Hui he tingut ocasió de llegir més d’una plana de les endevinalles que hi ha en aquest document i a què he tingut accés per mitjà d’Elena Gomar Bravo, qui, ahir, me l’envià en un correu electrònic.
Agraesc la generositat d’Elena Gomar.
I, tot seguit, el document, extens i molt interessant.
Endevinalles amb un toc eròtic
Font: Podem accedir al document a través de l’enllaç https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/03/doble-sentit-tria1.pdf.
Cançó popular eròtica catalana
“Dalt d’una muntanya,
de la més alta,
de la més alta,
n’hi havia una gran flor;
dalt de la flor, una minyona,
una minyona;
dalt de la minyona, jo;
dalt de la minyona, jo”.
Nota: [1] El 8 de novembre del 2020 vaig rebre un correu electrònic de Sisco Beltrán, un home de Tivenys (una població de la comarca del Baix Ebre) amb qui tenia relació per Facebook i que m’envià aquesta cançó, encara no recopilada i, a més, nova. El 10 de novembre del 2020 encara no figurava en Internet.
Cançó popular eròtica valenciana
“Si em case ‘en’ una alta,
pareix [1] un gegant:
no tindré prou tela
per fer un ‘devantal’
i, si no li’l fas,
¿què diran de mi?,
per això, no em case
i em quede fadrí.
Si em case ‘en’ una baixeta,
pareix un ‘patet’:
aniré a besar-la
i pegarà un botet,
i, si no la bese,
¿què diran de mi?,
per això, no em case
i em quede fadrí.
Tornada: Unfla, unfla, unfla el baló,
que l’unfle ta tia que té bon bragó [2] (2) [3].
Unfla, unfla, unfla el baló,
que l’unfle ta tia que té bon bragó (2).
Si em case ‘en’ una beata,
per a estar millor:
de matí, a missa;
de nit, al sermó.
La casa, sense agranar,
sense cuidar de mi,
per això, no em case
i em quede fadrí.
Tot aquell que tinga
llàstima i pietat,
que es tanque en un quarto
i que es mate ‘en’ un bac.
I, després de mort,
¿què diran de mi?,
per això, no em case
i em quede fadrí.
Tornada: Unfla, unfla, unfla el baló,
que l’unfle ta tia que té bon bragó (2) [4].
Unfla, unfla, unfla el baló,
que l’unfle ta tia que té bon bragó,
unfla, unfla, unfla el baló,
que l’unfle ta tia que té bon bragó [5].
Notes: Aquesta cançó és coneguda i jo l’havia escoltada, des de xiquet, però amb una lletra molt distinta (i que es pot trobar en Internet) i en una línia prou diferent. En ella, entre altres coses, apareix el nom d’un home, Miquelet Garcia, qui va a un ajuntament a demanar faena i li’n concedeixen la de municipal.
Ací ens trobem amb una dona que, com en moltes cançons populars eròtiques (o bé sobre temes sexuals) en valencià, apareix forta, en aquest cas, amb força de tipus muscular, un exemple més que confirma que la cultura valenciana (la vinculada a la llengua catalana, popularment, coneguda com valencià) és matriarcal.
[1] En el vídeo sona “pareixc”. Tenint present lo que diu en l’estrofa següent, quan parla de la dona, però baixa, deduïm que és “pareix”, com hem triat escriure.
[2] En el DCVB, bragó remet a braó, i, en aquest cas, vol dir “Força muscular”.
[3] Aquests dos versos es repeteixen, però només sona una veu. En canvi, en els dos següents, que també es repeteixen, es fa en grup.
[4] Aquests dos versos es repeteixen, però només sona una veu.
[5] Aquests quatre darrers versos de la tornada es canten en grup.
Font: El 9 de novembre del 2020, en el grup “Pel nostre valencià, el català de tots”, Vicent Montalbán Aroca, en un comentari, adjuntava un vídeo de la cançó “Unfla, unfla el baló… que l’unfle ta tia que té bon bragó” (https://youtu.be/sY1f8hDqN_0). I, l’endemà, després d’escoltar-la en la versió del vídeo, traguí la lletra que hem escrit.
Tot seguit, passarem per Arles (població de la Catalunya Nord) com també per distintes poblacions d’Aragó, com ara, Camporrells, Toril y Masegoso i Tor-la-ribera, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.
En Arles (comarca del Vallespir, en Catalunya Nord), a partir de l’estudi titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’” i a què vaig accedir, per mitjà d’un missatge del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles, podem llegir que “és un dels llocs on la festa del 30 de juliol és celebrada amb més solemnitat. Hi sobresurt una processó amb el reliquiari i el bust dels sants, portats per capellans nadius de la població. El seguici es forma a l’església, a l’altar dels sants, i es dirigeix a l’encontre de l’anomenada Rodella, un rotllo de cera que la parròquia veïna de Montboló ofereix cada any des de 1465. La llargària del rotllo de cera es calcula per cremar durant 365 dies sense apagar-se. La processó de les dues parròquies passa pels carrers de la vila fins a arribar a l’església, on es celebra la missa presidida per un capellà nadiu d’Arles i concelebrada per capellans convidats”. Passant, per un moment, al llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, afegirem que “La processó està formada pels sacerdots, una cobla, el penó de Sant Abdó i Sant Senén i dos grups de joves que, amb la vestimenta tradicional catalana de gala del Vallespir, carreguen una urna i els busts d’argent amb les relíquies dels sants” (p. 126). De nou amb l’estudi cubellenc del 2003, adduirem que “L’any 1998, un d’aquests [capellans convidats] va ser el de Cubelles, mossèn Joaquim Lluís, i també l’Ajuntament de Cubelles estigué convidat als actes oficials d’aquella edició. Acabada la missa, la gent canta els goigs dedicats als sants, amb acompanyament de cobla, i per últim, abans de dinar, és de costum anar a la Santa Tomba a buscar una ampolleta d’aigua miraculosa per portar-la a un malalt o simplement guardar-la a casa com a protecció de mals. A part de l’aspecte religiós, un dels actes més esperats de la Festa Major d’Arles el constitueixen els balls tradicionals del Roselló que es celebren a la plaça del poble” (pp. 4-5), entre els quals hi ha el ball de l’Oferta, un ball de què parla Guillem Alexandre Reus Planells, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, quan diu que “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels dos busts reliquiaris i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista. (…) Quan la processó ha acabat, a la plaça major es ballen sardanes” (pp. 150-151). És a dir, també té lloc el ball de l’Oferta, com en Inca.
