Arxiu mensual: desembre de 2021

“Era una dona de la terra, molt sàvia” (Glòria Reverter)

General, ,

 

Continuant amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i amb el de la vida en sintonia i en comunió amb la terra, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 22 de desembre del 2021 i després, ens comentaren “Ma mare era de 1912 i més ‘urbanita’ que ningú. De família molt humil, no havia sentit mai a parlar de la Mare Terra ni d’aquestes comunions místiques” (Dolors Aguiló Tarongí), “No” (Amparo Carpi Melià), “La meua àvia va nàixer al 1903 i els meus records d’ella són retalls d’una vida feta d’obligacions i lluita per sobreviure… De la terra, poc; de poder menjar, molt” (Vicent Peris), “La Terra, com a forma de sobreviure. La Terra era tot, per ma mare. De lo que feien, menjaven i podien fer intercanvi d’altres coses. Moltes vegades, deia que ‘Amb un trosset de terra, mai et moriries de fam…’“ (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Cultura mallorquina”, ens escrigueren “A mi, m’educaren la padrina paterna i la mare, que vivien plegades” (Paquita Pinya Aguiló), “Sa meva padrina em fa ensenyar a matar i netejar gallines i conills” (Israel Villalobos).

En el meu mur, el 23 de desembre del 2021, ens plasmaren “Ma abuela seria un premi gros d’ecologia avui en dia: escurava amb terreta, utilitzava la cendra per a blanquejar, cremava els desperdicis[1], coneixia les herbes que curaven el refredat, la inflamació… Sabia quan es plantava, les llunes… Tantes coses…” (Isabel Ribes), “Tota la vida estaré agraïda a la meva àvia. Era una dona de la terra, quasi diria jo que xamànica. Molt sàvia: la gent del poble acudia a ella per a demanar-li consell. També tenia moltíssim coneixement de les herbes remeieres. Deia que no hi havia herba dolenta, sinó herba mal aplicada. Sabia moltíssimes tradicions de la terra i coneixia com ningú els fenòmens meteorològics” (Glòria Reverter), “La meva àvia materna va morir quan jo tenia tres anyets. En aquells moments, dormia a l’habitació dels avis, en un llitet al costat d’ella i, durant la nit, em donava la mà.

Vaig estar uns dies anguniosa i no volia anar a dormir amb ningú més. Esperava que tornés l’àvia Tecla. La mare (pubilla) era molt mandona, tenia persones que l’ajudaven i que es cuidaven de nosaltres, però ella portava tota la casa, que era molt gran.

Al camp, no hi anava: només a passejar amb nosaltres. Tocava el piano i sabia cantar molt bé i volia que nosaltres (dos nens i dues nenes) també cantéssim amb ella, però no ens agradava gens.

Érem una família molt religiosa i això ens va marcar. Es resava el rosari cada dia i, a cada menjada, es beneïa la taula al començar i a l’acabar.

Amb tot, vam ser feliços perquè els pares, avi i tieta, que convivíem tots en una mateixa casa, ens estimàvem molt. Al viure en un poble, vam ser molt lliures de fer el que volíem: jugar, banyar-nos a les basses, pujar pels arbres i fer-nos-hi cases, baixar per timbes lligats amb cordes[2]… Vam passar una infància molt feliç i lliure. Eren temps de postguerra, però, en un poble, era diferent d’una ciutat” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 23 de desembre del 2021 exposàrem el tema i Lluís A. Martorell comentà “En el meu cas, no especialment, encara que tampoc lo contrari, és clar. Senzillament, fins fa uns trenta anys, no hi havia una forta consciència de cuidar la mare naturalesa, perquè el medi ambient tampoc no estava tan amenaçat com hui. El mode de vida era més pròxim amb l’entorn natural, sobretot, als pobles, i, això era suficient, sense més maldecaps. Ningú no es gastava ‘un gallet’ comprant menjar a posta per a gossos o gats, per posar un exemple”.

El 24 de desembre del 2021, com que sabíem que Joan Montpou era un home molt interessat per la natura, per la terra i per la llengua, posàrem l’escrit en el seu mur i em comentà “Bàsicament, ma mare. Té un caràcter més fort que tenia ma àvia”.

En relació amb el tema, adduirem que, en l’article “Joan Perucho, el mèdium” (https://www.nuvol.com/musica/joan-perucho-el-medium-8635), escrit per Ricard Mirabete i publicat en la web “Núvol”, a què accedírem el 25 de desembre del 2021, podem llegir “El sentiment de pertinença a la terra, la felicitat de la llar familiar entre llibres i davant del rostre estimat, tot això és el que dóna sentit a la vida, la vida entesa com ‘El viatge’”. 

Afegirem que aquesta estima a la terra també va unida, com ara, a preferir l’esperit comunitari i obert a punts de vista molt diferents i tot, en lloc de decantar-se per l’individualisme i que, a banda, no és alié a l’ús de les noves tecnologies, per exemple, com a mitjà per a crear més vincles i per a millorar.

Igualment, direm que el comentari de Glòria Reverter és un exemple més en què veiem molt ben reflectit el matriarcalisme: la dona com a portadora de la saviesa, de moltes tradicions, remeiera, coneixedora de la meteorologia, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que trien participar en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Literalment. En el DCVB, figura com a castellanisme. Podríem utilitzar la forma genuïna i no castellana “deixalles”.

