Àvies i mares que introdueixen els nets i molt obertes

General, ,

 

El 25 de gener del 2022, partint del llibret sobre l’àvia Damiana, de la cultura colla, en el nord de Xile, preguntàrem sobre l’educació i sobre el paper de les àvies i de les mares, si havien nascut abans de 1920, “com a introductores en la història, en les tradicions i, per exemple, en la manera d’organització (i d’entendre la vida) des de la cultura matriarcal”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Sí, Lluís, sí” (Ramona Ibarra).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 25 de gener del 2022 i després plasmaren “La meva mare, sempre. No vaig conèixer cap àvia” (Pilar Ortiz De Paz), “Tant la mare com les àvies, sí” (Rosa Garcia Clotet),”La mare i l’àvia” (Montserrat Cortadella),”La mare i l’àvia, i mai una desautoritzava a l’altra” (Teresa Bou Elisenda), “Quan, a la mare, li deia que nosaltres éram pobres, la mare sempre contestava ‘Pobres són aquells als que els hi falta la salut i l’alegria’, ‘Pobres són els nens de Sant Joan de Déu, que molts d’ells no tenen salut ni alegria perquè estan sols, o sia, que tu eres ric’.  I dit això, m’engegava a jugar” (Salvador Lafuente Barceló).

En el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia i més avant comentaren “A mi, em va educar la padrineta de fonts, germana del meu pare. (…) Era fadrina i molt avançada al seu temps, delegada de Falange i, quan va néixer el meu germà, vaig preferir continuar amb ella. Era una dona bandera, sempre ajudant als altres.

Vivíem a prop. Els caps de setmana, els passava amb els meus pares i, entre setmana, amb la padrina i la padrineta” (Rosa Galmes), “A jo, em criaren ses padrines. Sa mare de mun pare em va contar moltes rondalles de després de sa guerra, com emigraren a França. Elles ens cuidaren quan mun pare i mu mare feien feina. Dones molt fortes, però un poc fredes. (…) Molt respectades i estimades a casa fins es final.

Sa mare de mun pare va esser sa primera dona que es va casar de blanc en es poble. Bé, tantes històries, un dia les escriuré” (Victoria Torres).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les dones decidien les coses quotidianes” (Monique Peytavi)

General, , ,

 

Prosseguint amb el tema referent al fet que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal, el 22 de gener del 2022, com indiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “El 18 de gener del 2022, Joaquina Viñals ens comentà ‘A les cases, es feia sempre el que volia la dona. Això sí, mai ho imposava, feia anar la mà esquerra’. ¿Eren així les relacions, bé per part de les vostres àvies, bé per part de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Entre els meus avis materns i entre els meus pares, sí. Gràcies”.

En el meu mur, el 22 de gener del 2022, Àngels MV em comentà “T’agrairia força que en facis cinc cèntims de la base d’una cultura matriarcal, doncs ho segueixo en tant a casa, però em costa molt reconèixer-ho a nivell cultural/social, donat que les lleis/costums no semblen respectar-ho gens. Gràcies” i li escriguí “En un moment, Àngels.

No teoritzen sinó que viuen i actuen.

La dona té la darrera paraula i no imposa, sinó que proposa (actua amb mà esquerra, encara que ja intuesca que el marit acceptarà lo que ella li comenta).

Es prima el diàleg, en lloc de la força.

Visió molt oberta de la sexualitat i es plasma en cançons, balls, danses… La dona és ben tractada per l’home, i ell està ben tractat per ella.

Vincle amb la natura i obertura (també a lo nou i als altres).

L’educació es fonamenta en la saviesa i l’experiència de la cap que transmet la saviesa del poble, per a viure en unió amb la natura.

Molt creatives.

Esperit emprenedor.

Es prefereix un cap d’estat i, per tant, de casa (ho és la dona), molt obert.

Està molt reflectit en moltes rondalles mallorquines i valencianes com també en moltes catalanes (en les darreres, recopilades per Sara Llorens i plasmades en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, a cura de Josefina Roma)”. Àngels MV em contestà “Moltes gràcies. En general, era el que pensava però, com ja he dit, em costa trobar-ho reflectit en lleis, potser pel fet que els quaranta anys de franquisme van ser demolidors. Tot i que moltes lleis ja venen d’antic, aquell període va ser… I ens queda.

Moltes gràcies pel recull de maneres de fer” i, al moment, li facilití fotos de llibres i com podia accedir a la web “Malandia”, per a trobar molta informació en relació amb el tema del matriarcalisme.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 22 de gener del 2022, Josep Salinas Balga posà uns quants refranys, la majoria en línia amb el matriarcalisme: “’A la casa del mesquí, mana més la muller que el marit’

‘Al que té bona muller, cap mal li pot venir que no el pugui ben sofrir’.

