Josep Pla, la família, la pagesia i el matriarcalisme

General, , , , , , , , , ,

 

El 23 de març del 2021, mentres cercava en Internet, sobre la pagesia matriarcal, trobí una obra de l’escriptor català Josep Pla, “Els pagesos” (http://vinolas.cat/insmontsoriu/curs2018-19/gestio_admin/primer_curs/mp1_comunicacio/uf2_com_escrita/descarregues/Els_pagesos-Josep_Pla.pdf) en què, en tres moments, es parlava de matriarcalisme i,  a més, en relació amb una dita que recomana ser sempre parent de la dona i, igualment, amb el tema de la família. En el tercer, diu així: “El vell Verdera era un home de més de vuitanta anys, una reminiscència del món antic, una romanalla literalment arcaica. Serrat em parlava del seu sogre i de la seva família objectivament per donar-me a entendre com visqueren els pagesos del rodal durant segles. En el món de la pagesia s’han produït més canvis de principis de segle[1] ençà que en els últims dos mil anys. Verdera (…) era com una finestra a través de la qual véieu el món del passat. (…) A les masies, la dona és l’element bàsic. Les dones porten les masies en règim de matriarcat invisible i dissimulat. La masia que no té una dona al davant va indefectiblement a mal borràs. El pagès és un treballador de la terra. La dona sol ser el complement comercial. És molt rar que un pagès, a més de pagès, sigui comerciant. Si en el mateix home apareixen les dues qualitats, el producte és important” (p. 189).

Quant als altres passatges de l’obra “Els pagesos” en què es fa referencia al matriarcalisme, en el primer, diu “En dia de mercat, contemplo una família pagesa sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o sigui de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina” (p. 105).

Unes planes després, Josep Pla, parlant de pagesos i mariners, exposa trets que, àdhuc, coincideixen amb els que plasma Jaume Vicens Vives (en relació amb la Catalunya pagesa i amb la Catalunya del litoral, la més pròxima a la mar), en la seua obra “Notícia de Catalunya”[2] (pp. 27-29). De fet, Jaume Vicens Vives comenta que, així com en la muntanya s’havia format “l’esperit feiner, el seny, el sentit de continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social” (p. 27), “La gent de la costa és oberta, amiga de novetats, espavilada, sorneguera, sentimental, lliure, difícil de sotmetre’s a una disciplina” (p. 28),  Doncs bé, Josep Pla escriu que “Els seus interiors són més nets i ordenats. Compareu les criatures dels pagesos amb les dels pescadors; tot el que tenen les primeres d’emmurriades, silencioses i esquerpes ho tenen les altres de sociables, enjogassades i vives. Hi ha sempre pageses magnífiques; prudents, ordenades, previsores, cautes, de mirada llarga, àmplia i claríssima. En moltes de les masies del país impera un matriarcat fort i positiu” (p. 118).

I, en un altra font, el llibre “El receptari de l’Elvira ‘Correu’. La cuina d’una família del 1900 a Palafrugell” [3](https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/el-receptari-de-elvira-correu), edició a cura de Carme Bonal i Bastons, editat per “Arxiu Municipal de Palafrugell” amb la col·laboració de la Diputació de Girona, podem llegir que “La petita Elvira i els seus germans havien viscut dins del matriarcat familiar encarnat per l’àvia Esperança i la mare Rita” (p. 29).

Un altre article interessant, que plasma, en poques línies, el matriarcalisme en la família catalanoparlant, és “Caterina Albert, darrere la careta de Víctor Català” (https://ducros.cat/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221) [2] de Francesca Bartina i publicat en la web del “Corpus Literari Ciutat de Barcelona”[5], quan diu que Caterina Albert “Tenia la consciència d’haver crescut en un matriarcat i dispensava una autèntica veneració per la mare i l’àvia. Del pare, Lluís Albert i Paradeda, advocat i diputat republicà, en va heretar el catalanisme. De la mare, Dolors Paradís i Farrés, en va aprendre la sensibilitat artística. De l’àvia, Caterina Farrés i Sureda, el gust per la llengua viva, per les històries intenses de la pagesia i l’interés pel folklore”.

