Arxiu mensual: novembre de 2024

Vos comentaven sobre quan començaren a festejar

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre quan començaren a festejar?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

En missatges, el 16 de novembre del 2024, ens posaren “La iaia , no ho recordo. La mama, del 1926, sí” (Montserrat Cortadella), “No. Les meves àvies no em van durar gaire, Lluís. I la meva mare, ni el meu pare, no recordo que ho haguessin comentat mai.

Jo sí que vaig començar a festejar aviat al poble! Però els pares de la noia, que era molt jove, no ho volien i, com que era ferroviari, va demanar el trasllat i se’n van anar a viure a Móra la Nova. Així es va acabar la cosa.

Més tard, ens vam trobar amb la dona, ja passats alguns anys de la ‘mili’, que érem/som cosins, i venia de tant en tant al poble, a visitar la seva àvia. I vam congeniar. Ens vam casar ella a vint-i-vuit anys; i jo, a trenta. D’això, ja farà seixanta-cinc anys!

Una abraçada!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sobre els quinze anys” (Maica Pérez Amador), “La meva mare va néixer al 1907. La mare de la meva mare (la meva padrina) ho va fer al 1873 o al 1874. Com pots comprendre, sense mare (qui, quan va morir, tenia trenta-tres anys).

I, pel que fa a estudis, la meva mare havia rebut lo bàsic d’aquells temps, encara que en tinc uns bonics records” (Elena Palau Calveres), “Les meves àvies mai m’havien parlat de res de festeigs, ni de moltíssimes altres coses…. Jo era un infant i, d’elles, en recordo molt poca cosa” (Daniel Gros).

En correus electrònics, el mateix dia ens plasmaren “Buf! Complicat!

En el cas de la meva àvia Maria, no li agradava parlar-ne, però pel que explicava ma mare, un tràmit, un matrimoni concertat. L’àvia ja era gran (en aquella època, 1920/1921), trenta O trenta-un anys. Sé que havia tingut un (com en deia ella) ‘pretendent’. Tenia la foto a casa seva, en un lloc visible. Desconec per què no s’hi va casar.

El casament amb el meu avi intueixo que va ser al poc de comprometre’s. El meu avi tampoc era jovenet. O sigui, festejar, el més justet. Tots dos ja tenien una edat (per aquells temps) i no tindrien cap altra ocasió per a poder-se casar.

No havien de patir pel tema econòmic: ella, la part que li tocava, quan se’n va anar de ‘La Datzira’, com a herència; i ell tenia unes terres que li produïen.

Penso que trist, tot plegat” (Àngel Blanch Picanyol).

A banda, ma mare (nascuda en 1943), el 16 de novembre del 2024, per telèfon, ens comentà que, en relació amb els seus pares, “En aquell temps, hi havia moltes variants”. A més, li llegírem unes paraules que ens digué durant una entrevista que li férem el 15 de febrer del 2020. Sa mare nomia Amparo: 

“— El metge del poble (…) anava a la casa del costat i demanava ‘¿Com ha passat la nit Amparo?’. ‘Doncs, bé: encara està viva’. Aleshores, passava. Tu imagina’t.

Doncs ma mare tingué quatre de família i contava que mon pare li havia parlat abans de la malaltia, li havia demanat relacions.

Però ma mare diu que ella no pensava, llavors, casar-se, ni res.

I, quan passà la malaltia, [ ell] li tornà a parlar. Aleshores, ella pensà ‘Este xic sí que em vol, a mi, perquè… lo que he passat jo, que estic feta un trasto…”. Es casaren en 1935 i hi romanguen cinquanta-sis anys.

Agraesc la generositat de les persones que han participat en aquesta qüestió.

Una forta abraçada.

El “Tomo Segon” de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons’ de Baldiri Reixach (segle XVIII)

General, , ,

Bon dia,

Tot seguit, exposem el “Tomo Segon” de les “Instruccions per a ensenyança de minyons”, de Baldiri Reixach i Carbó (1703-1781), pedagog i prevere català, a què accedírem ahir.

