Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El sentiment de pertinença a la terra, ermita de Sant Pere Màrtir, fecunditat i erotisme

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, en què es reflecteix el matriarcalisme, hi ha “Rierol” (p. 5), en què apareixen trets que podrien evocar-nos el món rural (les tres primeres estrofes) i la influència de lo urbà (les dues darreres):

“Recolzada sobre una roca

sota les branques d’un pi,

es mou una suau brisa

en el despuntar del matí.

 

(…) Milers de gotes d’aigua

que rodolen riu avall,

doll d’aigua cristal·lina

reflectant com un mirall.

 

Joncs i matolls tendres

fan reverència al seu pas,

manejats per la seva força

dansen al seu compàs”.

 

I, després d’aquestes quatre línies, les quals podríem dir de transició, al capdavall de la composició, la ploma no prefereix (i no rebutja) la part aliena a la comarca:

“On vas amb tant d’afany?

on vas amb tanta pressa?

vull anar a veure la mar

tot cercant una incertesa”,

 

mots que enllacen amb la cultura en la mar (“llançar-se a la mar”), indret entés com a espai de llibertat i com a camp d’aventures. En canvi, Rosa Rovira continua en la terra on ha nascut.

En eixe seny, ho corrobora en el poema següent, “Sant Pere Màrtir”, sobre el patró de la vila (a qui hi ha dedicada una ermita petita), en què copsem el sentiment de pertinença a la terra. En primer lloc, agregarem que aquest escrit, si fos en prosa, podria semblar la descripció turística (o, si no, per a curiosos) de com aplegar al monument:

“Al cim d’una carena

divisant tota la vall,

una ermita solitària

a l’aguait està tot l’any.

Pas a pas va fent pujada

pols a pols un caminant,

entre roques i bardisses

de mica en mica va pujant.

 

Tot collint un ram silvestre

per la vora del camí,

i al Sant fer-li una ofrena

amb branquillons de romaní.

La muntada val la pena

al matí quan surt el sol,

és visió privilegiada

de la vall de Monistrol.

 

Petita i empedrada

esvelta i senyorial,

la pau que s’hi respira

és de tothom un ideal.

Encantat davant l’ermita

per la finestra pots guaitar,

la imatge de Sant Pere

entronitzat en un altar.

 

Estimat Sant Pere Màrtir

allunya’ns del parany

dóna’ns salut i alegria

protegiu-nos per tot l’any”.

 

Com podem veure, hi ha una connexió entre el sant (a qui es tributa i es tracta bé perquè ell protegesca la vila i els seus habitants i perquè, a més, els facilite la collita i el bon desenvolupament de l’any).

Adduirem que, com moltes ermites, la de Sant Pere de Monistrol de Calders també és en el punt més alt i que, d’acord amb un estudi que féu Esther Borrell i Rosell, en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, publicada per Pagès Editors en el 2006, hi ha una vinculació entre ermita, dona i, àdhuc, la sexualitat matriarcal. Així, posa que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet[1]] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà[2]. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Aquests mots d’Esther Borrell, sobretot, quant a la grandària i a les activitats amb què relaciona la capella, tenen punts de semblança amb l’obra de Monistrol de Calders, la qual, com posava Viquipèdia el 15 de febrer del 2024, “és una petita ermita del segle XVIII (…) al Moianès.

En la part central del terme municipal, a prop i a ponent de Monistrol de Calders, (…) damunt del Pla de la Llandriga (…).

Antigament, s’hi celebrava un aplec a començaments d’estiu; la capella és tant petita que dintre seu no hi cap ni mitja dotzena de persones. La seva devoció al poble de Monistrol estava molt arrelada. S’hi feia el foc per Sant Pere, que guardava de les pedregades. S’hi feien també processons per beneir el terme, l’olivera”. Cal dir que l’estiu té a veure amb la joventut i també amb les pedregades. Així, podem pensar que Sant Pere Màrtir substituiria alguna divinitat precristiana, o bé Demèter (deessa grega de l’agricultura).