‘El marit, prudència; la muller, paciència’”.

En el grup “Dialectes”, el 22 de gener del 2022 ens plasmaren “Ídem” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Sí: l’àvia” (Cèsar Ollé Garcia), “Sí, a Llíria. Camp de Túria” (Rafa Torrijo), “A casa meua, a Catalunya Nord, les dones eren les mestresses de la casa, decidien les coses quotidianes… Els homes treballaven a fora, guanyaven els diners per a mantenir la família” (Monique Peytavi), “Necessitaven tenir mà esquerra perquè elles no tenien ni veu ni vot. Si no tenien mà esquerra, les seves decisions o opinions no tenien espai.

Sols podien dirigir la mainada i, si eren nois, als 9-10 anys, quan anaven a treballar, ja s’havia acabat dirigir-los.

Que volien roba nova per estovalles o cortines o per fer-se un vestit, s’havien d’espavilar guardant una mica d’aquí i una mica d’allà, per poder comprar.

Si no volien cuinar, ni se’ls passava pel cap la possibilitat. Si volien anar a visitar a la seva família, permís de l’home…

Com per no desenvolupar mà esquerra. Això queda molt lluny de fer el que vol la dona” (Mònica Colomé Corominas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 22 de gener del 2022 ens escrigueren “Però, ‘fer anar la mà esquerra’ significa el masclisme amagat que imperava per no fer enfadar el mandatari.

Lluis Barberà. Creu-me: el masclisme és un problema amagat i endolcit per una societat tradicionalista que tancava els ulls a la realitat perquè convenia ‘rentar la roba bruta a casa’. Sovint i tristament, les dones eren les que solien perllongar la ideologia masclista amb això de ‘sempre ha estat així’ perquè no havien conegut res més” (Caterina Albert), a qui, l’endemà, li exposí moltes fotos de llibres d’on he tret molta informació (rondalles, cançons eròtiques o, fins i tot, pornogràfiques, poemes de Joan Sala Vila…, “El comú català”, de David Algarra, etc.) i li escriguí uns quants comentaris extensos en què, entre altres coses, li redactí sobre les repercussions del Concili de Trento, de la guerra de successió, etc. i li vaig incloure més obres, com  ara, “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Un altre comentari fou d’Àngel Vargas Acosta: “Eren altres temps, però sempre respectant-se”.º 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Llig, consulta, parla” (Pere Riutort)

General

 

Continuant amb la frase “La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal”, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de gener del 2022, Ramona Ibarra ens escrigué “Sí, ho és, Lluís”.

En el grup “Xq ens agrada l’antropologia”, el 18 de gener del 2022, Lluis Tomas Roig comentà “M’agradaria alguna argumentació més concreta, si us plau” i, tot seguit, li fiu esment a l’entrevista a ma mare, a l’estudi sobre els Sants de la Pedra, a les rondalles plasmades per Sara Llorens, per Mn. Antoni Ma. Alcover, a les menorquines que recopilà Andreu Ginard (pel cap alt, en 1914), a les rondalles arreplegades per Joaquim G. Caturla, a les que plasmà Cristòfor Martí i Adell[1], “de preguntar i parlar a un home que coneix molt la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), de parlar amb Pere Riutort Mestre, de preguntar-vos i més. I d’analitzar cançons recopilades per Gabriel Janer Manila.

I els llibres ‘El Comú Català’, de David Algarra, i ‘Speculum al foder’“.

Adduiré que el 29 de juny del 2018 telefoní a Pere Riutort per a felicitar-li i, durant la conversa que tinguérem, li demaní com se les enginyava per a saber tant i, entre altres coses que tinc escrites, em digué “Llig, consulta, parla”. I això és lo que fem. Ara bé, ací, en l’estudi, com quan expliques un tema als alumnes o a altres persones, em sent còmode, àdhuc, encara que hi haja punts de vista diferents, de la mateixa manera que, quan, en el curs 93/94, en l’assignatura “Didàctica de la història”, preparí i exposí un treball sobre les falles.