Figura en l’article “El ‘Tomo Segon’ de les Instruccions per a ensenyança de minyons de Baldiri Rexach” (https://core.ac.uk/reader/39068304), de Salomó Marquès, publicat per “RACO”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

16  de novembre del 2024

 

0084_297

Maternitat, cançons per a nens i agraïment a la Mare Terra

General, , , , ,

Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:

“Vull que em cantis una cançó

íntima, que se l’emporti el vent,

i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).

Vull que em cantis una cançó,

cançó de mare adormint el seu fillet,

fillets sempre som, els anys no sumen,

el somriure del nen, felicitat mare”.

 

 

Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:

“Vull que em cantis una cançó,

aquella que el pare cantava segant el blat,

mentre l’avi lligava les garbes

grans d’una espiga tastava la mare.

(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.

 

Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:

“Vull que em cantis una cançó,

Aquella, que pare i mare cantaven,

quan abraçats s’estimaven

i somrients es deien aviat serem pares”.

 

Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,

aquella que mare i pare em cantaven

quan al vespre em portaven al llit”.

 

Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.

Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):

“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,

i tots hem de ser el mateix jo en la pau.

(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,

si avui visc en pau, serà el meu tribut.

Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.

 

De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa

“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,

bon dia, el roc que m’entrebanca,

bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,

bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,

bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,

bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,

bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,

bon dia, la veu del programa del meu jo.

Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.

Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,

al cim de la muntanya t’espera Déu”.

 

Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Eren diplomàtiques amb els xiquets (al·lots)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren diplomàtiques amb els xiquets (al·lots)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

flotant.43@gmail.com

 

****

Quant a missatges, el 15 de novembre del 2024, posaren “No ho era” (María Carmen Badia Prats), “Bon dia, Lluís,

La iaia no recordo que em castigués mai. Tot es va basar sempre en l’explicació: em feia entendre entre el mal i el be, amb tendresa” (Montserrat Cortadella), “Sí” (Isabel Inés Aranda).

A més, ma mare (1943), el 15 de novembre del 2024, per telèfon, em digué (en relació amb l’educació en el franquisme i, àdhuc, amb paraules de son pare, nascut en 1906) “Jo crec que, moltes vegades, a les mares, pel fet de ser mares i de no haver treballat fora de casa, se les ha exigit moltes coses en què podien haver participat els pares”. Com a exemple, ens parlà sobre la “Sección Femenina” i coincidírem que, si bé hi havia hagut algunes normes legals posteriors a 1975 (quan morí el general Franco) a favor de les dones, les nascudes abans de 1920 vivien en millors condicions: en una situació àmpliament matriarcalista en terres catalanoparlants.

Sobre això, el mateix dia, en un segon missatge, Montserrat Cortadella (nascuda en 1948), qui ha rebut una educació matriarcal, ens escrivia “Totalment d’acord amb la teva mare. Les dones i demés: es va viure bé. Teníem limitacions, però jo només les vaig notar, a casa, amb la meva mare, que era molt controladora i no em deixava corda; la iaia, no tant. Però, què no les tenim ara? I amb moooolts problemes? Manca de tooot…”. Un altre missatge fou “Bona tarda,

La va mare era molt diplomàtica amb tots nosaltres: no ens havia castigat mai, ni picat. Sempre ens deia les coses i les explicava tant si estaven bé, com malament, i nosaltres en trèiem les conclusions. Tenia molta mà esquerra, que vol dir que sabia com dir-nos les coses sense que ens sentíssim ofesos” (Rosa Rovira).

