Arxiu de la categoria: General

L’educació matriarcal, la jovenesa i autoritats que recompensen el bon cor

General, , ,

Una narració que, entre d’altres coses, té passatges eròtics i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Tres figues i quatre corbos”, en què, a més, es plasmen trets matriarcalistes. Primerament, direm que un corbo és un recipient semblant a un cove i que serveix per a traslladar fruita, peix, etc. Un home “no tenia més propietat que una casa no molt gran i, junt amb ella, un corralet descobert en què va plantar una figuera, la qual començà a créixer amb molt de poder. Veritat és que, fora de les hores de jornal, son plantador no feia més que cuidar-la, no deixant créixer al seu voltant una herba i tenint sempre la terra ben mulladeta. Els dos únics i grans volers que tenia eren la dona i la figuera” (p. 156). Per tant, veiem que la filla (la figuera) gaudia de prou llibertat, que estava forta i jove i que l’educaven de manera que no agafàs les males herbes de la vida.

Igualment, la dona (ací, plasmada en la filla) frueix de saó, de la mateixa manera que, com ara, els llauradors de l’Horta de València, quan plou i veuen que farà bé a les collites, més d’una vegada, diuen “Esta aigua farà saó”.

Afegirem trets importants en nexe amb lo matriarcal, per exemple, que el pare estime la filla (la figuera) i, a banda, la muller. I, més encara: “no estant aquella [= la muller] malhumorada i esta ben poderosa, ja estava ell desvanit i era feliç” (p. 156). Copsem, per consegüent, bones relacions entre tots tres.

Prosseguint amb la rondalla, “Cresqué la planta amb molta força, tirant unes rames com a verdancs i uns pàmpols com a plateres i va fer tres figues que eren l’encant del matrimoni” (p. 156). Com podem veure, no sols creix la filla, sinó que rep bona acollida per part dels pares i tots tres donen bons fruits (els parents, mitjançant l’educació; la xica, com a resultat d’aquesta i de la seua manera de viure i de relacionar-se). 

A mitjan relat, havia aplegat Sant Joan i es reuneixen els pares per a veure a qui donarien les tres figues: “Este diàleg passà entre marit i muller, quedant-se tranquils, després de resolt (…). Atabollaren les figues i començaren a clavillar, i la dona va amanir una cistelleta molt fina i guapeta. Per fi, maduraren i era glòria el veure-les tan polides i clavillades” (p. 157). Un poc després, les cullen amb cura i la muller encarrega al marit aquell present, per al rei, i ell emprén “el camí cap a València, a on llavors estava la Cort” (p. 157).

Adduirem que, en un passatge posterior, podem llegir que els jurats de la ciutat, no el deixaven passar. Cal dir que els jurats eren els càrrecs forals que es corresponien a lo que, en la cultura del Regne de Castella, deien “concejales” i que, després de la guerra de Successió, foren substituïts pels esmentats “concejales”. Això, des d’un primer moment, ens portà a pensar que aquesta rondalla pogués ser del segle XVIII o anterior.

A mitjan camí, l’home es menja dues figues i, quan aplega a la Cort, un home l’introdueix en una cambra on estaven el rei i altres persones. Quan el monarca li demanà què li ocorria, el marit li parla amb el cor en la mà, sense ocultar-li que era pobre, que li portava només una de les tres figues que duia al principi, i li ensenya la cistella.

Aleshores, el rei li ordena que es menge la figa que restava i, en veure l’obediència de l’home, “i coneixent la bona voluntat i l’honradesa del vassall, manà que li carregaren un maó de diners i de roba de vestits per a ell i per a la seua dona” (p. 160), i l’acomiadà.

