Arxiu mensual: setembre de 2024

El sentiment de pertinença a la terra en caramelles, balls i bastoners

General, , ,

Continuant amb el tema de la tradició i de l’empelt entre qui ve de fora i qui és del terreny i se’n sent, el 12 de desembre del 2023 accedírem a l’entrevista “Joan Vilà: ‘Preservar les tradicions ajuda a crear comunitat i reforça el sentiment de pertinença’” (https://xarxanet.org/cultural/noticies/joan-vila-el-manteniment-de-les-tradicions-ajuda-crear-comunitat-i-reforca-el), publicada en la web “xarxanet” en març del 2021, en què es podia llegir sobre festes relacionades amb Setmana Santa i amb Pasqua com també sobre les caramelles. Així, diu que, “A Oló, les caramelles han estat protagonistes per Pasqua, des del segle XIX, de manera gairebé ininterrompuda, tot i que no està documentat des de quin any concret i les fonts més antigues es limiten a referències orals. L’Associació de Bastoners i Caramelles de Santa Maria d’Oló, fundada l’any 2014, segueix mantenint viva la seva flama en aquest petit municipi del Moianès”.

Més avant, demanen a Joan Vilà, u dels membres de l’associació, “què són i com les representeu des de la vostra associació?

-Les Caramelles són un element de la cultura popular que té lloc per Pasqua. A Oló, consisteix a voltar pels carrers del poble fent cantades a diferents espais acompanyats dels bastoners. Els veïns conviden a menjar o beure als balladors i cantants”.

Com captem, per mitjà d’aquesta mena de cercavila, es convida la gent, el veïnat, a participar, així com, en altres celebracions, ho fa una colla de músics que l’associació (o bé el grup que porta la festa, més d’una vegada, menat per dones i obert als seus marits i a qualsevol persona de la població) ha contractat o amb què ha aplegat a un acord oral i que, posteriorment, els reben amb un acte d’agraïment, en una activitat que podríem qualificar d’altruista.

“Des de fa molts anys, l’acte el comencem dissabte a la tarda i continuem el diumenge al matí. La ballada final es fa a la plaça de l’església, sortint de missa, ja que l’origen de la festa és religiós: la celebració de la Pasqua”. Per tant, inclou el ball, sovint vinculat amb la sociabilitat, ja que, per exemple, en una dansa, persones diferents s’agafen de les mans.

No debades, l’entrevistat addueix que, “En les darreres edicions, el cor de l’escola de música és la base del grup de caramelles. Unes setmanes abans de Pasqua obrim els assajos a tothom qui vulgui participar”.

Igualment, quan li diuen que “Les caramelles són part del patrimoni cultural català. Quina importància li doneu al fet de preservar aquestes tradicions tan arrelades a casa nostra?”, Joan Vilà respon “Per nosaltres, és important. El manteniment de les tradicions ajuda a crear comunitat i reforça el sentiment de pertinença. És també una oportunitat per relacionar-nos amb els olonencs, sobretot, aquells que viuen fora i moltes vegades només els retrobes en ocasions com aquesta. Pensem que el manteniment de les tradicions i elements culturals propis mostra la maduresa d’un poble” i que les caramelles representen “Una oportunitat per celebrar la primavera passejant pel teu poble, tot cantant i ballant, i retrobar veïns que no veus habitualment.  

Finalment, sobre el futur de les caramelles en Catalunya, afig “És precari. Més enllà dels entusiastes, la gent hi té cada cop menys interès. Avui en dia, per Pasqua, molta gent és fora de vacances, alguns veïns ja no surten a veure l’espectacle i cada vegada tens més la sensació que hi ha menys gent esperant-nos. Malgrat tot, som un fenomen força resilient i, d’una manera o altra, aconseguim mantenir la tradició.

-I el jovent? Consideres que tenim assegurada la continuïtat d’aquesta tradició a través de les futures generacions?

-A Oló, el jovent està bastant implicat amb els bastoners. Amb les caramelles, menys. Costa trobar relleu pels cantaires i les cantaires”.  

Comentarem que el detall que la preferència tinga a veure amb els bastons i no amb la música oral, ens podria dur a la qüestió de si, com en moltes poblacions catalanoparlants que, en el primer quart del segle XXI, primaven la cultura del barroquisme, del soroll i de la força, no hi tindria relació: 1) els bastons recordarien la part forta, l’activa i no requeririen tanta concentració en l’aprenentatge. En canvi, 2) la música oral va unida a la memòria, a la coordinació amb més persones, a lo grupal. Això sí: 3), com en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, direm que els bastons, en èpoques molt llunyanes, s’empraven per al conreu de la terra (per a que estigués fèrtil i, així, simbòlicament, per a despertar-la, i empiularia amb lo matriarcalista), i no, com es féu posteriorment, com una arma.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme  i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra: tradició, folklore i llengua vernacla

General, , , , ,

Tot seguit, plasmarem i comentarem un escrit publicat per l’associació cultural “Vibrant” en Facebook el 20 d’agost del 2024. Com podrem veure, s’exposa el sentiment de pertinença a la terra mitjançant el tema de la tradició. Diu així: “Davant el menysteniment d’algunes administracions, cal afirmar ben alt, clar i català, que TRADICIÓ no significa guardar les cendres. TRADICIÓ és passar la flama a les noves generacions.

El terme ‘folklore’ neix de la mà de l’arqueòleg britànic William John Thoms. L’agost de 1846 va publicar a la revista ‘The Ateneum’ una carta proposant aquest nou concepte etimològic per a definir ‘saber del poble’ o ‘saber popular’. Thoms animava a recollir i classificar aquells coneixements ancestrals que s’anaven perdent, com els usos, els costums, les supersticions, els cants, els proverbis, etc. a peu de camp, a les manifestacions tradicionals de la cultura popular, especialment, entre les classes populars.