Igualment, adduiren que, en el segle XVIII, ja hi hagué pedagogs catalans en pro d’una escolarització en línia amb el matriarcalisme i que la que reberen (del segle XVIII ençà) en lo que ara diem Espanya, amb normatives procedents de Castella, es feia en línia amb la cultura tradicional castellana. Per exemple, Baldiri Reixac i Carbó): https://ca.wikipedia.org/wiki/Baldiri_Reixac_i_Carb%C3%B3. Afegirem que açò no es publica quasi mai en llibres, ni en els mitjans de comunicació social, ni es comenta en xarrades, ni en conferències sobre la Història i les dones, ni, òbviament, sobre història d’Espanya i feminisme.

Això, entre d’altres coses, explicaria que el meu avi matern digués (com recordà ma mare) la frase castellana “La letra, con sangre, entra”.

Finalment, el 22 de novembre del 2024, en el meu mur,  Lucila Grau ens comentà “Érem dòcils, tot ens anava bé per fer-les contentes, per fer-nos estimar”.

 Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

L’educació matriarcal, per a la pau i vivències que agermanen

General, , , , ,

Un altre poema de l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, en què captem l’educació matriarcal i que és una continuació del tema d’estimar-nos com a germans, és “Fem l’amor i no la guerra” (p. 78). Direm que, quan començà la guerra en Espanya (1936), Joan Sala Vila tenia set anys. Entre d’altres coses, posa “del diàleg intergeneracional del desig” i, tot seguit,

“Aquell amor que desterra la guerra.

Dialoguem amistosament infants, joves i grans,

donant-nos les mans

vencerà l’amor i derrotarem la guerra”.

 

En línia amb aquestes paraules, recorde que, en l’estiu del 2011, un dia, en una de les places d’Alaquàs, érem un home de huitanta anys (amb qui faria amistat) acompanyat d’una néta seua que en tenia sis junt amb el seu germanet de catorze mesos, un jove d’un poc més de vint anys i jo (amb quaranta anys). Els dos xiquets eren adoptats i el més xicotet havia nascut en el Vietnam. Hi havia bona avinença entre els cinc.

En un altre poema, “Siguem respectuosos amb la mort” (p. 80), no sols tracta el tema de la mort, sinó, igualment, el de la pena capital: la pena de mort. I, al capdavall, sobre les guerres. Així, escriu que

“La mort no és un joc,

les guerres no són jocs de relacions humanes justes,

són manipulacions del crim convertint-lo en llei d’honor.

(…) els hipòcrites humans que es fan déus

es mariden amb la mort per eternitzar l’immerescut poder”.

 

En nexe amb aquests versos, adduiré que, un home amb qui fiu amistat, Julián (qui havia nascut en 1918 i que era molt pacífic), no solament no estava a favor de les conteses, ans dels enfrontaments entre persones. A banda, un dia ens comentà que, durant la guerra en Espanya (1936-1939), li passà una bala per la banda de davant del braç dret. A vegades, l’evoque i em ve al pensament una frase seua en què defenia que la vida era de tots.

Connectant amb el matriarcalisme i en un tema semblant, hi ha el poema vinent: “Catalunya, crucificada avui, ressuscitada demà” (p. 81), en què copsem trets vinculats amb el tarannà català, el sentiment de pertinença a la terra i un cristianisme en línia amb lo matriarcal. En primer lloc, recorre a la figura bíblica de Jesús:

“La seva doctrina de dignitat humana,

fou un crim pels poders d’aquell temps.

(…) Avui, són profetes de convivència”.

 

A continuació, escriu

“Catalunya és un poble profeta,

una llei política egoista el vol fer callar,

empresonant-lo entre barrots.

(…) Política i justícia li prohibeixen ser profeta (…).

Són la veu, els polítics del poble,

abracen el dolor caminant amb alegria”.

 

Sobre aquesta composició, afegirem que té a veure amb una sentència que s’havia dictat en octubre del 2019 i que el llibre es publicà en març del 2020.