[2] El 31 de desembre del 2021, mentres escrivia aquesta frase, me’n recordí d’una que, un dia, mentres mon pare (1942), el seu germà (1948) i jo érem en la planta baixa de cals meus pares (la banda on més vida feia el meu avi patern), el meu oncle digué a mon pare “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”. El fet tingué lloc, quasi segur, entre el 2000 i el 2007.

“El món rural viu més l’estima de la terra”

General, , ,

 

La pregunta vinculada amb el tema del sentiment de pertinença a la terra, i que havíem inclòs en l’entrada anterior, però, ara, des del vincle amb la natura i amb la valoració que se’n feia, sí que podem dir que tingué una participació interessant i considerable i, a banda, amb aportacions que van en línia amb el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”. 

Així, en el grup “Dialectes”, el 23 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva iaia sabia el nom de les constel·lacions i les propietats de les plantes” (Maria Montserrat Morera Perramon), “No” (Estela Monne), “Crec que ets una mica il·lús i molt jove. La meva mare, als començaments del SEGLE XX[1], tenia altres projectes de vida. El viure dia a dia, pujar els fills, viure una guerra i suportar i lluitar el feixisme, era el seu projecte de vida” (Carles Casanovas Palop), a qui, immediatament i sense embuts, li escriguí “Partesc (1971) de vivències de ma mare (1943), meues, d’haver raonat amb persones grans en la meua joventut i, a més, per exemple, d’un llibret de més de seixanta-cinc pàgines escrit per un home que visqué en el desert d’Atacama i que coneix molt la cultura colla, matriarcal. I d’una entrevista a ma mare (que encara viu) de més de tres quarts d’hora”, i, aleshores, Carles Casanovas m’afegí “Tu ets d’una generació posterior. La meva mare va néixer el 1906 i va ser mestra i llevadora. Llavors, cap a l’any 1940, del meu record, només ens preocupàvem de saber com i quant menjaríem l’endemà. No hi havia, conscientment, una consciència ecològica”; “Em va criar la iaia paterna i d’ella vaig aprendre les propietats de les herbes i arbres. A cuinar les receptes tradicionals. Les nostres cançons i costums. Va néixer el 1909” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 23 de desembre del 2021, ens escrigueren “Sí. I tant! Perquè la terra ens donava tot el que necessitàvem. Vivint a pagès, el menjar era el que es recollia de la terra, i els medicaments eren les herbes remeieres, que n’era una experta. Va morir a 80 anys i només havia posat els peus en un hospital (i cap al final dels dies), per una visita de control obligada” (Rosa Rovira), “Jo soc del 1946 i em va pujar la meva mare, però també estava molt bé amb les iaies, perquè la mare treballava” (Rosa Cortina Mercader).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, uns dies després d’haver fet la pregunta, Nicolau Moncunill Cirac plasmà “No sabien què era la Mare Terra, com ara, molt”.

El 23 de desembre del 2021, després d’haver vist un comentari que no inclourem ací, entre altres coses, perquè apleguí a pensar que pogués ser fals (ja que incloïa generalitzacions i  ben poca informació a partir de vivències de dones nascudes abans de 1920), demaní a un amic molt coneixedor de la cultura colla “¿hi havia tendència, entre la gent més en línia amb les ciutats, a ser ruda i, en canvi, entre les vinculades amb els colles, a ser més suaus en el parlar? Gràcies”  i em comentà que “El colla parla cantaire i això pot fer paréixer que, en la ciutat, es parle de forma més ruda” i, després d’afegir-li el comentari llegit en Facebook, em respongué “Ja. Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”.

En eixe sentit, recorde que, una vegada que me n’aní a la ciutat de València a visitar Pere Riutort (ja després del 2000, quan ell hi vivia), li regalí un paperet amb unes frases d’un relat tradicional quitxé, “L’origen dels primers éssers”, que diu així: “No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? ¿No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?”. Me’l sé de memòria des de fa anys i em sent identificat amb aquestes frases, a què la meua resposta és afirmativa. L’acceptà amb interés i amb simpatia i, així, reflectia no solament el seu vincle amb la terra, sinó el seu interés per la conservació de la natura, per la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que ho fan en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el comentari, literalment, “SEGLE X”.

El vincle cap a la terra (i cap a la natura) com a Mare

General, ,

 

En l’explanació de Pere Riutort, hi ha l’apartat “He vivido durante diecisiete años en el Santuario de Lluc” (p. 152), en què podem llegir “He vivido durante diecisiete años en el corazón de Mallorca, en las montañas de Lluc, donde se venera  la imagen de la Virgen, tan querida por todos los mallorquines. (…) Se calcula sobre las seiscientas mil personas que se acercan anualmente al Santuario, entre mallorquines y visitantes foráneos. La Serra de Tramuntana, los grandes picos de más de mil metros, se denominan popularmente: “Ses muntanyes de Lluc”.

(…) Este título de Lluc, Lucus en latín ‘Beata Maria Virgo de Luco’, como consta en los documentos latinos, que desde el siglo XIII se conservan en el archivo del Santuario y en otras fuentes, tiene el significado de ‘Bosque Sagrado’. Verdaderamente es así, porque las grandes montañas, los grandes picos de la sierra de Tramuntana, que rodean al Santuario, están recubiertos de inmensos e imponentes bosques.

Aquellos bellos parajes han sido santificados por el peregrinaje continuo de todas las generaciones de nuestros antepasados, posiblemente desde antes de la misma Reconquista; pero indudablemente desde los tiempos del Rei En Jaume con los nuevos pobladores después de la Reconquista, quienes en su imaginación unían aquellos picos con los de Montserrat, que habían dejado en Catalunya, como consta documentalmente. Aquellos grandes valles y picos con sus olivos, encinas y pinos… han impactado siempre mi recuerdo y hasta mi imaginación, que se ha unido a la psicología más profunda de mi persona” (p. 152).

