Arxiu de la categoria: General

“Pescallunes”, una llegenda de Torelló en què es reflecteix el tarannà català i matriarcalista

General, ,

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb Torelló (una població catalana de la comarca d’Osona), és “Pescallunes”, relat que trobàrem el 15 de desembre del 2023, quan, després d’haver escrit unes paraules que Nuri Coromina Ferrer (de Torelló) ens havia plasmat sobre rondalles en desembre del 2022, decidírem cercar en Internet a veure si figurava aquesta narració i, àdhuc, més, en nexe amb la població esmentada. En copsàrem unes quantes.

El resultat fou que, en l’entrada “Llegendes i tradicions: a Torelló, Pescallunes” (https://www.vallgesbisaura.com/llegendes-i-tradicions/llegendes-i-tradicions-a-torello-pescallunes), de la web “Vallgesbisaura”, hi havia un text molt sucós. Començarem dient que “pescallunes” és el sobrenom que tenen els torellonencs: “’Pescallunes’, més aviat, equival a dir persona il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental. Heus aquí, doncs, un bon qualificatiu.

(…) La seva antiguitat no l’hem pas pogut escatir; ve de temps molt reculats.

Diu la tradició, o sia, la veu popular a través de les generacions, que, un cert dia, un bon torellonenc, bon xic jovial i ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila en una vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges”.

Per tant, l’home empiula amb la part femenina i matriarcal: 1) la vesprada (una de les dues etapes del dia vinculades amb lo matriarcalista), 2) la lluna i el fet que la dona (la lluna) fos atractiva i, per exemple, pomposa, com també 3) l’aigua (el riu) i 4) el gorg (un clot, que pot evocar-nos la recepció i, igualment, la terra).

“L’home s’aturà embaladit, contemplant tan bell espectacle, com poques vegades havia vist, i se li acudí de pensar: ‘Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú…’. I, fet i dit, acudí al proper molí a cercar un gran cove i, de retorn al gorg, la lluna romania quieta i atractiva, mirallant-se en rara perfecció damunt de les plàcides aigües”. Per consegüent, l’home intentaria fer-se amb la dona, apropiar-se-la.

Per això, “El bon home, freturós i calmós alhora, es ficà de peus a l’aigua, immergint, a poc a poc, el gros cove”. O siga, que l’home passa a terreny femení (s’endinsa en l’aigua i, a banda, en el cove, aïna receptiva).

“Quan l’aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre del cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores, amb forta embranzida, se l’enduia enlaire; però, la lluna, llesta i escorredissa, tot seguit, lluïa novament en el mirall de l’aigua. I això una vegada i una altra, a poc a poc o de pressa, amb persistent voluntat i no menys sana il·lusió”. Com podem veure, la dona és eixerida i àgil i, a més, no cedeix a l’home.

El cavaller continuà així “fins que un tocatardà, tafaner i burleta, que, d’amagat, de tal espectacle, gaudia, digué a plena veu:

– Apa, ‘pescallunes’, no siguis tabalot, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que, al molí, t’esperen…

I el ‘pescallunes’, avergonyit, amb el cove sense lluna, desaparegué a correcuita. Però el tocatardà tafaner i maliciós no sabia que, en aquest món, les il·lusions també ajuden a viure i, qui sap, si a viure joiosament.

El fet s’escampà tot seguit i, per això, als torellonencs, des d’aleshores, ens diuen ‘pescallunes’”.

Aquestes paraules del tafaner i les del recopilador enllacen amb el matriarcalisme:  predomina tocar els peus en terra, en lloc de viure de les il·lusions.

Adduirem que el desenvolupament de la llegenda està en nexe amb rondalles en què una rabosa i un llop (o bé un altre animal mascle) estan pròxims a un pou. El femení li fa creure que lo que llueix en l’aigua del pou és la lluna i ell intenta fer-se amb lo que lluu o, per exemple, agafar el formatge (la lluna). Al capdavall, la dona guanya i, més d’una vegada, el deixa dins, no sols si ell ha tractat de menjar-se-la o de fer-li mal. En relació amb el terme “pescallunes”, el mateix dia, en el grup “Assemblea de dones”, Joan Carrera Casacuberta ens comentà que “Els de Sant Feliu de Pallerols, a l’altra banda de Collsacabra, també som ‘pescallunes’, per motius semblants. Només que el de Sant Feliu es pensava que la lluna era un formatge”.

Finalment, direm que aquesta narració fou arreplegada per Ramon Vinyeta i Leyes (1914-2005), erudit i escriptor de Torelló, estudiós, en bona mesura, de la Catalunya Vella, en la seua obra “Llegendes i tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns”, de 1979, d’on s’extragué el relat. En paraules que ens envià Nuri Coromina Ferrer el 15 de desembre del 2023, en un missatge, “Ramon Vinyeta era un gran coneixedor de les llegendes i rondalles de Torelló, que les recopilava i les publicava.

També un bon excursionista i, amb ell, havia fet algunes sortides a la Vall de Núria.