També sobre Arles, i tornant a la publicació del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, hi ha que “A més de la seva festa grossa, els arlesencs encara celebren una altra diada en relació als seus patrons. Es tracta de l’anomenada Festa de la vinguda, en la qual es commemora, el 24 d’octubre, l’arribada a Arles de les relíquies de sant Abdon i sant Senén. Cubelles, a través dels seus representants municipals, de la colla de geganters i de molta gent que s’hi va afegir, ha participat en aquesta festa, en dues ocasions, el 1991 i el 1999” (p. 5). Tot i que aquesta informació és del 2003, aquesta germanor entre poblacions, fins i tot, mitjançant celebracions relatives a sants que tenen en comú com a patrons, constitueix una glopada d’aire fresc que obri a flocs d’agermanament i de cooperació entre poblacions amb trets històrics, culturals i lingüístics comuns.
Hi ha un tret sobre la Rodella que, només llegir les línies següents de Manel Carrera, tretes del llibre “Calendari de festes amb aigua”, em recordà el tema dels formentets (tractat per Teo Crespo) i, fins i tot, el canvi de rotllo de pa amb llavoretes (durant la festa dels Sants de la Pedra, en Benlloc) a què fa al·lusió José Miguel García , en el volum primer de la seua obra “Memorias de la Villa de Benlloch”[1]. Manuel Carrera afig que “La Rodella restarà tot l’any dins l’església fins uns dies abans de la festa de l’any següent, quan tornarà a Montboló per ser renovada completament. La cera vella es reparteix entre els habitants del poble, que creuen que té propietats protectores davant les tempestes estiuenques. La Rodella exerceix, dons, de talismà, una espècie d’amulet al qual s’atribueix la virtut sobrenatural de protegir les collites, els boscos i els habitants de les muntanyes”. Aquesta informació sobre la Rodella és diferent a la predominant i, a més, ofereix detalls que no apareixen en moltes fonts, com ara, la renovació de la cera o que la cera es reparteix entre la població d’Arles.
Afegirem unes línies sobre Arles, tretes de l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que fou premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961): “Encara que a 1.760 es secularitzà l’Església [d’Arles] i es convertí en Parròquia i l’Arxiu del Monestir fou dispers, se’n coneixen nombrosos documents conservats per l’erudit francesot Pierre de Marca. Un diploma de Sintillus Abat on la comtes[s]a Ermegarda (994) fa jurament damunt l’altar d’Abdó i Senent; en 1.036, un altre diploma d’en Guillem Comte de Besalú on fa una deixa als Sants Cossos. A més llur festa d’ençà 1.119 era ja molt solemne a la Vall [i] els de Montboló renoven cascun any l’ofrena votiva de la ‘Rodella’ en el mur de la capella des de 1.465” (p. 21). Finalment, en la plana 22 d’aquesta obra presentada a l’Alguer, llegim, textualment, que “Al 24 d’Octubre del 1.959, la Vall d’Arles celebrà amb importants i nombroses festes el mil·lenari de la portada llur [dels Sants de la Pedra] des de Roma”.
Quant al tema de l’aigua de la “Tomba Santa” que raja en el pati del Monestir de Santa Maria, d’Arles, un camp en què a penes hem entrat, Manel Carrera i Escudé, en el seu llibre “Calendari de festes amb aigua”, comenta que “hom creu que aquesta aigua té, pel lloc d’on surt i per la forma com s’obté, grans virtuts. Per això, el dia 30 de juliol la gent s’atansa a la tomba[2]per obtenir-ne una mica a canvi d’unes monedes”, com ja comentàrem en un altre apartat de la recerca[3].