Al moment, parla de com, durant un viatge que feu a lo que formà part de la Grècia clàssica, trobà semblances entre aquella cultura i la cultura balear que ell “mamava”. Així, comenta que, “En la visita que hice al santuario de la Grecia clásica de Delfos, con los compañeros de curso, al final de mis estudios de Filología (*) Clásica, no pude menos de recordar a Lluc.

Ante aquellos bellos paisajes del mundo clásico, (…) vi la unión de la manera de religiosidad de nuestros antepasados grecolatinos y la nuestra, religiosidad que en términos teológico-pastorales del Cristianismo, denominamos ‘Via pulchritudinis’, que se refiere a la belleza del entorno, unida a la obra cultural humana, que suelen albergar estos lugares, que nos conducen, de manera inexplicable y muy profunda, a nuestra fe en las realidades sobrenaturales y a las identitarias como Pueblo” (p. 152).

En el paràgraf següent (p. 152), fa esment als capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament, de la Bíblia), un apartat de la Bíblia que s’ha pogut comprovar que no ha estat manipulat (per exemple, quan a autoria, ni tergiversat i que, a més, s’escrigué en el segle I i en què està molt reflectit el matriarcalisme que acompanya el cristianisme). Parlem, com hem dit, d’uns texts no retocats i d’autoria certa, atenent al llibre de Pepe Rodríguez sobre mentires fonamentals de l’Església catòlica.

Tot seguit, comenta que “Nuestros antepasados paganos pasaron a ser cristianos sin renunciar, por ejemplo, a las imágenes, a las leyes de lo que era puro o impuro en la comida, etc. La existencia de los Santuarios cristianos y hasta ciertas formas de veneración y prácticas, nos recuerdan los Santuarios paganos de nuestros antepasados cristianizados” (p. 153). I, entre aquests detalls d’adaptació, estan els dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, una part més del matriarcalisme mediterrani i, a banda, vinculat…, com ara, amb la cultura grega de què parla Pere Riutort, com poguí comentar-li després de proposar-me ell, en la tardor del 2017, que jo estudiàs els capítols 10 i 11.

En línia amb aquest detall, el sentiment de pertinença a la terra, de relació amb la natura així com el fill ho fa amb la mare, direm que, el 23 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Vos educaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, a viure en sintonia i en comunió amb la terra? ¿I amb la Mare Terra? Gràcies”. Però, primerament, diré que, l’endemà, 24 de desembre del 2021, de matí, trobí que Bartomeu Mestre havia posat en el seu mur una foto “des del Muntant dels Establiments mirant cap Enderrocat i la Seu” adreçada “A totes les persones de bona voluntat”, amb un fons amb molta natura i que, de vesprada, a banda de passar-lo al meu mur, acompanyí escrivint “En la tardor del 2013, parlant per telèfon amb Pere Riutort, li diguí:

-Mira, Pere: jo no soc creient, però quan, en plena muntanya, veig tot lo que hi ha i veig que soc poc enmig de tot lo que veig…

-¡Això és Déu![1]

No sé vosaltres, però, a mi, des de xiquet, m’ha agradat el contacte amb la natura i em meravella tot lo que hi ha en ella, especialment, per la seua bellesa, com ara, en aquesta foto”.

En resposta a la pregunta sobre l’educació cap a la natura com a Mare a tractar bé i a qui donar gràcies (com es fa en les cultures matriarcals), arreplegàrem comentaris molt interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Aquesta entrada també ha estat acompanyada d’intents de manipulació en el telèfon mòbil, immediatament després d’alçar-la el 29 de desembre del 2021.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A continuació, una foto de les pregàries dels dimecres que figuren en el “Llibre del Poble de Déu”, i que, com diguí a Pere Riutort fa poc, són les que més m’agraden. I, com que hui és dimecres, he triat afegir-les en aquesta entrada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Recorde aquestes paraules seues. Mentres escrivia eixes paraules en el meu mur, apleguí a plorar lleugerament.

(*) En l’original, “Filologías”.

Àvies i mares que transmetien la llengua del Poble, la materna

General, , , , ,

 

Continuant amb els comentaris plasmats en el grup de la Vall d’Albaida, ens comentaren “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats: el valencià (català).

Per a mi, la llengua que parlaven ma mare i la meua àvia era la LLENGUA, amb majúscules. La resta, com diuen els castellans, ens ha vingut per ‘añadidura’” (Federico Mahiques), “A ma casa, en el poble, sempre s’ha parlat valencià. El castellà, a la ràdio o en el diari ‘La Hoja del Lunes’. Després, en la TV” (Paco Moscardo Gomar), “A Ontinyent, com a tots els pobles valencianoparlants, era comú, era la normalitat a casa, al carrer, al comerç, per tot arreu. El castellà arribava pels mitjans, per les ones i a l’escola, clar” (Ximo Segura Biosca), “Ens sentíem molt bé, no sabia ni que n’hi havia altra, fins l’escola, clar. Ahí començaven les ‘espardenyades’[1] fins que entra la TV a casa” (Pepa López Polo).