A Torelló, la principal llegenda és la del Pescallunes. Es representa el dia abans de la Festa Major, de nit, 31 de juliol”. Agraesc el seu report.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Per a on salta la cabra, salta la xota”, mares, capellans i ironia

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1920 i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare Bergant”. Així, “el pare vicari de les Cases, lo mateix acudia a confessar les seues parroquianes d’Altea, que eren moltes, que s’encaramellava dalt de la serra a visitar la plantació d’ametlers marcons que allí tenia (…).

Home corrent i temperat, com sol dir-se, sempre tenia un pollastre a punt, per a fer-lo amb arròs, quan algun amic el visitava en la seua casa abadia d’Altea” (p. 119). Com podem veure, el capellà és un home molt obert, que no es limita a fer misses i, fins i tot, té una miqueta de llaurador, trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la dona.

De fet, com Francesc Martínez i Martínez escriu un poc després, “Cal fer constar que este bon senyor, molt estimat, no sols per sos feligresos, sinó per tots els que el tractaven (i jo em contava en el número d’estos), li deien el pare Bergant, malnom heretat dels seus pares” (pp. 119-120).

Igualment, el folklorista valencià addueix que, “en els sermons de les festes dels pobles dels voltants, i este, en els de collita pròpia que els diumenges dirigia a sos feligresos, en què els reprenia els mals costums” (p  120). O siga, que ens trobem amb un home que es feia els sermons que, en acabant, deia. Això sí: “els sermons més cèlebres eren els que predicava en la seua església. Allí es dirigia, per descomptat, en valencià, amb tota llibertat, a sos feligresos, que eren com la seua família i, als que, gelosament, els reprenia els vicis i mals costums, entre estos, (…) que les xiques anaren a soles a collir espart i fer ullols” (p. 120). Un ullol és una palma sense obrir.

Aquest major èxit entre lo dit en la llengua materna encaixa amb paraules que, com ara, em comentà Pere Riutort cap al 2020 i que ell posa en la seua explanació del 2018: aquesta llengua està associada al cor i és així com s’aprén més i millor, amb major facilitat, perquè aplega a l’interior de la persona que la parla i va adjunta amb els seus sentiments.

En el passatge relatiu a les jóvens, diu el capellà “… Debades, estic tots els dies tòl-le, tòl·le, dient-vos que és una vergonya que les fadrines vagen a soles per eixa serra. Puix no em fan cas: no hi ha esmena… Però, ¿què n’ha d’haver, si les mares ho han fet igual i, clar, ‘Per a on salta la cabra, salta la xota’?” (pp. 120-121).

Com a anècdota, i que podem relacionar amb aquestes paraules del vicari referents a les jóvens, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha contat que conegué una dona arriscada, àdhuc, amb son pare. Per exemple, hi havia dies que ell deia a la filla que no hauria d’anar a festejar de nit amb el nuvi, no fos cas que li passàs res. Aleshores, la fadrina, valenta, li responia que,… per a anar als camps, a mitjan nit, ¿no li era problema, al pare, i sí festejar en eixe moment del dia? El pare cedia a la filla…

Afegirem que, en el paràgraf esmentat, copsem altra vegada lo matriarcal: “Per a on salta la cabra, salta la xota”. Aquesta dita, entre d’altres coses, reflecteix 1) que la dona, molt oberta (i, ací, mare), permet que la filla seguesca les seues passes i, igualment, 2) el sacerdot manifesta que la dona és qui té la darrera paraula.

Finalment, un altre tret matriarcal interessant, és quan, Francesc Martínez i Martínez comenta que, “En certa ocasió, el nostre notable predicador tingué un gran quefer amb  un veí seu que volia aprofitar-se d’un trosset de terra o, millor, córrer la fita des de la seua propietat cap a la del vicari. Varen mitjançar xarradories, hòmens bons (…). aplegà el diumenge i, al pujar a la trona, es veié al del plet, i, encarant-se en ell, (…) digué: ‘¡Oh, tú, hombre mundano, que, por un pedazo de tierra, entregas el alma al diablo!’. A l’oir açò l’al·ludit, s’alçà per a anar-se’n, però el de la trona li digué: ‘Xe, aguarda’t ahí fins que acabe, que has d’oir coses molt bones’” (p. 122).

Per consegüent, apareix la figura del mitjancer (els hòmens bons) i, òbviament, la ironia, dos trets que tenen molt a veure amb la cultura matriarcalista vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Catalans que defenen la terra, les tradicions, la natura, les rondalles i les dones

General, ,

Prosseguint amb els versos del poema “La masia”, l’escriptor recorda la Guerra del Francés i la Numància que no volia lliurar-se als romans que conquerien la futura Hispania romana i, per això, desperta (deixondeix i a un nivell semblant que ell convida a emular):
“Llavors me recorden los fets d’aquella guerra;
s’aixeca entre fumera l’incendi resplendent
i, des de les valls fondes als cingles de la serra,
quan passen los francesos, va deixondint la terra
                       lo toc de sometent.

