La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“‘A ta casa, vaca'”, una rondalla de Tàrbena en què la dona tria

General, , , ,

 

En el llibre “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002, es comenta que hi ha una “expressió tradicional ‘A ta casa, vaca’ que fa referència irònicament al presumpte matriarcat atribuït a Tàrbena” (p. 131), una població valenciana de la comarca de la Marina Baixa. I, un poc després, en la pàgina 132, llegim, literalment, “Es de ‘A ta casa, vaca’” , acompanyat d’un text que, amb lleugers retocs per a facilitar la lectura,  diu així:

“Havien de repartir bous i vaques a un poble. I l’alcalde va dir que a casa que manara sa dona li donarien una vaca, i a casa que manara s’home, un bou. Com que quasi tots anaven i deien: -¡Jo, una vaca! ¡Jo, una vaca!

Com que en va anar un d’aqueixos hòmens que volen ser ells es amos, que no admeten[1] que a sa casa mana sa dona; i va dir:

-¡A ma casa, un bou!
I l’alcalde li va dir:

-¿Tu estàs segur?

I ell diu:

-¡Sí!, ¡jo vullc un bou, que a ma casa mane jo!

Diu:

-Ei!, puix bé –diu- ¡agarra’l[2]! –diu-. N’hi ha[3] de negres i de rojos –diu-: tu tria.

Ell diu:

-¡Ai!, ¿que no aniré a dir-li a sa dona de quin color el vol? –i llavors[4] l’alcalde li va dir:

-¡Vaca, vaca! ¡A ta casa, vaca!”.

 

El mateix dia que escriguí aquesta rondalla de Tàrbena, l’11 de març del 2021, la comentí a ma mare i, ella, em digué que, a son pare, hi havia dues coses que li deien, en relació amb comentaris fets per dos hòmens que el meu avi matern coneixia: “Jo mane tot lo que vull,… obeint a la dona”. I, sobre el segon, ma mare digué: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”.  Agraesc que, ma mare, em facilitàs aquesta informació.

Finalment, dir que dedique a Pere Riutort aquesta entrada. Ell, més d’una vegada, m’ha parlat sobre pervivències mallorquines relacionades amb Tàrbena, població on viu actualment.

 

 

Notes: [1] En l’original, “admitixen”.

[2] En l’original, “¡garra-lo!”.

[3] En l’original, “En hi ha “.

[4] En l’original, “entonses”.

“La filla tria el seu destí”

General, , , , , , , ,

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.

“Vós, ma pageseta”, una glosa vinculada amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

El 6 de març del 2021, l’amic Norat Puerto Nadal, m’envià un correu electrònic titulat “Glosa eròtica”, que diu així:

“VÓS, MA PAGESETA

Ma garrida pageseta

que me dau tanta alegria,

amb aquesta davantera

que vos jur jo munyiria[1].

Engronsau una rotllana

que me fa creuar sa vista

i que m’alça una cama,

sa d’enmig, això és sa pista,

M’alliberau tal fortor[2],

no la’m volgueu mesurar,

va més lluny que un voltor

quan se perd en planejar.

No vos faceu tan enfora

tateix jo vendré darrere[3],

no sou dona d’un almud[4],

jo som homo de barcella.

D’entre espessos romaguers[5]

jo vos obriré camí,

amb sa força de sa verga

per vós botaria un pi[6].

Quan vos veig el dolç somriure

me transform en rossinyol,

per cantar-vos melodies

mem si vos tast el pinyol[7]”.

 

 

 

El 7 de març del 2021, envií un missatge a Norat Puerto Nadal, que deia així: “¿consideres que és la dona qui determinarà lo que farà l’home i que, per tant, és ella qui està per damunt de l’home i en una relació oberta i en què ella no desconsidera l’home, ni ell la dona?.

És pels versos ‘no sou dona d’un almud, / jo som homo de barcella’ i per ‘jo vos obriré camí, / amb sa força de sa verga / per vós botaria un pi’”. I la seua resposta, ràpida i planera, fou “Sa dona, en aquests versos, té el control total de sa situació. Enmig de sa fortor, representada per s’homo, se demostra que ell l’estima plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor”.

Tot seguit, li comentí que “Jo deduïa que l’home està obert a la dona i no la tracta com un drap, perquè dius ‘amb aquesta davantera / que vos jur jo munyiria’.

