Arxiu mensual: març de 2023

Dones que fan de líders, agraïdes, enginyoses i que atrauen

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La monja”. Així, un pare tenia tres filles i, quan li esdevingué una desgràcia molt gran, “va prometre a Déu Nostre Senyor que, si en sortia, li consagraria una de les seves filles” (p. 212). Comencem, per tant, amb el tema matriarcal de la importància de la paraula, en aquest cas, en línia amb la frase “Ser home de paraula”. Ho diu a la filla gran, a la segona i a la més petita.

Les dues primeres entren en el convent però comenten a l’abadessa que no estaven contentes amb un plat amb una anou (a la gran) i amb una ametla (a la segona) i l’abadessa els diu “Doncs, torni-se’n a casa seva” (p. 212). En canvi, en relació amb la tercera, quan, a l’hora de dinar, “posen al plat de cada monja una avellana”, (p. 212), la cap del convent demana “Germanes, bones germanes, ¿estan contentes de lo que Déu i la Verge ens dóna?

Totes digueren que sí, fins la noia.

-Doncs, quedi’s a casa.

Ho havien fet per provar-la, així és que, llavors, serviren un dinar amb bona vianda” (pp. 212-213). Per tant, no sols copsem el tema de la gratitud, sinó signes matriarcalistes: el fruit sec junt amb el menjar (el color d’aquests fruits, marró, podríem vincular-lo amb la terra com també amb la primavera d’hivern i, així, a l’etapa de maduresa, que no de vellesa). Per una banda, el fruit implica que no tot és del mateix color, l’obertura als altres, a lo que és diferent. En segon lloc, ser agraïts amb lo que se’ls regala, amb lo que es considera un regal de la terra (la Mare Terra, ací, transformada en la Verge) i de Déu. En tercer lloc, veiem dos figures bíbliques: Déu (el pare) i Nostra Senyora (la mare). Ara bé: la rondalla es desenvolupa en un convent de monges. En quart lloc, hi ha un altre missatge: ser agraïts en la terra que ens acull, no renegar-ne i, si a u, no li agrada, com es sol dir, popularment, “Bon vent i barca nova”. I si, per contra, és receptiu, acollir-lo amb els braços oberts, que és lo que fa l’abadessa amb la germana petita. 

Quant a l’avellana, adduirem que, en l’entrada “Avellano”, del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, podem llegir que “L’avellana apareix, sovint, en els ritus de casament”, en aquest cas, en abraçar la noia la línia del convent.

A l’endemà, “per més provar-la, li digueren que, com era costum que cada monja fes la cuina una setmana, mes que, com el convent era tan pobre i, encara lo poc que tenien, que una partida de lladres, que allí prop hi havia, els ho robava, la monja havia d’enginyar-se, puix que no li podien donar diners ni vianda” (p. 213). Entrem, per consegüent, en un missatge cap a l’oïdor: ¿què faries si fosses el cap d’un grup, d’una casa, d’un convent, etc., i calgués assegurar el futur i protegir la comunitat, el col·lectiu, el conjunt? Lideratge, diríem ara, i, igualment, enginy, destresa i sensibilitat. 

La noia, de nit (un tret significatiu i matriarcalista), pren les claus del convent, se’n va cap a on són els lladres, els agafa molts capons, moltes gallines i vianda robada i… “en pren tant com va poder-ne i se’n torna dintre del convent” (p. 213).

Les monges, arran del bon resultat de la xica, “li encomanaren una setmana més la cuina” (p. 213) i la jove, de nou, dues vegades més, roba menjar als hòmens (fins i tot, encara que n’hi havia u que feia de guàrdia, però que s’era adormit).

Un poc després, el capità dels lladres tria vetlar ell, però, una vegada més, la noia va prendre tot lo que pogué…

No obstant això, en el passatge següent, els dotze lladres tiren junta, agafen la noia i apleguen a un acord amb ella, qui els diu, sobre les monges:

“-Doncs, nosaltres, en el convent, també en som dotze. No em mateu i jo us prometo venir totes dotze amb vosaltres.

Els lladres hi convingueren i la deixaren anar, però amenaçant-la de que, si no complia sa paraula, els pagaria” (p. 214).

Per consegüent, apareix el tema de la paraula donada i, a continuació, la dona, qui pren el paper de líder que convenç els altres, quan fou l’hora de dinar, comenta a les monges:

“-Ja veuen, germanes, com cada dia els he donat bona vianda per a taula. Mes ara és precís que m’ho paguin amb un favor, i és que vinguin amb mi, a on jo voldré guiar-les.

Les monges, com que hi tenien tota la confiança, hi consentiren” (p. 214). Aquestes línies concorden amb molts relats en què els habitants d’un regne responen d’acord amb l’actitud del rei (o de la reina), segons qui en siga el cap d’estat. I, com que la noia ha tractat bé la comunitat, ha reflectit el seu interés pel conjunt i ha sigut fidel a la paraula, compta amb el suport de la resta, àdhuc, de l’abadessa.

