Arxiu d'etiquetes: l’home és alliberat per la dona

Les dones trien i molt obertes

General, , , ,

 

Adduirem que, el 19 de maig del 2021, trobí el document “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències” (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/families/23usostemps/usostemps.pdf), publicat en el 2010 pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, amb un article titulat “Quatre generacions de filles úniques”, de Marga Solé en què hi ha un encapçalament que diu  “Som un matriarcat de quatre generacions”. Comença dient que “A la comarca de l’Alt Penedès, a Ca l’Obaguer, hi viu una família en règim matriarcal  de quatre generacions de filles úniques. La conformen: el besavi i la besàvia, l’avi i l’àvia, i el pare i la mare amb la seva filla. El cordó umbilical és el de les dones i els consorts s’hi han anat afegint” (p. 89).

Quan, en aquest article sobre quatre generacions, passem a la part referent a les faenes de la casa, veiem que “’Som un matriarcat de quatre generacions i per això funcionem tan bé: la besàvia és la reina mare; jo sóc la reina; la meva filla, la princesa, i la meva néta és la infanta’. Així de clar ho té la Laia quan explica qui és qui d’aquesta família nombrosa, que viu la major part de l’any en una masia a l’Alt Penedès. La Laia acaba arrodonint que els seus homes són els consorts, per la qual cosa el besavi, Josep Maria, afegeix irònicament,(…) ‘I jo sóc l’esclau!’. La família viu a Ca l’Obaguer, una masia envoltada de vinyes i arbres fruiters” (pp. 89-90).

Com veiem, fins i tot, un home (en aquest cas, el besavi), admet la seua condició d’esclau, fet que va en línia amb les paraules que, el 12 de maig del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), em comentà quant al paper de l’home i de la dona en aquesta cultura sud-americana: “Sí: ell és el burro de càrrega”. Com a exemple, en la rondalla valenciana “Pere Joanot (Arreplegada a Sant Joan)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que, a Pere Joanot, que estava casat amb Pepa, “no se li escapava que en sa casa manava la sogra, però, com que era tan pacífic i tan tranquil, no protestava mai” (pp. 111-112), i, a banda, “cada dia es veia més deixat de banda” (p. 112).

Finalment, en la rondalla en què intervé Pere Joanot, serà la necessitat d’espenta i el fet que, o s’espavila Pere Joanot, o les passarà magres, lo que farà que, a través de la seua iniciativa, la dona (Pepa) i la sogra (ací, relacionades amb la maldat), el tracten amb bonhomia i que, així, si bé es diu que passà a fer-se lo que ell deia, és clar, que, en el sentit que, en aquella casa, passarà a haver un ambient matriarcal: “I a partir d’aquell dia, la tia Teresina i Pepa conrearen molt bé Pere Joanot, l’estimaren més, li feren molt de cas i ja sempre el van obeir, perquè havia demostrat ser millor persona i tenir més trellat que no elles” (p. 115).

Mentres escric aquestes línies sobre la rondalla “Pere Joanot”, el 23 de maig del 2021, em ve al pensament que, si bé els Sants de la Pedra estan representats per dos hòmens jóvens, també estan vinculats amb el matriarcalisme (com també ho feia la deessa grega Demèter, amb qui tenen a veure), així com, en aquesta rondalla, ho fa un home bonhomiós i obert i que, per tant, lo prioritari, en les rondalles, és el missatge que es vol transmetre al lector (i, si són narrades oralment, a l’oïdor). Ens hem trobat amb alguna rondalla en què el pare actua de manera matriarcal amb els fills i aquests ho fan amb el pare i amb la mare: “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost”): “Les paraules del pare foren dites amb tanta sinceritat, que tots els fills comprengueren que calia fer allò que aquell home (…) desitjava” (pp. 19-20).

Al moment, Marga Solé addueix que “Malgrat ser set a la família, ho tenen molt ben muntat ‘perquè som les dones les que organitzem la feina domèstica’, diu la Laia mentre el José Ramon afegeix: ‘Tenim una distribució de funcions i, mentre uns  o unes fan unes coses, la resta en fa unes altres’ (…)” (p. 90) com també que “Segons la Míriam, el tema és que estan molt acostumats a viure junts i fer-ho tot entre tots: ‘Cadascú té molt clares les seves funcions i no hi ha cap problema’” (p. 90).

A més, veiem que, com comenta la besàvia, hi ha bones relacions, entre altres motius, perquè “’ens truquem moltíssim cada dia, estem tots assabentats de tot i no podem fer una cosa sense que la resta de la família ho sàpiga’. L’Alfredo ho corrobora: ‘La companyia del telèfon té molts guanys amb nosaltres perquè les dones es truquen per a qualsevol cosa, totes tres, és una norma” (p. 90).

Resulta interessant el sentit de la solidaritat i de la col·laboració,  en línia amb unes paraules que, el 24 de desembre del 2019, em comentà Pere Riutort Mestre, per telèfon, en relació a activitats que feien les dones en les Illes Balears: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”. Doncs bé, en l’article “Quatre generacions de filles úniques”, Marga Solé plasma que, “’Si algú es posa malalt, ens posem malalts tots, de veritat’, manifesta la Míriam, que afegeix que, si el malalt o malalta ha d’anar al metge, l’acompanya qui té més facilitats a la feina, però ‘després hi acudim tots quan podem’” (p. 91).

Cal dir que, àdhuc, ”Es defineixen com una família anxoveta perquè tot i que hi ha espai, sempre estan units, juntets, com les anxoves: ‘Ara d’aquí a uns dies, anirem a Jaca, que és la ciutat del meu marit’” (p. 92). Això és, que junts i molt oberts.