Per tant, com que ell no diu ‘munyiré’, vol dir que és ella qui tria, no l’home” i que jo triaria la glosa, per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

I, finalment, Norat Puerto Nadal afig: “Efectivament, ell, malgrat sa fortor, en tot moment , la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa pella pel mànec”. Agraesc els seus aclariments, per a aquesta glosa que, al capdavall, vaig decidir incloure-la per al punt referent a la sexualitat en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

 

 

Notes: [1] Diu “que vos jur jo munyiria”, per tant, es tracta d’un desig que sap que no depén d’ell, home, sinó de la dona.

[2] Apetit sexual.

[3] La dona porta la davantera, com en la cançó “Amparito, la filla del mestre” , quan diu que “El diumenge, / quan va a missa d’onze, / el nóvio, darrere, / li porta el catret”.

[4] Un almud és una mesura de capacitat que, en aquest cas, representa la sisena part de la barcella. Per tant, la dona no és menys que la sisena part de la barcella (per mitjà de l’analogia “no sou dona d’un almud”); ni l’home, una barcella. En altres paraules, diu que la dona no és menys que l’home.

[5] Un romaguer és un esbarzer i en paraules de Norat Puerto ,del 7 de març del 2021, un “arbust espinós que té de fruit ses mores. Un arbust molt abundant dins ses terres balears”.

[6] El penis.

[7] Replec membranós que clou l’entrada de la vagina. Popularment, “virgo”, “tel”, “filet”. Informació treta del DCVB.

“Les xicones de Xixona”, dones amb molta iniciativa i arriscades

General, , , , ,

 

En la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet” (https://malandia.cat/2015/01/la-manta-al-coll) a què es pot accedir en Internet, la dona és una persona que, com en moltes cançons, glosses, endevinalles i, fins i tot, poemes de línia eròtica, figura amb molta espenta, amb molta iniciativa. Així, en aquesta cançó, unes quantes dones compren una romana[1] per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana (“Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”).

A més, un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic, el 21 de novembre del 2020 i que diu així: “Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma[2] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal.

La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic [en] què vaig escoltar el comentari.

Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis), em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella).

Per això, el cas que contes, n’és u més”.

I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”.

De fet, fins i tot, en gloses eròtiques de les Illes Balears, com una que, ahir, m’escrigué un amic, Norat Puerto Nadal (feta per ell), en paraules seues, ell reflecteix que,  “Enmig de sa fortor representada per s’homo, se demostra que ell l’estima [= la dona] plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor. En tot moment, la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa paella pel mànec”. 

Per tant, una iniciativa, àdhuc, en el camp de la sexualitat.

Agraesc l’ajuda immediata i oberta de tots dos: de Joan Llàcer i de Norat Puerto Nadal.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Balança de braços desiguals, en la qual el cos que es pesa és col·locat a l’extrem del braç menor i s’equilibra amb un pes (anomenat piló) que es fa córrer al llarg del braç major”.

[2] El mateix dia em confirmà que sí que ho digué Joan Lerma i, a més, quan era president de la Generalitat Valenciana, és a dir, entre 1983 i 1995.

 

Art, des de Pamis fins a Xàtiva, i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

Tot seguit, presentarem un quadre amb bona part de la informació artística arreplegada en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, bé de pintura, bé d’escultura, bé de ceràmica, etc. i ho farem a partir de la que figura en diferents poblacions, en aquest, des de Pamis (una població valenciana de la comarca de la Marina Alta), fins a Xàtiva (la Costera).

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

“En Fidel”: fent camí i oberts als altres

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.

A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).

A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel  es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.

Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.

I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).

Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.

 

 

 

 

Les dones són arriscades

General, , , , , , , , ,

 

 

El 3 de març del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. Alicia Castelló de León escrigué uns versos que diuen així:

“I a ta mare, li he vist

la tomatera;

a ton pare, el pepino,

i, a tu, la ‘breva’”.[1]

 

L’endemà, envií aquests versos a molts grups de Facebook i tot, i, en el grup “No ets efakià si no…”, Bartomeu Mestre, entre altres coses, comentava que, ací, “l’accepció de ‘breva’ és la figaflor[2] i, en aquest cas, sembla evident el significat.

En tot cas, és evident que aquests versos són recents i espanyolitzats. A Mallorca resulta impensable que algú es refereixi a la figa com la ‘breva’”.