En canvi, en la tercera part de la rondalla, un home que era ric i molt avariciós, quan va saber de la recompensa que havia fet el rei al marit, es proposà aconseguir lo mateix. Però, com que es presenta arrogant davant del monarca, el rei decideix castigar-lo. Finalment, aquest segon home se’n torna al poble i aprengué que, com digué ell, “L’avarícia esgarra el sac”. Una altra narració acompanyada d’un refrany com a moralitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La terra i avis i padrines que ensenyaven i que educaven en línia amb el matriarcalisme

General

Tot seguit, exposem els enllaços d’unes entrades que ahir i hui hem trobat en relació amb la terra, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb avis (o padrins) nascuts abans de 1920 com també sobre el paper de l’àvia en l’educació i en la transmissió de la cultura tradicional.

https://prioratdigital.wordpress.com/2016/08/28/els-meus-avis-i-el-priorat-una-historia-damor-1

https://www.diariandorra.ad/noticies/opinio/2017/11/26/n_recordo_com_si_fos_ahir_123838_1129.html

https://lidiacastronavas.com/2014/12/29/com-deia-la-iaia/

Avant les atxes. 

Una forta abraçada. 

 

Dones que es reuneixen en aplecs, l’assemblearisme i el nudisme en les rondalles

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “De tres coses, ni un cullerot”, arreplegada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, sobretot, al principi: “Quan les canyes parlaven, els burros (de quatre cames) eren filòsofs i les alimanyes dels boscs i, encara de les serres en els prats, es reunien en assemblees, més o manco, parlamentàries” (p. 148). Com podem veure, en un espai reduït, apareixen la filosofia i els aplecs assemblearis (els quals podríem relacionar amb el comunalisme) i el parlamentarisme, poc o molt, en línia amb el de primeries del segle XX, quan es publicà l’obra, en què el comunalisme encara estava prou viu.

Adduirem que el parlamentarisme, en la Corona Catalanoaragonesa, estigué molt avançat des del segle XIII (1283), fins als decrets de Nova Planta del rei Felip V (en el primer quart del segle XVIII). Com escriu Pere Riutort, en el punt seté de la seua explanació del 2018, en tractar sobre l’Església valenciana i el seu vincle amb el Poble Valencià, “*b-5) Els diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un model de cultura social de primera importància en la civilització i en la cultura europees de l’època medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució” abans que els anglesos”.

Més avant, el narrador comenta que Sant Pere, com que era un home de bon cor, s’apareix a una dona pobra que vivia junt amb el seu marit, i que… ho fa de nit, moment del dia en nexe amb lo femení.

La dona, qui plasma una visió matriarcal de la religió, digué a Sant Pere que ella “ho esperava de la bondat Divina, que mai oblida les seues criatures” (p. 149).

Ben avançat el relat, podem llegir “la beneïda dona” (p. 150) i que el sant, immediatament després que ella li demanàs un cullerot, li’l concedeix (p. 150).

En la rondalla vinent, també recopilada, com ara, per Enric Valor, “Un aprenent de bruixot”, posa que un home estava amb l’orella més dreta que una llebre i que, una nit, “un poc abans de les dotze, (…) es va esgolar del llit i se’n va eixir del quarto” (p. 152) i veié que “sa muller, traient una ampolleta d’un racó de l’armari i quedant nueta, va començar a untar-se tota amb un líquid” (p. 152). En acabar l’operació, “i tocant dotze, digué: ‘Ni crec en Déu, ni en Santa Maria…’ i altra frase que no va entendre” (p. 152) i, al moment, desaparegué per la ximenera (p. 152).

Llavors, el marit tingué la temptació de fer lo mateix, però, com que no li eixí bé, hagué d’esperar uns quants dies “fins que aplegà una nit en què esta s’alçà, com de costum” (pp. 153-154) i ell diu a la muller: “’Jo també vaig’. Ella callà i començà a untar-lo, després d’haver-lo despullat” (p. 154). Clarament, ens trobem amb un relat eròtic i en què lo sexual es vincula amb la dona com a impulsora (àdhuc, com qui deixa en conill el marit) i lo roín, i en què ell segueix la pauta de l’esposa.