Quant a Aragó, hem trobat documentació, per exemple, referent a Camporrells (la Llitera). Així, hi ha l’entrada “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), en la web de l’Ajuntament de Camporrells, on podem llegir “30 de julio La Festa patrones San Abdón y San Senén; popularmente llamados ‘Sant Nin i Sant Non’ en catalán. El primer día se hace el ‘rescat’. A lomos de una mula vestida con ropas de mudar va un joven que recoge presentes y regalos (tradición recuperada en el año 2004). ‘Ball dels totxets’ -baile de palos de madera (totxets)- en honor a los santos. Recuperados el año 1979 y bailados cada fiesta ininterrumpidamente hasta la actualidad. Tocados originariamente en el siglo XIX y principios del XX por ‘Els Gaiters de Casserres’. Tras su desaparición, han sido interpretadas las melodías por formaciones de banda de la localidad y de otras poblaciones: La Principal de Camporrells (1916-1930), Orquesta Juventud, Orquesta Amanecer… y, a partir de la recuperación el año 1979, por formaciones tan relevantes como la Orquestra Meravella, Orquestra Selvatana, Orquestra Miramar, Orquestra Marina… El año 1981 se editó una cinta con las melodías, con el título ‘Cançons i ball dels totxets’”. Aquesta modalitat de ball de bastons, com hi ha en l’article “Ball dels Totxets a Camporrells” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3915562/20110730/ball-totxets-camporrells.html), publicat en el diari digital “VilaWeb”, es tracta d’una “modalitat de ball de bastons que es preserva a Camporrells i que acompanya la processó de les imatges dels patrons de la festa. La ballada començarà a les onze del matí al Molí de Baix i recorrerà tots els carrers del poble fins a l’església”. En aquest article de “VilaWeb”, escrit en el 2011, també hi ha que “Camporrells és l’única població de la Franja que manté aquesta tradició recuperada als anys 80 del segle XX, molt arrelada, en canvi, a les comarques veïnes de la Noguera i del Pallars.
Per la festa de Sant Nin i Sant Non també es porta a terme ‘el rescat’, una cercavila en què es recapten diners per a sufragar les despeses de la festa major. Antigament, un noi del poble, a cavall d’una mula guarnida, voltava pels carrers de la població demanant ous o diners. Avui el costum encara es manté a títol de record”.
Tornant a la informació de l’ajuntament de Camporrells, llegim que “El último día de la fiesta, por la noche, junto a la orquesta, se celebra la despedida (…).
Diada dels Màrtirs Primer domingo de septiembre subida a la Ermita dels Màrtirs dedicada a San Abdón y San Senén. Se celebra una misa a las 12 h; finalizada con bendición de panes ‘pa caritat’. Después se organizan comidas entre los grupos de amigos”.
En Apiés, una localitat del terme d’Osca (Uesca en aragonés i Huesca en castellà), segons informació facilitada per Mariano Allué (representant de la localitat esmentada), la celebració dels Sants de la Pedra “Era una fiesta devotiva”, malgrat que, arran de la guerra (1936-1939), lo únic que hi havia era una foto dels sants. Tenia lloc dos dies abans de la festa del patró de la ciutat, Sant Feliu l’Africà, motiu pel qual el dia 31 de juliol l’acte rebia el nom de “la fiesta rota”. Contactí amb ell el 5 de novembre del 2018, per telèfon.
Quant a Toril y Masegoso (població aragonesa de la comarca de Sierra de Albarracín), per mitjà del llibre “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), hi ha que els habitants, quan eren adolescents, “[los mozos,] a la menor ocasión se organizaba un baile, como por ejemplo cuando llovía en plena siega” (p. 155) si bé és cert que no assenyala de quina sega, tot i que, en un missatge del 6 de novembre del 2018, aclareix que “Los bailes eran festivos y en los días determinados, no por cuestiones puramente agrícolas”. I, quan passa a l’apartat “FIESTAS PATRONALES” i s’endinsa en Toril, una de les dues parts històriques que ara formen el terme, llegim que “Los patrones de TORIL son San Abdón y San Senén. Su festividad fue siempre el 30 de julio, pero como coincidía con la cosecha, las fiestas se adelantaron un mes durante la II República. Dos días antes las mujeres hacían una hornada[4] de tortas dormidas[5], mantecados, madalenas y pan” (pp. 156-157). Aquesta festa, en paraules tretes del missatge, “está dedicada a los santos Abdón y Senén y al contrario que Masegoso únicamente se festeja a estos santos”.
En Tor-la-ribera[6] (una població de la comarca aragonesa i catalanoparlant de la Baixa Ribagorça), en què la parròquia porta per nom “Parròquia dels Sants Abdó i Senén”, es celebren les seues festes en abril, amb motiu de la Pasqua de Resurrecció i també el 30 de juliol, festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.
Informació treta de l’entrada “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), de la web “Turismo Ribagorza”. A hores d’ara, no s’hi pot accedir per mitjà d’aquest enllaç.
Respecte a Vall-de-roures (població aragonesa de la comarca del Matarranya), per mitjà del llibre “Valderrobres, paso a paso”, de Carmelo López Esteruralas i de Manuel Siurana Roglán (de què parlem en l’apartat dedicat a ermites), hi ha que “Las gentes de Valderrobres acuden hasta la ermita (…).
Por la mañana se celebra la misa en honor de los Santos y, al acabar, se realiza una pequeña procesión alrededor de la ermita, rezándose los gozos de los Santos. Después llega la hora de la comida, que es comunitaria, para los que así lo quieren, cocinándose paellas, fabadas, fideuadas, carne estofada u otras viandas para unos 500 comensales. Alrededor de las cinco de la tarde se organizan carreras entre el rastrojo del mas de Valentí. En ellas los participantes de manera improvisada se agrupan por edad y sexo (…). Tras las carreras, los mayordomos suelen repartir merienda entre los asistentes, a la vez que comienza el baile, con una charanga que ameniza toda la sesión. A partir de aquí, tal como el sol se va poniendo, los asistentes regresan a Valderrobres, entonando aquello ‘de los Santos venimos, no borrachos, pero bien bebidos’[7].
