“Vaig viure un cert predomini de la padrina” (Pere Ramon Nadal)

General, , , , ,

 

En relació amb la frase “L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat”, plasmada per David Algarra en el llibre “El Comú Català”, el 15 de setembre del 2021, Pere Ramon Nadal, en un correu electrònic, em comentà que “És cert que, durant la meva infantesa, vaig viure un cert predomini de la padrina (la mare del meu pare), que vivia amb nosaltres (era vídua, ja que el meu avi es va morir jove) i que tenia una forta influència sobre el seu fill, el pare.

Amb el temps, només la independència econòmica de la meva mare, li va donar més gran autoritat. També és cert que hi havien dos factors que influïren: la meva mare tenia una educació molt millor que la meva padrina, però el seu coneixement i integració en el món agrari (rural) no hi tenia gran cosa a dir, tot i que conforme es va fer gran la iaia, la mare sí va anar integrant”.

Quant al paper de la dona, fins i tot, més enllà de la força econòmica, en l’article “Jo busco la felicitat dins de la infelicitat” (https://www.lavanguardia.com/lacontra/20171121/433049357355/jo-busco-la-felicitat-dins-de-la-infelicitat.html), a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, Mercè Boada, neuròloga, a la pregunta “Vostè és filla de peixaters”, respon: “I neta. En la meva família, grans emprenedors, hi havia pocs universitaris. Era un matriarcat. Dones fortes i vitals. Independents. Es valorava la feina, vaig fer un any d’Econòmiques treballant a la peixateria”. Com veiem en aquests dos escrits, la dona està ben considerada i, fins i tot, el paper de la padrina (l’àvia), com en moltes rondalles i com en molts comentaris de dones catalanoparlants majors de setanta anys i tot, no és precisament passiu, sinó tot lo contrari.

Cal recordar, a més, que, com ja escrivia Francesc Eiximenis en el segle XIV, en el capítol 894 de l’obra  “Lo Crestià”, en la cultura castellana era habitual furtar i mentir.

Per això, cal no aprovar la tendència de polítics que es posen l’etiqueta d’esquerres, de progressistes, d’eixampladors de la base, etc. i que, en el fons, fan com aquell històric futbolista del Barça, Quini, qui, durant el juí relacionat amb el segrest que havia patit uns anys arrere, vingué a dir que els segrestadors (en el nostre cas, els qui s’inclinen per lo patriarcal vinculat amb la cultura castellana i que fan la rendivú al PSOE i a Podemos), en el fons, l’havien tractat bé (ací, al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i a la mateixa llengua).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

“L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat” (David Algarra)

General, ,

 

Uns altres comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris” foren “Les paraules s’expliquen només amb llegir-les poc a poc. El patriarcat el portaven els homes i el patriarcat vol dir el domini dels homes. Sabeu què és el patrimoni? Doncs, dels diners i dels interessos, els homes tenien la clau.

El matriarcat. Del matriarcat, se’n cuidaven les dones. Què és el territori del matriarcat? El matrimoni i tot el que penja: la neteja de la casa, la roba, els fills, la cuina, la conserva del menjar, el bestiar per tenir menjar, gallines, ous, conills i, com et descuidis, l’hort, com a mínim, per a collir el necessari per no tenir que comprar res, a ser possible, i la roba, cosida, neta i planxada” (Rosaura Sole Asens), “Molt subtilment, però sí” (Montse Sampietro), “És una pregunta molt genèrica, la que fas, i s’ha de filar més prim. Quina regió dels Països Catalans et refereixes, quins anys? És una pregunta que hauria de ser més dirigida i, potser, trobaries estudis antropològics, històrics o sociològics. És molt diferent la vida pública de les dones segons el seu estatus social, i la seva vida privada, si tenen estudis o no…

En fi, la pregunta és genèrica i cada casa és un món, veritat? Diferenciar el tipus de Patriarcat i Matriarcat estaria bé. Crec que hauries de fer un bon treball de recerca però amb una bona metodologia. SALUT” (Monica Aparicio), a qui respongui, com a altres persones, que lo matriarcal “Està molt ben plasmat en moltes rondalles en llengua catalana”. I ella, immediatament, addueix “Sí, però les rondalles és un gènere literari. Potser el teu estudi es vol basar només en rondalles? Segur que pots trobar altres estudis d’altres disciplines”  i li vaig afegir que, igualment, “en música popular eròtica, en balls, etc.”. Observem una tendència a no tractar el tema des de la vessant que sembla més “rural” i més “oral” (com és el cas de les rondalles, camp que, si bé ara es pot llegir, fins a fa uns cent anys o un poc més, només es podia transmetre de paraula, no per mitjà de la lectura). I , per una altra banda,… el tema sobre el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana no és dels més tractats en el camp literari i, a banda, sí que podem dir que es plasma, més bé, en part de distints llibres, en alguns articles de premsa, en entrades en blogs i en webs, etc.