Un poc després, “per la ximenera, eixiren els dos, agarrats de les mans” (p. 154) i, “a l’aplegar a un gran edifici que, solitari, estava enmig d’una extensa planura, desapareixien ficant-se pel forat del pany” (p. 154). És a dir: tots dos ixen afora i, en acabant, tornen a entrar, ací, a un lloc on es reuneixen altres bruixes. És més, la dona “l’animà, manant-li que s’agarrara al seu peu. Fet açò, (…) es ficaren pel conegut forat, trobant-se dins d’un grandíssim celler en què hi havia gran concurrència de bruixes i algun bruixot” (p. 154).

Aquest aplec empiula amb el matriarcalisme com també el fet que,“enmig de l’ample local, a la redona d’ell, (…) li cantaven cobles” (p. 154), al marit.

En un passatge posterior de la rondalla, i on eren les dones, l’home digué un “Gràcies a Déu” (p. 155) i totes desaparegueren. Ara bé, a continuació, en clarejar el dia, ell “va veure entrar l’amo, acompanyat dels seus criats” (p. 155) i copsaren que, altra vegada, algú havia begut el vi de l’avi. Aleshores, el propietari ordena que cerquen pel celler,  i u descobreix “aquell home, tot nuet i senyant-se” (pp. 155-156).

Finalment, “varen fer eixir l’aprenent, al qual, després de pegar-li la gran palissa, el soltaren nuet com estava. Amagat enmig d’un canyar, a on es ficà per a esperar la nit” (p. 156), gemegava i havia aprés la lliçó: “No és prou el parlar poc, sinó també a temps” (p. 156). Cal dir que algunes de les rondalles recopilades per Francesc Martínez i Martínez conclouen amb una moralitat en forma de refrany.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones arriscades, que coneixen el terreny, viatgeres i molt obertes

General, , ,

Una altra narració que figura en el mateix llibre, i en què captem trets matriarcalistes, és “Viatge prodigiós”. L’oncle Gavina, vell mariner, en jubilar-se, passà “a patronar son flamant llaüt de sardinal, en què tenia posat els cinc sentits (…) com la joia més preuada” (p. 146). Una matinada, quan anava a varar-lo, o siga, a fer que el sardinal (una xarxa per a pescar) s’endinsàs en la mar (i de nit, tret que, junt amb l’aigua, empiula amb el matriarcalisme), copsà que estava banyat.

Aquest passatge podria tenir relació amb l’acte del part, ja que, com ara, en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, també de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, hi ha una frase que encaixa amb aquestes paraules: “’La barca ha parit’, diuen al tirar la llanxa a la mar” (p. 197), la qual publicàrem en Facebook el 1r de desembre del 2023 i moltes persones la desconeixien com també ma mare (nascuda en 1943) i jo, fins al mateix any. 

Un dia, “després de sopar, s’amagà dins de la barca i (…) es va veure entrar dins del llaüt uns embalums embolicats amb grans mantellines negres” (pp. 146-147). O siga, que l’oncle Gavina veu unes dones aventureres (les mantellines, el negre i la foscúria). “Sense soroll ni forçades, la barqueta es ficà en l’aigua” (p. 147). Sardines (peix), barca, aigua, mar… enllacen amb la dona, amb lo femení.

Mentrestant, “Des de son amagatall, al tio Gavina, li pareixia que el sardinal, més que navegar, volava. Mai havia notat  tan extremada velocitat” (p. 147), fins al punt que, quan ja havia passat una estona, la nau “va envestir en la platja i, traient-la en terra, les viatgeres desaparegueren” (p. 147). Com veiem, les dones són arriscades, com moltes de les nascudes abans de 1920.

L’home, qui, durant un temps, havia pregat, “va veure que es trobava en l’altre hemisferi, recorregué un poc de terreny i va reconéixer un paratge de l’illa de Cuba” (p. 147), agafà la rama d’un arbre i “es ficà en son amagatall, fent-se més creus i resant més parenostres que en tota sa vida” (p. 147). Per consegüent, elles havien portat l’home on havien volgut. A banda, les dones sí que coneixien el terreny més habitual (el terròs) i l’altra terra (Cuba).