En comentar-li, jo, que, “En el DCVB, la primera definició és la que he escrit i, la segona, és molt distinta i no té a veure  amb lo eròtic, ni amb lo sexual”, Bartomeu Mestre, immediatament, respongué: “Òbviament, quan es tracta d’un castellanisme, cal anar a la font original per a saber el significat. https://dle.rae.es/breva?m=form”. I, vés per on, en consultar en aquest enllaç, trobí que la primera definició que aporta el “Diccionario de la Lengua Española” de la “Real Academia de la Lengua” és “Primer fruto que anualmente da la higuera breval, y que es mayor que el higo”. La segona, “Bellota temprana”; la tercera, “Cigarro puro algo aplastado y menos apretado que los de forma cilíndrica”, la quarta, “Cigarro semejante a la breva, de buen tamaño, elaborado con tabaco sazonado muy oscuro”. I, en canvi, quan passem a la primera expressió associada a la paraula “breva” (“más blando, da que una breva”), s’indica “Dicho de una persona: Que, habiendo estado antes muy tenaz, se ha reducido a la razón o a lo que otros le han persuadido”, mentres que, en el diccionari de partida, el DCVB, la primera expressió que ix associada a la paraula “figa” (encara que no en el grup de locucions, sinó un poc abans), és “Fer la figa”  i, en l’entrada següent (la novena del terme “figa”), “Home fluix o excessivament delicat”  i, amb l’afegitó que “També es diu un figa blana, un figa molla, una figa flor, amb el mateix significat”.

Però, com veiem, el significat adient de “figa-flor”, en el cas dels versos que hem escrit, és el de “vulva”, com apareix en la segona definició d’aquest terme en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, editat, per primera vegada, en 1989, que és l’edició a què recorrem.

Un poc després, comentí a Bartomeu Mestre: “He cercat ‘figa’ en el DCVB, i la forma ‘figa molla’, que només l’he sentida associada a la dona (‘¡Esta figa molla!”), apareix relacionada amb l’home.

Parle de les definicions 8. i 9..”.

I, tot seguit, em respongué “No parl de matriarcalisme, sinó del sentit figurat de la figa a la poesia popular. Els pàmpols són les orelles, la pastanaga és el nas… https://www.ajlloretdevistalegre.net/sites/cilma_lloret/files/2019-09/Fotografia%20de%20p%C3%A0gina%20sencera.pdf”  i, immediatament, Bartomeu Mestre comentà que “La meva observació anava en el sentit que la glosa que has penjat té molt més sentit si va adreçada a una dona si la significació de ‘breva’ és ‘figa’[3] i no ‘puro’.

Qüestió d’imatges i simbologia, res més”. A aquestes paraules, ràpidament, contestí “Efectivament. Ara bé, en eixe cas, caldria dir ‘bacora’ o, per exemple, ‘figaflor’, perquè, si no, el significat, com m’imaginava jo, és el de ‘membre viril’”.

Un poc després, ho comentí a ma mare i, en paraules seues, “Per a un ambient masclista, patriarcal, el fet que un home pregunte a la dona és com dir ‘¡Mira este calzonazos[4]!’, ‘Jo, lo que diga la meua dona’” i també em digué (i jo hi estava totalment d’acord) que aquest “Jo, lo que diga la meua dona”, entre persones que tenen una manera matriarcal d’entendre la vida, està ben vist, fins i tot, entre hòmens i quan un home parla de la seua dona. I, tot seguit, afegí que, “’Dur pantalons’, ‘’dur els pantalons’, volia dir ‘manar’”  i que, “la primera vegada que em posí pantalons, tu tenies sis o huit mesos”. Per tant, estem parlant de 1971 o, com a molt, de primeries de l’any 1972. En línia amb aquest detall sobre quan ella es vestí així, li comentí que, en una foto de parella d’una població de les Illes Balears, de 1973, el dia de les noces, la dona, a més que apareixia, mirant frontalment la foto, a la dreta de l’home[5], ho feia amb un pantaló llarg[6]. Ma mare escoltà amb atenció aquest detall sobre la manera de vestir de la núvia, aprovà aquest fet i, a més, afegí que això seria més atípic que portar-ne de manera ordinària.