Un altre comentari interessant, per l’aportació informativa, és el que fa BC Maria: “I tant que manaven les dones. Però treu el temps del franquisme”, a què Angels Moran Navarro respon “El temps del franquisme, aquí, també manaven les dones. Altra cosa és a la resta de la península. Però, a les terres de parla catalana, les dones eren les que administraven la casa i duien el pes de l’economia”. Un poc després de llegir aquests dos comentaris, envií a Angels Moran (en el mateix post) moltes fotos de portades de llibres que jo havia utilitzat en l’estudi (de rondalles, “Dones que anaven pel món”, “Speculum al foder”, “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI” i, com ara, “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segles XVII”). I la resposta de BC Maria fou “Deu n’hi do la informació. Moltes gràcies, ho agraeixo de tot cor”. I, sense pensar-m’ho dues vegades, li contestí “Gràcies. Per mitjà de llibres com aquests i de testimonis vostres i de més persones, com també de cercar per Internet o de preguntar per telèfon, el treball sobre el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana va avant.

Esteu aportant molta informació clau per al tema del paper de la dona i de l’àvia, bé en la transmissió de la cultura tradicional i del saber, bé en la família catalanoparlant.

Vos encoratge a escriure més “. I, tot seguit, li escriguí com podria trobar informació en la web Malandia.

En relació amb el tema del franquisme, hi ha un llibre que, de rebot, en parlar sobre el paper de la dona i de la cohesió grupal, aporta informació que elimina molts prejudicis: “El Comú Català”, de David Algarra. Així, parlant, més o menys, sobre els segles XII-XIV, comenta que “és al si de la família on el paper de la dona adquiria més força, ja que era una de les figures clau que asseguraven la continuïtat del grup i de la casa, que no oblidem que era la unitat econòmica per excel·lència durant tota l’Edat Mitjana i l’antic règim” (p. 91), això és, entre els segles VI i el primer terç del segle XIX. A més, David Algarra addueix que “el paper de la dona a la casa no s’ha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt el seu marit i altres subjectes que vivien na la casa, estava al capdavant del seu ‘negoci’ familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre l’organització del treball. Eren receptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual” (p. 92).

Per a les persones que s’inclinen per l’estudi del poder de les dones (que, com comenten a Anna Boyé, estudiosa de cultures matriarcals del món, no és lo que consideren prioritari en eixes societats), direm que, en “El Comú Català”, es comenta que el cap de casa era “més aviat un administrador que no un propietari. El cap de casa també podia ser una dona i no sempre per ser vídua” (p. 92) com també que “La relació entre tots dos [, el marit i la dona,] era igualitària; encara que el cap mantingués el poder formal, generalment consultava a la mestressa. L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat, mentre que la del cap disminuïa a mesura que envellia”  (pp. 92-93), fet que relacione amb la figura de la dona gran i, com ara, com a principal transmissora de saviesa, de coneixements, de rondalles, de vivències, com a consellera, com a organitzadora, com a persona molt oberta a tot el col·lectiu, com a dona amb molta iniciativa, etc., com molt bé es veu en moltes rondalles.

Tant el tema de la dona com a portadora de diners a la casa (com feien les dues àvies de ma mare), com el de tenir la darrera paraula (com la meua àvia materna i com ma mare), van en línia amb lo que escriu David Algarra i… afigen moltes persones per Internet o de paraula i, per descomptat, amb moltes rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia

El llibre que m’obrí els ulls respecte a la cultura anglosaxona

General

 

Moltes persones actuen com qui prioritza molt més lo cosmopolita, lo que procedeix de la cultura anglosaxona i, per descomptat, lo políticament correcte.