La difusió del concepte de folklore (saviesa popular) agafà embranzida internacional (…). En la recuperació d’aquests coneixements nostrats, preservar la llengua autòctona és vital. El filòsof alemany Johann Gottfried Herder definia la llengua autòctona com el mirall d’una nació i com el magatzem en el qual cada poble acumula la seva saviesa i experiència ancestrals. Totes aquestes manifestacions de la vida dels pobles són definides per Herder com el ‘Volksgeist’, l’ànima col·lectiva o l’esperit nacional.

Identificant el seu sentiment de pertinença, tothom entén millor el seu entorn i la seva realitat i, tot plegat, trobant un gaudi en la felicitat col·lectiva. Tots els pobles tenen el seu folklore, la seva saviesa popular i, per tant, en el reconeixement propi, entenen millor els veïns. Neix el respecte entre les nacions naturals”.

Primerament, direm que, si lo tradicional es vincula amb les candidatures polítiques, es podria entendre, com ara, per què, entre el 2015 i el 2023, en el País Valencià (on governaren partits, mediàticament, considerats d’esquerres i progressistes, la promoció de la llengua fou pobra i hi hagué tendència a donar acollida els qui venien de fora (però sense impulsar el seu empelt lingüístic amb la terra que els rebia), 1) es primava lo cosmopolita, lo superficial, lo que enllaçàs amb la fama, 2), en candidatures com Compromís (històricament, una de les més defensores de la llengua catalana, sota partits com Unitat del Poble Valencià, el Bloc…), en les eleccions municipals i autonòmiques del 2023, bona part de la campanya en comarques on es parla la llengua pròpia es féu en castellà…, 3) ens trobàvem amb votants d’aquesta candidatura, qui et demanaven el vot… en nom del valencianisme. ¡S’havia de tenir barra! Igualment, 4) quant a les festes, les religioses (“religió” està en nexe amb “lligam”  i el lligam ho és amb la terra, si empiulen amb lo ancestral i amb lo matriarcalista) es convertien en una oportunitat per a la fastuositat i 5) les patronals (sovint, també dites “majors”, en què intervenen els patrons de la població), es tractaven de vendre al públic com si fossen “les populars” o, simplement, “les festes”.

Afegirem que, 6) les rondalles tradicionals s’arraconaven i es prioritzaven unes narracions noves que, al meu coneixement, connectaven amb l’estil dictatorial dels règims que, per exemple, després d’una guerra o bé sota una república antimonàrquica i patriarcal (com és el cas de la de 1931, en Espanya), es proposen instruir els alumnes amb històries que vagen en línia amb la nova etapa política (òbviament, partint de la vessant dels vencedors).

Aquestes actituds fan que, entre la gent més indecisa o que actua més com una esponja davant els partits polítics, el pas cap a la cultura oficial resulte més fàcil i que, per contra, les persones menys lligades als partits i que més acullen lo maternal (i, de rebot, lo femení i lo tel·lúric) i la germanor, tinguen més interés pel folklore i siguen més oberts a lo que no intente tombar la cultura matriarcalista.

Això sí: un folklore entés més com una part de lo que forma un Poble (i, cada Poble, definit per una llengua vernacla, que no per com apareix  aquesta llengua en quatre texts oficials i posteriors a la cultura que, de segles arrere ençà, està més ben vista a nivell estatal, polític, jurídic, mediàtic, instructiu, etc.), que no com una recialla del passat i, fins i tot, a menysprear i a eliminar.

En eixe sentit, en lloc de criticar aquests trets de la saviesa i de la tradició ancestrals, procurem trobar qui ens les explique i, en acabant, passar-ho als altres i a l’esdevenidor. Llavors, el text, les paraules, la vida,… connecten amb el sentiment de pertinença, amb l’entorn més pròxim (i podríem incloure’n el lingüístic i la realitat com també tocar els peus en terra).

Prosseguint amb el tema que escriu “Vibrant”, algunes persones exposaren el seu punt de vista: “Bona explicació. Totes les comunitats tenen les seves tradicions i cultura. I, quan  s’ajunten amb altres, o se’n té coneixement, s’enriqueix per totes bandes. Tot passa de generació en generació i, com més coneixement, millor” (Antonia Verdejo González), “Tens tota l’absoluta raó, (…) conservar la llengua (que jo la parlo amb tota mena d’interlocutors, fa més de quaranta-quatre anys) (…). Si us plau, poseu-ho en pràctica: la llengua guanyarà parlants, de mica en mica, que fa que s’ompli la pica” (Ramona Ibarra), “Molt bé!! El que ens han fet a Gràcia, [enguany], prohibint que sortíssim al carrer dracs gegants, grallers i a totes les colles de diables, al·legant que no s’havien posat d’acord les colles amb el recorregut pels carrers, em sembla un insult al nostre enteniment!!!! Vergonya, alcaldes, regidors i consistori!!!!. Hem tornat seixanta anys enrere!!!!” (Merce Casademunt), “Doncs, molts ajuntaments de Catalunya, de cert color polític, haurien de llegir aquest article” (Júlia Miquel López).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i projectes culturals de barris oberts i que van avant

General, , , , ,

Tornant a la història local i, a més, amb el sentiment de pertinença a la terra, el 14 de setembre del 2024 trobàrem l’article “Benimaclet, un barri emblemàtic que explica la seva història per segon any” (https://perlhorta.info/2014/11/26/benimaclet-un-barri-emblematic-que-explica-la-seva-historia-per-segon-any), publicat en la web “Per l’Horta – Defensem el territori” en novembre del 2014, sobre aquest barri de la ciutat de  València. Així, posa que, “Fa més d’un any que s’inicià aquest projecte de recuperació de la memòria oral de Benimaclet. La idea sorgí quan Britt-Marie Thurén -antropòloga sueca i veïna d’aquest barri- proposà a l’associació veïnal realitzar la recopilació històrica a través de la narració dels seus majors, una iniciativa ja desenvolupada en el passat en la seua Estocolm natal”.