Doncs bé: trobí quatre explicacions distintes a aquestes festes d’origen ancestral. I em semblaven igualment interessants cadascuna, tot i que me’n decantava per tres, ja que una quarta, científicament, restava descartada, fet que, no obstant això, com a investigador, et porta a incloure-la, perquè el teu objectiu (en eixe cas, com en el del tema del matriarcalisme) és tractar d’explicar lo que hi té a veure i no d’ocultar informació que pogués ser veraç i, a banda, determinant. El motiu: els alumnes, els aprenents, les persones curioses pel tema, etc. es mereixen poder accedir a un report més obert i més objectiu de lo esdevingut en el passat (i que explica el present) i que els aplana presentar-lo i comentar-lo amb les generacions més jóvens (xiquets, adolescents, jóvens…) i amb els altres com també transmetre-ho per altres mitjans.

Agraesc la col·laboració de les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] No escriguí el nom, però sí que eren de la comarca de l’Horta de València.

“Ma marona era el puntal de casa” (Ramona Ibarra)

General, , ,

 

El 20 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “¿Considereu que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal? ¿Per què? ¿Teniu coneixença d’articles en què es parle sobre això o bé en què isca el tema? Gràcies.

Jo, sí, perquè es plasma molt en rondalles de fa més de cent anys, en balls i danses, en el paper de la dona en el darrer quart del segle XIX i, per exemple, en que la dona gestionava, fins i tot, el sou que aportava el marit, com també en la manera d’educar els fills”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’octubre del 2021, les respostes foren “En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; i l’home l’ha de seguir” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Un detall significatiu, al meu parer: la paraula ‘dona’ prové del llatí ‘domina’, que vol dir ‘senyora’, en el sentit de propietària d’un patrimoni immoble. Crec que junt amb l’italià/toscà, és una de les poques llengües romàniques que empra aquesta arrel llatina, en aquest sentit” (Jordi Pujades Girona), “La dona ha estat, de sempre, clau en la societat catalana. Exemple d’això és que, en el dret civil català, les dones tenen uns drets, des de l’Edat Mitjana, que no es donen en altres territoris de la península ibèrica, ni en altres territoris d’Europa, com el dret a heretar i el dret a fer testament i la potestat de l’educació dels fills” (Ramon Ros Bes). En el comentari de Ramon Ros, es fa esment a un tema que no sol eixir: el de l’educació dels fills.

En un post prou semblant, però del 22 d’octubre del 2021, escriguí que les àvies de ma mare eren les que portaven la iniciativa i els demanava “¿En quins balls o altres activitats, que portassen a terme les vostres àvies (o bé, les vostres mares), si havien nascut abans de 1920, era la dona qui portava la iniciativa? Gràcies”.

En el grup “Dialectes”, el 22 d’octubre del 2021, Nat Ac Ac em comentà “Al ball mallorquí, és sa dona qui comanda”.

El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, plasmaren “A mi, amb tot el respecte a tothom, i soc nascuda el 1944, crec que el millor seria que tothom pogués treure a ballar o dir el que vulguis, a tots els sexes!!!!” (Yoli Rosquellas).

En línia amb aquestes dues preguntes, el 17 de gener del 2022, trií escriure, en el meu mur i en distints grups de Facebook, la frase “La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal” i, eixe mateix dia, en el meu mur, ens comentaren “Completament d’acord” (Montserrat Bosch Angles), “Cert” (Rosa Garcia Clotet), “Sí que ho és. Ma marona era el puntal de casa, els meus pares van tenir una gran confiança u amb l’altre. Mon pare donava cada dia el que guanyava al port a ma marona, i tots dos treballaven amb l’àvia Lluïsa portant un quiosquet i una parada de musclos al carrer, sense vacances ni cap festa.

I una tarda vaig escoltar com mon pare, que es diu Antoni, i avui és un dels dos dies del seu sant (…), resulta que mon pare volia anar al cinema ‘La Marina’, de la Barceloneta,  ell li demanava si el deixa anar… Ma marona li va dir… ‘És clar que sí’.

Sempre que no treballava per les tardes, mon pare anava a veure pel·lícules. Ma marona li diu ‘Té[1]: et dono un duro”… Mon pare li va dir ‘No, Conxita, ja en tinc”, portava pessetes. I el pare li diu, a ma marona: ‘No cal, Conxita, el porter de cal Marina, el convido a una cervesa i no em deixa passar sense pagar el bitllet’. Pels meus estimats pares” (Ramona Ibarra), “Sí” (Montserrat Cortadella), “Disculpe la intervención, Lluís. Desde la psicología, los niños aprenden la ‘lengua materna’ ya que quieren comunicarse con su madre. De ahí, que haya relación de lo matriarcal de cualquier cultura.

Dicho esto, no me especializo en la cultura catalana; en varios idiomas, también pueden observarse indicadores ‘patriarcales’, tomando estos términos en boga.