I, tocant la renovació de la vida, clarament, empiula amb aquesta estació, quan, en la cultura tradicional, naix un fill, fruit de bones relacions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Vila catalana de la comarca del Barcelonès.

[2] Dins del terme de Badalona.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la cosmovisió i natura en la vall de Monistrol

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho (1952).

Una altra obra de literatura matriarcal, i en què copsem aquest sentiment, és “Poemes 2000/2011”, la qual ens donà l’autora i amiga Rosa Rovira Sancho. Com indica en la contraportada, “En les pàgines d’aquest llibre he fet un recull de poemes escrits en els anys: del 2000 al 2011 per mi, vaig néixer al 1952 a Vilanova de Sau a Can Marromeu, vaig viure al Baucells de Tavertet, a la Roca de Granera, a la Colonia i actualment a Cal Geroni de Monistrol de Calders.

Desitjo que us agradi”.

Afegirem que Vilanova de Sau és una població de la comarca d’Osona i que Monistrol de Calders és en la del Moianès.

Ja en una de les pàgines inicials, hi ha una dedicatòria a diferents persones acostades i, així, altra vegada, captem un detall de què, per exemple, escriu l’historiador català Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, en nexe amb lo que diem matriarcalisme català: la casa, el clan familiar, el mas.

En el primer poema, “La vall de Monistrol” (p. 3), l’escriptora exposa sobre la vall on viu:

“LA VALL DE MONISTROL

 

Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble,

és la vall de Monistrol”.

 

Com podem veure, en primer lloc, se centra en la part geogràfica i de la natura de la comarca, no en la humana, ni tan sols en la vila.

En acabant, passa a la psicologia dels seus habitants i els adjudica trets i part de l’estil de vida tradicionalment associats al món rural català:

“Unes cases molt valentes

de presència camperol,

les façanes fan rialles

al matí quan surt el sol.

 

Un poblet de gent molt sana,

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent”.

 

 

Després, en plasmar sobre els ocells, empiula amb la primavera (l’estació vinculada amb l’esperança i amb el ressorgiment de la vida) i, així, de pas, veiem que la vall no és morta:

“Passerells i caderneres

et desperten al matí,

refilant sa melodia

la primavera ja és aquí”.

 

 

Finalment, com que considera que la vall és formosa i que té molt a ensenyar als qui viuen i als forasters i és oberta, addueix detalls relatius al segle en què viu (com ara, les carreteres) junt amb part de la natura i convida a visitar-la. Per consegüent, no fa un rebuig de lo urbà, ni de lo modern, sinó que també els admet:

“Les muntanyes que l’envolten,

són de gran frondositat,

amb vistes formidables

al Pirineu o Montserrat.

 

Carreteres revoltades

i paratges humitejats,

fan del forà que la visita

en quedi embadocat”.

 

En la composició següent, “Les cabres encantades” (p. 4), trau unes línies que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra. Així, en escriure sobre les roques, diu que

“Totes amuntegades,

formant carrerons estranys,

hi ha una màgia entre vosaltres

que perdura al llarg dels anys.

 

Potser és un mite,

potser una llegenda,

o bé l’encanteri

d’una fada dolenta.

 

Vostra inèrcia és un misteri

que ningú sap dilucidar,

ni tan sols un príncep blau

us podrà fer despertar.

 

Embadalides i aturades,

formant un gran ramat,

perdurareu al lloc de sempre

immòbils per l’eternitat”.

 

El fet que un príncep blau (una figura que no té a veure amb les cultures matriarcalistes) no desperte les muntanyes (part de la terra i, ací, a més, de les roques, fortes com moltes dones en rondalles i en la poesia matriarcals), connecta amb la tradició catalana.