I, mentres tots s’adormen al cap de poca estona,
de llarga treballada, rendits al pes feixuc,
jo, lo llorer, flairejo de la immortal corona
que volta les antigues muralles de Girona
                      i els penyalars del Bruc.

Més, ah! -me dic a soles- ¿on és nostra nissaga?
¿on són avui los èmuls del fet dels numantins?
¿així, entre nosaltres, lo foc antic s’apaga?
Ah, no; la blanca cendra de nostra llar l’amaga.
                     ¡La pàtria és aquí dins!” (p. 84).

Ara bé, el poeta no acceptaria un son perllongat i que permetés que la terra no tingués vida i, de la mateixa manera que, per exemple, en els balls de bastons i en el ball dels totxets, la fusta toca la terra, immediatament, ho fa en els versos següents:
“Aquí, sota aquest sostre fumat de la masia,
on hi fan niu encara les tradicions pairals,
i, ¡ai!, ¡si, a endogalar-nos, un estranger venia,
que el braç que ara treballa lo ferro aixecaria
                         per rompre los dogals!

¡No és morta Catalunya! Mon esperit respira
l’alè de sos herbatges, rouredes i pinars;
sos càntics i llegendes ressonen en ma lira,
i crema, dins mon ésser, encara, una guspira
                      de ses antigues llars.

Masia dels meus avis, quan era un noiet tendre,
tot escoltant rondalles de jais i de pastors,
per animar mos càntics d’aquí, la vaig prendre.
Que no s’apagui, doncs, i fes que puga encendre,
                       amb ella, els altres cors.

De quan te desenteula la forta tramuntana,
lo crit salvatge donem per dir a tots: – ¡Mireu,
aquí, el seu tronc arrela la Pàtria catalana;
aquí, l’Amor cull roses; aquí, la Fe cristiana
                       estén l’ombra de Déu!” (pp. 84-85).

Altra vegada, el poeta recorda els avis, la infantesa, les rondalles, les persones que vivien i, a més, defén la terra i lo que hi va adjunt, simbolitzat per la música, per les arrels de la Pàtria catalana, per les dones (ací, collint flors) i pel cristianisme. Llevat del cristianisme (en aquest cas, sota influència matriarcalista), captem molts trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

Dones que porten frescor, ben acollides per hòmens de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre passatge temàtic del poema “La masia”, publicat en la web “Patrimoni Literari” sota el títol “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla”, és quan tracta sobre la velleta i sobre la jove, és a dir, sobre la dona. Això sí, sense deixar fora la vida en família i un esperit comunitari afavorit per la sinceritat al llarg del temps:
“Encara em sembla veure la testa tremolosa
de la pobra velleta, sentada al seu racó,
quan totes les vetllades, contant-nos qualque cosa,
filava lli blanquíssim. Avui veig la filosa…;
                   mes la velleta, no.

A la claror rogenca del foc que guspireja,
la vida de família, llavors, me somriu,
i veig noiets que dormen, un cap que ja blanqueja
i honrades fesomies que no ennegrí l’enveja,
                      sinó el sol de l’estiu.

Al peu del pilar rònec, que, d’ombra, s’arrebossa,
fa mitja una donzella que res no gosa a dir
i baixa els ulls a terra, mirant cremar la brossa.
Avui ja no li penja la llarga trena rossa;
                    avui ja és per collir.

Matí de cada festa, quan va a missa primera,
ja sé que es torna roja, puix té molts miradors,
ja sé que sa finestra fa olor de primavera,
perquè sempre que l’obre, llevant-se matinera,
                       hi troba un pom de flors” (p. 83).

Com podem veure, el poeta, en un primer moment, exposa la jove com una dona reservada, la qual, des de bon matí, s’obri esperançada als altres i a la realitat, simbolitzats en la finestra i en el pom de flors.

A més, interessat per la jove (i, de pas, per la dona), l’escriptor la vincula amb la garridesa i amb el bon cor:
“En lo carmí puríssim que li tenyeix la cara,
llegesc tot un poema d’amor i castedat.
¡Ditxós lo cor de l’home que el tàlem li prepara,
perquè, sent molt hermosa, és més hermós encara
                          son cor immaculat!

Veient les seves galtes ja mig avergonyides,
aixeco els ulls enlaire, com d’ella, fent descuit,
i veig bigues cremades i pedres ennegrides
on va quedar escrita per flames atrevides
                   la guerra de l’any vuit” (p. 84).