Saludos cordiales” (Perla Hassan[2]), a qui comentí “Gracias, Perla. Lo tendré en cuenta.

Un abrazo”.

En el grup “Dialectes”, el 17 de gener del 2022 i més avant ens escrigueren “Em sembla que totes les cultures ho són, perquè les dones sempre transmeten cançons, jocs, dites, etc.” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui responguí “Recorde que, en una cinta de casset amb contes en castellà, de quan jo tindria uns deu anys (cap a 1981), n’hi havia u en què qui contava un fet històric… era un avi” i ella m’afegí “Ok. El meu avi també explicava moltes històries, però eren pocs els homes que ho feien…”, un detall molt interessant i a què vaig adduir que, “Durant un estudi sobre els Sants de la Pedra, vinculats amb el matriarcalisme, trobí un conte (el primer de tots) de Vilallonga del Camp: una àvia parla amb una neta seua sobre el poble.

Majoritàriament, a partir dels comentaris que m’heu fet, les dones són les que més expliquen la saviesa popular i lo que saben”; “Si: ho és, Lluís” (Ramona Ibarra), “No! Com a màxim, és de matrilinealitat, que és prou diferent del matriarcat” (Quentin Bouhelel) i Maria Montserrat Perramon li comenta “Tens raó. Que transmetessin la cultura no vol dir que manessin”; “Aquest titular, seria el mateix que ‘La cultura catalana és matriarcal’?” (Mònica Colomé Corominas) i li expliquí “No, Mònica, perquè es podria interpretar de manera més reduïda: que només ho seria la cultura relacionada amb Catalunya, amb la Catalunya del Nord i amb la Franja de Ponent (la qual, durant segles, formava part de Catalunya). Per a evitar malentesos, he preferit emprar ‘llengua catalana’ en lloc de ‘català’ o, com ara, de ‘valencià’” i Mònica Colomé m’adueix “Ok. Ara entenc el subjecte. El que no em queda clar és d’on surt el complement ‘matriarcal’. D’on surt aquesta afirmació?” i li ho escric en un comentari extens; “Tota llengua vernacla és matriarcal…” (Joan Carles Nicolás Ferret) qui, un poc després, fa un aclariment a Mònica Colomé Corominas (“Materna, en els casos que ho sigui.

Matriarcal, en el domini de la llar, també en els casos que ho sigui”), “’Llengua materna’” (Ryker Hurst), “No ho crec pas!!” (Andreu Torres Borràs) a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Jo, sí”; “Quantes tonteries” (Àngel Brusi Terrades).

Com podem comprovar, algunes de les respostes més dures no van més enllà de poques paraules i, per tant, no ho fan acompanyades de fonaments, com ara, comentaris (o, àdhuc, relats vivencials vinculats amb la família o amb on s’ha viscut) i sí com a exclamacions. Justament lo que no pretén una persona que es dedica a tractar de reflectir la realitat, posant els peus en terra, a partir de la recopilació d’informació de tota mena en línia amb l’estudi i sense intenció de guanyar adeptes impulsius, com aquell dia que el govern espanyol parlava sobre un espanyol que havia entrat en la París alliberada dels nazis, però.. . sense indicar que ell era un partidari de la república espanyola i, igualment, silenciant que el govern espanyol d’aquell temps havia donat suport al règim nazi i al règim feixista italià i que el govern espanyol que parlava d’aquell fet històric,… encara no havia demanat perdó, públicament, pels efectes del règim franquista (1939-1975). Com deia Desmond Tutú, premi Nobel de la Pau i favorable al dret a decidir de Catalunya, “No alces la veu, millora el teu argument”. I això és lo que tractem de fer: parlar i escriure procurant millorar els arguments.

Agraesc la col·laboració de les persones que faciliten l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Tin”, “tingues”. “jas”, “pren”.

[2] Traductora argentina. Com veiem, també comenta que no està especialitzada en la llengua catalana.

“Sa mare i la sogra són les que han pres les decisions” (Francisca Fernández)

General, ,

 

El 20 de gener del 2022 Francisca Fernández[1] m’envià un correu electrònic en què parla de la sogra (nascuda en 1936) i de la mare de la sogra, dues dones molt obertes, que portaven la casa i que eren les que decidien. Fins i tot, si només partíssem de la informació relativa a la mare de la sogra (perquè la filla d’aquesta havia nascut posteriorment a 1920), també ens reporta de temes molt interessants i es plasma el matriarcalisme. Diu així:

“Bona tarda, senyor Lluís,

Pel que conec de les històries de la meva sogra, nascuda l’any 1936, sa mare i la sogra sí [que eren les qui comandaven la casa i en les relacions amb els marits]. Elles són les que han pres les decisions, pràcticament, en tot.