A més, l’escriptor de Granollers connecta Catalunya amb la idea de Poble (amb lo vernacle), van plegats, de la mateixa manera que l’historiador català Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, lliga l’Església catalana junt amb els catalans, com en els Pobles matriarcalistes ho fan les autoritats religioses i els habitants. En canvi, el poeta relaciona política i justícia: amb els polítics del govern espanyol (i dels qui l’aproven) i amb la justícia d’Espanya, hereus de la tradició castellana.

Finalment, en línia amb l’ambient que hi havia aleshores en Catalunya, on una meitat era favorable a la independència, addueix que

“La victòria de la veu del poble

escampa volant la futura propera sentència,

llibertat amb independència,

Catalunya, ressuscita”.

 

Així, Joan Sala Vila, d’acord amb la seua concepció del cristianisme, es posa de part del més feble políticament (els catalans en pro de lo autòcton, tret que inclou el dret d’autodeterminació dels Pobles).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, per a la pau, en pro de la Mare Terra i oberta als altres

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, en què es reflecteix l’educació matriarcal, és “Déu és en mi” (pp. 76-77). En primer lloc, direm que, indistintament que aparega la figura de Déu, és cert que, quan les persones tenim res que transcendeix, que va més enllà de lo que podria ser, com ara, primar alguna cosa individual per damunt, estem en una actitud més creativa i, així, per exemple, disposats a escoltar, detall que té molt a veure amb el matriarcalisme. De pas, podem fer que siga bo per a nosaltres i per a moltes persones.

Quant als versos, n’hi ha alguns en què diu

“Déu, natura, humanitat.

L’argument que convenç,

l’amor.

Estimar la natura i la humanitat

porta a conèixer Déu i estimar-lo.

(…) Si no vius l’amor de Déu i la natura

no respectaràs els altres

i tu, creient-te déu sembraràs l’odi.

Consulta el teu cor,

escolta els seus missatges

i sentiràs el clam dels humans,

estimant-nos com a germans”.

 

En relació amb els quatre primers versos que hem posat, el 28 d’agost del 2024 enviàrem un correu electrònic a l’autor, Joan Sala Vila, i li déiem “sembla que vincules Déu amb la maternitat, amb la terra, una mena de Mare Terra, com també he captat en altres poemes”. Ens respongué “Déu és el pare i la mare de tota la humanitat i el creador de

tota la natura” (sic).

Per consegüent, ens trobem davant una cosmovisió molt en línia amb el matriarcalisme. De fet, en algunes composicions, apareix lo actiu i lo passiu i, això sí, predomina lo maternal, lo que empiula amb la terra, la realitat.

En acabant, li vaig afegir que, “En les cultures matriarcalistes, la divinitat prioritària és femenina: la deessa mare. Però hi ha un vincle estret (en lloc de lluita) entre ambdues. Així, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud (…), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama, a la Mare Terra” i ens plasmà “D’acord. Molt interessant”. Llavors, li escriguí que els versos esmentats ens recordaven una rondalla catalana de què parlarem després, recollida en el segle XIX.

En eixe sentit, en aquestes línies del poema, la vida està en nexe amb la natura, amb el desenvolupament de la persona, amb el respecte al proïsme, amb la pau i, igualment, amb el cor (els sentiments personals i els d’altri) i copsem el pròxim, la germanor, l’amor (l’estima), en el sentit cristià del poeta de Granollers.

Per això, al capdavall, indica que

“Només l’amor trinitari,

Déu, natura, humanitat

és la pau.

Perquè Déu és en mi,

i jo en Ell”,

 

i, així, Joan Sala Vila trau un cristianisme i una educació que abracen la Mare Terra, els altres i que ens pot evocar el Ying i el Yang, lo interior i lo exterior, encara que, finalment, ell prioritza detalls que plasmen moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Quant al comentari que ens féu, ens podria evocar la rondalla “La Creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire”, dels anys setanta del segle XIX: malgrat que Déu (com també el déu Sol en la cultura colla) crea la humanitat, la vida, diu a la Mare Terra que ella mantindrà lo que en el món es cria i que, a més, tindrà molta força, perquè tot tornarà a la terra. Això enllaça amb el fet que, en més d’una cultura, som terra que camina i que, en acabant, tornem a la Mare (a la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que afavoreixen la creativitat i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, i en què captem trets en relació amb l’educació matriarcal, és “La meva força” (p. 69). Ben avançat l’escrit, posa que

“La pedagogia de la pau

la practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són pau i amor”.