Més avant, tornaren els embalums. “La barqueta tornà a l’aigua i, abans d’eixir els sardinals, el del nostre vell mariner estava tret front al fanalet de Sant Caralampi, que era son lloc. Clarejà el dia, vingueren sos companys, els va contar el succeït, els ensenyà la rama de l’arbre, la classe de la qual els era coneguda, i tots convingueren (…) que les bruixes, en una nit, l’havien portat a l’illa de Cuba i l’havien tornat d’allí” (pp. 147-148).

És a dir, altra vegada, ell aplega a la seua terra (“que era el seu lloc”) i tots veien que elles l’havien menat i que, com diu una dita, “On va la corda, va el poal”: les dones, igualment, porten la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb espenta, l’educació matriarcal i la jovenesa

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Francesc Martínez i Martínez en la mateixa obra de 1912, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Els saragüells del tio Pantorrilla”, la qual té parts d’erotisme. “Els que, pel camí de les Rotes, voltejant, abaixaven en busca de la partida dels Arcs, veien al tio Pantorrilla regant el seu bancalet, precisament, el primer de la partida, el que està enclotxat entre dos filloles i els dos camins en què es parteix l’abans nomenat.

Quan l’aigua li tocava de nit, (…) enmig del bancal, posava en alt i encreuellats els seus saragüells” (p. 142). Com veiem, apareix molt de vocabulari relacionat amb la terra i amb l’aigua: el bancal (un tros de terra conradissa), les filloles (séquies petites respecte a la séquia mare), la nit (tret que empiula amb la dona). Afegirem que els saragüells són uns calçons molt amples i mitjans que portaven els llauradors i que eren molt típics en el litoral valencià, en Terres de l’Ebre i, fins i tot, en l’Horta de Múrcia, com poguérem llegir en Viquipèdia el 2 de desembre del 2023.

Una vegada, un home demana al tio Pantorrilla què havia esdevingut aquell dia i ell li respongué: “Un dissabte, per la nit, estant regant ací, al toc de les dotze, vaig oir un gran avalot per l’aire, el que em va fer alçar el cap, veient un ramat de bruixes” (p. 142). Altra vegada, copsem que les dones estan en nexe amb la foscor, amb la nit.

Aquell dia, el tio Pantorrilla digué “’¡Qui no les poguera arranjar en un jonc i passar-les per aigua de sal, com a les sardines!’ (…). Quasi no havia acabat  de pronunciar similars paraules, quan (…) se’n vingueren damunt (…) mamprenent-me a pessics (…) i alçant-me en alt (…) , em varen traure els saragüells” (pp. 142-143). Per consegüent, captem dones fortes, diligents i arriscades.

Llavors, el tio Pantorrilla, quant als saragüells, “arreplegant-los jo, al vol, per a defendre’m de les escomeses i pensant espantar-les com a les mosques, agarrant-los dels camals, vaig intentar aüixar-les. Més prompte que ho haguera fet.

Al punt, desaparegueren, prenent vol cap a les Foies Blanques” (p. 143), possiblement, perquè ell portava el fondello (un reforç de roba) dels saragüells.

En el relat que ve a continuació, “Sap més que li han ensenyat”, també en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, es plasma molt el matriarcalisme. Així, hi havia un corb vell que es veia en un destret i amb poques plomes. Un dia “va veure un niu d’animalets de la seua espècie, que encara estaven pelats i, traient forces de flaquesa” (p. 144), s’enfilà per l’arbre i, “aprofitant l’ocasió que el paret i la mareta no estaven” (p. 144), es fica junt amb els altres animalets que hi havia en el niu. 

“Vingueren aquells i, el nostre ancià, piulant, tragué el bec, com sos germans postissos” (p.  144) i es pegà una bona fartada.