La jove s’ho organitza de manera que facilita que totes les monges, en lloc de ser agafades pels dotze lladres, puguen eixir-ne per una porta distinta cada una i, “quan tornaven els lladres, no en van trobar ni una” (p. 214).

Però, malgrat que el capità dels lladres es vista de pelegrí i tracte de donar vi i de fer que s’adormen les monges, la noia el coneix, simula que dorm i, al capdavall, “l’agafa i el tira a daltabaix” (p. 215) per una finestra.

Igualment, els lladres demanen ajuda a un metge (qui, en realitat, era la noia, que se n’havia vestit). Ella els ordena que, encara que cridàs el capità, no fessen res. I, ja en el llit, pega bastonades a l’home i, com que el caporal dels lladres mor i els altres malefactors fugen de la comarca, “les monges n’estigueren tan contentes i la noia era tan virtuosa, que la feren abadessa amb gran contentament de tothom” (p. 215), àdhuc, de son pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt regraciades, de bon cor i que donen vida

General, , , ,

Un altre relat arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La formosa fillastra”. Hi ha una dona molt formosa, tant, que era prepotent i que “sempre anava al mirall a preguntar-li si n’havia vist alguna altra, de més guapa, a lo qual aquell havia de respondre-li que no” (p. 206). Però un dia li contesta que sí, “puix que havia vist a la seva fillastra” (p. 206), motiu pel qual “manà, incontinent, a un dels criats, que agafés a la seva fillastra i anés a un bosc a matar-la, i que li dugués, com a mostra, una ampolleta de sang i el dit gros d’un peu” (p. 206). Com podem veure, aquesta rondalla té un inici semblant al de Blancaneu; no obstant això, direm que el seu final reflecteix el matriarcalisme en una versió adient per a transmetre-la, bé a nivell familiar, bé a nivell social, bé en àmbits relacionats amb l’ensenyament o en xarrades.

Continuant amb la narració, el criat, com que “la pobra noieta li feia molta llàstima, (…) no volent matar-la, va tallar-li solament el dit gros del peu, va matar un gos i, de la seva sang, en va omplir una ampolleta i deixà la noia al bosc” (p. 206).

La noia, sola en el bosc, “s’enfilà a dalt d’un arbre, des del qual, al cap d’una estona, sentí una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i, alçant-se una roca, va veure eixir-ne quatre homes” (p. 206), que, com veiem més avant, eren germans. Resulta curiós el fet que la dona estiga vinculada amb la llengua catalana (i, així, amb la terra), mentres que l’home (els quatre germans) ho fan amb lo estranger (al castellà) i, igualment, que ella es trobe tocant l’arbre (un tret molt matriarcal i en relació amb la natura com també ho és abraçar un arbre), mentres que els hòmens ixen de la cova, així com la cultura castellana tendeix molt a l’expansió.

“Quan foren un xiquet lluny, que quasi ja no es veien, la noia va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i es va trobar en una cova gran i espaiosa, amb un bon parament de casa (…) i (…) va començar a arreglar els llits, la taula i tot lo de la cuina, que va deixar-ho com una patena” (p. 207). Per consegüent, la cova (la dona) és gran (està ben considerada), espaiosa (molt oberta) i rica (amb un bon aixovar). Afegirem que hi ha rondalles que també inclouen un paràgraf molt similar a aquest.

En tornar-hi els germans, “resolgueren quedar-s’hi l’endemà un d’ells de guàrdia. I així ho feren” (p. 207). Ara bé, com que qui roman en la cova, s’hi adorm, “quan la noia hi va entrar i el va veure, el va anar a pentinar i a rentar-lo amb aigua de nou olors” (p. 207), detall que pot recordar-nos quan una mare fa lo mateix (o semblant) amb un fill de pocs anys.

A continuació, un altre germà farà de guàrdia i, més avant, diu a la jove “que li regraciava tant la cura que d’ells tenia i que haurien a gran mercè que, amb ells, volgués quedar-se, de lo qual en fou contenta la noia, que va quedar-s’hi i, amb ells, va viure de tal manera que no sabien com alabar-la” (p. 207). Així copsem característiques importants i que cal transmetre en la cultura popular i, per descomptat, en l’educació com també en l’ensenyament: 1) l’home proposa i la dona disposa (ell li ofereix i ella tria i, en aquest cas, la jove acull lo que l’home li presenta), 2) la noia ho fa de bona gana, 3) la dona està molt ben considerada. Cal dir que aquesta narració fou publicada en els anys setanta del segle XIX i que, justament en eixos anys, nasqué l’àvia paterna de ma mare (Consuelo “la paternera”), a qui, com em comentà ma mare en el 2022, el marit podríem dir que li ho donava tot escudellat… Ara bé, era una dona amb destresa, molt treballadora, molt arriscada, amb facilitat per a fer les coses… amb mà esquerra i tenia la darrera paraula, això és, la definitiva.