En línia amb aquestes paraules, el 20 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), després d’haver llegit ell l’escrit “Capellans valencians pro justícia social es boten la normativa lingüística del Vaticà” (https://malandia.cat/2021/12/capellans-valencians-desquerres-es-boten-la-normativa-linguistica-del-vatica), em respongué, en un missatge, que “Ja et vaig explicar (…) que, ara farà seixanta-dos anys, en un viatge de noces, vam visitar una  família d’Albalat. I es van quedar esbalaïts quan van sentir a la meva esposa i a mi cantar les cançons de missa i el Parenostre, les salves i el Credo en català”. Aleshores, li comentí que, “A mi, des de xiquet, m’impactava que, en casa, es pregàs en castellà com també en les misses. Jo no sé el ‘Salve’, ni he sentit mai el Rosari, ni moltíssimes oracions, en català. Mai.

Però Pere Riutort, qui sap si per intuïció i per voler alfabetitzar-me en lo religiós, m’envià un sobre amb una foto que ho compté. Li estaré sempre agraït”. Al moment, li envií les fotos d’aquest detall de Pere Riutort, i ell m’afegí “No les he sabut d’altra manera que en català, Lluís. Gràcies per la tramesa, Lluís: m’ha fet il·lusió. Quina pena que fa que no sapiguem resar al nostre Déu en el nostre idioma. Ens caldrien molts Riutort als Països Catalans”.

Igualment, el 21 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, en el meu mur, em feu un comentari prou en línia amb aquest, que diu “Ahir, (…) vaig recordar el que havia comentat amb tu i em va venir a la memòria que, quan anàvem a ‘Doctrina’, entràvem a l’església cantant ‘Anem, anem a doctrina, / que el Bon Jesús / crida als infants, / els àngels són a la porta / per a donar-nos les mans. / Jesús, Maria ens esperen / sentats en cadira d’or, / totes les coses ens diuen, / les volem saber d’acord’ i tornàvem a començar l’’Anem, anem, fins a donar-nos les mans’, mentre entràvem a poc a poc cantant la cançó. Ho dic per refermar que sempre, llevant d’algunes prèdiques per monjos forasters, vam resar, i resem, en català”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Tot seguit, les dues fotos del detall que m’envià Pere Riutort en març del 2019 i de què jo parlava a Ricard Jové Hortoneda. En la banda inferior de la foto en què figuren les oracions, es pot llegir “Retaule de culte i símbol històric i actual de la Generalitat Valenciana:

La Mare de Déu del Regne, Sant Jordi i l’Àngel Custodi del Regne”.

 

                       

                        SALVE REGINA

Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia:

   vida, dolcesa i esperança nostra, Deú vos salve.

   A vós cridem els desterrats fills d’Eva;  

   a vós sospirem,

   gemint i plorant en aquesta vall de llagrimes.

   Ara, doncs, advocada nostra,

   gireu envers nosatres

   aquests ulls vostres tan misericordiosos.

   I, després d’aquest exili,

   mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre.

   Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Maria.

 

                       

                        SUB TUUM PRAESIDIUM

Davall vostre mantell ens emparem,

      Santa Mare de Déu:

      escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

      i aparteu-nos sempre dels perills,

      Verge, gloriosa i beneida.

 

 

                         REGINA CAELI

Reina del cel, alegreu-vos, al·leluia:

perquè aquell que meresquéreu portar, al·leluia,

ha ressuscitat tal com digue, al·leluia.

Pregueu Déu per nosaltres, al·leluia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En moltes poblacions valencianes, per exemple, paraula en llengua catalana que es diu durant una conversa en castellà, per desconeixement del castellà, o bé dita entre les classes puixants que es passaven al castellà perquè ho consideraven més fi.

Àvies i dones que parlaven la llengua que havien mamat

General, ,

 

Més comentaris, en el grup “Dialectes“, foren “El pare i tota la seva família eren catalans d’arrel. La mare, de Múrcia. A casa, es parlava català i, fins els quatre o cinc anys, no vaig aprendre alguna paraula en castellà.

He de puntualitzar que la mare treballava i qui em va criar era la iaia paterna. Ara, tot i ser i sentir-me catalana, m’expresso igual de bé en els dos idiomes, ja que, per edat, em va tocar tooota l’escola en castellà. A casa, el matriarcalisme es va saltar una generació: de l’àvia va passar als nets: l’idioma, les cançons, les costums,…” (Neus Soler Rodríguez), “Per mi, semblava molt natural que la iaia i la gent gran, en general, parlessin català…” (Monique Peytavi), a qui contestí “I a mi. L’altra llengua és la de l’administració de l’Estat, però no la del Poble, ni la de la terra”; “El meu pare era de Jaén, però es va integrar de seguida i, a casa, sempre hem parlat català. La meva àvia materna era de soca-rel: mai no li vaig sentir una paraula castellana” (Magi López Prats), “La meva àvia sempre ens parlava en català, com tota la família” (Antònia Cabot), “No tenia cap inconvenient, era la llengua de casa, familiar. La padrina va néixer l’any 1905” (Margalida Rubi Tomas).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 18 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Molt bo. Era també la nostra llengua, no podíem pensar ni plantejar-se altra. Era lo que teníem. Ens estudiàvem en castellà aprés, però els nostres pares no sabien parlar-lo: el coneixien, el sentien per la ràdio i, després, per la televisió” (Carmen Pastor Sisternes), “Ara ho valore molt més. Aleshores, ho trobava normal perquè és el que he mamat. Recorde dir-li, a ma uela, ‘Uela, això no es diu així!!!’ com, per exemple, ‘Ontinyen’, ‘cambra’ i moltes paraules que la pobra deia bé: era jo la que ho deia malament degut al castellanisme que ens ho mesclava tot.