Passa que els altres ocells començaren a plomar i a moure’s i, “últimament, guiats pels parets, començaren a volar” (p. 144). Ara bé, com que el corb no creixia i tragava més que els germans junts, en Tots Sants, aquests pares li digueren que no anaven bé de menjar: el raïm, les figues, la dacsa, les olives, les pluges, etc.. I més: “Així, que és menester que et faces un ànim i que isques d’ahí. Mira: els teus germanets ja fa a muntó de temps que se la busquen” (p. 145). Aquestes paraules, al meu coneixement, empiulen amb l’estil d’educació matriarcal.

Aleshores, “a l’oir estes raons, va respondre el porretó: ‘Miren: vagen als plans de l’Albir, que allí, el tio Pep de l’Hermosa té una figuereta tardana que fa unes figues molt bones i és carregadora’” (p. 145). Immediatament, el pare i la mare es digueren “Este dimoni sap més que li han ensenyat. I, de dos becades, el tiraren de dalt a baix” (p. 145). Adduirem que, des de la primera lectura que férem d’aquesta rondalla, vinculàrem les figues amb la vulva. Com a tret interessant, el tio Pep té una bona figuera, en fa moltes i… és tardana: podríem enllaçar-la amb la joventut en el moment en què, tradicionalment, es solia tenir més fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, que convencen, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda” i que té versions molt semblants, és “Quant més adins, més grosses”. “Puix, senyor, açò diu que era un llop i una raboseta que vivien, per més que separats, en el mateix paratge” (p. 139). Un dia, el llop “va saludar la seua veïna, posant-se a la voreta d’ella” (p.  140) i li diu que tenia previst menjar-se-la.

Llavors, ella (que representa la dona) li respon: “Compare llop: si tu volgueres, et podria satisfer jo la fam sense que em menjares i, encara, la meua aplacaries, amb lo que tots eixiríem guanyant, puix jo em quedaria amb vida; i tu, amb la fam ben satisfeta” (p. 140). Aquestes paraules empiulen amb molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: elles, encara que portassen la iniciativa i que tinguessen la darrera paraula, tractaven de cercar que les dues bandes eixissen guanyant. 

A continuació, la rabosa li comenta “Mira: jo sé un toll en què hi ha més madrilles que joncs i més llisses que fulles de bova i de créixens. Jo te l’ensenyaré, tu pescaràs i els dos ens els menjarem” (p. 140). Altra vegada, és la dona qui proposa.

Un poc després, ell li demana com es farien amb els peixos. Aleshores, la guineu li diu: “Molt senzillament: (…) jo et lligaré un cove al rabo, tu abaixaràs al toll i et passejaràs per l’aigua. El peix es ficarà dins i, quan estiga ben ple, te n’ixes. L’aigua s’escorrerà i aquell es quedarà, com dins d’un cop, sense poder fugir. Ja veuràs quina torrada fem” (p. 141). Un cop, com posa el DCVB, és una bossa de xarxa per a alçar els peixos agafats. “Estes raons convenceren el llop i, passant pel cau de la malicciosa raboseta, per a arreplegar l’artefacte, s’encaminaren al toll” (p. 141). Per tant, es fa lo que vol la dona i, a més, on va la corda, va el poal. Ella li dona unes órdens i ell les compleix i, per això, “Aplegà a l’aigua el (…) llop i, de seguida, l’altra deixa caure una pedra en el cove, que comença a pesar i, per lo mateix, a afonar-se” (p. 141).

Finalment, ell li diu que, si la rabosa li ajuda a eixir, “tota la vida t’estaré agraït” (p. 141). Però la guineu li llança cudols grossos, fa via i, així, s’allibera del llop.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que pacten, que trien, garrides i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el tema dels nuvis, de la demanada de parella i de les noces, el folklorista Francesc Martínez i Martínez comenta que “Quan apleguen les festes de Sant Jaume, Santa Anna i Sant Roc, solen anar junts a la grupa el nóvio i la nóvia” (p. 56), és a dir, a finals de juliol i a mitjan agost (Sant Roc). Afegirem que una grupa (o gropa), com figura en el DCVB, vol dir “Parella d’home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d’una cavalcada en certes festes populars del País Valencià”. Igualment, l’home li fa un present i que, com posa, un poc després, “En el porrat de Sant Miquel (la fira d’Altea), el regal és de més importància: se li dona el nom de mocador” (p. 56), tret que empiula amb un altre present semblant, però el dia de Sant Dionís (9 d’octubre, amb motiu de la festa del País Valencià, on es celebra el dia dels enamorats). En els dos casos que exposa, captem el matriarcalisme.

