Una altra contalla (a més, escatològica) en què captem signes de caire matriarcalista és “El pet de la senyora”, dins de l’obra “Rondalles populars valencianes”, de l’esmentat compilador, sobretot, pel paper protector cap als més febles (dues dones) i, després, per la funció maternal de la dama. Així, “Això era una dona que tenia dues criades, que era rica i que sempre tenia convidats. Però esta dona tenia el defecte que no es podia aguantar un pet. Si li’n venia un, l’havia de fer” (p. 436). Com a mostra, un dia hi havia gent destacada i la senyora fa un pet grosset. “I una criada de les dues diu:

-Ai, perdoneu! És que jo tinc eixe defecte i, mireu, no me’ls puc aguantar.

I les persones li respongueren: -Doncs, mireu: sou perdonada. Vos dispensem.

I tot acabà molt bé. En acabant, l’ama, com que era molt agraïda de la criada, perquè, ja veus, la va salvar d’un compromís, la volia molt i sempre l’amoixava” (pp. 436-437).

Així, la servidora no fa el paper de bufó, de què els reis i altres membres de la cort aprofitaven per a passar-ho bé, sinó que és compensada per l’agraïment senyorial que rep.

En un passatge immediat, una altra criada vol saber com se les enginya la majordona perquè l’ama preferesca la primera i no a ella. Llavors, la servidora li comenta que “un dia que estàvem en reunió i eixes menjades que es fan, la senyora va fer un pet i jo me’l vaig encarregar.

-Ai, doncs bé! Ara, l’altra volta, me l’encarregaré jo.

-Doncs bé.

Hala! Altra volta es presenta lo mateix i es posen allí, tots ben vesttis i ben pentinats. I, a la mateixa hora, l’ama torna a dir:

-Ja hi és! Ja el tinc ací!

I… boommm! S’amolla un pet, la primera criada salta de seguida; i la segona, diu:

-Cavallers!: el pet de la senyora me l’encarregue jo” (p. 437).

D’aquesta manera, copsem unes línies en què el fet de fer un pet i de comentar-ho en públic no és motiu de rebuig perquè siga una cosa políticament no correcta. És més: ens podria recordar la figura del xiquet que, enmig de germans més grans, d’adults i, fins i tot, d’avis o d’ancians, se’n fa u i ho diu. Amb la diferència que, a banda, la segona servidora ha estat càndida i que el narrador no la censura.

Un altre relat amb tocs escatològics i en el mateix llibre, és “Els estudiants picardiosos”. Començarem dient que els principals esdeveniments tenen lloc de nit (com ara, quan els jóvens entren en un mas) i que l’estudiant més eixerit empelta amb un animal femení (el porc): “ara agafarem el porc i el vestirem de negre, el ficarem en aquell caixó tan gran” (p. 439), o siga, en un atifell destinat a alçar (a rebre) material, com la dona que ho fa als fills.

A mitjan nit, els agutzils es desplacen cap al mai i un altre jove exposa una proposta, la qual fa d’eixart amb lo feminal: “Agafem el porc i, així, vestit com és ara, l’asseurem en l’excusat. Segur que, si obrin la porta i veuen algú que caga, no s’adonen ni que és un porc” (p. 440).

I així es desenvolupà i, per tant, els agutzils voltaren i “se’n van anar amb un bon pam de nassos i els estudiants es van fer amb el porc” (p. 440).

Agregarem que, al capdavall de la narració, hi ha uns versos, àdhuc, escatològics, per exemple, el que diu “i, qui no s’alce, s’ha cagat” (p. 440), detall que reforça més el model de contarella.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.