Tot seguit, comenta sobre l’annexió: “En 1882, Benimaclet deixà de ser poble, per convertir-se en pedania de València. El desenvolupament econòmic i urbà féu que posteriorment perdera el seu alcalde pedani, que complí funcions fins a 1970, i que passara a ser el districte 14 de la ciutat de València”.

Igualment, addueix “No obstant, les arrels del poble de llauradors que va ser segueixen sent visibles a dia d’avui en els seus carrers, especialment, els més cèntrics. La major part mantenen el seu esquelet rural amb cases de planta baixes i sostres de teules, així com alqueries i trossos d’horta.

A partir d’eixe moment, l’associació conformà un reduït grup de treball que començà a recopilar informació, imatges i fotos antigues, en base a una llista oberta de llocs que, segons expliquen els majors, van ser emblemàtics en el passat. En alguns casos, afortunadament, eixes localitzacions són senyals d’identitat vigents de Benimaclet. En tots ells, l’associació ha intentat col·locar unes plaques commemoratives que també compleixen una funció informativa.

Després d’un any de treball, el projecte ha pogut materialitzar-se. Avui dia, en caminar pels carrers de Benimaclet, poden veure’s les plaques amb el nom i la foto antiga de cada lloc assenyalat”.

Resulta interessant quan diu que “Tota la informació queda recollida a la pàgina web” i que “Les dades recopilades s’han obtingut majoritàriament a través d’entrevistes informals al veïnat del barri. Els testimonis han permès aconseguir una recuperació de la memorial oral per reconstruir l’imaginari col·lectiu. Les vivències personals, quotidianes i subjectives dels veïns passen a ser el cos de la iniciativa, cosa que constitueix una forma de crear llaços entre la joventut que manifesta un interès palès en aquest districte i la gent major de la qual emergeix la major part de la informació”.

Enllaçant amb aquest article, en l’entrevista “Joan López: Els veïns de la Plaça Barcelona tenim un gran sentiment de pertinença” (https://www.totsantcugat.cat/actualitat/societat/joan-lopez-veins-placa-barcelona-tenim-gran-sentiment-pertinenca_2191592102.html), la qual figura en la web “Tot Sant Cugat”, un barri de Barcelona, copsem que havien creat el popular pessebre de la Plaça de Barcelona, iniciativa que sorgí pels anys setanta del segle XX, i que, com diu Joan López, “Aquesta és una plaça que té un sentiment de pertinença molt gran. Si ens remuntem als nostres avantpassats, ells són els que van plantar aquests plataners que decoren la plaça fa més de 100 anys. Com a anècdota, com els arbres els van plantar els veïns de la plaça de Barcelona, els deixaven estendre la roba a sobre les branques.

(…) Aquí hi ha creients i d’altres que no ho són tant. Però aquesta iniciativa ens uneix de manera espiritual més que religiosa.

(…) Tot plegat, forma part d’aquest sentiment de pertinença. Potser és el lloc de Sant Cugat on més pertinença hi ha”.

La darrera frase podria evocar-nos altres escrits de la mateixa corda i, a més, la conveniència d’accedir a fonts referents a altres barris (o, àdhuc, a històriques poblacions que ara, formalment, són districtes de grans ciutats) i captaríem els molts punts en comú que hi ha: com ara, la tendència 1) a ser realistes, a tocar els peus en terra, 2) a l’acollida i, per descomptat, 3) a comentar a qui ve de fora i fa qüestions referides a festes o a trets de la zona. Així ho visquí durant una visita a Catalunya, potser, en els anys noranta del segle XX, en demanar a un home què farien aquells castellers: em digué “Tres de vuit amb folre”. O, per exemple, quan ens trobem en altres terres i ens interessem per la premsa comarcal o, fins i tot, per la local. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra i persones agraïdes a la Mare Terra i amb molta espenta

General, , ,

Enllaçant amb l’agraïment cap a la terra de què parlen llauradors, persones de zona rural i, igualment, gent que estima la terra on viu i la Mare Terra, en l’entrevista “Si cuides la terra, és molt agraïda” (https://formenteraavui.com/2017/08/12/cuides-la-terra-molt-agraida), publicada en la web “Formentera Avui”, a un jove agricultor (a qui deien Martí Juan i que havia nascut en 1989), podem llegir que “Ha après de la tradició familiar i continua elaborant el producte local.

El que recull al seu hort, ho ven al mercat (…), al supermercat (…) i en alguns restaurants de l’illa”. Aquestes paraules m’evocaren unes relacionades amb l’àvia paterna de ma mare, qui se n’anava a València amb un saquet de fesols, els hi venia i tornava a casa.

Quan li demanen si, en sa casa, hi havia hagut tradició d’agricultors, comenta “La meva àvia ha cultivat sempre i, al meu pare, també li agrada molt el camp. Per aquest motiu, m’he animat a fer-ho; sense aquesta empenta, no ho hauria fet tot sol (rialles).

Ets feliç amb el que estàs fent?