I també ho fan els versos de la darrera estrofa, la qual ens evoca la típica llegenda en què Nostra Senyora, malgrat els intents exteriors de traure-la de l’indret on ella vol, venç i romandrà en la terra que li ha donat acollida i, més encara, on ella restarà de gust amb els vilatans.

Cal dir que aquest poema enllaça amb la pedra, un símbol que té molt a veure amb lo femení i amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere  dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El fanalet, la cançó “El sereno i la serena” i dones que cacen i que pesquen

General, , , , , ,

Una altra cançó que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, l’hem titulada “El sereno i la serena” i és popular en el País Valencià.

L’autor, primerament, comenta que ell ajudava son pare en el camp i que li demanava sobre si l’home podria fer-li un “farolet”(un fanalet) per a les festes dels Sants de la Pedra (dos sants vinculats amb el matriarcalisme). Cal dir que el pare podia haver ensenyat al fill cançons d’altres cultures, però s’inclina per les que connecten amb lo vernacle i amb celebracions arrelades en la terra on viuen.

Quant a aquest fanalet, sovint, és el resultat de buidar un meló d’Alger, de fer-ne uns dibuixos en la crosta i, al capdavall, d’incloure-hi un ciri que fa llum i que, de fora estant, permet que es veja la part artística (la qual solen fer els parents):

“-Pare! ¿Me farà un farolet?

-Sí, fill: el pare te farà un farolet i te dibuixarà el sol, la lluna, l’escaleta de la Passió…. i aniràs en companyia dels amiguets cantant

‘Sereno: quatre cames té un borrego,

li cau la moquita dins del caldero.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a caçar

i caçaren una llebre

que la feren p’a sopar.

 

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut,

una agüela l’ha encontrat

amagat en un forat.

Sereno: quatre cames té, etc.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren un anguila

i la feren p’a sopar.

(Tornada)

 

El farol del pimentó,

ni pepita, ni meló,

cotxe, cotxero, campanillero,

li cau la moquita dins del caldero.

(Tornada).

 

 

(…) Calculeu vosaltres, lectors, amb tot aquest conjunt de preparatius i d’il·lusions preses entre xiquets i majors, després de tantes vigílies i treballs, en aplegar el dia de florejar i, concretament, el dia de la festivitat de Sant Abdó i Senent, sants patrons del nostre poble, en què s’ha de presentar el primer meló de la temporada” (pp. 403-404).

En relació amb la composició, afegirem que, en la vila on nasquí en 1971, en Aldaia (l’Horta de València), a uns 6km de la ciutat de València (a què és annexionada Massarrojos), el fanalet també es fa durant les festes patronals (en estiu) i, a més, amb una cançó que, en els versos en llengua catalana, diu així:

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila,

se la feren p’a sopar.

 

Sereno: con el tururú,

ha vingut un frare

i se l’ha endut”.

 

 

En qualsevol cas, podem copsar que el marit i la dona van junts i que se’n van de cacera, és a dir, que ella també participa en una activitat que, quasi sempre, trobem associada a l’home. Ara bé, no s’impliquen com si fos part de l’esbarjo, sinó per a una menjada.

Igualment, una anciana ha trobat el sereno i, així, no sols ella el salva i li fa de guia, sinó que, a banda, li permetrà que ell torne a casa

Tot seguit, el sereno i la serena, altra vegada se’n van plegats i, ara, ho fan, possiblement, a la mar (i, si no, a un riu): a pescar. Eixes línies i les de la cacera plasmen que, més d’una dona, en terres catalanoparlants, no restava només en casa, ans que, per exemple, se n’anava al camp.