En acabant, addueix que, “amb anticipació, es senyala el dia de la demanada, acte que té lloc sempre de nit, després de sopar, i per al qual es preparen, en casa de la nóvia, fent rotllets i llepolies” (p. 57) i més detalls. Com podem veure, aquest tret enllaça amb lo matriarcalista (ací, amb la nit). A més, comenta que “La família del nóvio també convida a la parentela i, aquell, als amics. I tots junts i, amb vestit de festa, capitanejats pel pare, es presenten en casa la nóvia” (p. 57). Llavors, tots asseguts i fent rogle, diu el pare del nuvi: “’Ací no hem vingut a contar les bigues, ni a mesurar les parets, perquè, ni som preadors, ni hem de comprar la casa. Ací venim nosaltres per la xica, puix que el meu tal vol a l’altra’.

El pare de la nóvia, aleshores, respon: ‘Jo, res he de dir: això, ho ha de dir ella’” (p. 57). Per consegüent, com en moltes rondalles en què, per exemple, apareix un rei i una filla i ella és qui té la darrera paraula, ací ho fa una dona: la fadrina i filla (la núvia).

Al capdavall, Francesc Martínez i Martínez plasma que “respon la nóvia: ¡Eh! Vostés ja saben que sí, senyor’” (p. 58). I, així, es fa lo que vol la dona.

En l’apartat vinent, relatiu als vestits amb què es casaran els dos fadrins, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, publicat en 1912, també es reflecteixen trets matriarcals: així, les mares de tots dos tracten sobre la roba i, finalment, apleguen a un pacte.

Un poc abans d’escriure sobre l’acte de les noces, el folklorista posa que, “Com en totes les parts, el luxe s’ha ensenyorejat de tota classe de gents” (p. 60), en relació amb la roba. Resulta interessant que, en el segle XIX, els pantalons passassen a entrar com una indumentària (en substitució dels calçons) i que, en el primer quart del segle XXI, s’empràs la frase “portar els pantalons” (en Catalunya i en el País Valencià) i que, en les Illes Balears, encara s’usàs la forma “dur es calçons”… en nexe amb la dona, que era qui els portava.

Més avant, podem llegir que la mare del nuvi roman en sa casa preparant xocolate “per a la comitiva i nóvios que, al tornar de l’església, li besen els dos la mà, dient la nóvia: ‘Ací té vosté una filla més a qui manar’” (pp. 60-61) i, tot seguit, la jove es lleva la basquinya i la mantellina (robes que es solen utilitzar per a dies festius) “i es posa un faldellí de color” (p. 61).

Finalment, veiem que el dia més preferit per a casar-se és el dissabte (perquè, així, la festa dura dos dies, p. 61) i que “la nóvia llueix eixe dia la robeta, al anar a missa” (p. 61).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Nóvios, demanació i casament”, sexualitat matriarcal, dones que trien

General, , ,

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Si hui teniu problemes per a compartir aquesta entrada, per exemple, per telèfon mòbil, podeu accedir al blog “Mèlpita”, (http://matriarcalisme.blogspot.com/2023/11/novios-demanacio-i-casament-sexualitat.html), on l’hem plasmada posteriorment.

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, que toquen els peus en terra, que trien i molt obertes

General, , , ,

Rondalles publicades en Internet i en què es reflecteix el matriarcalisme.