Per consegüent, en aquests passatges, la dona no és menyspreada per qui, com a alternativa, lleva els ulls i no li fa pressió. És aleshores, quan, com si fos de manera simbòlica, l’home els alça cap al cel, on podem pensar que han pujat els morts que lluitaren amb atreviment en 1808 durant la Guerra del Francés i que defengueren la terra. Adduirem que aquestes bigues són fosques i que, per tant, empiulen amb el matriarcalisme, ja que, més d’una vegada, la terra és de color marró fosc, pròxim al negre.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

La masia, com a lloc d’aplec, d’educació matriarcal i de relats

General, , , , , , ,

En els passatges següents del poema “La masia”, s’exposen versos que empiulen amb lo maternal i amb l’acollida:
“També van recollint-se les negres oronelles,
als nius de la porxada que esbulla el ventijol;
los llauradors arriben davant de les parelles
i el pastoret alegre que tanca les ovelles
                         reüla el flabiol.

Ja és fosa la celístia. La nit encantadora
estén sobre la terra son estrellat mantell.
La porta està tancada, els gossos lladren fora
i el jai mena el rosari que tots seguim alhora,
                      sentats al voltant d’ell.

Resades les cinc denes, la Salve i Lletania,
comença un nou rosari, tot ell ple de records,
perquè, amb los parenostres, que els resa cada dia,
després dels sants i santes, la gent de la masia,
                        recorda els que són morts.

Això entristeix la vetlla; mes ja les estovalles
llevades de la taula, com la família ensems,
a prop del foc, ressonen converses i rialles
i l’avi, per distreure’ns, hi conta les rondalles
                     i gestes d’aquell temps” (pp. 82-83).

Les oronelles negres (color associat a lo matriarcal), el niu (així com la mare ho és dels nadons i dels fills), la masia, l’arribada al mas, la nit (entre d’altres coses, encisadora, com, sovint, ho fan personatges femenins que hi actuen respecte a hòmens), la religiositat popular (resar el Rosari), el fet de celebrar actes en reunió, el sentiment d’estar tots en família (esperit comunitari), el record dels avantpassats i dels qui ja no viuen (senyal d’agraïment cap a aquestes persones)… Aquests versos van en línia amb l’hivern i, igualment, transmeten la importància del caliu, d’evocar els qui ens han fet companyia i dels qui formaren part de la nostra vida i que, més d’una vegada, ens feien costat, ens educaren o, per exemple, ens feren més fàcil i agradable la vida.

Nogensmenys, aquest aplec també permet que el sentiment de comunitat ajude a transmetre rondalles, llegendes, etc. i a recollir-ne, les quals, gràcies a l’interés pel passat i a la simpatia cap a lo que s’ha compartit de generació en generació, encara es conserven.

En els versos immediats, el poeta torna a agrair la generació dels avis i la dels pares com també la formació (àdhuc, com a escola per a la vida) que li han fet, sovint, en la llar, en el mas. Cal dir que la masia, entre d’altres coses, simbolitzaria una part més de la terra, la més vinculada amb la mare, així com, primerament, la mare ho feia quan el nadó era dins d’ella i encara no havia nascut:
“¡Amb quin plaer respiro l’olor de la reïna
dels troncs de pi nuosos que cremen encreuats
i veig com va llepant-los la flama serpentina
que, com resplendent alba de glòria, m’il·lumina
                       l’escon dels meus passats!

¡L’escon que va corcant-se; mes mostra sa grandesa
en la supèrbia amplada del negre respatller;
muralla que defensa la santa llar encesa,
escola on la família té la virtut apresa
                   de l’avi rondaller!” (p. 83).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Nota: Resulta interessant copsar com poemes com aquest, extens, fan un paper semblant (i molt sucós) al d’un llibret o al d’unes entrevistes sobre el mateix tema.

“La masia”, el sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Tot seguit, exposarem un poema extens, en línia amb el moviment de la Renaixença (del segle XIX) i que trobàrem el 7 de desembre del 2023: “La masia”. En la web “Patrimoni Literari”, apareixia com “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/2208-obraarxiu-la-masia-nbsp.pdf). Diu així:
“LA MASIA

A mon car amic, lo jove artista En Francisco Amigó i Pla.
                                                                      Pàtria, Fides, Amor.

Allà la veig! De feixes i boscos, rodejada,
amb sos pallers que daura del sol ponent la llum.
Ja veig ses parets blanques, sa rústega teulada,
sa negra xemeneia que, de la llar sagrada
                        al cel, aixeca el fum.

Després de llarga absència, després de trista espera,
¡que bell és descobrir-la sobre el nadiu terreny!
¡Conèixer la porxada, les establies, l’era,
i veure, entre boires, alçar-se, al seu darrere,
                      les cimes del Montseny!!

Masia dels meus avis, la bella recordança
dels temps de la infantesa, me porta a ton recés;
de les ciutats i viles, ma joventut se’n cansa.
¡Enyor eixa teulada! ¡Que trista és l’enyorança,
                       Déu meu, que trista que és!

Mes, ah! Ja se m’arrima fressosa la mainada,
la fosca veu de l’avi, quan entro, ja conec,
i, d’entre les panotxes i brossa de l’entrada,
a entrebancar-me, surten los polls d’una llocada,
                         que piquen lo gra sec” (p. 81).

