El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la segona meitat del segle XIX. Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918).
El 23 de març del 2024, amb la idea que podria haver-hi alguna escriptora de la Renaixença valenciana que hagués escrit en llengua catalana i de línia matriarcalista, en trobàrem Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918), una dona que nasqué un poc després de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). Així, partint de l’article “Manuela Agnés Rausell i Soriano” (https://memoriavalencianista.cat/biografies/rausell-soriano-manuela-agnes), publicat en la web “Memòria valencianista”, de la Fundació Irla, Miquel Àngel Gascón Rocha escriu que, a més d’escriptora, fou mecenes. Afegirem que, no sols havia nascut en una família benestant, sinó que, ben prompte, mostra facilitat per a plasmar amb bona traça, fet que, en altres moments, la portarien, com ara, a redactar texts per a la premsa.
També considerem interessant unes paraules seues referents a l’educació: “Els pares que, obcecats, sacrifiquen la felicitat de sos fills a ses enrònies o capritxos, cometen un verdader parricidi”.
Destaquem, igualment, un comentari de l’escriptor valencià Constantí Llombart (de la mateixa època): “Amant, com la que més, la Sra. Rausell, de les glòries de la nostra amada pàtria, no ha volgut, des de sa més tendra infantesa, consentir en parlar l’idioma castellà entre sa família, sofrint, per tal idea, enèrgics correctius de sos pares, els quals, com sol succeir, tenien gran empenyo en què sa filla no parlara mai en valencià; emperò que no ho pogueren aconseguir, a pesar de tot, puix sempre respongué, amb ses llàgrimes en els ulls, que volia parlar en la llengua que usà l’apòstol Sant Vicent Ferrer”.
Quan uns dies després, en març del 2024, llisquí un comentari que feia una col·laboradora d’una revista valenciana, qui considerava un retrocés el fet que l’Ajuntament de València, en el 2024, es decantàs per Jocs Florals, recordí aquell dia d’abril del 2004 que aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València) i em donà un bon grapat de llibres (entre ells, u sobre vocabulari valencià en el segle XIX) que, uns mesos després, em permeteren conéixer la proximitat lingüística entre el llenguatge del segle de la Renaixença i poemes populars i amb lèxic de l’Horta de València del primer quart del segle XX i anterior a 1950 i tot, més ric i genuí que el de primeries del segle XXI. Aquest fet deixà empremta en ma vida.
En eixe sentit, tornant a l’escriptora Manuela Agnés Rausell, escriu un poema, matriarcalista, a Nostra Senyora dels Desemparats, qui, durant el franquisme (que no abans), passà a ser la patrona del Regne de València i, per tant, substituí Nostra Senyora del Puig (la qual era esmentada, com a tal, pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea). Amb lleugers retocs, en l’article “Poetes valencians” (https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/07/manuela-agnes-rausell-i-soriano), sobre l’escriptora valenciana Manuela Agnés Rausell i Soriano, s’inclou una foto del poema “A la Patrona de València”, el qual diu així:
“A LA PATRONA DE VALÈNCIA
Els clavells i tulipans
que agronxa el ventijol
de l’aucell, el lleuger vol,
tot hui inspira afectes grans
a la clara llum del sol.
Tot me diu: ¡Glòria a Maria!
Que és pura, és immaculada;
Assutzena perfumada
és, de València, alegria;
per València, idolatrada.
Nova perla a sa corona,
rica sens igual, li dona,
en la Verge que l’empara,
el Papa que la declara,
per sol·lícita, Patrona.
Tu, que m’eixugues prompte els plors
dels trobadors inspirats,
que et fan reina dels seus cors,
i empares desemparats
en la ciutat de les flors;
empara’m, a mi, també,
puix, en tu, pose ma fe;
no em deixes, Senyora meua,
mira que soc filla teua
i espere, de tu, mon bé!
Si, inspirat per ditxa tanta,
Verge, la més pura i santa,
beneïda Mare de Déu,
mon pit humiliós te canta,
escolta, ¡oh, Verge!, ma veu”.
Com es pot veure, es copsen trets matriarcalistes: les flors, el vent suau, l’aucell, l’afecte… van units a la natura. A més, enllaça l’assutzena amb la Mare de Déu, a qui té com una perla (cal recordar que la salutació “¿Com estàs, perla?”, encara era molt emprada, en les darreries del segle XX, per dones valencianes catalanoparlants i d’arrels valencianes, quan s’adreçaven a una jove o bé a una xiqueta…). Es tracta d’una Mare de Déu també unida a la maternitat, qui protegeix la poesia dels trobadors i a qui la poetessa té com a mare, com a inspiradora i com a acollidora. I, per això, com ens diu al capdavall del poema, li canta l’escrit.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