Sí…; si no, no ho faria (rialles)… Ara, parlant en serio, m’agrada el contacte amb la naturalesa. Però, sobretot, la satisfacció de veure com creix el que estic cultivant. Encara que no ho paregui, l’ofici de pagès és una feina dura i, per tant, quan creixen les tomates, els melons o les xíndries, és molt gratificant. Si cuides la terra, és molt agraïda”.

Continuant amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i, a més, de tractar-la com una mare faria amb un nen de pocs mesos, en l’entrevista “Alba Casasayas: ‘Treballant aprens que la terra, si la cuides, t’ho dona tot’” (https://cc.bingj.com/cache.aspx?q=alba+casasayas+treballant+aprens+que+la+terra%2c+si+la+cuides%2c+t%27ho+dona+tot&d=4790302021854236&mkt=es-ES&setlang=ca-ES&w=1VBxN6S0xEeCYKWRFJArXsJzFqpCY3zf), que figura en la web de la Diputació de Barcelona, Alba Casasayas, una jove pagesa de Manresa (comarca catalana del Bages), qui sempre ha mamat la terra (perquè son avi ja vivia del camp), diu “El meu pare sempre recorda que, en aquella època, dir que eres pagès no tenia prestigi. En canvi, repartir a Barcelona ja era tota una altra cosa.

La percepció de l’ofici de la pagesia ha començat a canviar i ara és molt més positiva. Comparteixes aquesta visió?

Sí, és cert. T’he de dir que, quan jo tenia quinze anys, deia que venia de família pagesa amb la boca petita, però ara ha canviat i ho dic en positiu. Quan creixes, et vas adonant de tot allò que comporta l’ofici”.

Més avant, li fan la qüestió “Ara que ja tens una mica de perspectiva, què és el que has après a la finca?

Treballant, aprens que la terra, si la cuides, t’ho dóna tot. No hi ha res més: només cal que la cuidis. I cal ser-hi”.

Finalment, copsem dos temes que empiulen amb el matriarcalisme i que apareixen, com ara, en el llibre “Arrelats”, sobre les famílies més antigues de Catalunya, aparegut en el 2021:

“L’estima per a la família és molt present en el teu dia a dia, oi?

Jo recordo com va lluitar el meu avi per aquestes terres; després, el meu pare. Deixar-ho perdre, sentimentalment, seria dur. Si uns ho han lluitat, per què deixar-ho perdre si es pot continuar?

Per acabar, una pregunta gastronòmica. T’importaria compartir un record de menjar bo que t’hagi marcat?

Tota la vida hem menjat d’allò que fèiem a casa, tant la carn com l’horta. Sempre hem matat el porc. El meu avi tenia vedelles, pollastres, la verdura, els ous, el porc… I tot era de casa”. Tocant la festa de la matança del porc (en novembre), direm que n’és una (i molt arrelada) en la tradició matriarcalista dels llauradors, en tot l’àmbit lingüístic, i que és motiu de celebració en casa i, àdhuc, amb persones del veïnat i en què es recorden persones que, en altres temps, eren junt amb els qui hi són.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el llaurador, la Mare Terra i l’educació matriarcal

General, , ,

Continuant amb les paraules en relació amb aquestes pageses vitivinícoles del Penedès, l’11 de setembre del 2024, Montserrat Cortadella posà en el meu mur un comentari interessant i en línia amb el matriarcalisme:

“— M’agrada molt i molt, però sempre anem a parar al mateix lloc. Amb ajut, aquest cop, de les lletres; lletres tan ben escrites, tan adients amb el tema, tan endinsat amb la dona, que m’ha posat la pell de gallina.

No esperem: ajudem al pagès. Sense ells/es, estem perduts. No cal tenir a la família gent de camp (com he tingut jo) per saber el que és aquest treball. Són ells qui s’ajupen cada dia també emparrant-se als arbres. I donar-nos el bo i millor del que dóna la terra.

Una abraçada i avant sempre. 

              VISCA LA GENT DEL CAMP.

I, a tu, Lluís, per obrir els ulls a qui els pugui tindre tancats.

             VISCA CATALUNYA”.

Una altra entrevista que enllaça amb l’escrit de Montserrat Cortadella com també amb el tema del camp i amb el del sentiment de pertinença a la terra és “Lliçó de vida a l’Horta de València” (https://www.diarilaveu.cat/medi-ambient/llico-de-vida-a-lhorta-de-valencia-230072), publicada en febrer del 2015 en el diari digital “La Veu del País Valencià”, en aquest cas, al valencià Vicent Martí. Així, podem llegir que Vicent Martí “va aprendre la ‘cultura ancestral’ de la terra dels seus pares i avis, també llauradors. ‘La terra és una emoció; si la cuides, ella et retornarà les cures’”. Sobre l’acte de cuidar la terra, direm que comentaris semblants es poden copsar en articles, en llibres en què parlen persones que formen part de cultures matriarcalistes i, per exemple, en Facebook.

En acabant, el jornalista li demana

“– Als 17 anys, tenies clar que volies dedicar-te a la terra, i, als 28, vas optar definitivament per l’agricultura ecològica. D’on et ve aquesta inclinació a l’era?

– De la família. Els meus pares i avis es dedicaven tots al camp. I clar, dedicar-me a l’agricultura és una cosa que m’arriba d’una manera totalment natural. Als 17-18 anys, em vaig adonar que el meu lloc en la vida estava al camp. (…) com jo havia ‘mamat’ la terra, i vist com la meua família es desenvolupava llaurant l’horta (…) als 28 anys, vaig començar pel meu compte a l’Horta de Campanar, en unes terres que vaig llogar (…). En donar el pas, em vaig adonar que tot el que havia aprés era molt important, un coneixement ancestral que la meua família em va transmetre”.

