Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, simbòlicament, és “El testament de Toríbio”, en el llibre del recopilador Joan-Lluís Monjo i Mascaró. “Eren un matrimoni, pobrius, pobrius!, i passaven amb lo que la vila els donava. A ell, li deien Toríbio; i, a ella, Magdalena; però ell era tan bona persona que sempre li deia ‘la meua Malaeneta’” (p. 213).

Un dia, encara adults, ell li diu: “Ai, Malaeneta! Quant te’n recordaràs de mi el dia que jo em muira! T’ho he de deixar tot.

(…) Bo! Els anys passaren i es feren vells i cau mal Toríbio” (pp. 213-214).

Llavors, ell li demana que cride el notari, “que et vull donar una sorpresa. Jo t’ho vull deixar tot perquè tu no patisques.

(…) Aplega el notari i diu:

-Este senyor no pot testar perquè és ja en estat de coma. Vós, què heu guardat? -demana a la dona.

Ella li diu:

-Ah! Aleshores, ara, ¿ ja no m’ho deixa?

L’escrivà li afig:

-Ai, vós, ¿per què guardeu tant a furgar la cosa? Quan ell vivia,… haver-li-ho dit!

En això, el marit tingué uns moments de lucidesa i recobrà un poquet i, de seguida, diu en castellà:

-Lliure l’ànima a Déu;

el cor, a la terra;

els collons, al notari;

i el peliu, a Malaena” (p. 214).

Cal dir que el relat fou transmés per una dona. Així, hi ha un Déu lligat a l’ànima (espiritual, masculí i patern), un cor en nexe amb lo tel·lúric, amb lo femení i amb la mare i que farà possible un terreny fèrtil; un notari valent i un peliu (el penis) que connecta amb la muller. O siga que perviu l’empelt entre els dos membres del matrimoni.

Una altra contarella amb molts detalls eròtics és “El de dalt”, el qual també figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”. Una parella que feien l’amor se’n van a una figuera molt plena de figues. U dels dos diu:

“-Ací és un bon lloc, que no ens veuran.

I es fiquen a jugar. I, mentres feien l’amor, no s’adonaven que dalt hi havia una home menjant figues. Ella diu al marit:

-Fes-ho bé, perquè, a veure si no reste prenyada.

L’home li comenta:

-No patisques, que jo sé arranjar-ho.

La dona torna:

-Mira que… Fes-ho bé, que no reste així.

Ell respon a la dona:

-Ai! Això, el de dalt, ho dirà.

Al capdavall, tantes vegades deia ‘el de dalt ho dirà’… que l’home que hi havia dalt li diu:

-El de dalt dirà ‘¡Uns collons!…, ja que li ho ha ficat dins!” (pp. 218-219).

En altres paraules, la dona ha dirigit el desenvolupament eròtic, ella ha dit què aprova al marit i, mentrestant, ell ho deixava en mans de Déu (el de dalt). Així, altra vegada, el personatge femení és qui connecta amb la terra, amb la realitat.

Una contalla que hem triat i que té trets pareguts, àdhuc, en relació amb el desenvolupament biològic de les dones, és “El gatet negre”, exposat pel folklorista de Tàrbena. “Un dia, una àvia que se n’anava tots els dimecres al mercat a Sagunt i que vivia en una alqueria, va dir a la néta:

-Mira: tu, quan l’àvia se’n vaja, te’n puges dalt de la figuera, perquè totes les figues ens les furten.

Va anar-hi la xiqueta i, al poc de temps, veu una gitana amb un xiquet al braç. Llavors, s’arrima la gitana i, en veure la xiqueta, li diu:

-Nena! ¡Tira’m una figueta per a aquesta criatura!

-No, senyora, que ma àvia ha dit que no en done ni una, de figa” (p. 219).

Així, primerament, el narrador presenta una dona major que, tot i l’edat, encara era activa i, com moltes de les dones nascudes abans de 1920, anava a mercat.

Tot seguit, captem el tema de l’educació matriarcal (ací, de padrina a xiqueta), acompanyada de l’actitud assertiva (com al llarg del relat) de la néta.

Passa que, com que la xiqueta no segueix la línia de la gitana (potser, ací representaria la mare), la dona li tira una maledicció: “¡Tant de bo t’eixira un gat negre per davall la panxa!

Aleshores, la xiqueta se’n va i, en trobar-se amb la padrina, li diu:

-Ai, àvia!

-Filla, què et passa?

-Puix que ha aparegut una gitana i volia que li donara una figa per a un xiquet que portava al braç. I, ¿sabeu què m’ha dit? M’ha tirat una maledicció.

(…) -Oi, filla! Això, tot són mentires. Tu, això, no t’ho cregues.

(…) Un dia, la xiqueta, s’alça la robeta, va eixir i diu a la padrina:

-El gatet negre! ¡Ai, àvia!

(…) Al remat, l’àvia va anar i va dir:

-Mira: a esta xiqueta, li ho hauré d’ensenyar, el meu gatet negre.

Tot seguit, la padrina s’atansà a la xiqueta, no tingué més remei que ensenyar-li el gatet negre. I la néta, en veure-li’l, diu:

-Oooooi, àvia! El de vós té el morro tort!

A la fi, l’avia li comenta:

-Ai, filla!

 

Quan el teu mate tantes ratetes

com el de l’àvia ha mort,

també el tindrà tort” (pp. 220-221).

És a dir: en aquest relat, apareix el tema de l’educació, fins i tot, quan la xiqueta aplega al ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, i, com que la velleta li fa de mare, aquesta dona li explica, simbòlicament i recorrent a uns versos, que, quan la xica (qui ara ja té pèls en la vulva), haja tingut moltes relacions amb un home (les ratetes com a signe del penis), ella també serà major.

Finalment, direm que els personatges són femenins, forts i que els masculins figuren com a més febles (tractats com “ratetes”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.