L’àvia del meu home, sí la va conèixer i era una autèntica matriarca. Amb molt de caràcter, i ella decidia pràcticament tot. Sempre tinc l’anècdota del dia que me la van presentar. Em va dir: ‘-Com et dius, nena?’. ‘-Francis’. ‘-Quin nom és aquest?’. ‘-Francisca, però sempre m’han dit Francis a casa’. ‘-Vale, nena: jo et diré Francesqueta’.

Des d’aquell dia, em vaig enamorar d’aquella dona. Tenia fama que s’havia tornat ‘mansa’ amb l’edat, perquè tenia un geni, com es diu per aquí, que era la que manava. Va ser la primera dona en casar-se de blanc, al poble. Ella decidia quins terrenys s’havia de comprar, si es feien les permutes[2], les divisions i com s’organitzaven les tasques de la llar. La meva sogra va patir bastant perquè les dos xocaven, ja que ma sogra s’havia criat, dins de l’etapa franquista, molt alliberada vers els homes. No es volia casar, ni treballar al camp. Ella tenia una bona feina amb una bona família i no volia continuar la vida de pagès subordinada a una altra dona, amb tota la família.

La mare de la meva sogra també tenia molt de caràcter. De casada, treballava de taquillera a un cinema i, després de la guerra[3], va quedar viuda i no es va voler tornar a casar. Va tirar endavant amb un negoci de costura, treballant les terres del seu home i defensant-se dels interessos dels grans terratinents del poble.

Es va fer contractista per fer pisets. Llogava habitacions… Tot el que calia.

(…) Amb tot això, tot i que ma sogra també ha tingut el seu geni, ha estat molt bona persona amb mi. Jo vaig entrar a la família sent castellana i soltera amb una nena. Evidentment, ni una cosa, ni l’altra era lo que ella desitjava. Però em va agafar al terrat i em va dir ‘Nena, no tinguis vergonya de ser mare soltera que, aquí, totes ho hem fet abans de casar, només hi ha la diferència de la que es queda prenyada i la que no’.

Tinc moltes històries i fotos boniques.

(…) Moltes gràcies per la tasca que estàs fent.

Salutacions”.

Un correu electrònic que, quant a la manera de viure i d’actuar de les dones (àdhuc, de la mare de la sogra de Francisca Fernández), va en línia amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i amb la de moltes de les dones que apareixen en el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, sobre trementinaires, i amb la de moltes que han eixit en l’estudi sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La dona que escrigué aquest correu electrònic acceptà, el mateix dia, la meua proposta de poder redactar jo el seu escrit escrivint un pseudònim en al·lusió a ella.

[2] Canvis de coses que hom posseeix.

[3] Tingué lloc entre 1936 i 1939.

“La dona mai ho imposava, feia anar la mà esquerra” (Joaquina Viñals)

General, , ,

 

Continuant amb les paraules de ma mare sobre la relació entre els seus pare, comentades en el 2018, i enllaçant-les amb les de Rosa Garcia Clotet (sobre que tant l’avia com la mare afavorien un ambient harmoniós entre cada una d’elles i el respectiu marit), el 20 de gener del 2022 posí les paraules de Rosa Garcia Clotet en Facebook junt amb “¿Eren així, les relacions, bé per part de les vostres àvies, bé per part de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Entre els meus avis materns i entre els meus pares, sí” i, per exemple, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”[1], Montserrat Cortadella escrigué “Sí, Lluís. A casa, sí”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 20 de gener del 2022 i després plasmaren “Totalment d’acord. Les mares portaven la casa i els fills!!! El que deia la mare ‘anava a missa’” (Pilar Ortiz De Paz),”Cert. Ara és un món més individual” (Elena Palau Calveres), “Completament d’acord” (Joaquina Viñals), “Totalment d’acord (afegiré que tenien molta mà esquerra)” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 20 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), “Era molt bo veure com les dones se les arreglaven per fer passar la seva, fent creure a l’home que era ell qui decidia” (Cèsar Ollé Garcia).

En relació amb el comentari de Cèsar Ollé Garcia, del 21 de gener del 2022 i que, eixe mateix dia, vaig llegir a ma mare, ma mare em comentà un fet en aquesta línia i amb el mateix estil que, com el 15 de gener del 2022, havia escrit Joaquina Viñals (sobre que, en les cases, la dona “mai ho imposava, feia anar la mà esquerra, però que l’home pensés que era ell qui manava”). Així, ma mare em relatà: “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses[2], [tolerants] en les opinions dels hòmens.