Nogensmenys, a continuació, una vella que era envejosa, passa per la cova i, amb molta manya, ofereix a la jove un anell. La noia se’l fica i s’adorm.

 Llavors, els germans, que tant se l’estimaven, “la ficaren dins una caixa de cristall i la tiraren a un riu que allí prop passava.

La caixa va anar aigua avall i dos nois que, a la vora del riu, pescaven, creient-se que era un peix gros, volgueren treure-la” (p. 207) i copsen que era una noia. Així, captem que no era un peix gros (en el sentit de persona de gran categoria) i, igualment, que el passatge està vinculat amb el riu i amb l’aigua, detalls molt en línia amb lo matriarcal i amb la dona. A més, “Van endur-se-la amb la caixa cap a casa seva i la tancaren en un quarto perquè no la veiés ningú” (p. 208). Com veiem, aquests dos pescadors actuen molt semblant als quatre germans, és a dir, de manera més bé passiva o, si més no, suau.

Però un dia, la mare dels pescadors troba oberta la porta de la cambra, s’hi fica, li trau la xinel·la (això és, la sabata lleugera) que portava la jove i, “de cop, va desencantar-se la noia i torna formosa com abans era. (…) i el més gran, enamorant-se d’ella, va casar-s’hi, essent, per sempre, feliços” (p. 208). Per tant, és la dona (la mare) qui aprofita l’ocasió (la porta oberta), s’endinsa en el futur i qui salva la noia de la maldat que li havia passat la velleta (ja que l’anell, en aquesta rondalla, significa abraçar l’actitud de l’anciana). Una mare dona vida a una dona de la generació següent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i reporten, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen persones sinceres, de bon cor i que treballen en equip

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El gat de la cua daurada”. Un gat determinà d’anar-se’n a Roma “a fer-se daurar la cua i, tot solet solet, emprengué camí, camina que caminaràs, fins que troba un gall” (p. 203). El relat comença en línia amb la dita valenciana “Si vols ser Papa, fica-t’ho en el cap”. I, com en altres narracions, a qui porta la iniciativa (ací, el gat), se li uneixen més animals, com ara, el gall, una guineu, un gall i, al capdavall, un be. Al primer dels companys, al gall, de manera semblant a com ho fa als altres, li diu “Posa’t al meu darrere” (p. 203).

“I, tantost eren quatre així encoblats[1], quan troben un llop que volia menjar-se’ls, mes, com ells eren més, prompte l’atueixen, li lleven el cap i el fiquen en el sarró que duien” (p. 203). Per tant, feren que el llop es rendís.

Tot seguit, se’ls fa fosc, però veuen “un llumet lluny, molt lluny, a on s’encaminaren (…), arriben a una caseta” (p. 204) i, com en moltes rondalles amb passatges semblants, els obri… una dona, qui fa el paper de representant de la casa:

“-¿Qui hi ha?

-Som quatre caminants que busquen acollida” (p. 204).

I, com que ella els diu que, en la casa, habiten set llops, el gat (qui fa de cap de colla dels animals), no sols la tracta bé (“bé ens podeu obrir la porta, bona àvia”, p. 204), sinó que li addueix que havien mort els set llops. “I començaren a treure del sarró el cap del llop i set vegades li’n mostraren.

-Ara sí que us crec i hauré d’obrir-vos la porta -i l’obrí” (p. 204). Per consegüent, si bé la dona és molt oberta i no descarta acollir els jóvens (època de la vida que sol vincular-se amb l’esperit aventurer), prefereix que li aporten proves de la seua sinceritat.

En el passatge immediat, curiós, cada u dels tres animals tria el lloc de la casa que millor s’ajusta a ell: el gat, el caliu; el gall, els clemàstecs[2]; la rabosa, les pedres de la llar, i, quant al be, la cendra.

A continuació, passen a dormir, apleguen els set llops i és la velleta qui fa el paper de cap, no sols de la casa, sinó de tot el grup (des dels quatre animalets fins als set llops que arriben a la casa). En altres paraules, a més de receptiva, exerceix de mestressa, de senyora ama: es fa lo que ella vol.

Ara bé, quan el llop més atrevit se’n va cap a on són el gat, el gall, el be i la guineu, tots quatre es coordinen i cada u fa costat a la dona i, com que aporten lo millor, malgrat que hi entre aquest llop, “la guineu se li tira a sobre i el llop (…) pega a fugir i, els altres llops, veient allò, també pegaren a córrer (…), quedant, per sempre més, lliure de llops aquella terra.

I heus aquí com tots quatre companys, sent menys valents i més pocs que els altres, amb manya, els venceren i pogueren continuar (…) cap a Roma la seva santa via” (pp. 204-205).

Una rondalla molt interessant per a tractar el tema de com portar una iniciativa (i de manera oberta i receptiva), del treball en equip i, òbviament, de la sinceritat i de l’acollida a les persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

Notes: [1] Junts.

[2] En el DCVB, figura com “Cadena d’anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l’ansa de la caldera (…)” i que, igualment, serveix per a altres atifells.