Doncs bé, des d’ahir de matí fins a fa poc, no he pogut fer més d’un comentari (o cap) en molts grups de Facebook per a l’aprenentatge de la llengua catalana, simplement (encara que no m’ho hagen dit, ni m’hagen demanat perdó), perquè la ignorància és molt atrevida (per part de les xarxes socials i per part de persones que participen en elles), perquè en l’Estat espanyol no és polítícament correcte dir que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i, perquè, a més, hi ha qui et pren per mentirós pel fet d’haver escrit una frase que em digué, ma mare, durant una entrevista que li fiu, en Aldaia (l’Horta de València), durant una visita a cals meus pares, el 15 de febrer del 2020: “Aleshores manaven les dones”. I si, a més, en un post que ha escrit un amic (amb un toc d’humor), ell fa esment al Kamasutra (i això és cert), tu poses una foto de la portada del llibre “Speculum al foder” i, igualment, li fas un xicotet comentari dels dos manuscrits que recull el llibre, originàriament, escrits en català en el segle XV, i capdavanter,… la censura és servida, així com la ignorància que acompanya els censors.

A banda, vint-i-quatre hores (o un poc més) de censura en aquestes xarxes no impedeix que llibres com el que figura en aquesta entrada, plasmen, per escrit, la severitat amb què la cultura anglosaxona tracta la sexualitat i l’erotisme.  Qualsevol persona que llija moltes entrades d’aquest diccionari, veurà que lo que escric no és cap invent del Dr. Frank de Copenhaguen, sinó una realitat tan certa com que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal. Com sona.

Igualment, no per votar candidatures polítiques que fan la rendivú a partits polítics espanyols de línia patriarcal (com ara, el PSOE o Podemos) s’és més persona, ni més universal, ni més matriarcal, ni, òbviament, més obert. 

Finalment, no per censurar en nom del puritanisme, s’és més obert. I no per fer-ho en nom de lo políticament correcte, s’és més educat.

I, ara sí, el llibre de què parlàvem, interessant per a fer una recerca sobre la cultura anglosaxona. Es tracta del “Dictionary  of Sexual Slang. Words, Phrases & Idioms from AC/DC to Zig-zig”, d’Alan Richter. 

Gràcies a totes les persones que m’heu fet costat durant les més de vint-i-quatre hores de censura, que són un senyal de postfranquisme que cueteja (i molt), encara que determinades candidatures polítiques i, per descomptat, moltes persones, es posen l’etiqueta de progressistes, o bé d’esquerres.

 

 

 

 

“A Mallorca, manaven les dones”, com en les rondalles i dia rere dia

General

 

Continuant amb les respostes en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, direm que, per exemple, poguérem llegir “Manaven les dones, si hi havia diners; si no, eren com mules i un zero a l’esquerra.

A casa meva, manava la meva mare perquè era la mestressa (la pubilla) i, en les coses del camp, deixava fer, no s’hi posava. Érem quatre germans i, a casa, tenia qui l’ajudava.

Vull remarcar que els meus pares estaven molt ben avinguts i s’estimaven. Vam ser una família molt feliç” (Montserrat Bosch Angles), “A Mallorca, a les cases, manaven les dones, però les lleis, la religió i l’Estat afavoria als homes perquè fossin ells els que manassin: tenien tot el poder al seu favor. I, així, l’home no ho reconeixia davant la societat, i deien barbaritats, entre elles, com ‘A la somera i a la dona, la garrotxa els hi és bona’ i n’hi havia que s’ho creien” (Sumsi Massanet Arbona) a qui Àngela Puig Pozo respon “Perquè Mallorca pertany a Espanya, la qual és patriarcal. Les lleis venen de dalt. Però la cultura és matriarcal. Basta veure les rondalles” i, en acabant, contesta Sumsi Massanet a Àngela Puig: “Sí ho sé”.

En llegir els comentaris de Montserrat Bosch Angles i el d’aquestes dues dones que hem esmentat ara mateix, afegiré que, el 13 de setembre del 2021, en què aquest grup em blocà la possibilitat de fer més comentaris en relació amb aquest post (com també m’ho feren en uns altres, unes quantes hores o més, després d’haver inserit en “Mots oblidats pels diccionaris” una foto del llibret “Speculum al foder”, un tractat capdavanter, del segle XV i, originàriament, escrit en llengua catalana i molt en línia amb el matriarcalisme), lo primer que em vingué al pensament fou que, en l’Estat espanyol, encara hi ha governs postfranquistes, a nivell estatal i més, que a penes toquen el tema de la sexualitat, ni el de l’erotisme, com no siga amb un lleuger consentiment a lo políticament correcte.

Cal dir que, quan he posat posts en què deia que, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, és alta la participació de la dona, ella és qui tria i qui té la darrera paraula o, com ara, la part activa i que salva (sexualment i tot) l’home (en lloc de fer-ho el típic príncep blau i cavalleresc), a penes es fan comentaris. En canvi, davant una frase com “Aleshores manaven les dones”, podríem dir que, per part d’algunes persones, hi ha una actuació en què es tracta de manipular els lectors (poca informació, teorització a partir de generalitats socials, econòmiques i històriques, com ara, la Revolució Industrial), però que, comentaris com els d’Àngela Puig Pozo i la resposta de Sumsi Massanet Arbona són puntuals i, a banda, d’agrair.