M’agrada la meua llengua, m’agrada el valencià ben escrit. Jo faig el que puc, ja que no l’he estudiat mai: ni a l’escola, ni a l’institut, però bé[1]… poc a poc, almenys, ho intente” (Encarna Tormo), “Em sentia feliç” (Dolo Soler Esplugues), “Sí, a casa, parlàvem valencià i, la veritat que, a l’escola, es parlava el castellà i, a mi, personalment, sempre m’ha agradat parlar la meua llengua, encara que no sé escriure-la: faltes, en faig un carro, però m’agrada moltíssim” (Carmen Soler), “Sí. En ma casa, també es parla el valencià. En l’escola, donàvem castellà, però, en el recreo o, entre nosaltres, no parlàvem castellà: ens parlàvem en valencià.

Jo, al costat de ma casa, tenia uns tios de mon pare i no parlaven com nosaltres: era el valencià més clàssic o antic (…). Però, això sí: parlants i molt orgullosos amb faltes d’ortografia i tot. Falta dir que som tan orgullosos del nostre valencià que, sense estudiar-lo, ni res, ahí anem. Tampoc ens costa vore al que parla en castellà i, per respecte, contestar-li  [en castellà] per a que ens entenga” (Maria Rosa Molina Blasco), “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats” (Federico Mahiques).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “bueno”.

Explanació de Pere Riutort Mestre enviada en novembre del 2019, altres escrits i detalls

General, , ,

A continuació, vos oferim dues fotos junt amb una versió de l’explanació de 160 pàgines i sense subratllats ni anotacions, a diferència de la que m’envià Pere Riutort en novembre del 2019 i que em fou molt útil per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, igualment, ho és per al del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

El fet és que un dia li diguí que estava molt interessant l’explanació. Pere em comentà que la versió que tenia era molt més extensa que lo que m’havia enviat a principis del 2019 i que, com que necessitava ajuda econòmica, caldria pagar-la i que me l’enviaria junt amb el “Llibre del Poble de Déu” i les actes de la junta que preparà el missal (que en quedaven pocs exemplars i que em demanava que no ho digués a ningú), accessibles en aquesta web de novembre del 2021 ençà.

Quant al missal, em demanà si jo el volia d’una edició especial que es feu en el seu moment i li responguí que lo que ell volgués i, al moment, l’acceptí.

Respecte al preu del conjunt, li diguí que la quantitat que ell volgués. Cal dir que u intueix que no serà injusta. I, cavallers, per si algú té enveja del fet que jo, ara, tinga una explanació de 206 pàgines, direm el preu de l’enviament (en un paquet que encara conserve i amb el segell indicant novembre del 2019): 500 euros. Així, com llegiu: 500€.

Afegiré que, malgrat que, primerament, em semblà una quantitat alta, com que, de nit, somií quan, en la primavera del 2016, ma mare acceptà acollir-me uns mesos en sa casa, i una bossa de llibres que ell m’havia regalat en el 2004 (“Ací tens 25000 pessetes”), la quantitat de dies que m’acollí en sa casa de la ciutat de València, quan ho feu en la de Tàrbena (en desembre de 1996), les nombroses converses telefòniques amb  informació, etc., deixí estar lo que havia pensat la vespra en relació amb el pagament. 

I, com que li havia dit que li’l faria el dia més immediat respecte al dia en què parlí amb ell, això explica l’adjectiu “diligent”, que figura en una d’aquestes fotos.

Agraesc a les persones que han col·laborat i a l’amic Antonio Samper (a qui he enviat les fotos que veureu ací).

Bon Nadal i continuem escrivint la història, en la llengua materna, la del Poble, no en la llengua estrangera imposada per llei del decret de Nova Planta de 1707 ençà i dels posteriors decrets de Nova Planta i més i vinculada amb a una cultura patriarcal: el castellà.

Com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant” (p. 4). En aquest sentit, adduirem que, en setembre del 2021 i, sense indicació sobre si s’havia demanat permís a Pere Riutort, hom va publicar-ne en Viquipèdia una caricatura, un reflex més de la resposta d’una part de la societat valenciana a l’aportació que Pere Riutort feu al Poble valencià.

Igualment, el 1r d’octubre del 2023, una persona decidí eliminar de Viquipèdia paraules sobre la vida de Pere Riutort, perquè les considerava contingut inadequat:

1) en relació amb els temes de l’explanació  <<(des de biografia, fins a temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360€ per reunió…,)>>

i 2) sobre el seu paper en el tema del matriarcalisme <<La seua col·laboració en un treball d’investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme vinculat amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat” [https://malandia.cat/2021/01/la-cultura-matriarcal-estava-en-la-realitat]>>.

I, ara, sense més preàmbuls, que gaudiu de la lectura d’aquesta versió que, del 28 de desembre del 2021 ençà, hem pogut ampliar mitjançant una segona part acompanyada, igualment, d’articles i de documents que, quasi tots, formen part de la que m’envià en novembre del 2019 i, a més, amb una “Pregària pel Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena”, escrita en la llengua del Poble valencià, en la llengua catalana, popularment, coneguda com “valencià”, i rebuda en un altre enviament.  

Tocant a la que vaig rebre de Pere, vos reportarem mitjançant les successives entrades en què plasmem informació relacionada amb l’estudi sobre el matriarcalisme.

Alaquàs, 18 d’abril del 2024.

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

Explanació de Pere Riutort (segona part Ángela 28 decembre 2021)

 

Nota: La pàgina 159 de la versió que hem afegit es correspon, quasi, a la de la pàgina 160 de la versió que m’envià en novembre del 2019 (posterior a la que veiem ací).