 

Per tant, apareix la figura del jardiner (qui podria representar els pares, els educadors, cada persona), les plantes (la resta de la societat, especialment, els xiquets i cada projecte, de la mateixa manera que una planta petita està vinculada amb l’esperança) i els arbres (els pares i els avis).

A més, el poeta s’obri a forjar ponts amb els altres (la mà estesa) i a fer possible que cada u (cada arbre) puga desenvolupar la seua creativitat.

A banda, el fet d’incloure la pau i l’amor (en el sentit cristià, que no en l’eròtic) com a pilars de la pedagogia, empiula amb el matriarcalisme i, igualment, amb la maternitat, per exemple, en línia amb unes paraules que sol dir més d’una dona (i que hem oït): “Lo que menys voldria una mare és que un fill se n’haja d’anar a la guerra. L’ha tingut nou mesos en el seu cos i l’estima”. També indica que la pau i l’amor resulten de l’educació, la qual, com posa en el darrer vers, depén dels jardiners (això és, dels pares i dels avis).

Una altra composició en l’esmentada obra, i amb temes de la mateixa corda, és “Espera’m, no te’n vagis” (p. 71). Així, l’escriptor plasma que

“Cap al tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

(…) Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya”

 

i el poeta se’n va a casa. Quan ja hi és, diu

“Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, vés-te’n al llit,

reposa,

el silenci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge del sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carregar piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la”.

 

Aquestes paraules evoquen la mare que afavoreix que el nen dorma tranquil i bé; i afegirem que estan en nexe amb un fet demostrat en estudis sobre la creativitat: dedicar un temps a meditar, a contemplar o, com ara, a estar en contacte amb la natura (detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme), aplana el desenvolupament creatiu de les persones. I més: la dona salva l’home.

En nexe amb aquests dos poemes, el 12 de novembre del 2024, Antonia Verdejo ens envià un missatge:

“— Gràcies, Lluís. Totes dues [ poesies] m’agraden, però la del jardiner em recorda lo que l’àvia deia (i ho feia a les flors): ‘Tot lo que és camp, arbres,… li hem de parlar i de cuidar amb dolçor, com si d’un nen petit fos. Així, creixen amb tots els seus colors i varietats. Si veus un arbre, abraça: et donarà pau i tranquil·litat'”. 

I l’endemà, 13 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens respongué en un correu electrònic:

“Bon dia, Lluís,

Cada cop, m’agraden més aquestes notes i pensaments de Joan Sala. ¡Com m’admiro de la seva profunditat narrativa i de la seva obra!

Moltes gràcies.

Una forta abraçada.

Mentre tinguem aquests pensadors i els nostres lluitadors, tindrem País, Lluís!!!!”.

Agraesc els comentaris de tots dos.

Adduirem que aquests versos trauen trets que apareixen en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, sobre una matriarca del Poble colla, en el desert d’Atacama (nord de Xile) i, de pas, es poden veure semblances entre ambdós Pobles, matriarcalistes. Així, l’autor (qui hi visqué cinc anys) escriu (i ací traduïm) que “Moltes vegades trobaves l’àvia Damiana asseguda damunt d’una roca (…). Era el seu temps de reflexió per a sospesar el fet i per a analitzar i per a preparar el que encara restava a fer i no fer les coses sense trellat, sinó amb resposta adient amb la fe, amb la ciutadania, amb la idiosincràsia de poble i el necessari i imprescindible per a eixe moment (…) i per a aconseguir èxit en la consecució de projectes.