Com podem veure, inicialment, apareix el tema de la pàtria, de la fe i de l’amor. En aquest cas, és un amor a la terra, per ser-hi i per romandre-hi, per tocar els peus en terra, per residir en la terra dels seus avantpassats i descobrir-la, explorar el terreny nadiu.
I, per a això, recorre als seus padrins, a la infantesa. A més, una possible enyorança (la qual el portaria a la tristor) es veu compensada, immediatament, en sentir els primers senyals de vida: la mainada i la veu de l’avi (la qual encara reconeix). O siga, que el poeta manté el record de les seues arrels (la generació dels avis) i el món pròxim al mas (les panolles, els pollets, la llocada,…). Podríem dir que és una mena de retorn a la mare, a lo maternal.

Tot seguit, l’escriptor entra en la casa i parla sobre trets en nexe amb les tradicions, amb la família i amb el sentiment de pertinença a la terra (ací, a Catalunya):
“¡Ja soc a dins! ¡Benhages, maisó, de records, plena,
marcada per la petja de cent generacions,
on les virtuts arrelen, on riu la pau serena
i, fins als llunyans segles, s’allarga la cadena
                      de nostres tradicions!

Al respirar ta flaire senzilla i muntanyana
dels teus honrats pagesos, a l’apretar les mans,
mon cor, que es mustigava, ¡com va prenent ufana!
¡Ja veig a Catalunya! ¡Ja tinc sang catalana!
                       ¡Ja soc lo que era abans!” (p. 82).

Quant a “maisó”, vol dir “casa”, i, tocant la paraula “apretar”, una forma genuïna seria “estrènyer”.

Els versos següents enllacen amb la fe i, a banda, amb la idea que continua la baula (ací, plasmada en la figura de l’hereu).  Aquest hereu no trenca amb la tradició, simbolitzada per la barretina, per l’aixada (aïna vinculada amb la faena del camp) i per la indumentària:

“Senyal de fe senzilla que l’esperit conforta,
la creu de palma seca, l’estampa de paper,
encara veig plantades darrere de la porta
i, fora la finestra, penjar la branca morta
                       de beneït llorer.

Atret, ja, pel dolcíssim repòs de la vesprada,
de les veïnes feixes, arriba el bon hereu,
la roja barretina, damunt del front, girada;
la manta, a les espatlles; al coll, la dura aixada;
                          i l’espardenya, al peu” (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Dones que regnen amb el seu criteri i monarques molt oberts als nobles i al poble

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “Don Joan de la Panarra”, recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, el rei comenta a Don Joan de la Panarra que hi ha molts lladres i que, quan superarà la prova, es podrà casar amb la filla.

Llavors, al del Finestrat, quan estava a punt de trobar el camí del seu poble, se li va ocórrer emprendre cap al temut país muntanyós on actuaven els malfactors. I ho fa amb les butxaques ben plenes de pedretes (pp. 176-177).

Tot seguit, copsem l’educació matriarcal: “Esmunyint-se entre els arbusts i amagant-se per darrere les roques, va anar observant els costums i, encara, algunes voltes, oint les conversacions dels de la quadrilla i, de consegüent, coneixent genis dels que la componien” (p. 177).

Un poc després, veiem que Don Joan se’n va a “una cova que estava entre unes roques, damunt d’un pradet rodejat d’arbres i en què riallera font naixia” (p. 177). Per tant, podríem dir que l’home recorre a la dona i que ella l’acull i, a més, en un espai on hi ha esperança (una font que naix i, més encara, riallera, amb bona aigua). La font, l’aigua i el naixement enllacen amb la figura femenina i, en aquest cas, de la mare.

Quan entra en la cova (en l’úter), troba els vint-i-cinc lladres de què li havien parlat i, com que veu que es podrien bufar i, després, tots ells acaben a males, ell els talla el cap, els lliga pels cabells, “els carregà en els cavalls que li paregueren millors i mamprengué el retorn a la Cort” (p. 179). Mentres que ell entrava triomfant i rebut amb vítols, el rei és reportat i, àdhuc, “en algunes esglésies, en la missa major, s’havia donat gràcies a Déu i a la Senyora Santa Maria, per l’esforç que, a aquell cavaller, li havien donat amb el que lliurà la Nació d’aquelles calamitats” (p. 179). Com que molts ciutadans s’estimaven Don Joan de la Panarra i consideraven que havia de ser recompensat, això aplega al monarca, qui envia ambaixadors en busca del de Finestrat i “s’aparellà a eixir a rebre’l acompanyat de tota la Cort i desplegant el més faust possible (…), amb sos cortesans, tots cavallers, amb briosos cavalls, isqueren a rebre’l a les portes de la ciutat” (pp. 180-181). I el poble continuava aprovant l’home de Finestrat.

Més avant, des de la Cort, es proposen fer que Don Joan de la Panarra se n’haja d’anar al seu poble i, com a estratègies, “el feien assistir a totes les reunions de la Cort, tant quan eren recepcions oficials que íntimes (…), especialment, amb presència de la princesa” (p. 182). Resulta interessant i, igualment, un tret matriarcalista, que siga la dona qui marque com respondran els altres: si ella hi és, el rei i els altres nobles hi assistiran. 

