Arxiu d'etiquetes: rondalles del segle XIX

Rondalles en què el fill acompanya la mare i la dona salva l’home

Rondalles plasmades en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891).

Una altra obra que aplega rondalles, llegendes, tradicions, etc. del segle XIX, i recopilades pel folklorista català Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “El rondallari català”, a cura de Josep M. Pujol i publicada per Editorial Alta Fulla, de Barcelona, en 1996.

Així, en la contarella “El fill de l’ós”, semblant a més d’una amb el mateix títol, veiem que “una vegada eren dos germans, un noi i una noia, i van dir al seu pare si els deixaria anar a cercar bolets. El seu pare, és clar (…):

-¡Aneu!

Fora que van ser, es van esbarriar pel bosc (…) i la noia (…) va trobar un ós que es va apoderar d’ella, se la va endur a la seva cova i hi va tenir un fill” (p. 3).

Com podem veure, l’estudiós parla de dos fills i, en acabant, només continua amb la filla, qui, a més, té un fill en companyia d’u dels animals que simbolitza l’hivern, la maternitat i la fecunditat: l’ós.

Llavors, com en altres contalles, “Quan aquest fill va ser gran, va dir a la seva mare que, allí, ell no s’hi volia estar. La seva mare li va respondre” (p. 3) i ell li fa una proposta que serà aprovada per la dona:

“-¿I perquè no ens en podem anar? (…) Anem, mare, anem.

-Bé, bé; anem, doncs” (p. 3).

Per consegüent, tots dos fan via junts.

“Ja són a ciutat. Aquest noi es veu molt valent i vol fer-se valer de la seva força” (p. 3), s’acosta a la casa de la vila a demanar-los una barra de ferro. I li la donen.

Quan ja feia una estona que caminava, troba un home que arrancava pins. En acabant, u que passava hòmens pel riu; després, un home que obria passos.

En un passatge posterior, troben una casa en un turó i es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “¿Veieu aquella casa que hi ha dalt d’aquell turó? Doncs aquella ha de ser la nostra pàtria” (p. 4) i capten un indret ple de viandes.

Més avant, apareix un personatge femení, el dimoni, i, com en altres moments, el fill serà l’organitzador, l’home amb espenta i el cap de colla, qui, al capdavall, el mor i el tira dins d’un pou (p. 7).

Igualment, el fill aplega els altres tres i els diu “l’he tirat a dintre d’aquest pou. Ara hem de baixar a veure si és ben mort (…), jo, per això, no vull res per força” (p. 8).

“A l’últim, hi arriba i es troba tres noies garrides, garrides i els demana” (p. 8).

Com que el dimoni no vol cedir les tres jóvens, el fill de l’ós es fa amb una de les dues espases que hi havia, li talla una orella i el diable li diu “te la fiques a la butxaca; si alguna vegada et trobes en tribulació, mossega l’orella i jo et sortiré i t’assistiré” (p. 9), uns mots que evoquen moltes narracions en què la dona salva l’home.

El fill, que pensava en la jugada que li podrien preparar els companys, tot i que ell hagués trobat les xiques, enganxa una pedra a la soga, els avisa i ells, a mitjan aire, la deixen caure. “Agafen les tres noies (…). Cap al poble i a entaular-se a l’hostal” (p. 10).

Ara bé: el fill remembra l’orella que li havia donat el dimoni, li demana i el diable li diu que els tres companys i les dones són en la vila. Immediatament, el xicot hi va i, àdhuc, mor les xiques, per la complicitat que havien tingut amb els companyons. És a dir: el narrador salva la mare i el fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones realistes, pacients i tradicions vernacles del segle XIX

Una altra rondalla recollida en l’esmentada obra de l’arqueòleg de Bèlgida, i en què copsem molts trets de línia matriarcal, és “Demane la paraula”, la qual té a veure amb fets de la darreria del segle XIX.

Així, un home qui, quan era jove, ja estava interessat per la política, després de sopar, solia parlar amb la seua afectuosa dona com si ell fos un senyor. A més, ella li escoltava els parlaments, els quals sempre remataven amb “ell havia de girar la vila de dalt a baix” (p. 184).

Llavors, la muller, realista, li diu que “Et faràs de malvoler i no aconseguiràs res”. Tot i això, ell li indica que es conforma que, en l’indret, després de fer de polític, “se’n recorden, de mi.

-I, ¿què et proposes fer, que hi deixe nom?

-Primerament, vull acabar amb molts costums que desdiuen de la cultura d’una vila” (p. 184).

Ella, més avant, li respon “Tin paciència, que, els mals costums, el temps els esborrarà” (p. 184) i que “La jovenalla és insolent.

-Per això, convé atacar el mal en son origen: al mestre dels xiquets, pense fer-li un escoltet perquè els alliçone de maneres i de bona criança. Passava jo per l’escola quan, (…) un grandàs es parà davant de mi i em diu: ‘Tio tal: porta els botons despassats’. I, mentres que m’ajupesc per a comprovar-ho, ell afig rient: ‘Ja he enganyat un ruc cego a cavall d’un borrego’. ¿Es pot tenir més barra que en fets així? Ni miren que sóc regidor electe. Si no respecten l’autoritat, manco respectaran els altres.

-Tantes coses vols arreglar, que, al capdavall, no fent res” (p. 185).

Per consegüent, la dona connecta amb la cultura matriarcalista i ell representa el parer vinculat amb el capitalisme i amb el lliberalisme: en l’ensenyament, en l’educació, en la relació entre les autoritats i la gent…

Igualment, el grandàs té a veure amb la cosmovisió vernacla: el desenvolupament de la creativitat, una vida menys orientada cap a la formalitat.

Quant a ella, torna a tocar els peus en terra.

Després, el marit li comenta u dels propòsits polítics i podem llegir

“-Però, home: si és una vídua pobra i vella que passa amb almoina” (p. 185), o siga, una dona que considera que cada u ha de donar segons les seues possibilitats (un detall autòcton), no per imposició política.

Dins del diàleg, ella li addueix que “Bèlgida és una vila llauradora que ha de menester desenvolupar les indústries inherents a l’agricultura” (p. 185) i, ben mirat, la muller torna a lo tel·lúric.

No debades, en un apartat posterior, ella comenta el tema del folklore i, altra vegada, no fa castells en l’aire:

“-Deixa-ho estar. És costum antic i eixe costum i altres més formen el folklore de la vila.

-Desenganya’t. El folklore d’una vila és suma i compendi d’usos i de bons costums, i els mals costums convé oblidar-los. Més encara: cremar-los perquè no rebroten.

Aplegà el dia de la constitució de l’Ajuntament. Es va elegir el batle, tinents de batle i síndic i el nostre protagonista restà fora de la combinació” (p. 186).

A continuació, el marit promet a la dona que ell intervindrà en la resta de sessions.

No obstant això, la muller li parla sobre que ell puga comptar amb la paraula:
“-Tin calma: ja t’aplegarà.

I així fou. Un dia, el batle, fart de tanta interrupció, tan prompte com el regidor pegà una punyetada en la taula i digué ‘¡Demane la paraula!’, li respongué secament: ‘¡La té vosté!’. L’edil, (…) sense saber què dir, ni què fer, es girà cap al pobre agutzil, qui dormia com un sant, a qui demanà:

-Xe, Quico: ¿què volia dir jo?’

I no digué més en aquesta memorable sessió, ni en les vinents” (p. 187).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.