Finalment, dir-vos que hi ha algunes pàgines en blanc que no formaven part de cap versió: pp. 38, 40, 42, 44, 46, 48, 50, 52, 54, 56, 58, 60 i 62.

Agraïm la simpatia i la sinceritat que han mostrat moltes persones cap a la contribució de Pere Riutort a les Illes Balears i al País Valencià com també a Catalunya (per mitjà de la seua  participació en obres de música religiosa en llengua catalana).

 

 

 

Persones que fan perdurable la llengua materna dels seus ancestres

General, ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de desembre del 2021, Fermí Banus Teulé em comentà “Sense dubte, català. A més, la família de la meva mare era de Lleida i tenien un català diferent. Jo miro de recordar i utilitzar el que puc i, per aquí, a Barcelona, encara em passa que hi ha gent que no les havia sentit mai”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens plasmaren “Em sentia molt bé, encara que, a l’escola, tot fos en castellà” (Maria Montserrat Morera Perramon), “M’agradava molt parlar amb la iaia… Hi ha un vocabulari que només feia servir ella. Com diu Víctor Català / Caterina Albert: ‘Quan mor una persona gran, moren un munt de paraules amb ella’.

A mi, moltes vegades, em ve alguna d’aquestes paraules o expressions i la recupero amb molta alegria, com un regal…

Abans-d’ahir, em va venir ‘ça com lla’, que vol dir ‘de totes maneres’:

‘-Ça com lla, ho faràs igualment!’

‘-Si hi has d’anar, ça com lla, abriga’t bé’” (Roser Rojas Simats), a qui contestí “Jo sempre estava obert a aprendre alguna paraula, o bé una expressió… la meua àvia materna (nascuda en 1910) deia ‘No m’hi veig’, de les poquíssimes vegades que he oït el pronom ‘hi’ en boca de valencians que no l’han aprés de llibre” i a qui Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “A mi, em passa el mateix. Quan escric, sempre miro de posar alguna expressió de la iaia”; “Jo tinc setanta-cinc anys i, la meva àvia, no en sabia, de parlar castellà. Era filla de Granollers de Rocacorba[1]. Ella va respectar sempre a tots els que parlaven castellà. Em sap greu no guardar paraules que sols ella deia com ‘apolit’, ‘ves amb compte’” (Elena Juscafresca Juera), “Ni m’ho plantejava. Mai vaig pensar que fos alguna cosa extraordinària” (Maria Pladesala Terricabras)[2], “No sentia res en especial.

Simplement, és la llengua que feia servir tota la família” (Antònia Calvet), a qui, Josep Vidal li afig “Tot el poble menys algun foraster que, si no era funcionari, s’adaptava en un tres i no res”; “Com que tota la família, de Barcelona, parlàvem català, per a mi, era el més normal” (Rosa Garcia Clotet), “No he mamat altra llengua que la catalana, fins que no vaig anar a l’escola. I no l’he oblidat mai, ni l’oblidaré mai. La meva lluita i la meva il·lusió és fer-la perdurable per sempre més, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Com podrà intuir més d’un lector, hi ha un vincle clar entre l’actitud cap a la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i la simpatia cap al matriarcalisme. La situació d’una llengua no és pura casualitat, ja que sempre hi ha normatives i fets històrics que hi tenen una relació directa i que, moltíssimes vegades, no apareixen en la història que es difon en les escoles, ni en els instituts o a nivell universitari ni, àdhuc, en documents administratius, com ara, de cultura, de turisme com tampoc en museus etnològics, o bé en exposicions sobre antropologia. Per això, és important plasmar la realitat i posar la veritat pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, dir-vos que hui mateix he pogut accedir a un document que ha posat Lluís Brines en el seu blog (i que m’ha enviat) en relació amb l’explanació de Pere Riutort, encara que aquesta versió és de quan només comptava amb cent seixanta pàgines (possiblement, del 2015) a diferència de la que l’històric mestre m’envià en el 2019 per correu ordinari i que en compté dues-centes sis. 

 

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

 

Notes: 

[1] Poble que forma part de Sant Martí de Llémena, una població catalana de la comarca del Gironès.

[2] En resposta a una pregunta que em feu, sobre “si la llengua de l’àvia fos diferent a la que es parlava a l’entorn”, li comentí “No, Maria. Jo, des de xiquet, he tingut molt d’interés pel tema de la llengua. I, en el barri, la gran majoria érem catalanoparlants, però en l’escola i en les esglésies (visc en el País Valencià), les classes i les misses es feien en castellà.

En casa, pregàvem el Parenostre i més en castellà.

¿Com ho expliques a un nen encuriosit per les cultures i per la llengua materna i per la germanor entre persones i entre Pobles?

Que hi ha una altra llengua que ni era la dels dirigents polítics ni la de l’Església valenciana: el castellà.

Nasquí en 1971”.

 

“Elles parlaven d’una forma natural, sense embuts” (Àngels Rosell Nadal)

General,

 

El 18 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, férem una pregunta en línia amb el tema de la llengua materna, però, en aquest cas, demanant “¿Com vos sentíeu, quan les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, parlaven en la seua llengua materna? ¿Què representava, per a vosaltres, la llengua catalana[1]? Gràcies”.

En el meu mur, el mateix dia, Lidia Bisellach em comentà que, quan la seua àvia catalana li parlava en català, ella “Ho trobava normal, perquè, a casa, amb l’àvia de Còrdova i l’avi de Múrcia, sempre vàrem parlar en català! Ella era un català de Girona. M’encantava, unes expressions molt d’ella.