Finalment, els darrers versos, juntament amb la tornada, reflecteixen un Poble que, àdhuc, en aplegar les festes majors, també addueix una part d’humor a la música.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La música que ací podeu escoltar és com la cantem en Aldaia (l’Horta de València). És la meua veu, del 13 de febrer del 2025.

assemblea-pagesa-6f (1)

“Cobles a Ontinyent”, el sentiment de pertinença a la terra i agraïment

General, , , , ,

En línia amb el sentiment de pertinença a la terra i amb música matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950 amb llicència eclesiàstica, l’autor, després de romandre un temps en Ontinyent (població valenciana de la comarca la Vall d’Albaida, en l’original, “Ontinient”), com a agraïment i, per si Salvador Giner (compositor valentí de la mateixa vila) es decidís a donar-hi música com ja havia fet en “Lo riu Túria” i en “La Festa del Poble”, li plasma uns versos (ací, adaptats).

Al llarg de la composició, exposa sobre aquesta ciutat, es reflecteix el sentiment esmentat i captem versos que tenen a veure amb les festes locals, amb obres socials, amb la gastronomia, amb els camps, amb viles de la mateixa comarca i, òbviament, la gratitud a Ontinyent.

De fet, com escriu en la introducció anterior al poema, “Totes i cada una d’aquestes pàgines [de l’obra sobre Massarrojos] foren concebudes i escrites en Ontinyent, (…) on les meues energies perdudes trobaren ambient propici on recuperar-se per a glòria de Déu i per a execució del somni dels meus dies: les ESTAMPES DE MASSARROJOS” (p. 445).

Diu així:

“Cobles a Ontinyent (Popular)

 

No n’hi ha terra com València,

ni poble com Ontinyent,

del Clariano amb sa ribera

entre Albaida i Bocairent.

 

En el poble d’Ontinyent,

n’hi ha una llum que mai s’apaga;

és l’angúnia del Cristo

en la lloma de Santa Anna.

 

Entre moros i cristians,

al Cristo, fins a l’Agost,

fan les festes tan brillants

com puguen ser en Alcoi.

 

Són festes de tro i soroll;

ací s’arma tal retumbo

que, el que no està sord del tot,

d’orelles, se’n va tarumbo.

 

Blanca com volva de neu

és la Verge Immaculada,

la que volten angelets

en riques andes de plata.

 

En blanques andes de plata,

en trono de pur argent,

descansa la Immaculada,

la patrona d’Ontinyent.

 

Del Pou Clar, amb aigua pura,

beu el poble d’Ontinyent;

i, de la Verge, l’albura,

del mal, apaga la set.

 

Tresor de vasta cultura

dels Franciscans al Col·lege,

l’esguarda la mirâ pura

de la Immaculada Verge.

 

De les xiques, el Col·lege,

que ens nomena la Puresa

té la flairor de les roses,

del gesmil i l’assussena.

 

Les monges de l’Hospital,

amb amples toques planxades,

són d’Ontinyent, caritat

que eixuga totes les llàgrimes.

 

En el per amunt del poble,

el Convent de Carmelites

és joier d’ànimes castes

per Jesucrist recollides.

 

Fronda de flors sempre vives,

lloc d’oració i penitències.

¡Convent de més Carmelites!

¡Verger deliciós de vérgens!

 

Són el Centre i la Niñez

i el Saló del Patronat,

obres cumbres d’Ontinyent,

dels nens i jóvens empar.

 

No hi ha terra com València,

ni poble com Ontinyent;

a la vora del Clariano,

se retracta en sa corrent.

 

Ontinyent, amb son contorn,

és terra de fantasia;

els millors melons del món

són els de la Baronia.

 

La Partida de Morera,

el poble de Fontanars,

els Alforins i l’Abella

són, d’Ontinyent, fills preclars.

 

Aires purs de serrania,

de pinar i de romer,

de timó i herba d’olives,

se respira en Ontinyent.

 

Manantial de la Salut

és l’aigua del Balneari;

els dolents, per sa virtut,

deixen de ser calendaris.

 

Com ramell de belles flors,

com les blanques palometes,

fruit del treballa i suors,

són d’Ontinyent les casetes.

 

En mobles, mantes, cadires,

veta i gèneros de punt,

mestres d’aixa i llepolies…,

a Ontinyent, no el pot ningú.