(…) Després d’una llarga estona, l’àvia Damiana s’incorporava i es disposava a emprendre la tasca que, possiblement, havia ordenat en la seua interiorització. No anava desesperada; observava i semblava que volia amerar-se de tot allò que contemplava, que escoltava i que li deien” (pp. 35-37).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Lletania de la muller”, la dona salva l’home, sexualitat i maternitat

General, , ,

El 15 de desembre del 2020, Vicent Pla, un amic de Benigànim (la Vall d’Albaida), m’envià un correu electrònic amb uns quants escrits i u n’era un goig de 1953 titulat “Lletania de la muller”. Diu així:

“LLETANIA DE LA MULLER

 

Terra del meu camí de l’esperança.

Alba sobre el meu temps d’il·lusió.

Lluna rere el meu sol en delectança.

Eva del meu Adam cara al perdó.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Rosada de les meues flors novelles.

Besada dels meus dies amb les nits.

Corol·la on van les meues cinc abelles.

Bresca per a la mel dels meus sentits.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Pa de la meua fam de massa coses.

Al·leluia del fang del meu treball.

Rose tocant de maig les meues coses.

Rosari del meu plor sobre la vall.

 

Salva’m, dona muller,

plena del meu voler!

 

Almoina del meu ofici de pobresa.

Mà oberta del meu clam vora els perills.

Cos de la meua sang. Set i promesa.

Got dels meus llavis. Mare dels meus fills.

 

Dona, salva el vol meu,

muller: ala de Déu!”. 

 

 

Nota: Com podem veure, en aquests versos de mitjan segle XX, no és l’home (mitjançant un heroi cavalleresc o d’un sant) qui allibera o qui salva la dona, sinó que, com en moltes rondalles vernacles plasmades abans de 1932, l’home, entre d’altres coses, demana que ella el salve.

Afegirem que, en la cultura tradicional, la dona no fa ostentació del fet d’haver-lo salvat, ni de ser ella qui el traurà del pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que coordinen, realistes i molt oberts

General, , ,

Continuant amb la pedagogia matriarcal reflectida en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, cal destacar el poema “El meu dia de pluja” (p. 25), el qual, personalment, em recordà el meu joc preferit: volar un catxirulo, en què la mare toca els peus en terra i enllaça amb el fill (el cor) i fa que el nen tinga sentiment de pertinença a la terra. Així, posa que

“Tothom en pateix o gaudeix d’un dia de pluja,

la llum fa cara trista pel sol amagat,

però a la vida no li falta la llum,

la resplendor reeixirà quan l’aigua hagi amarat la terra”.

 

Per tant, trau el tema de l’esperança.

No obstant això, el poeta connecta amb la realitat:

“Els fruits dels arbres necessiten pluja i sol per madurar.

(…) Les meves tristors són pluges quan la raó no entén les emocions,

la vida les necessita,

les meves alegries són llum

quan la intel·ligència i passió coordinen.

Les passions reviuen l’existència dels humans

si la intel·ligència raona la seva presència.

La passió i la veritat,

són pluja i llum,

creen la imatge artística de cada identitat”.

 

Quant a aquests versos, direm que algunes de les persones més ponderades i més realistes que hem conegut, estaven molt en contacte amb la terra, eren llauradors o havien estat prou vinculades amb lo tel·lúric en algun moment de la vida que els havia deixat empremta. Com a exemples, Joan Sala Vila (de xiquet) i ma mare (fins i tot, en la jovenesa, malgrat que, fins als dotze anys, visqués en la ciutat de València i, puntualment, anàs al poble dels seus pares). Sovint, se les considera franques, sinceres, que no dissimulen, que presenten les coses com són.

En aquest fragment, simbòlic, podríem introduir la mare (la veritat, la intel·ligència proporcionada més per les vivències i pel pas dels anys que pels llibres i per la instrucció escolar) i el fill (la passió, la llum, l’esperança).