En línia amb lo que he adduït en el paràgraf anterior, el 13 de setembre del 2021, comentí  a Maria Dolors Sala Torras, en el mateix grup: “Per això, recórrec molt a les rondalles, a la música i a enllaçar-los amb comentaris que em fan, sobretot, persones de més de setanta anys: solen ser les més obertes, en el treball sobre el matriarcalisme. I, a més, tenint present que els decrets de Nova Planta tenen molt a veure, no en són aliens. Llibres com ‘Notícia de Catalunya’ (de Jaume Vicens Vives) o ‘El Comú Català’ (de David Algarra Bascón, del 2015) ho plasmen, com també ‘La identitat reeixida’ (de Bartomeu Mestre, del 2002) o ‘La formació d’una identitat’ (de Josep Fontana, del 2014). Perquè, que jo sàpia, l’escolarització i les lleis d’instrucció no sorgiren, per exemple, des de Catalunya cap a Castella i la resta de regnes de lo que ara diríem Espanya, sinó des del regne de Castella. I això és molt conegut”. Com a exemple, Josep Fontana comenta que la Barcelona de l’any 1700 era una ciutat “sense gaires desigualtats socials”  (p. 198), i que això ho vincule amb el matriarcalisme, en què, amb un estil molt obert, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que han prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Dones que tiren envant”, arriscades i molt obertes

General, , , ,

 

L’11 de setembre del 2021, l’endemà d’haver plasmat en aquest treball l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi”, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que “Ma mare (1943), parlant sobre els seus pares i sobre els seus avis, em digué ‘Aleshores manaven les dones’. Hi estic totalment d’acord.

¿Què opineu?”.

Les respostes, l’11 de setembre del 2021, en el meu mur, foren “A totes les cases, el pes i la bona marxa, d’elles. Sempre ha sigut de les dones” (Lourdes Pons Llongarriu), “Aleshores, ara i sempre, han manat. Alguns homes presumeixen d’allò que no han fet mai: manar a casa! No fan ni riure, més aviat fan pena!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí, sí. A casa, també!!” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de setembre del 2021, comentaren “Sí. És cert” (Maria Sarrà), “Mon pare conta que, si a un li anaven de negocis, i ell no volia, per no dir que ‘no’, deia ‘Li ho comentaré, a sa dona’ o ‘Sa dona troba que no val la pena’. Qualsevol excusa, anomenant la dona, perquè l’altre deixés d’insistir.

A més, qui duia l’economia familiar era la dona, ja que era qui s’encarregava de la casa, mentre l’home feia feina al camp o a jornal.

Al ball de bot, boleros o ball mallorquí, qui comanda (qui diu quins passos fer) és la dona.

Les ballades populars acaben amb una Bulla o Bullanguera: el públic fa una rotllana i surt una parella, a ballar i prendre-li el lloc, a l’altre. Es van robant les parelles, els uns als altres. Si a la dona no li agrada l’home amb qui balla, li fa els passos més complicats per deixar-lo en evidència. Si hi ha una ‘brega’ entre dos homes, és la dona qui tria amb qui vol seguir manant” (Àngela Puig Pozo), “Manaven les dones i els homes feien el que els hi donava la gana” (Maria Antònia Plana Terraza), “Crec que sí, però que no fos dit” (Glòria Verdaguer), “Sempre manen les dones, especialment, a Catalunya” (Gerard Conde Martínez), a qui Natividad Paulet Gerotina respon “Jo no ho crec… Al Pallars Sobirà manaven els homes… Ara ha canviat” i Violeta Mitjanit li contesta “Quanta tonteria dius”. I, tot seguit, Gerard Conde comenta a Violeta Mitjanit “Encara no t’has assabentat que Catalunya és, ha sigut i serà sempre un Matriarcat, majorment”. Uns altres comentaris foren “Depenia de cada casa!” (Angels Grifell Tatje), “A la meva família gracienca, era clar: que qui dirigia era el matriarcat. Als homes, els enviaven a comprar coses per a que no destorbessin. Com més lluny, millor.