 

Per caçar, en Ontinyent,

n’hi ha centenars d’escopetes,

p’al turcàs i les perdius,

p’als tords, conills i les llebres.

 

Com final d’aquestes cobles,

¡VIXCA! vullc dir reverend.

A tot pulmó, fins exclame:

¡VIXCA EL POBLE D’ONTINYENT!” (p. 447).

 

“Albura”, en el llenguatge poètic, vol dir “blancor”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La tarara” i el dia de Pasqua en el Massarrojos de primeries del segle XX

General, , , , , , ,

Una altra cançó tradicional i amb humor eròtic és “La tarara”, la qual, per exemple, figura en el llibre “Estampas de Masarrojos”(pp. 387-388), del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, qui, primerament, parla sobre el dia de Pasqua. Diu així (ací traduït):

“La tarara

Transcorregudes les setmanes de Quaresma, temps en què l’Església predica oració i penitència i en què els fidels han viscut l’alé de la seua vida, en aplegar el toc festiu del Dissabte de Glòria, sembla que Litúrgia i primavera, els records de la festa de l’Anyell Pasqual i del triomf del Redemptor sobre la mort, conviden a gaudir la bellesa primaverenca del camp valencià, a la intempèrie de la llum, i cercar les fruïcions atractives i naturals de la mar, de la muntanya i de l’horta. ¿Quin era el lloc preferit en el nostre poble pels xiquetes i pel jovent en aquests dies?

En aquells temps, fa mig segle, els xiquets menjaven la mona i jugaven en l’’Aljub del Blau’. Els jóvens ocupaven tot allò que hui s’ha transformat en camps de tarongers, al peu de la Masia de la Creu i voltants. Ben proveïts de viandes, sense que haguessen de mancar els tortells, ni les clàssiques mones, amics i simpatitzants es distribuïen en rogles per aplegar-se i manifestar-hi la seua alegria encomanadissa.

Abans de menjar la clàssica mona, la llonganissa de Pasqua, ous durs i, de pas, afegirem que, si eren per als xicotets, se’ls donava un tint vermell, groc o verd; el jovent preparava la gana amb jocs rítmics, per devorar, en acabant, el berenar abundós; jugaven al rogle, a pilarets i a la tarara.

El ball de la tarara porta un cant popular; xics i xiques, agafats de la mà, fan rotllana; l’interpreten mentres peguen voltes en cercle complet. La lletra del cant deia així[1]:

 

La tarara, sí; la tarara, no;

la tarara, mare, li la balle jo.

Ella porta pirri (tres vegades),

també el porte jo.

La tarara…

(…) Ella porta pirri (íd.),

porta polissó.

La tarara…

 

Altres lletres del ball de la tarara

 

Totes pugen a l’Ermita

i s’agenollen amb Creu

i, ‘Per favor’, li demanen

nóvio[2] a la Mare de Déu.

La tarara, sí…

 

Estos tres dies de Pasqua

són tres dies de jugar,

p’a envolar el catxerulo

i, després, a berenar.

La tarara, sí…

 

Si tens el marit gelós,

prepara-li la corbella,

posa-li corda al cabàs

i envia’l a segar herba.

La tarara, sí…

 

¡Ai, txúngala, que és carabassa!

¡Ai, txúngala, que és polissó!

¡Ai, txúngala, les xiques guapes;

i les lletges, al racó” (pp. 387-388).

 

 

Com podem veure, l’escrit tracta sobre u dels actes tradicionals del dia de Pasqua en el País Valencià de primeries del segle XX (uns anys després que la vila de Massarrojos fos annexionada a la ciutat de València), puix que el llibre fou publicat en 1950.

Igualment, plasma detalls festius que encara es podien veure en els anys seixanta i, àdhuc, a mitjan dels anys huitanta de la mateixa centúria, com ara, fer rogle, la trobada de jóvens i de persones de totes les edats i, al capdavall, la música.

