recordà moltes rondalles recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar i que figuren en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma:

“Endevinalla:

 

‘Bon dia, senyora Maria:

als vostres peus em vinc a agenollar,

per tocar-vos allò de pixar’.

 

És treure vi per l’aixeta de la bota. Em sona d’haver-la sentit de petit, però no puc assegurar que sigui complerta”.

Un poc després de rebre el correu, li contestí, no sols comentant-li sobre les frases de Joan Ferrer Salas que hem llegit abans, sinó dient-li que, “en els versets que tu escrius, no és de senyor a senyor (ho fa un home, encara que no posa cap nom i, per tant, podria ser una dona qui fa la reverència a un home) sinó d’home a dona, un signe matriarcal. I, ¿per què? En el llibre “Rondallari de Pineda” (…), són moltes les rondalles en què un home té a una dona com a cap i no és la dona qui cerca un príncep blau, un fet que també té lloc en la cultura basca. A més, el meu avi matern (1906-1992) deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’”.