El sentiment de pertinença a la terra en poemes plasmats per Enric Duran i Tortajada (1895-1967).
Un altre poema en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra i que escrigué el valencià Enric Duran i Tortajada després de la guerra (en aquest cas, en 1947), és “Pàtria”, el qual figura en l’obra “Poesia patriotica valenciana. Antologia (1808-1996)”. Amb lleugers retocs, diu així:
“La sent reviure en l’horta maragdina,
quan el vent mariner
és oreig perfumat i l’opalina
llum de l’aubada envia el raig primer.
Quan el cel de blavor dolça, esvanida,
és com bell dosser clar;
quan el sol, que es remunta en bella eixida,
en l’espill s’emmiralla de la mar.
La sent reviure ací, en el meu paisatge
de perennals verdors;
en els ocells lleugers que en el boscatge
refilen entonant himnes i llors.
En l’aigua de la sèquia que mormola
un deliciós cantar;
en el riu que amb sonates de cargola
com serp d’argent cerca la blava mar”.
Com podem veure, abunden els trets relatius al camp, a la terra i a l’aigua (és a dir, amb lo femení): l’horta, el vent mariner, el boscatge, la séquia, el riu, la música, la serp. I, fins i tot, un color fosc: l’argent. A banda, predomina l’acte de rebre (ací, escoltar).
Tot seguit, en una línia pareguda, el poeta comenta que
“La sent viure en la pau de l’alqueria
-volva de blanca neu-
voltada de la verda simfonia
que als nostres camps dóna, magnànim, Déu.
En les nostres muntanyes que es retallen
sobre el cel transparent,
i en els estels brillants que s’emmirallen
del nostre llac en el mirall d’argent”.
Altra vegada, captem detalls que empiulen amb la dona: escoltar, la neu (que té a veure amb l’hivern, una de les dues estacions femenines i més fosques), la música, els estels (en nexe amb la nit i, així, amb la miqueta de claror enmig de l’obscuritat) junt amb el llac.
A continuació, Enric Duran i Tortajada passa a lo rural, on més predomina la llengua vernacla (ací, la catalana):
“La sent en nostres camps de meravella
-paisatge d’abundor-
i en la catifa bella que amb la rella
fa, enfonsant-la en la terra, el llaurador”.
Cal dir que les paraules sobre la rella i el llaurador evoquen la tardor, estació del refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”.
Igualment, l’escriptor enllaça amb la figura de la fadrina, amb la del típic poble on la gent es coneix molt, on abunden arbres, ametlers…:
“En la cançó que canta la fadrina
de rossos cabells rulls,
valenciana amb flairor de rosa fina
i blau de cel puríssim en els ulls.
La sent al vore el poble, illa daurada
pel bes del sol -bes d’or-,
illa del poble meu, sempre voltada,
d’una mar, facetada, de verdor.
En el sonor volteig de les campanes
del meu vell campanar;
en les alegres cases hortolanes
blanques com florits arbres d’ametllar”.
En acabant, afig la tradició, i la relaciona amb la música, amb les rondalles, amb el passat i amb els costums. I, òbviament, inclou la figura del llaurador i el vincula amb u dels moments del dia que tenen a veure amb lo matriarcal: quan la vesprada es fa fosca. Diu així:
“La sent en les cançons i en les rondalles
de vella tradició,
que són -inestimables antigalles-
de la història i costums saba i ressò.
En el vell llaurador que al muscle l’eina
-corbella de segar-
torna del camp, vençuda ja la feina,
al recer amorós del seu fogar.
La sent en la nit nostra, perfumada
de flors de taronger;
nit tèbia, clara, pura i estelada,
de l’esperit i dels sentits deler”.
Ara bé: per a Enric Duran i Tortajada, la llengua és el fonament de la casa i de la vida diària en el poble i en la terra, de lo vernacle associat al matriarcalisme, llengua que comença a aprendre en la casa pairal, en companyia dels seus avis i, sobretot, de sa mare (qui, àdhuc, li ensenyà a pregar en llengua catalana, un detall que poques vegades figura en escriptors valencians nascuts a les darreries del segle XVIII o bé del segle XIX en avant):
“La sent reviure ací, en la meua casa
-vella casa pairal-,
en les arrels i saba de ma raça
que perdura en els segles, eternal.
En la casa on la filla i on l’esposa
-amorosa tendror-
omplen els àmbits d’una deliciosa
trilogia de pau, virtut i amor.
En la cambra, on naixqueren nostres avis,
i els meus pares, i els fills,
i on ma germana -Crucifix als llavis-
dels ulls tancà a la vida sos espills.
La sent en aquests àmbits on ressona
el meu dolç, bell parlar,
la llengua en què ma santa mare bona
en ma infantesa m’ensenyà a pregar.
En aquest foc, calor i convivència
de nostra vella llar;
en el caliu brusent que és persistència
de Pàtria, Fe i Amor al meu fogar.
En aquestos indrets -oh, terra nostra!-
d’Espanya ric joiell;
jardí de bells matisos gaia mostra,
tabac de flors i fruits, sempre tan bell”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