La fiesta cuenta con el patrocinio de 4 mayordomos nombrados en la fiesta del año anterior” (p.181). Aquests “mayordomos”[8] (majordoms) són els que organitzen la festa i, com em comentava Manuel Siurana (de “Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial”), per mitjà d’un missatge del 18 de juny del 2018, “antes dos eran de las masías y dos del pueblo. Se celebra misa, se bendicen los términos, se cantan los gozos, se hacen carreras, se come y se baila”. De nou, ix el tema de la benedicció del terme, el dia de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.
Continuant amb Vall-de-roures (la Matarranya), gràcies, en part, a aquest missatge que m’envià Manuel Siurana, hi ha que “En Valderrobres existe la ermita de San Abdón y San Senén. Fue construida entre los años 1418 y 1420, según datos del Archivo Diocesano de Zaragoza.
Dentro de la ermita hay una lámina moderna (…), realizada después de la Guerra Civil y en la iglesia parroquial se conserva una escultura realizada por encargo hará unos diez años o algo más (…). El día de la fiesta, se lleva a la ermita.
(…) La devoción por estos santos es antigua y hay referencias a ella en diversos momentos de los últimos 600 años. Siempre ha sido corriente celebrar una romería, que ha ido cambiando de fecha”.
Abans de tancar aquest punt, direm que, tot i que ens hem centrat, bàsicament, en les poblacions que sí que són de la històrica Corona Catalanoaragonesa, hi ha poblacions de fora de l’àmbit lingüístic on també se’ls fa festa o on hi ha informació molt interessant, com ara, Calasparra (Múrcia). Tot i això, direm que, en Calasparra, segons podem llegir en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), “des de l’any 1412 es veneraven els dos Sants relacionats amb la protecció de les collites i amb la possible repoblació d’aquestes terres per aragonesos. En els segles XVI, XVII i XVIII es va anar consolidant una festa que durava quatre dies en la que es feien cerimònies religioses, teatres, danses i curses de braus. L’ermita dedicada als Sants era un centre de culte important per la vila” (p.37).
Notes: [1] “El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes –llaboretes-. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Martirs (sic) lo sustituya; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos” (p. 386). És curíós que en Arles es tracte d’un rotllo de cera; que, en Benlloc, ho siga de pa…
[2] La tomba dels Sants de la Pedra.
[3] En traure’n mitjançant un escrit de Xavi Duran Ramírez (en el blog “Combinacions”) i d’un article de Jan Grau.
[4] Fornada, en valencià. Lo que es cou en el forn. Quantitat de pa, terrissa, etc., que es cou d’una vegada en un forn.
[5] Prima, en valencià, segons indicava Fermín Colomer Leche, un membre del grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de novembre del 2018, després d’haver exposat jo una pregunta sobre el terme “tortes dormidas”. En paraules de Pedro Saz Pérez, en un escrit del mateix dia, “Las tortas dormidas es un dulce que se realizaba por costumbre en días señalados pero con una receta muy simple realizadas con aceite, huevo, levadura y harina”.
[6] El nom, en castellà, d’aquesta població aragonesa, és Torre la Ribera
[7] Es tracta d’u dels pocs detalls humorístics que hem trobat relacionats amb la festa dels Sants de la Pedra.
[8] Mentres revisava la recerca, el 7 de desembre del 2019, tinguí la curiositat de cercar, en el DCVB, el terme majordom, per si es corresponia al de majoral (o clavari), i em trobí que, en la definició 2.b) indica “Majoral o prohom d’una confraria (Tortosa)”, fet que s’ajusta a lo que podem dir un altre sinònim de clavari.
El 31 d’octubre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Jose R. Vila Gonzalez afegia una cançó que, l’endemà, després de preguntar el significat de la paraula “sinsal” (en el text original de Jose R. Vila) i de consultar en el DCVB[1], deduírem que es referia a la partida del Censal de la ciutat de Castelló de la Plana. Agraesc la col·laboració de totes les persones que han fet possible aquest fet.
La cançó, amb la forma correcta d’aquesta paraula, diu així:
“I al Censal,
i al Censal,
enmig del bancal,
i, a la meua sogra,
li s’alça el brial,
li s’alça el brial,
li s’alça el vestit.
Tot això, ¿qui ho paga?
El pobre marit”.
Notes: [1] El 1r de novembre del 2020, Jose R. Vila Gonzalez, a una pregunta que li fiu sobre la paraula “sinsal”, em comentava “No ho sé, però crec que és una mesura per al gra”. El mateix dia, però en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Joan Colera, comentava que el Censal és “una partida de Castelló de la Plana” i, igualment, però en el grup “Dialectes”, Fermín Colomer Leche escrivia que “A Castelló ciutat hi ha un polígon anomenat Sensal”.
Tot seguit, oferirem una cançó eròtica que he recopilat gràcies a un escrit de Jose V. Sanchis Pastor:
“A una xica de Bellús,
sense fer-li gens de mal,
li tragueren del parrús
una roda d’autobús
i un pollastre de corral…
I, per burro i animal,
jo et desitge BON NADAL”.
Notes: Per a mi, com per a moltes persones dedicades al folklore, és una ganga accedir a informació que es coneix a nivell popular i, així, conéixer més la realitat del Poble.
Jose V. Sanchis Pastor és de Benigànim (població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida).
Afegiré que, com es pot llegir en un article publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, encara que, per exemple, fora de casa, es permetés que l’home exageràs, molt bé es sabia que, de portes cap a dins, això és, en casa i, per tant, de fet, qui manava (i qui continua manant, però sense trepitjar els drets de l’home; ni ell, els de la dona) és la dona.