El 27 de novembre del 2023 accedírem a un post que el valencià Jose V. Sanchis Pastor havia publicat, feia poc, en el seu mur. Deia així:

“A primeries del segle XIII, en plena dominació àrab de Requena, apareix la llegenda de la Dama Sol”. Cal dir que Requena és una població de tradició històrica i cultural castellana i que passà a formar part del País Valencià en 1851.

Tot seguit, Jose V. Sanchis Pastor afig que la dona, “Hereua d’una família mossàrab (cristians que residien en terres mores) que havia mantingut la tradició de l’elaboració del vi en coves soterrànies, malgrat la seua prohibició”, és a dir, que es mantenien les arrels i, com captem, el passatge esdevé sota terra, en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení. Afegirem que el narrador viu en una població valenciana, Benigànim (la Vall d’Albaida), que forma part d’una zona del País Valencià on hi hagué molta presència musulmana fins a l’expulsió (dictada en terres castellanes) entre 1609 i 1614.

És més: “Grans bancalades de vinya donaven a la família la categoria d’aristocràcia local (senyorets) i, essent la filla tan bonica, pel costat que es mirara, no hi havia bellesa més destacada en tota la comarca. A més, l’acurada compostura de la xicona donava a la família el renom i la noblesa que els caracteritzava per tot arreu de les terres valencianes.

Tot el que s’amaga, ix a la llum. I, com que el vi que produïen als seus amagatalls era d’una qualitat superior, prompte va arribar a orelles del Rei almohade de València, que, no sols produïen i comercialitzaven raïm de taula i panses…”. Per consegüent, la dona ocupava càrrecs importants i, igualment, era una persona noble, sincera i de renom. 

A continuació, podem llegim que, “En saber-ho, el mateix Rei va enviar unes tropes, per a erradicar la producció de vi, capitanejades pel Cavaller de la Mitja Lluna. Acampats als afores de Requena, va tenir notícia de la bellesa de la Dama Sol i va voler conéixer-la…

Quan els ulls del Cavaller de la Mitja Lluna es creuaren amb els ulls blaus de la Dama Sol, es va produir una química entre els dos, més forta que la fermentació dels caldos i, en oblidar-se el Cavaller de les ordres repressores del Rei, va voler fer la cort a la Dama Sol, com u de tants…”. La manera de respondre del cavaller, junt amb la de la dama, empiulen amb moltes rondalles en llengua catalana: és la dona qui toca els peus en terra i qui, com les dones d’aigua, sedueix i qui porta la iniciativa.

Adduirem que “Ella, sabedora de la missió que havia portat al Cavaller de la Mitja Lluna a rendir-se als seus peus, se li va partir el cor entre l’amor per la seua terra, la tradició secreta dels vins i la seua família… i l’amor per aquell cavaller tan graciós.

I, quan va aplegar el moment en què el Cavaller de la Mitja Lluna va demanar un bes a la seua Dama, ella li va dir:

-No provaràs els meus llavis, sense abans haver tastat els meus vins”. O siga, que ella estima la terra d’on provenen els seus ancestres, lo que hi té a veure (en aquest relat, ambientat en Requena, la tradició vinícola, ja que és una població on abunda el raïm).

Finalment, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, com ara, el capvespre, la posta del sol i que el cavaller fa lo que la dama vol i, a banda, que hi ha bona relació entre tots dos i que ella té la darrera paraula: “D’eixa manera, un capvespre en què la mitja lluna es posava al cel, mentre es ponia el sol, ell va tastar, per primera vegada, el vi; i, la senyoreta provà l’amor.

HISTÒRIA CONTADA”.

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor i que un dia, cap al 2022, en un comentari, em permetés fer modificacions lingüístiques per a la recerca. Cal dir que, en relació amb aquesta llegenda, l’autor, el 27 de novembre del 2023, després d’haver-la llegida com la plasmàrem, ens comentà en el seu mur: “M’encanta la teua explicativa sobre la llegenda. Fas un gran treball. Hi ha un detall que m’havia passat per alt: quan la lluna s’enlaira i el sol va a la posta, és quan ocorren els fets. En ple domini matriarcal”.

I, per descomptat, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.