Altra vegada, apareix el tema del paper de la transmissió de la saviesa ancestral, la qual, ací, té lloc mitjançant la família, u dels pilars del matriarcalisme juntament amb la casa, amb el barri (o amb la comunitat) i, com ara, amb altres persones de la mateixa corda.

Tot seguit, quan li fan la qüestió de com aplega a l’agricultura ecològica, Vicent Martí respon “Jo ‘mame’ l’agricultura tradicional, que és la que desenvolupaven els meus avantpassats. Però, després, em trobe amb l’agricultura química o convencional (…). Durant cinc o sis anys, em vaig dedicar a aquestes pràctiques (en començar a l’Horta de Campanar), però la veritat és que va haver-hi un procés de presa de consciència. Allò realment útil, a més d’estudiar, és el que em van ensenyar l’avi, el pare i la mare. Aquest coneixement era el dels avantpassats, que ja havien mort però que estaven vius, i és el que em va fer ser fort davant circumstàncies molt dures”. I, per consegüent, captem que ha rebut una educació matriarcal, molta, en casa i, igualment, en què el camp, lo terrenal, té un paper important.

Això torna a plasmar-se quan, al capdavall, diu que, feia trenta anys o més, “Als agricultors, els van manipular. Es va donar tot un procés pel qual les multinacionals van anul·lar-los els seus coneixements i van implantar el seu negoci. (…) Al final, insistisc, el que realment et serveix són els coneixements que et transmet la teua família, que tenen una força tan gran que t’arriben a l’ànima”.

Finalment, les paraules sobre l’educació que rebé en la família i, a banda, que li hagen aplegat a l’ànima, és un tret que té a veure amb el matriarcalisme (perquè també està obert als sentiments de la persona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Ajudem al pagès”, comentaris de Montserrat Cortadella

General

Paraules de Montserrat Cortadella, hui, 11 de setembre del 2024, en Facebook, en relació amb el tema del dia, sobre pageses vitivinícoles:

“— M’agrada molt i molt, però sempre anem a parar al mateix lloc. Amb ajut, aquest cop, de les lletres; lletres tan ben escrites, tan adients amb el tema, tan endinsat amb la dona, que m’ha posat la pell de gallina.

No esperem: ajudem al pagès. Sense ells/es, estem perduts. No cal tenir a la família gent de camp (com he tingut jo) per saber el que és aquest treball. Són ells qui s’ajupen cada dia també emparrant-se als arbres. I donar-nos el bo i millor del que dóna la terra.

Una abraçada i avant sempre. 

              VISCA LA GENT DEL CAMP.

I, a tu, Lluís, per obrir els ulls a qui els pugui tindre tancats.

             VISCA CATALUNYA”.

 

Gràcies pel comentari i per les teues paraules.

L’estudi sobre el matriarcalisme no pretén obrir els ulls de ningú, però sí que podem dir que, a més d’u, li ha permés captar trets i realitats que abans li eren desconegudes.

Avant les atxes a tots.

Una forta abraçada,

Lluís

 

11 de setembre del 2024

 

Diada de Catalunya 

El sentiment de pertinença a la terra, pageses que l’estimen i lo maternal

General, , , , , ,

Empiulant l’escrit sobre el pagès vell en el món rural amb un altre, però, en què la major part del text és un poema, en l’entrada “Dones que estimen la terra” (https://www.elisendaguiu.com/dones-que-estimen-la-terra), de la web “ElisendaGuiu.com”, el 5 d’abril del 2024 poguérem llegir aquests versos:

“Dona

Que treballes la terra

Que l’estimes

La cuides

I la conrees

Dona

Que la terra et remou

Et commou

T’alimenta

D’esperit i d’estómac

Com una placenta

Dona

Que fas vi

I fas vibrar

Que estimes

Allò que mimes

Que cuides

I acarones

amb somriures.

Dona que rius

i que plores

Que sommies

Sense filtres

Ni traves

I projectes

Amb il·lusions

I empenta.

Dona que lluites

Sense complexes

I no et rendeixes

Dona que reprens

Dona que vius

I revius

Dona que et perds

I et trobes

Dona que dones

I reps

amb els braços oberts.

Dona pagesa

Dona del Penedès

Dona d’arreu

Benvingudes.

 

Amb aquest text personal, donava la benvinguda a les 50 dones viticultores procedents principalment de diferents punts del Penedès, en l’acte de presentació del llibre ‘Converses a peu de vinya’, de la Maria Rosa Ferré i publicat per Aldana Edicions”.

Com podem veure, la dona treballa i estima la terra, la tracta com si fos un nen i, per descomptat, com sa mare ho hauria fet amb ella (per exemple, quan l’actual dona mamava).

Però també vincula lo tel·lúric amb l’esperit, amb els ànims, i, altra vegada, ho relaciona amb lo maternal (en aquest cas, amb la placenta).

A banda, com que conrea la terra i ho fa amb simpatia i l’acarona amb somriures i acompanyada d’una vida receptiva a la part sentimental de la persona, li resulta més fàcil anar avant: “I projectes / Amb il·lusions / I empenta / Dona que lluites”.

Això sí: en línia amb la cosmovisió matriarcalista, no sols plasmada en els versos “Dona que dones / I reps / Amb els braços oberts”, sinó quan Elisenda Guiu posa “Dona pagesa / Dona del Penedès / Dona d’arreu / Benvingudes”. Així, lo femení, els llauradors (en aquest cas, dones), el camp, la comarca i les persones d’altres indrets, són benvinguts.