Quant a la cançó, direm que els primers versos són molt coneguts (a vegades, amb la lletra “que la bailo yo”, castellà, la qual hem traduït ací). I, tocant-ne els altres, adduirem que, en els del passeig a l’Ermita, es reflecteix que, amb motiu d’aquesta festivitat (i també de Dilluns de Pasqua i de Dimarts de Pasqua), era típic que els fadrins eixissen a cercar alguna fadrina amb qui, si tot anava bé, podria iniciar-se una amistat i, fins i tot, un festeig.

En nexe amb els versos sobre empinar el catxirulo, són molt coneguts i, a més, se’ls pot donar un seny eròtic, ja que l’estel simbolitza el penis.

Després, copsem que la dona té la darrera paraula i que ella marca l’esdevenidor del possible festejador.

Finalment, les darreres línies empiulen amb el senyal de festa que representa el dia de Pasqua, el qual té a veure amb el naixement de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs.

[2] La forma genuïna és “nuvi” i també es podria emprar el mot “fadrí”.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Els vells en els Pobles matriarcals i agraïments a ells en poemes

General, , , , ,

Un altre poema que plasma el capellà de Massarrojos i que, possiblement, ell l’escrigués, és “Jovens de setanta i pico de anys”, el qual figura en l’apartat “Homenaje a la vejez”, en què evoca un acte d’agraïment[1] que es féu als majors i que, “A banda d’altres intervencions meues, llisquí la següent composició, en dues parts, d’estil popular:

JÓVENS DE SETANTA I REMITJÓ D’ANYS

 

(1a Part. En broma)

 

La joventut escollida

d’este Poble laboriós,

ha fet una companyia

p’a treballs de gran esforç.

 

Aplanaran les Llometes,

portaran botges p’als forns,

plantaran carabassetes,

tomates i pimentons”.

 

 

Ens trobem en una època en què estan ben considerats els majors i en què, com ara, ells són els principals transmissors de la cultura tradicional i són apreciats per savis i, així, se’ls escolta.

En acabant, passa a fer esment de diferents ancians i dels seus punts forts:

“Mateu és lo President;

és un gran confitador

de taronges i llimetes,

carabasses i melons.

 

Modesto, amb ses dos cametes,

els farà de corredor.

Guerra és Síndic, caixer

de pedres i encenedors.

 

Basilio ratlla els projectes,

veu estalls i diu a tots

l’hora exacta del rellotge,

puix té vista de colom.

 

L’hora, dic, si toca,

puix, al del Poble, el gargoig

no el deixa tocar quarts i hores

com volen els llauradors.

 

Corca i Quiquet ‘el d’Eustaquio’,

com tenen tan rebé el llom,

de botges i romeros,

seran els transportadors.

 

Tomás anirà fent feixos

de raïls i socons;

i Felipet, que és més llesto,

anirà lligant garbons.

 

El Gigante és un portento

per a fer al·locucions;

per això, té lo seu puesto

amb dirigir-los sermons.

 

Manuel i Ramonet,

germans de sang i de cor,

Antipara i Senent

i Pepe ‘el del Corralot’,

Vicentet ‘el de Corell’

i Merexildo ‘el garbós’,

el Barraquero Vicent,

i Germán ‘de Morelló’,

Francisco, el tio Fuster,

Celidonio i altres pocs

com: de la Rutlla Vicent,

i Germán ‘el cabiscol’,

Bernat i el Barberillo.

i Formiga és… ¡¡l’últim tro!!…

d’esta traca lluminosa

carregâ de resplendors”.

 

Al capdavall de la composició, exposa que

“Estos són la gran reserva

d’un estel d’hòmens gloriós;

ancians que el poble festeja

en este homenatge honrós”.