A mi, em deixaven entrar a la cuina, de petit, perquè ma mare va insistir en què era apanyat a la cuina. Va costar acceptar-ho” (Joan O’Sesy). Violeta Mitjanit, li contesta “Això de treure’ls de la cuina, ho feien moltes dones perquè no venien els homes a ajudar, sinó a picar i estorbar. Manaven a la cuina i poca cosa més”  i, en acabant, Joan O’Sesy, li addueix “És el que dic, sí. A Gràcia, fora de la cuina, també manaven. Tenim com a referent  ‘Les Teresines’, de TV3, on el paper de l’home era secundari”. Violeta Mitjanit li retruca que “Manar a la cuina no és manar. Si no tens els diners, no manes res. Ma àvia paterna manava al segon marit, perquè els diners del primer marit, ja vídua, eren d’ell, dels calers que li va deixar el meu avi, primer marit d’ella, i la seva tia  que no tenia fills. Les coses s’han de dir clar i català”.

“Algunes rebien bones garrotades si no feien lo que l’home deia que era la seva obligació fer.

Treballaven com a burres!!

Al camp, a la casa i tenies 6 o 8 fills.

Si això era manar??” (Rosa Elisa Guinart Folch), a qui Mari Carmen Jiménez Gil comenta “Dic el mateix”  i Cristina Lloria li escriu “Jo no he vist mai això a casa meva”. “No és veritat. Manaven casa seva i encara amb límits. No diguem bestieses. I, al món polític i social, no pintaven res. Ni tan sols podíem votar, carai!! Si eres burgesa vídua o soltera rica, llavors una mica més, com la senyora Isabel Llorach, filàntropa i amant de les arts a Barcelona, i ama del seu destí” (Violeta Mitjanit), “El pare era molt treballador, però qui dirigia la casa era la mare. De Barcelona” (Dolors Canet), “Això només passa o passava als Països de parla catalana” (Angels Moran Navarro), a qui responguí “Molt. I encara està molt viu. Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana”.

“A casa de l’àvia del pare, casa de pagès a Sitges. La Sínia del Gall. La besàvia Paleta tallava el bacallà i n’era la senyora de la casa” (Joan Carles Nicolas Ferret), “Les dones no han manat mai, i menys, aquells anys. El que feien era ocupar-se de l’economia familiar i això no té res a veure amb manar.

Distribuïen els diners que li donava l’home, segons les partides instituïdes pel patriarcat. I això, a la nostra civilització, ve de l’època grega i romana” (Joana Zaragoza).

En el grup “Dialectes”, l’11 de setembre del 2021, les respostes foren “No, que els homes es desentengueren totalment de l’organització de la llar, la salut, l’educació dels fills, de tot allò que pertanyia a l’àmbit domèstic, no vol dir que les dones manaren, en absolut” (Jordana Valls Rosselló), a qui Xe Nia Nia li respon “Això no passava a totes les cases” i Adrián Et Cetera li escriu “Completament d’acord”. Igualment, també veiem “És una generalització. Un dels aspectes de la Revolució Industrial és el desarrelament de l’esser humà. Aquest desarrelament fou especialment violent per ses dones, ja que perderen es seu paper com a organitzadores de la llar i de la gestió familiar que era habitual al món rural i preindustrial” (Enric Sastre Jiménez), “Més que manar, administra en la casa” (Carme López Borrás), “Les dones sempre han tirat envant la llar quan ha fet falta. Potser es deixen amilanar menys per les dificultats. Ara bé, la manera que tenien i, potser encara, alguns homes tenen, de ‘manar’ era d’una altra mena.

El meu besavi era un home ‘culte’ i tocava un instrument musical, però va impedir que les filles anessin a l’escola i aprenguessin el més elemental. Després, elles organitzaven la casa, però els faltava alguna cosa molt fonamental” (Eulalia Pons Gomila), “Jo recordo als meus avis paterns, menestrals, republicans i lliberals, on les funcions del patriarca i la matriarca estaven molt ben definides. L’avi manava en tot lo que era propietat i les rendes del treball, i també en la imatge de la família. L’àvia tenia un control ferm de la casa i les seves despeses, dels nens petits i de les nenes fins que deixaven la casa, per casar-se. També es preocupaven que una de les filles es quedés soltera a casa, per cuidar als pares quan fossin vells i ajudar a l’hereu a criar els seus fills. Això ho  vaig viure, tal qual” (Ernest Perera Folch). Margalida Fuster Homar li respon “Ara entenc el paper de la ‘tieta’. A vegades, era la germana petita. Pobreta!!” i Ernest Perera li addueix “En el meu cas, era la germana gran. El germà hereu tenia l’obligació de mantenir-la i protegir-la fins que el Senyor la cridés”. “A casa, les mestresses sempre han comandat” (Catalina Estelrich Mesquida)