A continuació, passarem per diferents poblacions catalanes, com ara, el Pla del Penedès, la Riba, Santa Pau i Terrassola i Lavit, com també per Inca (en les Illes Balears), en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.
En el Pla del Penedès (comarca de l’Alt Penedès), per mitjà de Pere Rovira Alemany, qui m’envià un missatge, el 7 de gener del 2019, hi ha que Josep Guitart, estudiós d’aquest poble, per exemple, comenta que en “una foto que surt al llibre ‘El Pla, històries de l’ahir i l’avui’, del 1994, primer llibre de temàtica planenca”, apareixen els Sants de la Pedra, en escultura i de manera curiosa: el de l’esquerra (segons mirem frontalment), no sols porta el nom a peu de l’escultura (“SANT ABDÓ”) sinó que, a més, duu un llibre; en canvi, el de la dreta (“SANT SENEN”, sic), duu una creu i una palma. Un cas realment insòlit i que pot recordar-nos obres de pintura dels segles XVI i XVII que figuren en l’article “Historia, arte e iconografia de los Santos Abdón y Senén”, de Daniel Benito Goerlich, publicat en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, on hi ha una obra en què els dos germans porten una bola i una vara cada u, o, en el mateix article, un oli anònim del segle XVII, d’Alpont[1] (comarca dels Serrans), en què encara no apareixen el típic manoll de forment i el penjoll de raïm (pp. 87-88). Tot seguit, Pere Rovira escriu que “aquestes imatges que hi ha a l’església [de Santa Magdalena] son obra de l’escultor Josep Ricard. Són d’argila, i van ser presentades en societat a la Festa Major del Pla del 1992”. Així mateix, addueix que Josep Guitart “no té constància de que hi hagi cap imatge mes abans d’aquestes (tret dels goigs que es guarden a Lavit). També em diu que el nom dels sants el porta un carrer del poble, les escoles, i les campanes petites del campanar”. Informació realment interessant, entre altres motius, perquè, com en el cas de Castelló de la Ribera, manifesta que els Sants de la Pedra, encara són presents en el Pla del Penedès.
Sobre la Riba (comarca de l’Alt Camp), per mitjà d’informació de Jordi Company Besora (amic de Facebook) facilitada el 19 de gener del 2019, hi ha que “La meva infància i primera joventut van ser a La Riba, poble dels meus pares, on descansen. De Sant Abdó i St. Senén, en sé molt poc, per no dir res. Estan al retaule de l’església dedicada a St. Nicolau i ells són els co-patrons”.Igualment, a partir de l’entrada “La Riba: El patronatge religiós” (https://blocs.tinet.cat/lt/blog/del-penya-segat-estant/category/750/la-riba/2013/04/06/la-riba-la-religiositat-popular), del blog “Del penya-segat estant”, a què vaig accedir el 2 de desembre del 2019, hi ha[2] que, “amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials.
(…) a partir del segle XVIII (…) L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels sants Abdon i Senen i la de Andreu”. Una informació realment interessant.
En relació amb Riudellots de la Selva (comarca de la Selva), per mitjà de part d’un document enviat per l’Ajuntament de Riudellots, en un missatge del 20 de novembre del 2018, hi ha que “El 1763 dues processons celebrades a Riudellots tenien com a destí la capella del Remei. La primera era per Sant Jordi (…). La segona processó tenia lloc el dia dels Sants Abdó i Senén, el 30 de juliol: arribant a la capella es cantava la Salve Regina, s’hi feia la missa i es cantaven els goigs i, de tornada, el Tedeum. Aquell dia, en apuntar l’alba i mitja hora després, tocaven les campanes de l’Hostal Nou per convocar la gent a la processó”. En aquest document, hi ha una part de la consueta[3] de 1763, en què Josep Calderó descriu les processons que es feren en la capella de l’Hostal Nou. Així, textualment, es llig que “Esta festa de devoció (Sants Abdó i Senén), com y també … la proffesó se fa a dita capella lo die de sant Jordi…, són tant antigues en esta parròquia com la matexa capella… Per tradició d’uns a altres dende dit tems s’ha conservat la notícia d’aver-se introduït estas proffessons, la primera per rogatives de conservació dels fruits de l’anyada, y la segona que se fa en est die 30 de juliol, per acció de gràcies d’aver-se conservat dits fruits.
… Se té ja de temps molt antich la consuetut de cuydar-ne special administració encarregada a las donsellas fillas de la parròquia, y per ço quiscun ayns las dos pabordesses que en ell han servit, n’alegexan[4] altres dos… per servir en l’any següent[5]. Esta elecció se fa alguns dies antes del die de Sant Jordi en lo mes de abril, en que las dos pabordressas exints donan lo siri a las dos pobordessas entrants[6]”.
En Santa Pau (comarca de la Garrotxa), si partim de l’entrada “Goigs a sants Abdó i Senén. Santa Pau (Garrotxa, Girona)” (https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/08/goigs-sants-abdo-i-senen-santa-pau.html), que figuren en el blog de Mn. Josep Maria Vinyolas “Goigs i devocions populars”, hi ha que “L’aplec [, amb motiu de la festa dels sants Abdó i Senent,] actualment es celebra l’últim dissabte de juliol amb missa, coca i vi dolç, amb joc de la virolla[7], acompanyats de música i més tard el sopar. És organitzat pels estadants del Camó, que també són propietaris dels terrenys on és construïda la capella. Temps enrera, cada any, feien de pabordes diferents cases de la vall de Sant Martí; cada diumenge pujava una de les cases a ‘fer llum als sants’[8]; també al mes de maig es feia la benedicció dels termes de Santa Pau, Batet i Begudà”. Durant la recerca, hem pogut comprovar que els Sants de la Pedra, en més d’un cas, també van associats a la benedicció (per exemple, dels camps).
