Arxiu d'etiquetes: lligam a la terra

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, les nissagues, fortalesa i Catalunya

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el podem veure en el poema “Haikús” (pp. 35), quan exposa 

“Gotes rosades

davallant per la cara

mare valenta”,

 

detall que podríem relacionar amb Catalunya (la mare), arriscada, de què, més avant, mostra que és

“La pàtria nostra

joliua Catalunya

sobirania.

____

 

Una senyera

llibertat desitjada

dolça esperança”.

 

Aquests versos foren plasmats en uns anys de molt de moviment social independentista en Catalunya.

Molt avançada l’obra, escriu dues composicions en nexe amb cada una de les rames de la seua família i amb aquest sentiment: primerament, per la maternal i, en acabant, per la lligada al pare. En “Poema dels Rovira” (p. 75), com si fes una explicació de les seues arrels, diu
“En el cim d’una carena

en un lloc bell i sereny,

divisant des de la casa

el panorama del Montseny.

 

Hi tenim la procedència

Les Serres de Sant Andreu,

la llavor va ser escampada

voleiant a tot arreu.

 

L’avi Esteve i la Ramona

quatre fills varen tenir,

i heus aquí quina nissaga

ens trobem avui aquí!

 

Compartim cognom Rovira

amb un roure per blasó,

honorant els nostres avis

amb plaer i satisfacció.

 

Festegem-ho i celebrem-ho

amb alegria i bons afanys

que tinguem salut i força

que perduri per molts anys”.

 

 

Per tant, per una banda, fa un reconeixement de la nissaga (els avis) i, per una altra, viu el present i ho fa acompanyada de festa i d’encoratjament cap als qui hi estan. Cal dir que aquests versos foren escrits en el 2012. En canvi, els del segon escrit (p. 76), dedicats a la branca paternal, foren plasmats en el 2018 i copsem el moviment polític i social proindependentista (encara que es dedueix d’alguns versos del final):

“Un visca pels Sancho

2018

 

Avui fem una gran festa

amb joia i satisfacció,

recordant nostra ascendència

que ens uneix amb germanor.

 

Hem unit llarga família

provinents de tot arreu,

connectant en la trobada

nostre cor i nostra veu.

 

Aquest any fem la menjada

a mitjans del mes d’abril,

perquè el goig de primavera

ens ompli d’amor gentil”.

 

 

O siga que l’escriptora no deixa fora els padrins, sinó que els acull i, a més, ho fa mitjançant la germania que hi ha entre les tres generacions.

Igualment, figura el vincle entre totes tres i un matriarcalisme que acull la part activa (la veu) i la passiva (el cor, el qual enllaça).

Afegirem que la trobada se celebra en primavera, l’estació associada a la infantesa, a l’esperança i, per exemple, als jovenets que cercaven núvia o que, com ara, cantaven a fadrines (sobretot, pel mes de maig, també conegut com el mes de les flors).

Tot seguit, la poetessa de Monistrol de Calders trau el tema de l’espenta dels membres i de la confiança en els altres:

“I ens empari amb fortalesa

per vèncer qualsevol dany,

que la força i valentia

ens allunyi del parany.

 

I ens enllaci a tots nosaltres

per gaudir d’aquests moments,

festejant i celebrant-ho

els qui estem aquí presents”.

 

Finalment, uns versos que empiulen amb la terra, amb els qui hi viuen i amb la confraternitat:

“Fem un visca Catalunya,

un visca pels Catalans,

i un visca per tots els Sancho

per conviure com germans”.             

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La llanesa catalana” i dones amb lligam amb la terra i molt obertes

 

 

Poemes en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra.

El 23 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González, una dona que el 15 d’abril del 2022 ens havia comentat, en un missatge, “sóc nascuda a Catalunya, però, entre una cosa i altra, fa uns cent anys que som a Catalunya. (…) Estimar la teva terra on vagis, portar-la al teu cor, però mai oblidar les teues arrels, perquè no pots estimar una terra si t’avergonyeixes d’on vens” i que ens afegí que “Mai es van sentir ni rebutjats, ni res de res: parlaven el català fora de casa” com també “Jo em considero catalana de cap a peus”, ens envià una foto corresponent a un poema de Francesc Vicenç Garcia (més conegut com “el Rector de Vallfogona”), poeta barroc que havia estudiat en l’Estudi General de Lleida i que fou ordenat sacerdot en Vic l’any 1605.

En paraules d’Antonia Verdejo, sobre el llibre “La poesia a l’escola”, de Celdoni Fonoll, de poemes, “el primer que vaig comprar als meus fills grans, per Sant Jordi, el 1985. Ells són del 1984 i encara no tenien ni un anyet.

Té alguns poemes en català antic”[1]. El que hem triat per al tema del sentiment de pertinença a la terra, que ens l’envià el 23 d’abril del 2022, diu així:

A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA[2]

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòbar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

 

Si de abril parla, pinte l’alegria

Ab què desplega ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram a ram, la llengua que tenia;

 

A qui es diu Isabel, diga-li Isabella,

Sol i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella[3],

 

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou tinc de la llanesa catalana[4].

 

Francesc Vicenç Garcia

(El rector de  Vallfogona)”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] El 30 d’abril del 2022 accedírem a la foto del llibre i ens indicà “El vaig agafar pensant en la mainada”. A banda, ens envià un poema del valencià Teodoro Llorente, vinculat amb la Renaixença (segle XIX), “La cançó del teuladí”, i un poema de Ramon Llull, titulat “D’esperança”.

[2] El transcrivim textualment.

[3] Com veiem, vincula lo castellà amb el sol, amb els estels (que, tots dos, aporten llum), els quals tenen a veure amb el dia, amb la claror, amb lo elevat i, per descomptat, amb lo patriarcal.

[4] En aquest cas, la cosa senzilla, lo pla (ser una persona plana”). Adduirem que, així com, per exemple, en Nepal, els elefants femelles es lliguen a un pal… en horitzontal en la banda superior (i que evoca lo circular i, per tant, lo matriarcal, etc.), Francesc Vicenç Garcia relaciona la llengua amb la terra on nasqué, a més que hi escriu en sentit general.

Tot seguit, el poema, en la foto que ens envià Antonia Verdejo.