En el mateix grup, l’11 de setembre del 2021, Grau Marina, em preguntà “Perdona, però ,què és el matriarcalisme? He fet una recerca breu, i sempre parla d’una vessant psicosocial. Què passa amb la vessant política, econòmica, pública, etc.?” i la meua resposta fou: “En això, cal afegir els efectes dels decrets de Nova Planta”  i que el matriarcalisme és “La tendència a organitzar-se, a viure, a actuar de manera molt oberta i prioritzant més l’acció que la reflexió. Com em digué un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

La dona és qui mana, però això no vol dir menyspreu cap a l’home, ni cap a les persones grans, ni caps als jóvens, ni cap als xiquets.

Hi ha interés per la Mare Terra.

S’afavoreix molt un ambient molt obert, molt participatiu, molt creatiu i amb molta iniciativa.

Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard, per Cristòfor Martí i Adell i per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla)”.

Com a curiositat, però que crec que caldria afegir en tractar el tema de lo matriarcal, quasi mai (repetesc, quasi mai), en Internet, es fa referència als decrets de Nova Planta i a les seues repercussions en el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i amb la cultura catalana, amb la valenciana i amb la balear. No obstant això, sí que hi ha persones agosarades, amb molta iniciativa i molt obertes que ho fan: per exemple, Bartomeu Mestre i Sureda  (de Felanitx, Illes Balears) i, a banda, Jordi Salat. Ambdós relacionen la cultura castellana amb lo patriarcal i, en canvi, la catalana (i, de rebot, la valenciana i la balear), a lo matriarcal. I, en el cas de Bartomeu Mestre, aporten informació que no sol eixir en escrits relatius a la història de la Nació Catalana.

Continuant amb les respostes en el grup “Dialectes”, en relació amb la frase de ma mare (sobre els seus pares i sobre els seus avis), “Aleshores manaven les dones”, poguérem llegir “Manaven les dones? Jo diria que tenien una petita parcel·la de poder. Fora d’això, ni manaven, ni decidien, ni pintaven res de res” (Eva Dénia), “Ni ma mare, nascuda en el 1941, ni la meua iaia, en el 1912, han manat en la vida. Només eren les ames de la feina de la casa i del camp. Moltes obligacions i ni una paraula. Alzira” (Jesús Cebrián Fuertes). Tot seguit, feu una descripció interessant, del paper actiu de la dona i deia que “on el meu iaio era el cabo.

La dona ha tingut un paper molt sofrit, però era el que hi havia en aquella època. I el meu iaio no era una mala persona: la volia a muntó, molt. Però les necessitats eren eixes. En esta casa treballava fins el gos, però les dones més que tots junts” (Jesús Cebrián Fuertes). Puc dir que, en l’entrevista que fiu a ma mare el 15 de febrer del 2021, em parla dels seus avis i dels seus pares des d’una visió i amb unes experiències molt més positives que les descrites en aquest cas.

Un altre testimoni fou “Les meves dues besàvies i les meves dues àvies treballaven les quatre. I tenien negoci. No som família rica. Inclòs la meua àvia Núria Morral va estudiar una carrera.

Això de que les dones estaven a casa i no pintaven res, serà en les vostres famílies. A la meva, sí que pintaven i pinten” (Xe Nia Nia), “Pense que el lloc és molt important. Al meu poble, els hòmens (la majoria) anaven a peixcar a la mar gran: Canàries, Mauritània, etc. I les dones manaven en tot. És més, la iaia tenia un poder firmat pel iaio que, si en els 8 o 10 mesos que faltava de cas, poguera fer i desfer si fera falta… I quasi totes les dones el tenien, fins fa poc, que tot és ja telemàtic” (Maria Devesa Beneyto), a qui Isa Styraz Dos li contesta “Si tenia un poder és que no manava oficialment” i Maria Devesa li respon “En el segle passat, cap dona manava oficialment. Però elles ho portaven tot avant… I el poder era per si havia que vendre qualsevol propietat d’urgència, poder-ho fer”. I Isa Styrax Dos li afig “Per això, ho dic: que lo de que les dones manaven és una utopia”. A banda, Jesús Cebrián Fuertes addueix a Maria Devesa Beneyto que “Tindrien més decisió quotidiana, però només en l’àmbit domèstic i temporal i, per la feina del marit, i quasi sempre baix la supervisió de l’altra part política o els propis pares, ja que vivia més d’una família en una casa.

Estàvem molt a prop de la cultura àrab, no hi ha dubte.