Per això, en estar ben coordinades per la mare, es crea la identitat de què parla i no un titella a mercé del primer que li tracte de vendre una ideologia, una moda o un missatge alliberador o patriòtic o, en el cas contrari, popular (amb el mot, utilitzat per moltes ideologies, de “poble”).

Aquesta connexió terra (realitat) i vent (il·lusió) permet que les persones se senten part de l’indret on viuen i, de pas, que hi acampe un projecte que puga influir en l’esdevenidor d’altri.

No debades, en el darrer vers, indica que 

“El meu dia de pluja també és poesia”.

 

Per consegüent, Joan Sala Vila procura aprofitar els dies de la vida i, més encara, en la seua vellesa (el publica amb noranta anys).

Una altra composició amb molts punts en comú, i en la mateixa obra, és “Sentir la veu de la gent” (p. 53):

“Escoltar com qui sent ploure,

mofant-se de la paraula de l’altre,

porta segell inhumà”.

 

¡Quantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 escoltaven, fins i tot, els nens (de manera semblant a aquell amic castellanoparlant i nat en 1918, qui obria els braços a un xiquet de pocs anyets que se li acostava acompanyat d’una dona d’uns seixanta anys o uns quants més), en lloc de deixar en evidència ningú, ni de menysprear!

En el moment d’escriure aquestes línies, 10 de novembre del 2024, tinc dos amics nascuts en 1929 que són catalans, catalanoparlants i amb bona avinença amb persones de totes les edats. A més, u dels dos (Ricard Jové Hortoneda), la vespra, en un correu electrònic relacionat amb l’abat Aureli Ma. Escarré (del Monestir de Montserrat), ens comentava “Enyoro aquells temps de lluita. Ho podia fer. Ara no puc fer res, però tu i uns quants més m’ajudeu a entretenir la vida i a viure noves experiències”. O quan Pere Riutort (nat en 1935), el 29 de juny del 2019, després de raonar amb ell (cada u exposant temes diferents, però escoltant el proïsme), et diu “Jo he après de tu; tu has après de mi”.

En eixe sentit, el poeta de Granollers promou “la imatge d’un cosmos global de braços oberts”, la qual podríem empiular amb la Mare Terra: receptiva als fills i a la vida i generosa. A banda, addueix que

“Allargar la mà i amb un bes saludar,

dóna a la paraula missatge artístic de pau,

germanor universal lloada per les estrelles.

La paraula de la gent de pau

agermana sol, lluna, estrelles, persones,

corona reina de l’univers la humanitat.

(…) Vull escoltar la veu de tots els humans”.

 

Com podem veure, l’escriptor català trau lo actiu (el sol), lo femení i passiu (la lluna), l’esperança (els estels, els quals podrien evocar-nos el de Nadal, com a guia) i, per descomptat, el terreny, les persones.

Finalment, en línia amb el matriarcalisme, no posa de màxima autoritat una figura masculina, sinó una femenina (la reina, com en algunes rondalles anteriors a 1932, i, això sí, de la Humanitat), com en els Pobles matriarcalistes. En altres paraules, la Mare Terra. I, com el director d’orquestra, el poeta està obert als altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, els suggeriments dels ancians i realisme

General, , ,

Una altra composició en què es reflecteix l’educació matriarcal, i que figura en l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, és “El camí de la saviesa” (p. 16), el qual podríem enllaçar, almenys, a nivell simbòlic, amb la dona d’edat ben avançada:

“Ser savi és més que tenir coneixement,

és entendre i assolir-ne bons fruits.

La saviesa i la bondat són fruita de l’arbre de l’amor.

(…) És un arbre que desitja cada dia terrenys millors,

raonaments adequats

i compartir, amb altres arbres, el bosc o el jardí.

Trobar la terra adequada és el consell dels arbres”.