Quant al llibre, el títol del qual és “Converses a peu de vinya. 50 viticultores del Penedès”, de la fotògrafa Maria Rosa Ferré, en l’entrada “ENTREVISTA a Maria Rosa Ferré: ‘Arran del llibre s’ha generat una gran complicitat entre les viticultores'” (https://elcargol.com/entrevistes/10225-entrevista-a-maria-rosa-ferre-arran-del-llibre-sha-generat-una-gran-complicitat-entre-les-viticultores), publicada en el setmanari del Penedès “El Cargol” en març del 2023, copsem que l’autora comenta que, cap a la primavera del 2020, quan una pandèmia passà a Catalunya, “jo parlava amb moltes dones que treballaven al camp i sempre em deien ‘Amb mi, no parlis; parla amb el meu marit o amb el meu fill’. Això em deixava molt tocada, perquè em semblava que retrocedia molts anys de la meva vida i vaig tenir la idea de fer aquest llibre perquè elles tinguessin veu”.

Més avant, addueix que la feina l’ha feta de manera altruista, “perquè no volia fer negoci amb elles, perquè veiessin que era un projecte sincer, que només volia la seva visibilització i donar a conèixer les seves històries. Jo no volia la típica entrevista, volia una cosa més tranquil·la, sense presses i que em permetés aprofundir tant en la persona com en les famílies, perquè hi ha molts avis que són els causants que la néta estigui on està”.

Al final de l’entrevista, Maria Rosa Ferré diu “He après molt i m’ho he passat molt bé, però m’han donat més elles a mi que jo a elles. A més, he vist la unió i la complicitat que s’ha creat entre elles, que és molt important. Ara estan contentes perquè noten que se les escolta”. En nexe amb aquestes darreres frases, podem dir que la recerca sobre el matriarcalisme, no sols féu possible que persones de llocs diferents captassen punts en comú entre eixes terres, sinó, igualment, que sentissen que, com aquell qui diu, eren membres d’un mateix tronc… i no se sentien soles. Això, de rebot, també afavoria el sentiment de pertinença a la terra i que, més d’una vegada, hi hagués comentaris entre persones que només es coneixien per Facebook.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els pagesos, el tros i els arbres

General, , , , ,

En línia amb la vida rural i amb el sentiment de pertinença, el qual té prou a veure amb conrear-la o bé amb promocionar lo relacionat amb la cultura vernacla de l’espai geogràfic on està i molt, òbviament, amb la llengua, el 28 d’agost del 2024 trobàrem l’escrit “Elogi del pagès” (https://rcamats.wordpress.com/2011/12/08/homenatge-al-vell-pages), publicat per un nét seu (Ramon Camats) el 8 de desembre del 2011 en la web “Ramon Camats”. Així, quan Ramon Camats parla sobre el seu avi, qui, eixe dia, feia els noranta anys, comenta que “En Josep, un pagès d’Oliola, a La Noguera, avui fa noranta anys. És un home de mirada franca (…). Gaudeix d’una perfecta salut: no ha de prendre cap pastilla per controlar la pressió arterial, la glucosa de la seva sang o l’artritis; tampoc no ha de parar compte amb el que menja i beu. De fet, diu que a les menjades només pren vi -això sí, moderadament-  i, fins i tot, es concedeix un cigarret de tant en tant. Evidentment, no necessita ajudes per dormir ––cosa que fa plàcidament totes les nits- i, quan es desperta, de matinada, fa petar la xerrada amb la Mercè, la seva dona, fins a trenc d’alba, hora en què ambdós es lleven per esmorzar: una torrada, una mica de cansalada viada, a voltes, uns ous ferrats i un traguet del porró”. Enllaçant amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943) conta que, quan ella tenia uns dotze anys, un metge digué al meu avi matern que li convindria anar a viure al poble,… i ho feren.

Tot seguit, passem a unes paraules que empiulen amb molts comentaris referits a dones nascudes en el darrer quart del segle XIX: “Ha treballat tota la vida. Cada matí el podeu veure sortir amb el seu tractor cap al tros, on passa el dia (…). Diu que no s’ha cansat mai; de fet, el que ell entén per descans: canviar de feina, ens assabenta del seu tarannà. Així i tot, algun cop el veureu assegut, recolzat en una alzinera o un roure, llegint una novel·la de Marcial Lafuente Estefanía, el seu entreteniment literari preferit”. Per consegüent, en temps d’esbarjo i tot, més d’una vegada, ho fa en contacte amb la natura, ací, al costat d’un arbre (en aquest cas, a més, dos molt simbòlics i on, sovint, històricament, es prenien moltes decisions i hi havia reunions en nexe amb el comunalisme).

Igualment, copsem que “Els dies que no va al tros, el trobareu a l’hort, amb el xapo a les mans, plantant cebes, trumfes o espinacs, fent cavallons perfectament arrenglerats, entre els quals circularà l’aigua de la font que rega el planter. Quan toqui, podreu contemplar-lo amb una sulfatadora d’aram a l’espatlla”.

A banda, s’ha conservat el tractament tradicional de “vós” (en lloc del de “vosté”, el qual, sobretot, en el Regne de València, penetrà en el segle XVIII i ha estat molt arrelat): “Els qui li diuen padrí i el tracten de ‘vós’, han après a treballar amb ell. Els ha ensenyat a brandir l’aixada, els ha instruït en l’art antic de la dalla; amb ell, han fet garbes i han batut a l’era quan aquestes destreses i feines ja eren un anacronisme. Ell els ha explicat la diferència entre el romaní i l’espígol, els ha mostrat els llocs on es crien els bolets de soca, les gírgoles i els pebrassos, i els ha advertit contra les farineres bordes i les cogomasses”.

