Arxiu d'etiquetes: lligam de la mare amb el fill

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-fill i la Mare Terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’esmentat llibre del poeta pollencí, i en què captem la literatura matriarcal, és “Miramar” (https://ca.wikisource.org/wiki/Miramar), recopilada en la mateixa web. Així, quan es dirigeix als poetes, posa

“ENDREÇA ALS POETES

Germans: quan, per la festa, pugeu a l’ermitatge,

Esfullareu en terra, davant la santa imatge,

           Lo ram que ‘os he enviat:

Per un ramell de festa, bé veig que no valdria;

Deixau només que caiga sa pobra flor mústia

           A dins lo lloc sagrat”.

 

Com podem veure, Miquel Costa i Llobera connecta la festa amb la dona i amb el fet que els fills s’acosten a la mare (el lloc sagrat, l’ermita). Recordem que, en lo eròtic, l’església representa la vagina i, ben mirat, la vulva.

En acabant, addueix que,

“Quan sentireu alegres lo so de la campana,

Pensau que vos esmenta dins terra llunyedana

           Un cor de mallorquí…”,

 

és a dir, que l’escriptor enllaça amb la terra on nasqué: amb la Mallorca del darrer terç del segle XIX, quan exposa aquests versos.

A més, trau la dona com qui aporta vida als mallorquins, lo tel·lúric, per exemple, mitjançant l’aigua, la font, la cova…:

“Beveu per mi les aigües d’aquella font de vida

I aquella santa cova set voltes beneïda

           Besau, besau per mi”.

 

Per consegüent, d’ençà la distància, l’autor és en nexe amb lo terrenal i amb lo femení i, per això, diu

“Si, enmig de tanta glòria i de bellesa tanta,

Sentiu lo cor remoure la febre sacrosanta

           Que abriva el pensament,

Davant la mar immensa que els himnes grans inspira,

Germans, cantau llavores lo que no diu ma lira,

          Lo que mon cor pressent!”.

 

Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i que lliga amb la Mare Terra (la Pachamama) i amb el déu Sol, “Comparança” (https://ca.wikisource.org/wiki/Comparansa), recollida en “Viquitexts”, plasma detalls d’aquesta corda:
“Si allà, en nuvolada obscura,

Brilla l’arc, signe de pau,

És que es mesclen en l’altura

La llum del sol viva i pura

I l’aigua que, a gotes, cau.

 

En l’espessa nuvolada,

Que cobreix l’ànima aquí,

La poesia inspirada

De plors i llum engendrada

N’és com l’arc de Sant Martí.

 

Alta, pura, colorida,

Brilla com l’arc celestial;

Sols brilla quan s’és unida

Amb llàgrimes de la vida

La claror de l’ideal”.

 

 

Encara que Miquel Costa i Llobera parla de núvols, de l’altura i de gotes d’aigua, finalment, diu que les llàgrimes (la pluja, les quals van cap a la terra, indret on poden fructificar els conreus) són u dels elements que fa possible la vida i, de rebot, la primavera i que les plantes i els arbres quallen en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i relació mare-fill com a vasos comunicants i creatius

General, , , ,

Una altra composició en què captem el tema de la maternitat (potser, exposat en maig del 2010 amb motiu de la celebració del dia de la mare) i, a més, en tres generacions, és “Àvia, mare i filla” (https://somniturquesa.wordpress.com/avia-mare-i-filla), en la web “Somni Turquesa”. Així, diu:

“M’has donat la vida, filla,

He donat la vida, mare.

I no deixarem de donar-la,

seguint per tots els camins,

mantenint l’esforç del dia a dia.

I la lluita continua,

per donar les eines necessàries,

per fer de la teva vida,

una autonomia,

una fortalesa,

una autosuficiència,

una supervivència.

Tot un cau d’estimes

que somnia i que sent,

sense mals pensaments,

amb alegria i optimisme.

Sempre seré al teu costat,

vida meva.

T’equivoquis

o caiguis a terra.

Sempre tindràs la meva mà,

angeleta,

per recolzar-te

o ajudar-te a pujar.

Perquè vull que arribis ben alt,

allà, a dalt de la muntanya,

on el cargol ja treu les banyes,

amb la naturalitat i la sinceritat anhelades.

Aire pur i transparent.

Amor còmplice i ardent.

I jo et miraré des de baix,

perquè, per a mi, tu ho ets tot,

perquè encara que hi hagi dos mons,

tu ets el meu únic món,

perquè encara que hi hagi patiment arreu,

tu ets el meu patiment,

perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,

estimarem la nostra unió umbilical i ufana.

I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns

i la revolució d’altres.

Amb tu, tot el demés està de més.

Àvia, mare, filla.

Tres generacions de vida.

Tres generacions d’estima”.

 

Quant als dos primers versos, en què sembla que la filla dona vida a la mare, podríem enllaçar-los amb el sentiment de l’àvia a la mare i de la mare a la seua filla (això és, a la nena).

Igualment, la padrina i la mareta acorden donar-ne, fins i tot, per aplanar el camí de la xiqueta (les eines), per fer-li més fàcil l’autonomia i que romanga forta en la vida.

Ara bé, una robustesa que les dues dones prefereixen que empiule amb un bon cor, a què no deixar caure, sinó amb què s’aliaran: “Sempre tindràs la meva mà”. I, com que la néta viu en la primavera de la vida, tornen a eixir les banyes del caragol (les quals podrien simbolitzar els ulls de la xiqueta) i la naturalitat i la transparència estan presents.

Sobre el tema de si la néta dóna vida a la mare, podem dir que sí, que és cert. Si més no, a partir del moment del naixement i, per descomptat, en el sentit que mare i filla són vasos comunicants. Així, són com eixe moment en què l’estel s’empina una miqueta i somrius perquè copses que reviscola.

Tocant les línies en què diu que la mare la mirarà de baix estant, recorden el vol del catxirulo: l’adult veu com la nena creix, es fa gran, li demana fil (llibertat, òbviament, creativa), es relaciona amb la mareta i amb l’entorn i podria evocar-nos quan la parenta la lleva un poc amb els braços en alt… i l’observa i li diu paraules amables.

Afegirem que, si els mots referents a l’únic món no són romàntiques, ens trobaríem davant una dona que capta que la creativitat junt amb la sensibilitat i l’esperança del nen és lo que, si ella ho pren i ho comparteix, li permet trobar un sentit a la vida i formar part d’eixe únic món. Fins al punt que la dona es proposa enllaçar amb la nina mitjançant la unió.

I, com que, amb el ja nat, la vida sí que té sentit (recordem que la infantesa, simbòlicament, representa la confiança), la resta li és molt secundari: s’ha consolidat l’empelt àvia-mare-filla, o siga, passat-present-futur.

Adduirem alguns comentaris que feren a l’autora del poema: “Àvia,… mare i filla…: tres dones, però també tres etapes en la vida, que les dones hauríem de poder viure en pau, goig i, sobretot, podent decidir nosaltres mateixes el com, quan i quantes vegades.

Precioses lletres les que has triat, Carolina” (Stàs), “Una meravella!! Jo ja no tinc la mare,… però sé que encara em dóna forces per continuar lluitant amb i per la meva filla Marta,

Una abraçada i petons!!!!” (Esther), a qui Carolina (qui escrigué la composició) respon “La mare sempre roman al nostre record, al nostre cor…. Som com som, per ella…”; “És tot un conjunt d’amor i d’afecte” (David), “Entranyable, harmonia en totes les línies, que emanen amor fervent” (Jordi).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)