Hui en dia, se li dóna el poder a la dona, clar que sí: egoistament, només per a viure l’home a la bartola el màxim possible.

Hui la dona és el 100% ama de totes totes. Però, abans,… unes tristes i pobres desgraciades, a no ser que visqueren sense falta de pessetes, ja que el rol canviava de sobte tota la vida: de la família, en les necessitats i en l’educació”. Finalment, Maria Devesa Beneyto comenta “Jesús Cebrián Fuertes. No és comparable les dones d’ara i les de 1920. Dins d’aquella època, hi havien dones i dones”.  

Agraesc la participació, alta, i la col·laboració de les persones que han plasmat els seus comentaris, per al treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (grans i tot) amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa jaia Gri”, que figura en el Tom IX, veiem que una dona amb molta iniciativa (tot i l’edat), actua amb molta espenta, amb molta raboseria i que preparava els mobles i la roba per al casament de la filla, Na Catalina. Durant el trajecte, la dona es troba amb un hortolà i amb un amo, els quals, com podem veure, “no acabaven de tenir sa vivor que s’és menester per anar pel món. És ben cert que sa jaia Gri els donava set voltes” (p. 25-26), en línia amb el matriarcalisme plasmat en moltes rondalles en llengua catalana. Fins i tot, molt prompte, quan van cap a Ciutat (actualment, Palma), la jaia diu als dos hòmens “Trob que heu pensat beníssim” (p. 26) i, així, els aprova.

Un poc després, i ja en un hostal, la velleta, molt matinera, “s’aixeca i els diu:

-Sobretot, jo no puc estar pus; em convé fer es meu cap envant. ¿Voleu que desferm ets ases i que començ a caminar?

-Sí –varen dir l’amo i s’hortolà, sense mal ningun ni sospitar-se res de mal” (p. 27). I, així, la dona, immediatament, mou els dos àsens i fa marxa.

A banda, al moment, la jaia troba dos mercaders  que eren molt compradors i li posen preu a les mongetes i als àsens i, ràpidament, fan la barrina (és a dir, apleguen a un acord, p. 28) i, tot seguit, se’n va cap a Ciutat: “fon anar-se’n a una bona botiga de robes i a una altra de mobles i comprar sa caixada i es parament per sa seua filla a fi de que es pogués casar en voler” (p. 29). I l’endemà, “ben dematinet, pega coça as llençol  (…) i ja pica de talons a trescar per dins Ciutat” (p. 29).

Immediatament, apareix un traginer (p. 30) i, posteriorment, en la rondalla, ho fa un dentista i un sargent. I, en tots els casos, la dona, no sols fa acords amb tots dos sinó que, a més, ella marca què faran l’amo i l’hortolà, els quals, molt innocents, accepten lo que ella els diu i, així, de nou, la jaia fa el paper actiu mentres que els altres (excepte en u dels passatges finals de la rondalla), en fan el passiu, fins al punt que la perdonen i comencen un nova acció. Així, podem llegir que els dos hòmens “ja foren partits darrere sa jaia Gri, travessa qui travessa carrers i volta qui volta cap de cantons, i des d’allà, tant com en podien treure, perquè es dimoni de sa jaia tenia una cama de foc i (…) se n’anava com un llonzí” (p. 32).

Quan passen la jaia Gri i l’amo i l’hortolà per la Diputació (que ella els fa creure que és la Justícia), els diu com han de parlar i què han de fer: “L’amo de Son Frau i s’hortolà de Son Mas s’ho arribaren a creure, que sa jaia deia ver, i ja li varen haver pitjat darrere i, des d’allà, per dins carrers i carrerons de Ciutat! I sa jaia, davant davant; i , ells, darrere darrere i des d’allà!” (p. 39).

Ara bé, en un moment de la rondalla, l’agafen i li diuen que o paga o la maten. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, els torna lo que els devia en diners i, finalment, la lliguen a un arbre, de què, un poc després, ella aconsegueix eixir-se’n gràcies a la col·laboració i al bon cor d’un home, geperut, a qui ella fa creure que, lligada a un arbre, ha fet possible deixar de ser geperuda (p. 46).

I, al capdavall, la jaia, “des d’allà cap a Sant Llorenç des Cardassar, cametes em valguen!

(…) l’endemà dematí, va esser a Sant Llorenç, trobà a ca seua sa caixada i es parament de sa filla, que no li costava ni un cèntim, i sa seua filla es casà” (p. 47). 

Agraesc a totes les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen el ritme, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora de l’escrit, Elisenda Ortega, comenta que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em[1] miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[2]i ampliat les seves filles i nets, s’ha transmés als besnéts i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions,  crec en el ferm paper del pare”.