Ma mare, deia [a mon pare]:

-Miquelet: podríem fer açò.

I mon pare li contestava:

-Ai, tira, tira,… que tens unes raonetes… Doncs, fes això [, lo que tu proposaves]”.

Afegiré que vaig adduir a ma mare que els dos comentaris que hem escrit adés, no eren els primers en què l’home diu (i, com qui reconeix la realitat) que està obert a ella, fins i tot, en el sentit que siga la dona qui comande. I, àdhuc, com li comentí, després d’haver vist que la dona ho porta millor.

Igualment, ma mare em digué que creia que devia ser una cosa corrent i, immediatament, li contestí que, fins i tot, hi ha la rondalla mallorquina “Ous de somera“, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom IV, en què un home és en un llit i, mentrestant, la dona, que ha mobilitzat dones del veïnat, fa possible que elles vagen a la casa on viu junt amb el marit i que, a banda, diguen a l’home que si ell considera que li para bé tractar així la seua muller. I l’home, finalment,… cedeix a la dona. A més a més, li vaig adduir que, en aquesta rondalla, es plasma molt el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

Notes: [1] El 20 de gener del 2022.

[2] Ací vol dir que tractaven bé els hòmens, no en el sentit que elles hi estiguessen subjectes.

“L’àvia, com la mare, decidien, però sense treure valor a l’home” (Rosa Garcia Clotet)

General,

 

En línia amb l’entrada anterior, el 15 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook escriguí que “La relació entre l’home i la dona (en aquest cas, entre els meus avis materns), com em comentà, ma mare, el 29 de juliol del 2018, tenia lloc sense que la dona tractàs d’imposar l’orde ni l’obediència. En paraules seues: ‘Això no tenia res a vore amb el ordeno y mando’.

Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants en tot l’àmbit lingüístic”.

En el meu mur, el 15 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home” (Rosa Garcia Clotet), “No puc dir res més que corroborar en el que diu la Rosa [Garcia Clotet], amb els avis materns. Als paterns, l’avia era, Déu n’hi do!, i feia i desfeia sense consultar i el pobre avi va aguantar mooolt, massa: sempre tirava la pitjor manera” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 15 de gener del 2022, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “Molt de respecte a la mestressa[1]. I viceversa”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 18 de gener del 2022 Joaquina Viñals comentà que, “A les cases, es feia sempre el que volia la dona. Això sí, mai ho imposava, feia anar la mà esquerra, però que l’home pensés que era ell qui manava. En respecte als fills, normalment, la dona tenia carta blanca per la seva educació”.

En relació amb aquesta pregunta, el 15 de gener del 2022, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal”, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània” i el 16 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “Molt interessant, Lluís. A casa, recordo que, més d’una vegada, la meva esposa feia el pressupost de la mesada. Ho distribuïa ella amb total llibertat. Jo no hi intervenia. Era, ara també, però no tant, la mestressa” (Ricard Jové Hortoneda), “Lluís: ma mare feia i desfeia. L’enorme confiança que tots dos es tenien no els feia ni vigilar, ni controlar què feien. Tots dos van anar alhora, com en una orquestra sense director” (Ramona Ibarra), però en què, com veiem, és la dona qui determina què es farà; “Tot ho feia i desfeia la mama: els assumptes dels diners, com portar la casa, i a tots nosaltres” (Montserrat Cortadella).

Adduirem que, a més, el 16 de gener del 2022, Miguel Ferrer feu un comentari en un post que jo havia publicat el 29 de juliol del 2018 en el meu mur, vinculat amb la relació entre l’home i la dona en les famílies catalanoparlants: “Sempre ha sigut també al País Valencià: l’home, a treballar; la dona, administrar”.  

En relació amb aquests comentaris, n’afegirem u de Quim Batpar que, encara que siga sobre els Sants de la Pedra (arran d’una foto que jo havia posat, en el meu meu mur, el 15 de gener del 2022), va en línia amb el tema del matriarcalisme i, per descomptat, amb aquest: “Hi ha unes generacions que ens van adoctrinar amb ideologia franquista, i ens costa fugar-se. Poc a poc, desapareixeran i tornaran els santets de la pedra”.

Finalment, com es pot veure, hi ha moltes coincidències (i en temes molt importants, des del punt de vista cultural) amb lo que es plasma en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] En el País Valencià, es coneix, sobretot, com “senyora ama” i, en segon lloc, com “ama”. En les Illes Balears, es diu “madona”.