S’havia criat a pagès. Com deia ella, ‘Jo sóc de pagès’’.

Era una dona culta amb lletra, impressionant quan escrivia cartes. Crec que l’àvia de Girona na sabia parlar gaire en castellà però sí escriure”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 18 de desembre del 2021, Angels Rosell Nadal ens escrigué “Doncs, crèiem que elles parlaven d’una forma natural, espontànies, sense embuts. Recordo que la meva àvia, que havia passat la república, era molt més lliberal que la meva mare, doncs, si jo tenia que preguntar algo del tema que fos, sempre li preguntava a ella. La meva mare, moltes coses eren tabú, sobretot, les sexuals; en canvi, la meva àvia era molt avançada en aquest tema.

Era molt valenta. Per la guerra civil, el seu fill no va voler anar a la guerra i es va amagar a casa. Quan hi havia perill, es tancava dintre un armari amb doble fons, al pis de dalt de la casa. Tenia una corda penjant una campaneta i, quan varen vindre els militars rojos a buscar-lo (perquè algú del poble ho sabia i ho havia donat), la campaneta va sonar, es va amagar i la meva àvia va distreure als militars mentres ho regiren. Però no el van trobar. Si l’haguessin trobat, l’haguessin matat: a ella i els seus fills, ja que el marit s’havia mort”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “Em sentia bé…, còmoda, com a casa. Vull dir, el català era la llengua dels meus avis paterns, el seu mitjà d’expressió natural i espontani. A més, el xerraven millor que els de ciutat, sense tants castellanismes i tenien un vocabulari molt ric, amb paraules i expressions que es van perdent (‘sollar’, ‘aidar’, ‘torcaboques’…, noms de coses, d’eines, plantes, etc.)” (Julia Pons), a qui comentí “Jo, en setembre del 2013, que ja portava més de quatre anys aprenent anglés, em comprí dos vocabularis català-anglés amb moltes entrades (d’un nivell ja mitjà/avançat) i, un poc després, comentí als meus pares que, des de feia poc (arran d’eixa compra), les paraules m’eixien amb major facilitat i que em sentia millor.

Tots dos em digueren que això era normal, perquè ho feia en la meua llengua materna” i, a banda, Sebastià Vallbona li afig “Julia Pons. La meva padrina va néixer el 1920 i, el meu padrí, el 1911. (…) Sempre em varen parlar en el català de Mallorca.

Que com em sentia quan em parlaven en la seva / meva llengua? No sentia res fora de lo normal. M’hagués sentit malament o estranyat si m’haguessin parlat en castellà o anglès o xinès… però que em parlessin en mallorquí, no em produïa cap sentiment, ni agradable, ni desagradable. Vaja! Era lo més normal del món, com fer matances a la tardor o que el magraner fes magranes en temps de matances” (Sebastià Vallbona). En resposta al comentari de Sebastià Vallbona, Julia Pons li escriu “Sebastià Vallbona. Això mateix volia expressar jo, quan dic que era el seu mitjà d’expressió natural i espontani!”, “A mi, sa meva mare em xerrava sempre es mallorquí i, as meu torn, he fet igual mateix[2] que sempre. Hem viscut a París, sempre hem xerrat es mallorquí i ens feia que es al·lots podien dialogar amb ses padrines” (Francoise Ramon), “Jo sempre les vaig sentir parlar en mallorquí. Era, és, la llengua de casa. Xerraven, ratllaven, conversaven, parlaven, remugaven,… un mot per a cada situació relacional, en bon mallorquí, per descriure l’acte de comunicar-se” (Joana Xamena).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “A casa meua, tots han parlat sempre català, tant homes com dones” (Marina Margalef Valldeperez), qui, quan li contí una anècdota sobre com es sentia ma mare quan, vivint uns mesos en Madrid, sentia notícies sobre les terres valencianes, m’escrigué  “Suposo que, quan ets fora de casa, qualsevol cosa que t’hi recorda, t’emociona: els olors, els colors i també la llengua.

(…) La meva família sempre ha viscut, des de temps immemorials, a les Terres de l’Ebre i no van haver de viure aquesta experiència. Per això no comprenia la pregunta. Gràcies per l’aclariment!!”; “Em sentia bé i natural. Per mi, és natural parlar la llengua materna o paterna de cadascú, però nosaltres sempre hem sigut de parla catalana” (Teresa Falcó Graupera),  a qui responguí “En la meua família, els familiars més directes, tots catalanoparlants des de fa generacions: els avis dels meus pares, els meus avis, els meus oncles, les meues ties, els meus germans i els meus cosins germans”.  

Podríem dir que parlaven de manera natural, sense embuts i que es sentien còmodes perquè vivien en les terres catalanoparlants com també ho havien fet els seus avantpassats.

Igualment, contra lo que, més d’una vegada,  es diu i s’escriu, i molt ben plasmat en algunes rondalles i en moltes cançons tradicionals en llengua catalana (de fa més de cinquanta anys o molt més), en la cultura matriarcal hi ha una visió molt oberta de la sexualitat. I així és la realitat. La veritat, novament, pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En alguns grups, preferírem emprar la forma “llengua materna”, amb intenció de poder facilitar una major participació que ens permetés arreplegar més informació.

[2] “Igual mateix”  vol dir “de la mateixa manera que”.