Afegirem que, “Amb ell, també han après a viure: una saviesa antiga, reposada, brolla dels seus llavis. Les seves cròniques de la guerra [de 1936-1939], mai no oblidada, sempre present, són una vertadera escola de l’existència”. Partint de vivències que tinguí amb més de cinc persones (bé catalanoparlants, bé castellanoparlants) que, quan començà la guerra, ja tenien deu anys, diré que estimaven la vida i que promovien que no hi hagués actes de violència entre persones.
L’entrada també posa que  “És un rar exemplar d’una generació gairebé extingida, prototipus d’un saber i d’un fer que els habitants de ciutat hem perdut. No és únicament, per l’edat, que mereix respecte, sinó perquè, sense saber-ho ell, atresora i conté un dels pocs models de vida que garanteixen la bonhomia i la felicitat”.

Adduirem que, en un altre escrit de Ramon Camats, “Noranta-nou anys” (https://rcamats.wordpress.com/2010/12/13/noranta-nou-anys),  que té a veure amb l’anterior i també publicat en la web “Ramon Camats” (però el 13 de desembre del 2010), plasma que “No es vantava gens de la seva edat (…).
En Josep sempre va fer de pagès. Només els afers militars van trencar, dos cops, la seva llarga vida de treball. (…).
El tros va ser tota la seva vida. Recordo que, quan jo mateix era petit i l’acompanyava a la vinya, mentre berenàvem l’acostumada llesca de pa amb oli, ell em contava, a redós d’una alzinera, que son pare el feia anar a plegar fem dels camins abans d’anar a escola. (…) Sempre que penso en ell, com ara, m’adono que la vida urbana que he triat desdibuixa la dimensió natural del temps que només les persones com Josep han viscut gairebé sempre. El pas de les hores, en efecte, era molt evident per als pagesos d’abans, que feien vida al tros, i no tenien elements de distracció. A punta de dia, havien de ser al peu del bancal i, quan es feia fosc, plegaven, perquè les mules no portaven pas llums als ulls. (…) el temps cal aprofitar-lo, com feien els pagesos, que només disposaven de les hores de claror natural”.

Finalment, posa que “Els vells –i en Josep ho era− són com les roques, que, amb els anys, cristal·litzen i resplendeixen, i guanyen amb transparència el que perden de color”. Això que els ancians són com les roques, més d’una vegada, m’ho ha dit ma mare, principalment, en relació amb dones de l’època de les seues àvies o un poc més jóvens: qui passava les proves més fortes (amb setanta anys), passava de huitanta i, més d’una vegada, aplegava a noranta. I més: un amic i coneixedor de la cultura colla en Atacama, em comentà un dia que, en aquelles terres (on ell havia viscut durant cinc anys), moltes persones… aplegaven a cent vint anys. Sí: a cent vint. I, quan li demanàrem si els recopiladors de rècords, s’acostaven a aquells indrets, ens respongué que no, que no ho fan. Potser perquè serien a més de quatre mil metres d’altitud…

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, pagesos realistes i l’educació matriarcal

General, , ,

Un altre escrit en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra és “Albert Maeso: ‘Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural’” (https://www.smpalautordera.es/ca/informacio/noticies/pln293/albert-maeso-els-meus-avis-em-van-ensenyar-la-duresa-i-la-bellesa-de-la-vida-rural), de la web “Parc Rural del Montserrat” i publicat en novembre del 2021. Així, Albert Maeso, de vint-i-set anys i nét de família pagesa, comenta “he après dels meus avis materns, que sempre han viscut de la terra; han estat grangers durant molts anys i vaig créixer passant moltes hores amb ells. Avui dia són el gran pilar que em manté arrelat a aquesta regió. També he après tècniques més sostenibles i ecològiques d’agricultura de manera autodidàctica”. Per tant, aporta importància a l’educació rebuda pels seus avantpassats, en aquest cas, pels padrins, qui, a banda, li han transmés el sentiment esmentat i ell l’ha acollit de bon gust.

A més, resulta interessant la concepció que aquest xicot té de la terra, no com una mena de propietat privada, sinó, més aïna, com una mare, trets que empiulen amb la tradició dels pobles matriarcalistes: “No crec que puguem parlar de tenir terres en el sentit més estricte del verb”.

Igualment, quan exposa sobre les que treballa, captem el paper que fa la dona (com a mitjancer en tractes, que diuen els llauradors de l’Horta de València): “Finalment, després de rebuscar molt, vaig trobar un que resultava ser de l’avi d’una noia del poble que coneixia de feia anys. Vaig posar-me en contacte amb ella i els hi va agradar molt la idea, m’ho van posar tot molt fàcil.

Quantes hectàrees són i què hi cultives?
No arriba a mitja hectàrea i hi cultivo olivera, majoritàriament, tot i que també hi tinc algun ametller i un parell de figueres”.

En acabant, quan li demanen sobre la seua relació amb la terra i amb la pagesia, afig “Vinc de família de grangers i pagesos i n’estaré agraït eternament. Els meus avis em van ensenyar la duresa i bellesa de la vida rural. Un cop tastes la satisfacció de menjar allò que les teves pròpies mans han conreat, és difícil renunciar al desig d’intentar ser cada dia una mica més autosuficient, donar bons aliments a la gent que estimes i intentar mantenir vius els coneixements ancestrals que, generació rere generació, s’han anat traspassant amb l’objectiu de tenir la millor collita possible”.

En nexe amb el detall de donar part de lo que té, de compartir, direm que va associat a la cultura matriarcal i que, com ara, es manifesta en el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” com també en la manera de transmetre lo que se sap i que ha passat d’avis a pares i a néts, principalment, mitjançant la dona: no és una educació magistral, ni instructiva (tipus militar), sinó com es pot llegir en moltes rondalles de la tradició catalana.