També sobre Santa Pau i relacionat amb Batet[9] i amb Begudà[10], afegirem que, en l’article “Èxit de l’aplec a l’ermita dels sants Abdon i Senén, a Santa Pau” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/68095-exit-de-laplec-a-lermita-dels-sants-abdon-i-senen-a-santa-pau.html), publicat en el diari “EL PUNTAVUI”, hi ha que “Els estandants de Santa Pau, Batet i Begudà veneren els sants Abdon i Senén, sants màrtirs protectors de la pagesia”.
En Sant Boi de Llobregat (comarca del Baix Llobregat), per mitjà de l’entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), acompanyada d’un article de Carles Martí Vilà (1898-1987), qui en fou cronista, i publicada en la web “Museu de Sant Boi de Llobregat”, llegim que la festa dels Sants de la Pedra, tot i que no era la major de la vila en ple segle XVI, sí que n’era la de més ressò. De fet, “Un incident d’ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats. Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.
El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la major, sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén”. Els representants polítics de Sant Boi de Llobregat no hi estaven d’acord i, en l’apartat següent de l’article, llegim que, després d’acabar els oficis religiosos, es celebraven, per exemple, les danses i els balls de plaça.
En Sant Vicenç dels Horts (comarca del Baix Llobregat), també hi ha devoció als Sants de la Pedra i, de fet, com veiem en el número 443 de “L’Informatiu El Centre” (http://www.cencatsvh.org/app/download/19205415/Març2017.pdf), en l’entrada “El Centre en imatges”, la festa d’estiu és el 30 de juliol, “per ser la festivitat dels sants Abdó i Senént (sic), primers patrons dels llauradors i pagesos de les terres de parla catalana” (p. 2).
Sobre Sarral (comarca de la Conca de Barberà), com es pot llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, un article de Ramon Sabaté publicat en el diari catòlic “La Cruz”, el 30 de juliol de 1930, hi ha[11] que, el poble “Honora com patrons de la vila els Sants Abdó i Senén. Llurs imatges ocupen un lloc preeminent al retaule major de la parroquial. Se’ls hi dedica una Festa major en el dia present[12]. És remarcable que l’únic objecte que es pogué salvar, al cremar-se l’església en 1801, fou el reliquier dels subdits Sants amb les venerandes relíquies” (p. 1). I, en “Festes i Fires de Sarral i Pedanies” (http://www.sarral.altanet.org/festes.php), una entrada d’Internet sobre Sarral (i on hi ha informació més actual), llegim que té lloc “La Festa Major en honor als Sants Patrons, Abdon i Senén (darrer divendres de juliol). La Festa compta amb l’actuació dels gegants Martí i Margarida i dels capgrossos, acompanyats per un grup de grallers. Sessions de ball i concert”. A hores d’ara, no figuren aquestes línies sobre les festes i les fires de Sarral.
En Terrassola i Lavit (comarca de l’Alt Penedès), partint d’informació facilitada per Pere Rovira Alemany, el 4 de desembre del 2018, per mitjà d’un missatge, en un document amb títol “SANTS ABDÓ I SENÉN (SANT NIN I SANT NON) al Pla del Penedès i a Lavit (avui part del poble de Torrelavit o Terrassola i Lavit)”, hi ha, textualment, que “Se sap documentalment que els hospitalers, amb la[13] Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que ostentaven drets al senyoriu del lloc i castell de Lavit, l’any 1497 van concedir un privilegi municipal el dia de l’onomàstica dels sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non), facultant a la Universitat (Corporació) i prohoms de la parròquia i del terme de reunir-se tots els anys en presència del batlle de l’Ordre, per a tal d’escollir tres jurats encarregats del règim i administració de dita Universitat.
Aquest fet sembla indicar que l’advocació a aquests sants a finals del segle XV era ben present al terme de Pla i Lavit (llavors un sol poble); i d’aquesta època deuria venir la seva veneració a les esglésies del territori (avui continuant al Pla, i perduda a Lavit).
Mes endavant trobem que el 30 de juliol es celebrava un aplec en honor als antics patrons dels pagesos catalans (Abdó i Senén) al lloc conegut per la Creu de Lavit (terme de Lavit ,avui pertanyent al poble de Torrelavit). Semb[l]a ser, segons la tradició oral, que es celebrava des de finals del segle XVIII. En aquest lloc, petit coll de muntanya amb molt boniques vistes a la vall de Mediona-Riudebitlles i la serra de Montserrat, hi acudien els feligresos de les esglésies de Santa Maria de Lavit, i de Sta. Magdalena del Pla del Penedès, que hi anaven en processó, tot portant cadascuna la seva creu processional. Allà junts cantaven els goigs als sants màrtirs esmentats, tot demanant-els-hi de ser preservats de les pedregades o calamarsades d’estiu, que tan mal ocasionaven en els conreus. Després de la cerimònia religiosa, es duia a terme un àpat tradicional consistent amb pa pastat amb blat de la darrera collita; i ceba de les hortes dels dos llocs, que sembla gaudia de molt bona anomenada als contorns. Era la anomenada festa ‘del pa i ceba’. Aquests dos patrons eren tinguts com a tals a les dues esglésies. Com hem dit, al Pla encara hi continúa, mentres que a Lavit ja fa molts anys s’ha perdut la advocació.