Però com que, a banda, diguí a ma mare que, en alguns apartats de l’entrada “Figa”, en el DCVB, apareix “Home fluix o excessivament delicat” o, fins i tot, “Més blan (o més moll) que una figa flor” i que, en el “Diccionari de Sinònims de Frases Fetes”, de M. Teresa Espinal,  vés per on, les expressions van en línia amb la del DCVB (obra feta, en bona mida, a partir de persones nascudes abans del segle XX) i que, per tant, la persona fluixa no és la dona, sinó l’home (“ser un figa tova[7]”), aleshores, ma mare coincidí amb mi en què això encaixava.

I és que, igualment, com ma mare m’ha contat algunes vegades, les seues àvies, que havien nascut abans de 1880, eren, com diu ella, dones arriscades. De fet, el meu avi matern, nascut en 1906, en paraules de ma mare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades”. 

També diguí a ma mare que, en entrades més actuals d’Internet, és on es plasma un significat que no es correspon al que cal. Per exemple, en l’article “La figa molla / nulla espenta” (https://valenciaplaza.com/la-figa-molla-nulla-espenta-), de Vicent Marco i publicat en “Culturplaza”, quan parla de “l’afanyós o afanyosa. Que fa per dos, tria per tots, i s’ha quedat tota l’energia vital que li falta a la seua amiga.

La/nulla/espenta té dos opcions vitals, o reviscola a poc a poc i va acumulant ganes de viure més enllà de sa casa i de la cafeteria del poble; o acaba convertint-se en eixa dona que va del bracet de la seua cosina criticant-ho tot sense haver fet ella mai res”. Un altre exemple, també en Internet, és l’entrada “Figa” en el “Diccionari Valencià” (https://diccionarivalencia.com/figa), quan inclou l’expressió “ser una figa molla (o tova)”.

En canvi, en línia matriarcal i en com eren les àvies de ma mare i moltes dones catalanoparlants d’aleshores (com també en com ho són moltes a hores d’ara), direm que es reflecteix molt bé en el “Diccionari de sinònims de frases fetes”, de M. Teresa Espinal, en què la blanesa, si de cas, està associada directament a l’home i, no, en canvi, a la dona: “ésser un figa tova, ésser un figa molla, ésser un bleda”, “ésser un figaflor”, “ésser un figa”.

 

 

Notes: [1] Afegiré que, en el DCVB, on la paraula “Breva” figura com a castellanisme, s’indica, en la primera entrada del mot, que vol dir “Cigarrro puro aplanat”.

[2] En consultar, la paraula “figa-flor”, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, per a saber el significat, veiérem que vol dir “Figa primerenca” i, en aquest cas, “Vulva”.

[3] Quant a l’entrada “Figa” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicada per l’editorial Barcanova, en 1998, podem llegir “Figa. Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení. (…). La figaflor es el fruit primerenc de la figuera” i ens remet, per a més informació, a “Fecundació; Ram; Vulva”.

[4] En valencià, “bragasses”, ”calçasses”.

[5] Es tracta d’una foto que figura en el grup “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, publicada el 2 de setembre del 2020.

[6] Informació treta del grup de Facebook “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” (2 de setembre del 2020), on es pot llegir “Fotografia del dia de les noces d’en Joan ‘Neula’ (Joan Jaume i Bauçà) amb na Bet ‘Xema’ (Isabel Alemany i Caldentey) celebrades el 14 d’octubre de 1973 a l’ermita de Betlem de la parròquia d’Artà.

Possiblement na Bet ‘Xema’ va ser la primera llorencina que es va casar amb pantalons. Ella trobava que al[s] seus 41 anys no s’havia de casar amb vestit llarg ni vel pel cap, i va tirar per la cosa pràctica, ni tan sols va dur ram. El trajo jaqueta de la núvia li feren al taller de brodadores de ca na Sorrilla, del qual na Bet, en aquell moment, n’era sòcia.

(arxiu familiar d’en Nofre Jaume i Alemany)”.

[7] Entrada “Pàmfil” (https://dsff.uab.cat/concepte/pamfil), dins de la web “Diccionari de sinònims de frases fertes”, de M. Teresa Espinal.

“Poema al Pare Pere Riutort” (Vicent Luna i Sirera)

General, , , ,

 

A continuació, un poema a Pere Riutort Mestre, com a agraïment, escrit per Vicent Luna i Sirera, u dels impulsors de la llengua catalana en el País Valencià, qui me l’envià ahir. Li agraesc la seua generositat i la seua diligència. 

 

La paraula de Déu, en Riutort.

Persones amb autoritat, obertes i agraïdes

General, , , , , , , , ,

 

En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

 

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

 

 

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.