Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)