Aclarim que Pla i Lavit formaven un sol municipi, amb capital eclesiàstica a Lavit; i capital administrativa al Pla del Penedès.
(…) Es conserven els goigs dels dos sants (de data aproximada del 1880), els quals avui sols son venerats ja al Pla, on es conserven dues imatges elaborades d’argila per l’escultor Josep Ricard, que flanquegen l’altar major de l’església de Sta. Magdalena del Pla. En aquest poble porten el nom dels sants un carrer i les escoles públiques. També hi hagué la Confraria dels Sants Abdó i Senén. I també es va crear al 1981 el Club d’Hoquei (sobre patins) Sants Abdó i Senèn, que més tard s’inscriurien com a Club Patí del Pla”. Agraesc la generositat de Pere Rovira, per la informació, prou extensa, interessant i que compensa bona part del buit informatiu que hi ha, a hores d’ara, en recerques sobre etnologia i sobre religiositat popular en relació amb els Sants de la Pedra.
Sobre Vallbona de les Monges (comarca de l’Urgell), mitjançant l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramon Sabaté i publicat en el diari catòlic “La Cruz”, el 30 de juliol de 1930, hi ha[14] que “Una consueta de la seua parròquia diu que en temps passats (retroactis temporibus) se els hi dedicava festa tal dia com avui, i que llurs efígies poden veure’s al altar o retaule de l’església de Santa Maria i a la parroquial” (p. 1).
En Vilallonga del Camp (comarca del Tarragonès), segons podem llegir en el llibre “Vilallonga del Camp. Un segle d’imatges (II) 1901-2000”, editat l’any 2011 per l’”Agrupació Cultural i Centre d’Estudis de Vilallonga del Camp”, en l’apartat “La vida religiosa”, diu que “El 30 de juliol de 1908, diada dels patrons de la vila, Sant Abdon i Sant Senén, s’inaugurà l’altar major. Els diaris comarcals i nacionals es feren ressò de l’esdeveniment. La Crònica de Valls del 8 d’agost descriu amb tot luxe de detalls la festa que s’organitzà”. Vaig accedir a la informació el 7 de desembre del 2017, gràcies a la col·laboració de Marian Gabaldón, de la biblioteca municipal d’aquesta vila catalana.
Endinsant-nos en les Illes Balears, com ara, en Inca, trobem informació, per exemple, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”: “el 30 de juliol també és festa grossa, però a diferència d’Arles els actes religiosos patronals comencen el vespre anterior amb el cant de completes en honor als patrons. Les completes són un cant que forma part de l’anomenada ‘litúrgia de les hores’ i és la darrera oració abans del descans nocturn. Tradicionalment s’han cantat sempre en llatí, però actualment s’hi intercalen algunes parts en català” (p. 151). I en la pàgina 152, afig que “L’endemà se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca. Una vegada que acaba, el poble passa a venerar les santes relíquies. A diferència d’Arles, a Inca no hi ha processó, però això no sempre fou així. Està documentat que des del 1738 fins al 1930 cada 30 de juliol es treien les relíquies en processó pels carrers d’Inca per demanar que Déu protegís els conreus i els habitants inquers de tempestes i desgràcies”.
Continuant en Inca, però ara, mitjançant l’article[15] “Sant Bartomeu, patró d’Inca (1230-1643)” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2004_Jor/nadesEst/udisLoca/lsINca_v/06_p129.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06_p129.pdf), de Pere Fiol i Tornila i a què vaig accedir gràcies a l’Ajuntament d’Inca, el 14 de gener del 2019, i sobre el qual em parlà Pere Fiol (“un capellà ara jubilat i que visc a Inca, que és el poble on vaig néixer”) amic de l’autor de l’escrit (“també prevere inquer”), hi ha que “Mossén Joan Coli i Noguera, gran coneixedor i escorcollador dels nostres arxius tant parroquial com municipal, ens donà múltiples notes sobre el patronatge dels dos sants perses a la nostra ciutat. L’any 1563 ja hi havia obreria[16] i bacinet[17]. L’any 1571 es veu que hi ha una capella dedicada a tan bons protectors dels nostres conreus, fins que l’any 1608 ja s’uneixen dues grans devocions dels nostres avantpassats, el Sant Crist i els dos màrtirs perses, devoció que més grossa es farà quan l’any 1623 es compra un tros d’hort a Guillem Vallespir per engrandrir la capella del Sant Crist i donar-li l’aire que tots coneixem; amb l’esplendor que pertocava, fou traslladat al nou temple del s XVIII, que és el que tenim.
(…) Els retaules dels patrons que treien en fer mal temps, segons en Binimelis[18], varen desaparèixer, segurament, junt amb la primitiva església; avui existeixen unes formoses estàtues amb indumentària guerrera, col·locades una a cada banda del nínxol del prodigiós Sant Crist i del sagrari del Sagrament, formant un estol d’imatges de devocions inqueres que inspiren gran confiança i sentiments de pàtria” (sic).
Les dues talles d’Abdon i Senén, antigues, que hi ha a Santa Magdalena, sempre he pensat que eren les de l’antic retaule de la parròquia”.
Un poc després, escriu que sí que sabem que, els dos sants, “a la reforma de 1900 foren posats amb els atributs pagesos de blat i vi, que encara podem veure després de la reforma de 1990”.