En línia amb el receptari d’Elvira “Correu”  i amb la família Caterina Albert (sobretot, per en la influència de sa mare i de la seua àvia), en l’article “Llaurar la pàgina” (https://lalectora.cat/2020/12/15/llaurar-la-pagina), d’Artur Garcia Fuster, sobre obres de l’escriptora Mercè Ibarz, i publicat en la revista “La Lectora”, inclou unes quantes paraules en relació amb lo que suposà la introducció del cine[6] i, posteriorment, de la televisió: “Tot un món de canvis que afecten, és clar, l’estructura familiar i, de retruc, una de les qüestions que més han interessat Ibarz al llarg de la seva trajectòria: el paper de les dones. Ibarz descriu com l’arribada d’aquests elements distorsionadors minva la influència d’àvies, de mares o de sogres en societats petites considerades fins aleshores com a matriarcals. Les parcel·les de poder, fins aleshores, molt definides –simplificant molt: l’home llaura i la dona recull i organitza- canvien amb el pas dels anys” i, més avant, diu que “La memòria familiar, però, la continuen servant les figures femenines, com la de la seva mare (Quima) o la tieta, autèntiques transmissores de llegat casolà”, detall que concorda amb altres recopilacions per al punt sobre la transmissió del saber, en què parteix, sobretot (i molt), de la dona, sia la mare, sia l’àvia (o padrina).

 

Notes: El llibre de Josep Pla es pot consultar en Google per mitjà de l’enllaç que hem escrit.

[1] Es refereix al segle XX.

[2] Publicat per Editorial Vicens Vives/labutxaca, en el 2013.

[3] Des d’aquest enllaç, es pot accedir a la versió en pdf que es troba en la mateixa pantalla.

[4] Víctor Català fou el pseudònim literari que adoptà, des de molt prompte, Caterina Albert i Paradís (l’Escala,  1969-1966), una escriptora catalana com també pintora, escultora i dibuixant.

[5] En aquesta entrada, s’indica que es tracta d’un “Article publicat al diari Avui el 16/11/06 per Francesca Bartrina”.

[6] Parla del cine “Cinema Paradiso”, de la Franja d’Aragó. Cal tenir present que Marcè Ibarz Ibarz nasqué en Saidí, una població de la comarca del Baix Cinca, en 1954.

“Per davant”, dues anècdotes eròtiques de les Illes Balears

General, , ,

 

Una anècdota eròtica que hem trobat en el llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, publicat per Edicions Documenta Balear, en el 2010, figura en el relat “Les festes de madò Cervellera”, en què es diu que madò Cervellera “Un dia, en  què la comunitat celebrava una festa, (…) hi havia trull i sarau per llarg. Amb això passà per davant la casa un home que li deien en Pere Canet i la va escometre:

-Vos fan una bona festa[1], per aquí darrere.

Ella, va ser com un coet per respondre:

-A mi,  a ses festes, m’agrada que les me facin per davant!” (pp. 76-77).

Veiem, per tant, una dona que actua amb molta espenta i que no es para en palles.

Una altra anècdota eròtica treta del llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, titulada “Un animal salvatge sota control sever”, diu així:

“Aquests felanitxers[2]! Són de por! Perquè em digueren, per cert i segur, que això va succeir a la població que és gairebé veïna de la meua. Un de tants genis d’aquesta ciutat de personatges singulars va tenir (supòs que pel camp i no pels corrals des Badaluc, ni molt menys per s’Arraval) la necessitat de fer un roll, de canviar l’aigua a les olives, d’orinar, dit sigui amb poques paraules. Es va descordar la bragueta dels calçons, va agafar l’instrument, va prémer a consciència i la gàrjola es posà a rajar, ufana, com si fes aigua de bambolla. Com que no tenia problemes de ‘posteta’, la pluja beneïa de gotims d’àuria rosada tota la humilitat de la vegetació circumdant, mentre que la potència del doll sallent aprofundia un gorg dins la terra reblanida i el sobrant escorxava el coster, fent un saragall que pretenia imitar l’encaixament del barranc manacorí de Son Sifre. Els músculs facials de l’actor tot just començaven a perdre la tensió per donar a la cara un aspecte d’eterna i beatífica felicitat, quan un encadenament de crits femenins torbà la intimitat del moment. Una dona, espaordida per la visió del membre, del qual no es donen, de manera específica, detalls dimensionals, havia començat a cridar, com si estàs tocada d’oradura o, més ben dit, com si hagués afinat les espines dorsals del drac de na Coca:

-Ai!, ai!, ai!, aiai!, aiaiai!, ai aiai!

El felanitxer, que sabia fer dues feines alhora, ço és, orinar i pensar, va ser una fletxa per encastar unes paraules sedants, adients i antològiques:

-No tengueu ànsia, madona. Tranquil·la, que té un cap ben aferrat i, a s’altre, jo l’aguant pes morro!” (pp. 122).

 

 

Notes: [1] “Fer festa”, en aquest cas, vol dir “copular, unir carnalment”.

[2] Nom que reben els habitants de Felanitx, una població de les Illes Balears.

De Llorenç de Rocafort a les Alcusses i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem fotos i imàtgens arreplegades, en molts casos, per mitjà de la generositat de persones que participaren en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i ho farem, des de Llorenç de Rocafort (l’Urgell) fins a les Alcusses, en el terme de Moixent (una població valenciana de la comarca de la Costera), en relació amb els Sants de la Pedra.

Com que, en la font de partida, els goigs que es canten en Llorenç de Rocafort sí que figuraven de costat però no com en el document adjunt que oferim més avall, he triat afegir-los en aquesta entrada. Agraesc la generositat de l’amic Pep Capdevila, nascut en 1949 i molt ajudós, qui me’ls facilità. Val la pena consultar el seu blog “The Ladies of Vallbona” (http://theladiesofvallbona.blogspot.com).

 

 

 

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

Dones amb molta espenta en lo eròtic

General, , , ,

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar” (p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

General, , ,

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

Dones balears amb molta espenta

General, , , ,

 

En l’article “El germen femenino en Mallorca” (http://www.manjaria.es/gastrolive/gastromania/el-germen-femenino-en-mallorca), de Tati Fructuoso i publicat en el “Diario de Mallorca”, llegim que “Llama la atención la cantidad de emprendedoras, mucho mayor que en el resto de comunidades de España, que hoy triunfan en Mallorca. ¿Casualidad o causalidad? Tal vez tenga que ver con el germen latente del matriarcado en la isla o sea consecuencia del esfuerzo de un grupo de mujeres que tienen en común la pasión por la cocina”. Una de les dones, Maca de Castro, comenta que “Es cierto que en Mallorca hay más atención sobre la mujer, pero es que aquí siempre ha habido mucha mujer trabajando bien. Ahora somos más visibles todas”. Tot seguit, Marga Coll diu que “Mallorca es la isla de las mujeres cocineras, tenemos mucha visibilidad. Creo que la estructura matriarcal de nuestra sociedad tiene mucho que ver” i considera que “En el Forum Internacional Parabere[1] he podido comprobar la cantidad de mujeres que trabajan duro sin la búsqueda de protagonismo tan habitual en los hombres de este sector. Nos mueven otros objetivos”.  En relació amb la tercera dona, Maria Solivellas, es comenta que començava de zero en aquest ofici i que “junto a su hermana Teresa, abanderaron una cocina responsable y mallorquina, recuperando el recetario materno”. Per tant, veiem un exemple més en què el saber està vinculat, sobretot, a la dona, en aquest cas, a les receptes que recorda la mare.  Referent a la darrera de les dones entrevistades, Ariadna Salvador, llegim que “No cree que la mujer sea ni mejor ni peor que el hombre”  i que “La mujer en el mundo de la restauración tiene unas capacidades increïbles… tenemos mucho que aportar, tanto en sala como en cocina”.