 

En moltes rondalles, qui fa de guia dels jóvens, dels xiquets o de les xiques és una velleta. I, quan ho fa un home (no tantes vegades), és el pare i amb els seus fills, quan, com ara, decideixen anar pel món. La paraula dels grans, no és, per dir-ho així, sagrada, però sí que es presenta com la que no convé menysprear, ans tenir present.

Sobre els dos primers versos, recorde que, en novembre del 2018, un cardiòleg molt obert i molt encertat, durant una visita, em digué que saviesa no consistia a saber molt. A més, quan diguérem que havíem tingut molta relació amb persones que, quan començà la guerra, tenien deu anys o més, ens respongué que valia la pena acostar-nos-hi com també ens ho comentaria, uns anys després, Pere Riutort (nascut en 1935).

A banda, veiem que aquesta educació no és competitiva, sinó de compartir, de millorar, de conviure (amb altres del mateix ram) i en el terreny (el bosc i el jardí). El bosc podria representar l’aventura però, òbviament, les plantes, els arbres i la natura tenen molt a veure amb els Pobles matriarcals i, en terres catalanoparlants, amb la figura del jardiner (abundant en el rondallari).

Empiulant amb la terra escaient, de què parla, recordes que, el 18 d’abril del 2021 llegires per telèfon a Pere Riutort els punts que tractaries sobre el matriarcalisme i que, quan li demanes quins treballaria més ell, et respon “A tu, ¿quins te’n van millor?”. Tot seguit, li’ls dius i l’històric mestre (aleshores, amb huitanta-sis anys) t’addueix “Tu estudia per enriquir-te en allò que t’enriqueix més i que et puga enriquir: a tu i als altres”. Puc dir que no m’he penedit ni de la qüestió que em féu, ni de la resposta.

En eixe sentit, més avant, el poeta de Granollers posa

“Cal seguir el consell dels arbres,

procurar créixer en terra ferma i fèrtil.

(…) He d’escoltar i aprendre les lliçons dels mestres.

Només els humils són aprenents de qualitat” (p. 16).

 

Unes pàgines després, en la composició “La llum del meu camí” (p. 18), figuren uns versos en què captem aquesta educació (que no instrucció):

“No creure en la llum del silenci porta a la mort.

(…) La llum del sol i la llum de l’ànima

projecten la veritat de la persona.

Ensenyen a conèixer el jo”.

 

És a dir, la claror que, enmig de la nit, transmet lo femení (el silenci de què parla), és essencial per a viure. I, lligant amb les altres línies, copsem la relació llum i sol (actiu)  i llum i la part femenina (l’ànima). O siga, la dona fa de guia, però no deixa fora la part expansiva de la persona. Per això, escriu que acollint ambdues i obrint-nos-hi (la projecció), la persona és més completa, més íntegra.

Prosseguint amb aquesta concepció matriarcalista, en el poema “El meu pensament és llibertat” (p. 20), en el mateix llibre de març del 2020, Joan Sala Vila indica que

“Un país sense gent que pensi,

país de bancarrota,

un país amb gent que amicalment discrepa,

és un país de futur.

Només la llibertat de pensament és democràcia”.

 

Tocant aquestes línies, cal tenir present que bona part de la seua infantesa (fins als set anys) transcorregué en un moment històric (la Segona República espanyola, 1931-1936) que, per a moltes persones, anà unit a una major llibertat, a un major respecte cap a les llengües vernacles i a un major interés per l’ensenyament global i pel desenvolupament creatiu i, això sí, també anticlericalisme.

A banda, plasma que

“La convivència és relació solidària entre diferents,

(…) qui serveix per governar,

(…) qui serveix per ensenyar,

però tothom ha de servir per estimar.

L’amor és la llei de l’art de conviure,

l’amor en totes les seves veritats.

És la llei de les lleis”.

 

Per consegüent, l’escriptor no parla d’una convivència formal, constitucional, legal, sinó d’una en què ningú no tracta de trepitjar l’altre i que, igualment, prepara per a que cada u contribuesca als altres, sobretot, en els punts més forts i obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)