Les escultures de l’altar, com indicava Guillem Coll Morro, a través d’un missatge que m’envià el 15 de gener del 2019 i que anava acompanyat d’unes fotos dels Sants de la Pedra (“de part del Mn. Pere Fiol Tornila”) relacionades amb Inca, “Estan a la Parròquia de Santa Maria la Major. A la capella del Sant Crist d’Inca. Les altres talles més antigues, al Museu de la parròquia”.
Sobre Inca, com llegim en l’article “Gegants mallorquins (6)”, publicat el 7 de juny del 2006, en el suplement “Diari de l’escola”, dins del “Diario de Mallorca” (https://www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2006-06-13_SUP_2006-06-07_00_47_11_escola.pdf), i escrit per Pau Tomàs Ramis, també hi ha que “compta amb dues parelles de gegants. La més antiga és de 1928. Representen dos pagesos que, segons llegim a Les festes Llunyanes de Gabriel Janer Manila, nomen Abdon i Maria, tot i que actualment pareix que s’han perdut aquests noms.
(…) La segona parella és la que representa la ciutat d’Inca a les trobades geganteres a Mallorca. També participen a les festes patronals de sant Abdó i sant Senén, on antigament els fusters de la ciutat feien el ball dels cavallets.
Els gegants sabaters construïts al 1993, feren el primer ball al 1994. La Colla Gegants d’Inca, emperò, no es constituí com a tal fins a l’any 2000.
Les figures s’han d’entendre com un homenatge a unes de les principals indústries del municipi; la de la pell i les sabates. Ja al 1453 Inca compta amb confraria pròpia. Amb alts i baixos, ens situam al 1784 quan és el segon centre sabater de Mallorca. Al segle XIX proveia (sic) de calçat als calçats colonials” (p. 4). Sembla, doncs, que, en Inca, tot i que aquests gegants formen part de la festa, no estan directament relacionats amb l’agricultura. Cal dir que, hui, no es pot accedir a la informació mitjançant aquest enllaç.
Finalment, i en relació amb Inca, el 1r d’agost del 2019, “Revetlers Puig Inca”, per Facebook, em passà una foto d’un escrit publicat eixe dia en el setmanari “Dijous”, sota el títol “Qui són Abdon i Senén?” i signat per Mn. Pere Fiol i Tornilla, cronista diocesà. Textualment, hi ha que, per la Corona Catalanoaragonesa, la devoció “va fer que, a Inca, a més de tenir belles imatges i garrida capella, es miràs d’aconseguir unes relíquies, per això gràcies als frares dominics d’Inca i de Girona pogueren arribar a Inca les relíquies el 1704 i el 1705 foren guardades dins preciós reliquiari obrat per l’argenter Josep Fuster. Ara les veneram en un reliquiari de fusta policromada, doncs la plata va ser exigida pels mai assaciats Governs de Madrid del s. XIX”.
Notes: [1] Alpuente, oficialment.
[2] Literalment.
[3] Una consueta és el llibre on consten les cerimònies i consuetuds, és a dir, els costums, litúrgiques d’una església o monestir.
[4] En català actual, “s’elegeixen”.
[5] Ací se’ns diu que es té la consuetud (el costum), molt antic, de tenir cura en triar les filles de la parròquia i que, per això, cada any, per Sant Jordi, les dues pabordesses d’eixe any, n’elegiran dues, en aquest cas, les de l’any següent.
[6] En català actual, “en què les pabordesses eixints donen lo ciri a les dos pabordesses entrants”.
[7] La virolla és un joc d’atzar (en castellà, ruleta).
[8] Fer llum als sants, com m’explicava Mn. Josep Ma. Viñolas Esteva, en un missatge del 7 d’octubre del 2018, vol dir posar espelmes o ciris encesos per a venerar els sants.
[9] Batet (reducció de Batet de la Serra), és un poble annexionat a Olot (la Garrotxa). En Batet, com podem llegir en l’entrada “Aplec de Sant Abdó i Senén 2012” (https://www.batetdelaserra.cat/?p=613), publicat en la web “Batet de la Serra”, es fa “l’aplec de Sant Abdó i Senén” en l’ermita es celebra missa i berenada popular. De nit, es torna cap a Batet.
[10] Poble annexionat al municipi de Sant Joan les Fonts (la Garrotxa).
[11] Textualment.
[12] És a dir, el 30 de juliol.
[13] Textualment.
[14] Textualment.
[15] El 6 de desembre del 2019 era diferent l’enllaç de l’article respecte al que hi havia quan em facilitaren la informació.
[16] Càrrec d’obrer en una parròquia, confraria, etc. En castellà, obrería. Banc on s’asseuen els obrers de la parròquia els dies de les festivitats de l’església.
[17] Platet per a recollir almoines.
[18] En una nota que acompanya en Binimelis, en l’article, hi ha que Miquel Duran, en la seua obra “Goigs, tradicions i notícies històriques” (de l’any 1918), en la plana 33, fent “l’explicació de l’estrofa VII dels seus Goigs als patrons”, escriu: “Quan vaig escriure aquesta estrofa sols sabia aquesta tradició de boca de mos pares. Mirau En Binimelis què diu a la darreria dels sitgle setzè: Tenen els habitadors de la vila d’Inca per esperiència certa, que en temps de temps de tempestats de trons, o llamps o qualsevol altra infortuni, corren qui primer s’hi troba, a treure els retaules dels SS. Abdòn i Sennen; i tantost cessa la tempestat, tenen d’assò els naturals de allí grans exemples i tradicions dels passats” En Barberí, que fa menció del mateix costum, diu que també s’enportaven en processó aquests retaules an el Monestir de les Religioses Gerònimes”.