“La meva àvia era molt oberta” (Pep Trempat)

General,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Dialectes”, relacionats amb si eren obertes, bé les àvies, bé les mares, ens escrigueren “Les meves padrines eren més modernes que la meva mare i el meu pare. Sempre he trobat que la generació d’abans del franquisme era més moderna. Les meves padrines: una, havia nascut el 1900, havia estat criada a casa d’uns senyors. No sé si, per això, tenia idees més avançades. L’altra, nascuda el 1903, era molt bona lectora i l’interessaven molt les notícies” (Miquel Mesquida Manresa), a qui li escriguí “Un comentari molt semblant al teu, Miquel, he fet a ma mare (1943) i ella també aprova que la generació anterior al franquisme fou més oberta. I m’ho comenta a partir, sobretot, de les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i després de dir-li, jo, més d’un comentari vostre” i, igualment, Josep Moll Giner li comenta “Sí: era gent liberal i, llavors, del franquisme, és gent mentalment castrada, amb una empremta feixista universal. Els meus avis eren molt més oberts que els meus pares.

Les generacions que s’educaren durant el primer franquisme han tingut molta por, amb motius sobrats. La por bloqueja la ment, i bloquejats som encara: els de dalt, Club Bilderberg, G7, G20… són per dalt dels parlaments. I els parlaments fan…, què fan? Reprimir sense mesura als de baix”. Tot seguit, Miquel Mesquida Manresa addueix que “El franquisme va castrar mentalment tota una generació. I encara en notam els efectes.

Per cert, les dues àvies eren les que manaven a casa. Duien ‘la voz cantante’, que es diu” i li comentí “Com les àvies de ma mare i com la meua àvia materna i com ma mare, totes quatre catalanoparlants i casades amb valencians catalanoparlants”  i Miquel Mesquida afig ”La meva padrina materna era de Porreres (Mallorca); i la meva padrina paterna, de Felanitx (Mallorca).

Per cert, la meva mare i la seva germana, tot i no ser tan modernes com la seva mare, també han duit el comandament[1] a les seves cases. Hem de pensar que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns i, per tant, independència econòmica de les dones”. Respecte a la separació de béns, li escriguí que, “En el País Valencià, no hi ha hagut separació de béns perquè el decret de Nova Planta fou molt sever. Però, sobretot, a nivell familiar i de barri, sí que es considerava que calia actuar així, en les relacions entre hòmens i dones, tot i que la llei fos d’origen castellà, o siga que, com es sol dir, venia de Madrid”; “Molt obertes, no sé; però més instruïdes, sí”[2](Júlia Vilsa), “La meva àvia era més oberta que la meva mare” (Mari Carmen Miras), “Doncs, no, gens. Per començar, sempre deia que mai havia vist el marit despullat, ni tan sols quan li havia fet els tres fills que va tenir. I, més aviat, els homes li feien cert fàstic. En altres temes, crec que no ho era gaire, tampoc, però prou feina va tenir a sobreviure i tirar endavant vídua amb tres criatures petites a la postguerra” (Marta Canyís).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 15 gener del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia, per part de mare, era molt oberta, fins i tot, més que la mare, tot i que ho va passar molt malament en temps de guerra. L’àvia per part del pare era molt diferent. Bona persona, però molt estricta i rondinaire” (Pep Trempat), “No (…): els meus avis i pares eren seriosos i molt bones persones. (…) Els meus avis sempre els havia vist grans, diferents dels avis d’ara i els pares” (Roser Tarres Sureda Roser), “Les meves, sí. La iaia sempre contava coses de quan va ser a Barcelona. I la padrina, a més de xerraire, sempre estava contenta: els ulls li reien” (Rafel Marti), “Sí, però ho dissimulaven” (De Barceló Teresa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el faciliten i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] En l’original, “mando”.

[2] En relació amb aquestes paraules, em comentà que volia dir que tenien més formació i li escriguí que “Un besoncle de mon pare (1942), que havia nascut entre 1868 i 1871, era de línia lliberal, de la banda de música ‘la lliberal’, i li agradava molt la lectura. A banda, considerava que era molt important saber llegir i pensar, perquè, així, era més fàcil que no hi hagués intents de revolució, ni guerres.

Recopilà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial”. 