Passa que “el rei, assessorat de sos consellers, vist ja lo curt que era, intel·lectualment, Panarra” (p. 183), es proposa desenganyar-lo i, així, llevar-se la llepassa de damunt. Això explica que, un dia, després de dinar, el monarca faça un discurs fastuós i anuncie que es celebraran les noces “de la princesa amb l’esforçat i valent cavaller Don Joan de la Panarra, fill de Finestrat, la mà de la qual, per tres vegades, la té guanyada” (p. 183). En acabar, el cavaller donà les gràcies al rei i li besà les mans.

Durant la celebració del casament de la princesa (p. 184), “anà a la cambra, a on estava preparat un altar, al peu del qual, (…) estava la princesa, acompanyada de son pare, sostinguda per dos dames i rodejada de moltes més, de diversos cavallers i d’un rector” (p. 184). Aquestes paraules, altra vegada, plasmen la cultura matriarcalista: la festa no es centra en la part del cavaller, sinó en la de la dona.

La filla del rei, eixerida, ja casada amb Don Joan de la Panarra, està junt amb ell. I ell, com que li fa qüestions i la princesa calla, se’n va al monarca i li diu “jo vinc a dir-vos que, a mon poble, me’n torne, deixant-vos a vostra princesa i a la vostra Cort, barata mil lliures, que és lo que allà em farà falta per a viure tranquil i menjar sense treballar” (p. 185).

El rei, content del desenllaç i dels propòsits de Panarra, “donant-li les mil lliures demanades i molts més coses, el va acomiadar” (p. 185).

Finalment, podem llegir que “Sortós passava Don Joan la vida en Finestrat, prenent, en hivern, el sol, i la fresca, en l’estiu, gaudint de la renda de les mil lliures i repetint a cada punt: ‘Cada ovella, amb sa parella; i la Cort, per al que haja nascut en ella’” (p. 185).

Per tant, així com, en la rondalla del vestit de l’emperador, el poble (arran d’unes paraules dites per un xiquet) posa en ridícul el rei i la seua prepotència, ací és el monarca, els cavallers i la princesa, qui es desfan de la vanitat de Joan de la Panarra. Un missatge que, en el primer quart del segle XXI, empiulava amb molts polítics valencians, catalans i de les Illes Balears que feien ostentació i que, uns dies després, en les eleccions (municipals o , àdhuc, autonòmiques) feien pala (com ara, en les del 2023).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, que regnen en el seu territori i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra rondalla, igualment, recopilada per Enric Valor, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Don Joan de la Panarra”, la qual figura en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1912. En Finestrat, un poble valencià de la Marina Baixa, hi havia un fadrí que sempre deia “Faena fuig” i, si no, “Faena, gira esquena” (p. 167) i, com posa el folklorista, “sense fer-ne un brot” (p. 167).

El fet és que un dia mata cent mosques i, en acabant, “li va suggerir una idea que, de seguida, posà en pràctica: l’encomanar, al llander, li fera un rètol que posara” (p. 168) que, “d’un colp, matà a cent, / i res, a ell, li ha passat” (p. 168).

En haver-ho fet el llander, “se’l va posar en el barret i se n’anà pel món, molt ufà, en busca d’aventures (…).

Rodant de poble en poble i passant de nació en nació, va aplegar a un regne en què tota la gent estava amb gran consternació” (p. 168) perquè hi havia una serp, gran, que cada dia es menjava, si més no, una persona. A més, “les trampes les havia burlades; els exèrcits, havia destrossat” (p. 168). Com podem veure, es tracta d’un home d’acció i, això sí, ufanós i vanitós, detalls que prompte captaran en la Cort i que influirà en les respostes que li donaran. Afegirem que apareixen trets matriarcalistes: la serp (que toca els peus en terra i que simbolitza la dona), la qual és forta i es fa lo que ella vol.

A continuació, llegim que “el Rei havia manat fer un pregó, en el qual es deia que aquell que matara l’esmentat animalot, es casaria amb sa filla que, com era sabut, era pubila i, per això, sa hereua en el trono” (p. 169). En aquest passatge, es plasma que, en les cultures matriarcalistes (i en moltes rondalles), la dona és l’hereua (ací, se la tracta de pubila, nom que rep la filla major que, en una casa o, per exemple, en un mas, hereta la possessió). Adduirem que u dels costums que més han durat és que, malgrat ser-ne la propietària, fa costat els germans i els pares.

El rei rep Don Joan i li comenta que “ara, al llegir el mot que Don Joan portava, havia renascut la confiança en ell i en tota la Cort (…). Més, sabent que el premi era casar-se amb la princesa. Acceptà Panarra” (p. 167) i, quan li demanaren què necessitava, respongué “un tros d’espasa, pa i bacallà” (pp. 169-170). Molts membres de la Cort i, a més, el rei, copsaren el nivell de Joan de la Panarra i, des d’aleshores, són ells qui marquen el compàs a l’home de Finestrat.