 

En nexe amb els ancians, adduirem que, en el 2022, un psicòleg i capellà que hi havia en Alaquàs (l’Horta de València) escrigué un llibret, “Oda als majors”, i que, en u dels punts (ací traduït), posa que “El major valora molt ser escoltat, que es compte amb ell, ser apreciat. Com més integrat se’l té, major és la seua satisfacció i menor la pèrdua de factors cognitius, emocionals i mentals.

No hem d’amagar la nostra pròpia realitat i viure prescindint de qui som. Som una societat envellida i, per això, no podem construir polítiques d’actuació com si fóssem una societat jove. Si som realistes i volem ser veraços” (p. 22) i, a banda, que “La generació dels nostres majors, en la seua joventut, cuidaren dels seus pares i dels seus avis, criaren els fills” (p. 29), detall que, d’alguna manera, empiula amb el motiu del poema. En llegir les primeres línies que hem tret d’aquesta obra parroquial, per primera vegada, el 10 de febrer del 2023, evoquí ma mare, quan tu l’escoltes, malgrat que, a vegades, les seues converses siguen molt llargues.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací plasmem la primera part del poema (pp. 366-368).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la mare, qui educa, ensenya, empara i salva l’home

General, , , ,

En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,… cap a casa”.

 

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada’.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta’”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2]  

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya…

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?…

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.

El sentiment de pertinença a la terra i dones que eduquen i que salven l’home

General, , , , , ,

En el segon passatge de la composició “Triptic”, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que posa

“2n. EL TE DE MUNTANYA

 

En la serra alta,

que es diu Mariola,

creix a manollades

el te de muntanya.

 

Naixcut en les penyes,

n’he vist una mata.

‘-¡Si pogués collir-te,

te de la muntanya!…

 

¿Per què mons ulls ploren,

al veure afincada

la mata de te

en la serra alta?’”.

 

 

Com podem veure, el poeta enllaça la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).

Igualment, evoca la mare i també ho plasma en els versos posteriors, quan diu

“Els records me brollen

dins lo cor, dins l’ànima,…

sempre que veig mates

de te de muntanya.

 

Recorde a ma mare,

tan bona, tan santa,…

que tot ho curava

amb te de muntanya”.

 

 

Per consegüent, la dona (ací, la mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del poema.

Tot seguit, exposa quan la mareta li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius pels quals considera que cal prendre’n:

“II

 

‘-Fill: ¿què et passa hui,

que fas mala cara?

Pren una tasseta

de te de muntanya.

 

Veuràs, veuràs, fill,

que bo, quant t’agrada,

i deixes de fer

eixa cara llarga.

 

Ell fa digerir,

dels menjars, la grassa,

cura els panadís,

els còlics, l’àntrax.

 

La sang purifica;

retorna la gana

de l’inapetent

el te de muntanya’”.

 

 

Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

Després, ell es dirigeix a sa mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho passa:

“‘-Si això fóra aixina,

mare bona i santa,

¿creu vosté n’hi hauria

dolents en la terra?’.

 

‘-Eres un incrèdul!

Fill de la meua ànima,

¿com ha de curar-te

el te de muntanya?’.

 

‘-És veritat, mare,

la fe cura a Marta;

vinga la tasseta

del te de muntanya’”.

 

 

És a dir, el fill accepta la proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat, l’escriptor addueix

“¡Oh, records del temps

d’una mare aimada…

que, al veure’m dolent,

lo te me donava!…”

 

i l’alliberava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones d’aigua, de palau i que salven l’home

General, , , , ,

Llegendes

Quant a llegendes, direm que, en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat: estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias i publicat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en el 2014, podem llegir que el “poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes,1886-1966)” és autor “d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:

Segons la història relata

i la veritat pot ser,

una senyora molt guapa

li va eixir a un llenyater.

 

 

Li ensenyà un collar de plata

amb un diamant i un rubí[1].

‘Què és el que vols?

La joia? O t’estimes més a mi?’.

 

Li contestà que a la joia.