En relació amb aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat, és que el matriarcat no té res a veure amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla i/o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquests dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosa Garcia Clotet).

Quant al tema del paper de l’home i al de la mare, direm que coincideixen molt (sobretot, el de la dona, per lo que plasma Elisenda Ortega) amb lo que fan les rondalles en llengua catalana, i que no es casen, per exemple, amb l’escrit “O la búsqueda de la Cultura perdida”, redactat per Andrés Ortiz-Osés, estudiós del matriarcalisme basc, en 1978, en el periòdic aragonés “Andalán” (no. 192) i a què poguérem accedir en setembre del 2021: “Por un lado está el poder ejecutivo, el poder político, lo militar y lo industrial. Este poder ve mal a la cultura porque la ve como el ámbito de los desplazados. Es el poder de lo patriarcal, fálico (el pene, la espada…) para el que la Cultura no és más que un allanamiento (el feminismo, lo matriarcal)” (p. 14). A més, addueix que “De un lado existe una Cultura fálica, dura, virilista. Es la tecnocrática, la científica, la que da dinero… la oficial. De otro, está la Cultura blanda, oral, femenina, representada por la Filosofía, las Letras y las Artes. Dentro de la misma Filosofía se dan, a su vez, dos tendencias. Existe una filosofía dogmática, oficial, tética ( de tesis): es la que tiene su origen en el escolastismo y la que tan bien le ha venido al franquismo. Frente a ella se sitúa una filosofía antropológica, relativista, autocrítica, basada en la experiencia matriarcal, profunda” (p. 14).

Doncs bé, en moltes rondalles (bé de la darreria del segle XIX, bé de principis del segle XX o, com ara, recopilades per Joaquim G. Caturla i del darrer quart del segle XX), com també en moltes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila, veiem que hi ha un matriarcalisme viu i, fins i tot, reflectit en entrevistes a persones vinculades amb el camp, o en articles que figuren en Internet, sovint, com a reconeixement a la tasca realitzada per alguna àvia (o per alguna dona amb molta iniciativa). Així, en l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi” (https://penedeseconomic.com/el-quadern-de-l-emprenedor/1784-les-iaies-mes-que-un-vi), publicada en el diari “Penedès Econòmic”, veiem que dues jóvens amb molta iniciativa comenten “Nosaltres no som enòlogues[3], però la part d’enologia ens assessora el pare i en la part empresarial la mare (…). Li hem posat el nom de ‘L’oli de la iaia Maria’, perquè era la besàvia i es un tribut cap a ella. La mare ens explica que era molt matriarcal i sempre marcava els ritmes i feia família”. Una altra rondalla mallorquina en què es veu el paper actiu de la dona i amb molta iniciativa és “Sa jaia Bri”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] En l’original, “hem”.

[2] En l’original, “ererat”.

[3] Dones dedicades a l’estudi del vi i a lo que hi està vinculat.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso”, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones en ambients matriarcals, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en relació amb la família mixta, comenta “no sentí esa diferencia hasta que me puse a escribir sobre el ambiente en que crecí; entonces observé que mi familia mallorquina es un matriarcado en el que manda la abuela, una mujer fuerte que fuma y habla sin parar y es casi una mamma siciliana, mientras que en la familia belga las relaciones son más frías y se impone una actitud más estricta”. En concordança amb el matriarcalisme que es plasma en relació amb la cultura mallorquina,  en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), publicat en la web “La Conca 5.1”, veiem que l’Assumpció Fontelles, de 82 anys, en relació amb els vins Matriarcat, en el Pallars Jussà, “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves netes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de fa pocs dies, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i les relacions”.

En aquest article vinculat amb el pre-Pirineu català, llegim unes paraules que podem trobar en uns altres (o, com ara, en llibres) on parlen persones que formen part de cultures matriarcals: la relació amb la Mare Terra, amb la mare. Així, podem veure que, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, “’Ella és part del paisatge’”.

O, com ara, en l’entrada “El Mingo de Vilaseca” (http://leopold-leoplodest.blogspot.com/2011/06/el-mingo-de-vilaseca.html?m=1), en què podem veure que “La senyora Maria (…) era de Cardona (…). Es va quedar jove amb tres fills (…).

Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones (…).

La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat (…). Ella va administrar-la fins amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià [=bestiar] i ordenava les feines de tots els homes de la masia”.  Afegirem que molt de lo escrit ací es plasma en rondalles.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que m’han aportat informació en línia amb aquesta entrada, en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.