Un altre passatge interessant, i en què es reflecteix el matriarcalisme, posa que “Tenia la fera el seu cau en un castell (…) que estava a l’entrada d’un extens i espessíssim bosc. El nostre cavaller, de pas que s’encaminava a aquell paratge, procurava reportar-se bé dels costums de l’animal, a les hores que eixia a caçar persones, els llocs per a on solia passar amb més freqüència” (p.  170) i més, i els emmagatzemà en sa testa.

Més avant, es comenta que la fera dormia i que, “segons es digué per la comarca, de bon matí, es tragà un pastor, el xicot i, encara, per a postres, alguns cabrits” (p. 171). Per consegüent, la dona apareix forta i respectada en la comarca, com si fos una autoritat.

Adduirem que, en tornar a la Cort i dir al rei que havia fet lo que ell li demanava, el monarca li posa altres proves. I Don Joan de la Panarra hi reïx.

I, altra vegada, apareix un tret que enllaça amb el matriarcalisme i amb la figura de la dona: Don Joan de la Panarra s’acosta a un cavall i “li deixava caure en la boca trossos de pa mesclats amb molletes de bacallà, al mateix temps que li parlava afectuós. (…) d’allí, a uns quants més, ja li llepava les mans a qui era ja son amic i prompte fon son amo, ja que, amb paciència, pa, bacallà, paraules i palmadetes, li posa un fre i li puja a cavall. Quan cregué que ja el tenia ben domesticat, va prendre el camí de la Cort” (p. 175). En aplegar-hi, troba que els nobles assistien a corregudes de joies (el rei, la princesa, els cortesans…) i, quan Don Joan de la Panarra es presenta al monarca, ell li diu que haurà de superar una tercera prova. Així, captem que el rei (i la Cort) tenien un model de persona a fer de marit de la princesa i només estaven oberts a admetre’n en aquesta línia i no, per exemple, una persona prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que s’apleguen, agraïdes, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem el matriarcalisme, és “El Vent, la Febra i la Vergonya”. Diu així: “Fa ja moltíssims anys, un dia, de bon matí, es varen trobar propet de l’estany de l’Albir, el Vent, la Febra, i la Vergonya. Aquell cavaller i estes dos madames es coneixien molt de referències i d’oïdes, però mai s’havien tractat de prop, és a dir, que no havien comunicat, així com tampoc, entre elles, les dos senyores, tenint, per tant, aquell jorn, gran alegria. I, per a celebrar la casualitat, acordaren el fer una asambra allí, dellà les penyes” (p. 165). Una “asambra”, com posa en un llistat de paraules típiques d’Altea (la Marina Baixa), és “l’excursió amb paella a un punt prop de la mar, o que s’haja de fer el viatge en embarcació” (p. 187).

Com podem veure, hi ha una trobada entre dues dones i un home. Les dones són considerades “madames”. Cal dir que el terme “madama”, d’acord amb el DCVB, significa “Senyora, en llenguatge de respecte excessiu, avui no usual (…). Es deia principalment de senyores franceses o d’altre origen estranger. (…) Actualment s’usa més aviat en to irònic: ‘Mira quines madames que passen!”.

Prosseguint amb la rondalla, a continuació, “Amb gran pressa i llestesa, portà cada u una cosa i, en un punt, es traslladaren amb ales del vent les dos dames” (p. 165), a un lloc de la serra de l’Albir. Allí gaudiren, “sobretot, de la companyia, xarrant i rient, contant-se anècdotes (…), donant expansió a l’alegria que l’haver-se reunit els proporcionava” (pp. 165-166). Adduirem que aquestes paraules empiulen, com ara, amb comentaris que em feu ma mare (1943), quant a les relacions entre els seus avis, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

“Com el temps no hi ha qui el pare, per més a gust que s’estiga, s’acostà la nit i, de consegüent, el moment d’acomiadar-se. Abans de separar-se, el cavaller va agarrar ses amigues, una de cada mà, i les digué: “Senyores meues: si alguna volta necessiteu, de mi, qualsevol cosa, no heu de menester més que manar, que jo, amb gran gust, vos serviré” (p. 166). Aquestes paraules, plasmades en aquest llibre publicat en 1912 i relatiu a la cultura tradicional i al folklore en Altea i, en més d’un cas, en la comarca de la Marina Baixa i del País Valencià, resulten significatives i, a banda, reflecteixen el matriarcalisme que, de fa segles ençà, hi ha en les poblacions catalanoparlants.

Tot seguit, “Callà el vent i, així, parlà la febra: “Bons amics: jo tinc mon domicili en Dénia i, (…) d’allà, no falte quasi mai. Així que, si, de mi, necessitàreu, allí em trobaríeu sempre disposada a servir-vos i guardant en mon pit alegre record del dia de hui” (p. 166). Altra vegada, copsem bones relacions i una actitud molt oberta, ací, en una dona que reflecteix agraïment i generositat.

