Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.

‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).

Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).

Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet que la fa germana en ca sap de totes tres.

A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball en què tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).

Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:

“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!

La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. LI encomana:

-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.

Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).

Més avall, com en altres relats, el príncep amb qui ella ballarà, veu que la noia ha perdut una sabeteta daurada. Per això, ell fa una dicta perquè totes les xiques del país se l’assagen.

Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:

“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.

Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).

En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.