“La meva mare era molt oberta, per l’època” (Pilar Anfruns Fossas)

General,

 

Per si la religiositat popular de què parlàvem en l’entrada anterior anava en consonància amb una obertura en les dones i, així, amb una actitud més dialogant que dogmàtica, tenint present que la paraula “religiositat”, fins i tot, podria prendre el significat de “minuciositat”, “exactitud”…, considerí escaient demanar en Facebook “¿Eren molt obertes, les vostres àvies, o bé les vostres mares[1], (…) fins i tot, amb persones diferents a elles? ¿Com ho reflectien? Gràcies”, àdhuc, amb la intenció de veure si l’associació entre dona, religiositat i incultura era un prejudici. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”[2], el 15 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “La meva mare, nascuda el 1906, era molt reservada, però sabia escoltar. Una gran dona!” (Julia Saura), “La meva mare era molt oberta, per l’època. Va néixer al 1909” (Pilar Anfruns Fossas), “La meva mare també era molt oberta de ment i sabia que cada persona era un món i tothom pensava diferent. Tot i que era molt reservada de parlar, sempre escoltava. Sempre deia ‘Que pensin el que vulguin i jo, a la meva’” (Rosa Rovira), “Jo recordo que, en aquella època, les dones, després de dinar, prenien un ‘estimada, años’, aromes de Montserrat, i la mama demanava conyac. Era moderna, per l’època” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 15 de gener del 2022 i més avant, ens escrigueren “Sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “L’àvia paterna, nascuda al 1909. La que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona” (Neus Soler Rodríguez), “Les meves àvies eren ben diferents una de l’altra, i això que totes dues eren de poblets de Lleida, rurals, desplaçades a Sabadell. Una, era senzilla i amigable: lo únic que no li agradaven eren els xinesos; l’altra, era reinona i mandona, bastant classista i racista en general” (Lidia Bros Sarroca), “Les meves padrines eren més modernes que la meva mare i el meu pare. Sempre he trobat que la generació d’abans del franquisme era més moderna. Les meves padrines; una, havia nascut el 1900, havia estat criada a casa d’uns senyors. No sé si, per això, tenia idees més avançades. L’altra, nascuda el 1903, era molt bona lectora i l’interessaven molt les notícies” (Miquel Mesquida Manresa), a qui li escriguí “Un comentari molt semblant al teu, Miquel, he fet a ma mare (1943) i ella també aprova que la generació anterior al franquisme fou més oberta. I m’ho comenta a partir, sobretot, de les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i després de dir-li, jo, més d’un comentari vostre” i, igualment, Josep Moll Giner li comenta “Sí: era gent liberal i, llavors, del franquisme, és gent mentalment castrada, amb una empremta feixista universal. Els meus avis eren molt més oberts que els meus pares”. 

En relació amb el franquisme, recorde que, en el 2007, un dia que ens trobàrem Roser Santolaria (mestra valenciana de Magisteri, nascuda a principis dels anys quaranta) i jo (nascut en 1971), em comentà que, amb l’edat certament avançada per al tema de la sexualitat, tingué ocasió d’assistir a una xarrada que feren unes dones de la generació anterior i que… se li obriren els ulls com a plats, de tant que aprenia en eixe acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que me’l fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Si havien nascut abans de 1920.

[2] Una altre comentari, però que no inclourem en la llista, diu “La meva mare va néixer el 1922 i era molt oberta de ment, i acceptava tots els canvis” (Pili Cortiella Franch). Per tant, molt creativa.

El “Llibre del Poble de Déu”, un missal sí autoritzat des dels bisbes valencians i des de Roma

General,

 

Bon dia a tots,
Ací tenim un exemple del “secessionisme lingüístic” de la Generalitat Valenciana junt amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per mitjà d’un acord polític que no respecta les directrius del Vaticà quant a les traduccions dels missals a les llengües vernacles a partir del llatí.
Les dues fotos de Facebook són del mur d’un amic meu que viu en Catalunya i que és capellà. La lectura és del diumenge passat, 16 de gener del 2022.
La del llibre, correspon al “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort Mestre, que és una adaptació posterior de la versió catalana i que, aleshores, comptà amb l’aprovació eclesiàstica dels bisbes de les diòcesis valencianes. És l’únic que té el consentiment oficial per part de l’Església valenciana i atenent a la normativa vigent del Vaticà.
La foto amb una altra lectura va en línia amb el pacte polític entre la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i es tracta d’una versió rebel a Roma.
Finalment, dues fotos del llibre “Concili Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per Eidtorial Claret en 1993. I la que inclou l’article 36 correspon a la “Constitució sobre la sagrada litúrgia” (“Sacrosanctum Concilium”). 
Com escriu Pere Riutort, en la seua explanació (en la versió del 2018), “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant” (p. 4).
Una forta abraçada.