Adduirem que, en fer-li la qüestió sobre què li aporta el fet de ser pagès, diu “Crec que ser pagès és més una actitud que una afició o treball, tot i que també té molt d’això últim, evidentment. Jo vull ser pagès perquè em sembla una de les feines més dignes que existeixen; també, de les pitjors remunerades, per desgràcia. Deixant de banda la part més pragmàtica d’obtenir aliments saludables per a tu i els teus, crec, també, que ser pagès (…) ens obliga a veure que la natura segueix el seu propi ritme, que no és una línia recta i uniforme, sinó que segueix certs cicles i té límits. Podríem dir que ens fa sortir de la voràgine, per tocar de peus a terra”.

Finalment, sobre el tema de si ser llaurador és una afició, hem recordat que, cap al 2005, una colla de membres d’una coordinadora ecologista veïnal d’Aldaia i d’Alaquàs (CEVA), dues poblacions de l’Horta de València, ens proposàrem portar un hort. Doncs bé: un dia, en aplegar l’amic que n’era propietari, i parlar-li sobre la tasca, ens vingué a dir que és una faena en què cal inclinar el llom i que no és precisament còmoda, encara que sí que ens podem beneficiar d’estar en contacte amb la natura. Així, en cançons tradicionals catalanes, com ara, la de Mambrú, està ben reflectit: el pagès mira al cel (la pluja), mira enllà (l’esdevenidor) i mira en terra (toca els peus en terra, on són els arbres i els conreus) i no es dedica a eixa mena de vida contemplativa (com sí que pot fer el pastor, mentres que les ovelles, en un prat ben ample, mengen) més pròpia de cultures patriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al poble i punts en comú amb altres Pobles

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, en l’entrevista “Josep Guzmán: ‘Conèixer la història local genera sentiment de pertinença’” (https://zona-sec.cat/2024/04/02/josep-guzman-coneixer-la-historia-local-genera-sentiment-de-pertinenca), publicada en la web “Zona-Sec”, i a què un antivirus Kaspersky que no teníem activat privava l’accés el 8 de setembre del 2024, l’historiador Josep Guzmán, u dels impulsors del “Centre de Recerca Històrica del Poble-Sec”, comenta que la Història que havien transmés en l’ensenyament primari espanyol (sota la llei de l’EGB, de 1970), era prou, però ell afig que “no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: ‘Nosaltres fem la petita història’. Ell em va respondre: ‘Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble’. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, (…) persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs”.

En relació amb aquestes paraules de Josep Fontana, en el 2024, recordí que, a setze anys (curs 1987/1988), en la primera classe d’”Història”, la mestra ens repartí un poema en què es reflectia que, les grans fites que eixien en molts llibres, eren resultat de la suma de xicotets detalls de moltes persones. Un fet semblant, com ara, a quan veiem els castellers en bona part de Catalunya o, si som en el País Valencià, per exemple, durant la celebració d’una marededéu trobada (com ara, en Algemesí, una població de la Ribera Alta, el 8 de setembre). Sobre la història dels personatges a què fa al·lusió aquest historiador, direm que, en el primer quart del segle XXI, encara predominava en els grups feministes antipatriarcals, quasi trenta anys després que et parlassen en Magisteri sobre aquesta línia de presentar la Història: la positivista (la Història, en aparença, objectiva i, més bé, centrada en els emperadors, en reis, en guerres, en grans monuments…). Per cert, la possibilitat d’estudiar Magisteri amb l’especialitat Humanes fou eliminada en temps dels socialistes espanyols (PSOE, 1982-1995), no de la dreta (PP, 1995-2004).

Més avant, quan la jornalista li demana sobre un fet històric que moltes persones del barri no sàpien, Josep Guzmán, entre d’altres coses, respon “Per a mi, es molt important que, quan, a una persona nouvinguda, li expliques la història d’aquí, li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘Això, a la meva terra, encara passa’. Genera sentiment de pertinença i això és molt positiu”. Un fet semblant esdevé quan copsem que, per exemple, hi ha trets comuns entre cultures matriarcalistes d’altres indrets de la Terra i la cultura catalana i, a més, en molts temes: no sols captem més trets forasters, sinó que, en comentar-los a altres persones i, de pas, fer-los qüestions que hi tenen a veure, sovint, et responen que sí, que també ho han conegut, que això era un fet en la família o bé en el poble (o en el barri) on vivien…

Un altre punt interessant és quan Josep Guzman, al capdavall, trau unes paraules molt sucoses, que, cap al 2006, ja em digueren algunes persones i que, en fer recerca i, a banda, possibilitar l’accés a ella, mitjançant Internet, ho evoquem: que escriguéssem en un diari (en aquest cas, en una web), per a que les generacions de l’esdevenidor poguessen conéixer el present que ara vivim:

“-I, per als propers 25 anys?

-Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un món digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la qual perduraran menys imatges. (…) Fes vint fotografies i, almenys, una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil…”.

Per això, aprofitem Internet i, com ara, Facebook i Twitter: per a aplanar una educació que enllaça amb lo matriarcalista i amb lo maternal.

Agraesc la generositat de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per molts anys a totes les qui hui celebren la festivitat d’alguna marededéu trobada, les quals tenen molt a veure amb el matriarcalisme.

En Alaquàs, el poble on visc, de l’Horta de València, hui n’és la de la Mare de Déu de l’Olivar. En una de les entrades de setembre del 2023, hi ha una llegenda que em narrà ma mare i que hi té a veure: https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia.

Finalment, vos diré que ahir, 7 de setembre del 2024, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, “A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet.

La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l’ermita al lloc on la van trobar”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)