‘Sempre seràs desgraciat:

en aquella penya altra

tinc un palau encantat.

 

Mai més serà ditxós.

Si m’hagueres volgut a mi,

la fortuna que hi ha allí

haguera segut dels dos’.

 

Damunt d’una aura boreal,

a l’amanéixer[2] l’aurora,

desapareix la senyora

i el pobre es queda igual.

 

Si us ha encantat la dita,

no s’ho tingueu per falòrnia,

que és la vertadera història

del Barranc de l’Encantà”.

 

Com podem veure, es tracta d’una llegenda eròtica en què, a més, la dona hauria pogut salvar l’home (si ell l’hagués triada, en lloc de la fortuna temporal, la qual hauria sigut de tots dos, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que no l’hauria adquirida només l’home).

A banda, copsem que, a primera hora del matí, la dona fa via (un fet que empiula amb lo matriarcal, perquè lo femení està en nexe amb les dues etapes de més foscor del dia, això és, amb la vesprada i amb la nit).

Finalment, com diu el poeta (amb el paper de narrador i de transmissor de la cultura tradicional de la terra), és la història (és a dir, el relat), en el sentit que així ha passat de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Sol emprar-se la forma genuïna “robí”.

[2] Castellanisme, en lloc de formes genuïnes, com ara, “a trenc d’alba” i “a l’eixida del sol”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la dona salva l’home i la Serra de Mariola

General, , , , ,

Uns altres versos en què es reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales” del llibre “Estampas de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp. 289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.

La primera part enllaça amb la Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:

“1r. MARIOLA

 

Des de l’Asilo a on estic,

front a front, n’és Mariola,

de carrasques i de pins,

vestida, amb mantell de glòria.

 

De romer, timó i espígol,

s’ompli d’aromes la Serra;

des de la falda fins al pico,

per tot, l’estora, la sàlvia.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

¡Qui, de nou, fins a les crestes,

poguera pujar encara,

omplir els pulmons dels aires,

 

dels aromes de la sàlvia

i recordar aquells temps

d’anys jóvens, quan jo pujava

al Pico del Montcabrer

 

a pit, des de Cocentaina,

seguint després al Mas d’Abres,

per veure[1] la fresca aigua!…

¡Fins al monestir d’Agres!…

 

L’enyorança d’aquell temps,

a mons ulls, porta una llàgrima.

¡Mariola! ¡Mariola!

Si pogués pujar encara[2]…”.

 

Com podem veure, la Serra de Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que guareixen l’home.

A més, ell li fa una lloança pel paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica, etc.

Igualment, amb el contacte amb aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo femení, amb lo tel·lúric).

No debades, tot seguit, el poeta afig

“II

 

A l’eixir, hui, de passeig,

el cor cap a tu em portava.

¡Mariola! Vullc besar-te

i beure ta fresca aigua.

 

El dia està nuvolós,

la frescor besa ma cara

com dient-me ‘Esta frescor

mitigarà la pujada’.

 

Anem, puix, per lo camí,

al caramull de la Serra,

ja que la frescor de hui

alleugera la jornada.

 

El caminet n’és estret;

vaig pujant cap a la Serra;

els núvols, com un refresc,

plouen fines gotes d’aigua.

 

¡Ja la hi veig de molt propet!

¡Ja respire de la sàlvia,

de l’espígol, del romer,

els perfums que ans respirava!

 

¡Ja estic a mitjan costera!

¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!

¡Ja mon cor, ple d’alegria,

retorna als temps que enyorava!

 

¡Un poquet més! Ja, lo cim,

escalant com una cabra,

m’assente, donant-li gràcies

a Déu per esta jornada”.

 

 

Per consegüent, podríem dir que, per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.

Finalment, l’escriptor plasma el seu agraïment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “per veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que podria voler dir “per beure” (aigua), en lloc de “per veure” (el paisatge, la panoràmica…).

[2] En l’original, “Si pogués”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)