Continuant en relació amb les Illes Balears, direm que, el 8 de març del 2021, en el grup de Facebook “PROJECCIÓ CULTURAL ses nostres illes”, Conxa Forteza Bruno exposà un escrit titulat “Aquelles dones valentes”. Entre altres coses, es feia esment al llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau Font i, tot seguit, es feren comentaris que exposem ací: “Quanta raó tens, Conxa!!

Estaven fetes d’una altra pasta i no només ses dones, sinó també els homos i ses criatures.

Eren temps durs.

Ara ens hem acomodat tant, sobretot, en part a tota sa feina feta pels nostres avantpassats, que ens varen voler donar una vida millor.

(…) Sa meva admiració va per tots, però sobretot per ses dones, en un dia com avui” (Catalina LS), “Dones com aquestes són ses meves. Valentes dones” (Lida Rigo Miralles), “Dones de veritat” (Margarita Salva Mas), “El meu homenatge a totes elles” (Joana Maria Pinya Espases), “Jo no sé d’on treien ses forces; des de luego noltros no som com elles” (Catalina Bauçà Cabrer), “He passat un guster de llegir-ho, no és creguedor sa fortalesa i enginy que tenien per afrontar sa vida en aquelles èpoques, simplement admirable.

Gràcies una vegada més, Conxeta!” (Norat Puerto Nadal).

 

 

Notes: [1] En el mateix article, que es podia consultar el 14 de març del 2021, es comentava que aquest fòrum és “una red internacional que da voz a las mujeres que desde el sector alimentario generan oportunidades para cambiar el mundo”.

“Speculum al foder”, una visió medieval, en català i matriarcal de la sexualitat

General, , , , , , , ,

 

Heus ací una obra medieval sobre la sexualitat i, això sí, des d’una visió matriarcal i, a més, com s’escrigué, en l’original, en el seu moment i com així figura en aquesta versió: en llengua catalana.  És de començaments del segle XV. La versió que presentem ací data del 2007.

Agraesc que, fa uns dies, David Algarra, l’autor del llibre “El Comú Català”, un llibre que recomane, em parlàs d’aquesta obra sobre la sexualitat i que em digués que aniria bé per al tema del matriarcalisme.

De fet, com comentà David Algarra, l’11 de març del 2021, en la seua pagina de Facebook (“Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”) en el segle XIV ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què ell havia publicat un vídeo en la mateixa pàgina.

El 13 de març del 2021, en Viquipèdia, poguérem llegir que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”.

A més, es tracta d’una obra molt oberta en el tema sexual i paga la pena veure el vídeo sobre “Speculum al foder” (https://www.youtube.com/watch?v=eqRc448wkB4 ). 

 

 

 

 

 

‘Goig en lloança’ i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

 

A continuació, exposarem fotos i imàtgens recopilades, en molts casos, gràcies a la generositat de moltes persones que prengueren part en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, desinteressadament, han fet possible que hi haja informació que no figurava en Internet, ni, per exemple, en moltes fonts escrites. 

A tots ells, gràcies.

Afegirem que, en alguns casos, veiem com la presència del valencià ha augmentat en poblacions valencianes. És d’agrair que, com ara, ho faça en relació amb sants tan vinculats amb el País Valencià, com són els Sants de la Pedra, i, a més, empeltats amb el matriarcalisme present en la llengua catalana.

I ho farem des dels goigs als “Benissants” (nom afectuiu que, en aquest cas, reben en Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa), fins a un himne de Carpesa (una històrica població, ara part de la ciutat de València), dedicat als Sants de la Pedra.

 

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.