Persones que transmeten el vincle amb la terra

General, , , ,

 

En línia amb el tema sobre l’estima per la terra, en l’entrevista “Rafel Nadal: ‘Mentre els meus néts em recordin, continuaré viu’” (https://www.vilaweb.cat/noticies/rafel-nadal-mentre-els-meus-nets-em-recordin-continuare-viu), publicada en el diari digital “VilaWeb”, Rafel Nadal i Farreras (nascut en 1954), escriptor i periodista, comenta (en relació amb sa mare, encara viva) que “Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres -com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare- i amb la meva infantesa. (…) Mentre algú ens recordi, continuarem vius.

(…) -Parleu del ‘poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes’.

-Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil (…) poderosíssim. (…) Seient allà [1] revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part del lligam”. A més, addueix que “Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva”.

Igualment, veiem que la mare de Rafel Nadal i Farreras, de la mateixa manera que els valencians del segle XVIII[2] de què parla Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre “La llengua dels valencians”, publicat per Editorial Tres i Quatre en el 2009, o, com podem veure en el llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (en relació amb la cultura colla, matriarcal), era molt religiosa i, al mateix temps, molt oberta, com ho plasma l’escriptor: “Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

(…) Em vaig adonar que no podia jutjar-los[3] segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva”. A banda, afig que, “La meva mare era una dona molt avançada, (…) i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de  tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí”.

Uns altres detalls que relaciona amb sa mare, com a part del llegat actitudinal o de costums que Rafel Nadal ha absorbit d’ella, són “La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts”.

A més, unes línies que m’han semblat molt interessants i vinculades amb el tema de l’estima per la terra, són les que Rafel Nadal trau respecte a la trobada amb la família i que podríem relacionar amb copsar el matriarcalisme que hi havia en el col·lectiu: “El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat a tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat”.

En aquest sentit, volem indicar que veiem una relació molt directa entre aquestes paraules i comentaris que plasma Pere Riutort en la seua explanació, en parlar sobre el seu vincle amb la natura (intens i des de ben xiquet), el de festes religioses cristianes d’origen pagà com també m’ho feia en algunes converses amb ell i que et fan pensar en un cristianisme obert i reflectit en la persona i en les seues obres (no solament escrites) i en la seua actitud en les relacions amb els altres i amb la vida (pp. 152 i 153).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que, durant aquests dies, m’escriuen en relació amb el tema del vincle amb la terra, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

 

 

 

 

Notes: [1] Tot seguit, fa al·lusió a uns fets de que li parlà Juan José López Burniol.

[2] El segle en què es dictaren els decrets de Nova Planta, de Felip V, de la dinastia dels Borbons: “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[3] Es refereix als seus pares, perquè, per exemple, s’havien mostrat lliberals (“És el mèrit de la llibertat”, de què parla).

Àvies i mares vinculades amb la terra i que ho transmeten

General, ,

 

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren“La meva mare només parlava català, ben poc l’havia sentit parlar en castellà. El meu pare, també. Però la meua mare va agafar una època que al cole els hi ensenyaven” (M Lluïsa Tudela Riera),”Contat per ma àvia a mi:

‘La nostra veïna Pilareta, que va morir al 1934, molt jove, es va traure un xiquet de l’inclusa[4] (casa bressol San Miguel, de València). El xiquet va vindre a Benigànim sent ja boniquet. Batejat amb el nom de Leandro. Era naixcut a Burgos. El pare adoptiu el presentà a l’ajuntament amb el nom de Miguel i li donà els dos cognoms de la família.

El gran problema ve quan el xiquet veu que estaven torrant cansalada a la brasa de la llar. I el xiquet diu ‘¡Tocino!’. I ningú l’entenia. Ja tens a la Pilareta corrent a ma casa, a preguntar què volia dir això de ‘tocino’. La mateixa passadeta amb ‘morcilla’, ‘cerillas’…

Diré que la meua besàvia (1888-1977) era neboda-neta de Mossén Isidor Benavent Pastor i, com que la va apadrinar, li va donar escola i sabia llegir i escriure” (Jose V. Sanchis Pastor). “Sa meva padrina mallorquina[5] (…) sempre bravejava que un germà seu sabia escriure en mallorquí (ella només en va aprendre, en castellà, a costura)”  (Carlos Bonet Haebler), “Supose que, amb la ‘vella normalitat’. Als vuit anys, vaig tornar del col·legi, plorant, perquè m’havien marmolat per no entendre el castellà. En nomenar-los un mestre que, compadit, em va tranquil·litzar en valencià, la meua bestia[6] només digué ‘Serà de Lo Rat Penat’” (Juanjo Pastor Trashumant), “Ma uela era una dona amb molta intel·ligència. (…) Ella havia aprés el valencià dels seus pares, tan sols parlat. Els pares eren d’Oliva.

Es sentia molt valenciana, es coneixia moltes cançonetes, em cantava moltes cançons que, després, li les he dit al Sifoner, en diferent versió” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que agraïm la gran quantitat de persones que, en els seus comentaris, plasmen sensibilitat i, a més, bones maneres a l’hora d’escriure sobre persones de les generacions anteriors, especialment, cap a les que vivien en el camp (i que ho fan amb coneixement de causa) i que, a banda, no els redacten com qui es dedica al politiqueig.  

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [4] La inclusa era el local de recepció de xiquets que havien estat abandonats en un lloc on poguessen ser acollits. A banda, se’ls hi criava.

[5] Entre una pregunta que li fiu, en relació amb el seu primer comentari, i la seua resposta, podem dir que la seua padrina mallorquina, quan sentia mallorquí, en una conversa, com indica Carlos Bonet Haebler, “mentre ella ho entengués i es fes entendre, ja li anava bé”.

[6] En l’original, “tia-àvia”.