“Finalment, la vergonya digué: ‘Agraïsc els oferiments d’amics que tal jorn m’han fet passar. I vegen: si, de seguida, tenen alguna cosa a manar, puix jo soc de tal condició que, en perdent-me de vista, no hi ha qui m’arreplegue’.

Dit això, i donades unes encaixades de mans, cada u pegà per son camí” (p. 166).

Per a rematar aquesta narració, afegirem unes paraules que plasmí en el mateix llibre el 26 de juny del 2023: “Recorde, mentres llig aquestes línies per primera vegada, que el llibre que més m’atragué (i sobre història) era relatiu a la vida quotidiana. Estava en català i l’havia comprat el germà petit de la mare (…). M’ha agradat molt la vida quotidiana, sense deixar fora el paper dels caps d’estat, per la seua funció de moderadors i de ‘cap del Poble’, del territori que regnen.

Igualment, preferesc un cap d’estat esperançador, molt obert, amable, honrat i que pondera pel seu bé i pel dels ciutadans sota la seua jurisdicció i agradable en el tracte”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que es reuneixen en assemblees, fortes i la Inquisició

General, , , , ,

Una altra rondalla, recopilada en el mateix llibre de 1912 i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Gepeta”, la qual també figura en altres obres i amb un desenvolupament similar. El tio Gepeta era un home molt doctor i que, més d’una vegada, es ficava en bucs. “En certa ocasió, li va tocar l’aigua de nit i, quan va acabar de regar les cebes, aquella havia amistançat” (p. 163). Per tant, captem trets en línia amb lo femení i amb lo matriarcal: l’aigua, la nit, que el torn siga en plena foscor i la séquia (la qual, encara que toca els peus en terra, és receptiva i fa fluir, i en nexe amb lo terrenal).

Quan el tio Gepeta aplega a l’era del tio Narices, “es va veure que, agarrades de les mans, fent rogle, botaven un nombre gran de bruixes, cantant ‘Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis. Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis’. Portat de sa afició a ficar-se en tot lo que no li importava, va dir: ‘I diumenge, set’” (p. 163). Cal dir que diumenge es celebra el dia del Senyor, de Déu, i que elles eren bruixes i, per això, no deien el nom d’aquest dia.

Llavors, totes les dones s’acosten a ell, el castiguen per la seua intromissió i l’home, “donant corda a les cames, arrancà a córrer, però no va ser tan llest que no les donara temps per a que li arrancaren la gepa i, cosa meravellosa, sense deixar-li ferida, ni més senyal que els floroncs i les blaüres” (p. 163) i un poc més. Per consegüent, les dones, més fortes, eixerides, fan com qui defén el seu terreny. Igualment, en són més que hòmens i, com sol donar-se en les dones, estaven reunides (ací, amb caire festiu).

Adduirem que, quan el tio Gepeta eixí de casa i la gent del poble veié que ell ja no tenia gepa en l’esquena i ho feien per a “donar-li l’enhorabona, li preguntaven quin miracle havia sigut aquell. Però el nostre senyor guardava el secret de por no tinguera a veure amb cert Tribunal. En tocant a aquest afer, desmentia la fama de xarrador, puix que sa boca era un cadenat” (p. 164).

Tenint present que Francesc Martínez i Martínez, el folklorista que arreplegà aquesta narració, havia nascut en 1866 i que la Inquisició (un tribunal que, des del darrer quart del segle XV, fou el braç dret dels reis de Castella i dels de la Corona Catalanoaragonesa, amb l’objectiu de fer minvar el poder de la noblesa, d’engrandir el reial i de fer fora els qui pensassen diferent o els qui portassen idees noves) havia desaparegut en 1834, podem considerar que el silenci de què parla té a veure amb aquell aparell judicial, el qual encara existia quan nasqueren els seus avis.

Ara bé, en el poble, Altea, hi havia un home, també geperut, que volia saber com se les havia enginyat el tio Gepeta i, com en altres relats, ell també diu “i diumenge, set” (p. 164). Aleshores, les bruixes fan que aquest segon home, al capdavall, “Com pogué, es desllapissà d’elles i va pegar a fugir, però no tan llest que no li plantaren la gepa de l’altre damunt de la seua” (p. 165). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Anècdota lingüística (del 6 de desembre del 2023): Hui, entre ma mare i jo, ha eixit la paraula “aïna” i li he comentat que, com ja ens digué Pere Riutort en una classe de Magisteri del curs 1992-1993, la paraula “aïna” com també “faena” són genuïnes i, igualment, anteriors a “eina” i a “feina”. 

A banda, les dues primeres, procedeixen directament de l’arrel, mentres que les altres dues són el resultat de l’evolució a partir de la llengua popular.

Aleshores, m’ha afegit que el meu avi matern (1906), nascut en Alaquàs (l’Horta de València),  emprava “aïna” i “faena” i que, en la seua família, es deia “¿Duem les aïnes?”.