I, amb unes paraules interessants, d’Alfredo: “el nostre concepte de família per a nosaltres és l’ideal” (p. 94), això és, el matriarcal. Hi estic totalment d’acord.

Finalment, d’aquest article sobre les quatre generacions en una família de línia matriarcal, afegirem que, “La Míriam diu que sempre vols el millor: ‘Nosaltres som quatre generacions i cada cop hem estat millor i hem tingut més qualitat de vida. Cada generació s’ha esforçat per millorar i deixar un futur millor per als descendents’” (p. 95), una característica més de les cultures matriarcals: actuar, no sols de cara al present més immediat, sinó, per descomptat, pel demà i pensant en els altres i actuant amb bondat. Aquesta actitud es plasma, fins i tot, en rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, en què es prima la col·laboració, l’obertura, el pensar en els altres, la bondat, lo matriarcal, etc.

Agraesc la col·laboració de l’amic que coneix molt la cultura colla, la de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

La Mare de Déu, alliberadora i amb molta espenta

General, , , ,

 

A més,  en la rondalla “Per què els pinyols dels dàtils tenen una o?”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, l’home és salvat per la dona. Així, la Mare de Déu, una dona amb molta iniciativa i amb molta espenta, no sols fa possible que Sant Josep, el Nen Jesús i ella s’allliberen dels soldats que havia enviat Herodes, sinó que, igualment, la creativitat la Mare de Déu serà decisiva, Així, podem llegir que, “malgrat que sant Josep s’apressava molt, els soldats cada vegada eren més a prop: no tindrien temps d’arribar a aquell tossalet salvador. Llavors la Mare de Déu va dir:

-Josep, amaguem-nos darrere d’aquella palmera.

Tot seguint els desitjos de la seua esposa, sant Josep va eixir del camí i féu anar el ruc cap a la palmera” (p. 158). Per tant, no sols és la dona qui li tira creativitat sinó que, a banda, és qui porta la iniciativa i, a més, l’home (Sant Josep) fa lo que ella li diu.

Un poc després, es pot llegir que “El galop dels soldats se sentia ja molt pròxim. Ja eren allí. Els matarien sense compassió. Aleshores, la Mare de Déu parlà a la palmera i li digué plorosa:

-Oh palmera, cobreix-nos!

A l’instant, la palmera abaixà totes les seus palmes, que n’eren moltes, fins qu tocaren en terra, i la sagrada família quedà ben amagada dels ulls dels soldats assassins” (pp. 158-159).

La Mare de Déu, després d’alliberar-se tots tres dels soldats, actuarà de manera oberta i, a més, agraïda: “Quan els soldats se n’anaren, la Mare de Déu donà les gràcies a la palmera, i des d’aquell dia, com que la primera parauls que va dir fou ‘oh!’, els pinyols dels dàtils duen impresa una o” (p. 159). 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

General, , , , ,

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).

Hòmens alliberats per dones, en rondalles

General, , , , , ,

 

El 15 de maig del 2021, viu que Òscar Kropotkin Ferrer, un amic que formava part del grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, havia publicat l’article “Les mares dels vents” (https://alicanteplaza.es/les-mares-dels-vents), de Joan Borja i que, eixe dia, havia aparegut en la web “alicanteplaza”. En l’article de Joan Borja, hi ha detalls en línia amb el matriarcalisme que veiem en la rondalla “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, recopilada per Sara Llorens, en què, per exemple, l’home és salvat per Leonor, és a dir, Leonor és qui fa el paper actiu, un tret típic de les cultures matriarcals.

Així, podem llegir que “Totes quatre Mares del Vent són velles, bondadoses i sàvies: generoses, afables, astucioses. Matriarcals”, com en moltes rondalles de Sara Llorens ho són les àvies, les velles o, com ara, les dones (jóvens o no) que, com ara, salvaran l’home (o el jove) o, per exemple, li diuen què cal que ell faça.

A més, “les Mares dels Vents defenen i protegeixen solidàriament les dones de bon cor –com ara la protagonista de la rondalla, Margarita Blanca- contra tots els mals vents que bufen del món.

En ‘El xiquet que va nàixer de peus’[1], publicada per primera volta el 1964, en el primer volum de Meravelles i picardies, (…) la Mare dels Vents, es mostra amb ‘la seua colossal estatura, que era doble que la d’un home ben tallat. Tenia una cara (…) afable (…), uns ulls de vella encara vius i plens d’una llum de simpatia, i al volt del cap, una gran corona de blancs cabells que endolcia el seu gest i la feia bona de mirar’”.

I, a continuació, addueix que “Es tracta, en un cas i en l’altre, d’uns personatges entranyables, que simbolitzen la intel·ligència, l’experiència, la solidaritat, la deferència i la bonhomia. (…) De més a més, (…) creen de seguida vincles de complicitat amb la protagonista, Margalida Blanca, a la qual ajuden i protegeixen”  i que les Mares dels Vents “obsequien Margarida amb tres objectes màgics (una avellana, una ametla i una nou) que es revelaran determinants per a les aventures que l’heroïna haurà de protagonitzar: realitzar un treball difícil que els homes no saben resoldre, guanyar la pròpia llibertat i desencantar el guapíssim rei Astoret, que no és sino una mena de bell dorment”.

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha una quantitat important de rondalles en què la dona és la part activa i, fins i tot, qui fa que l’home s’allibere.

Agraesc l’escrit de Ximo Caturla en què m’indicava en quines rondalles recopilades per ell considerava que estava molt present lo matriarcal. I, per descomptat, a les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme o bé en el dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una rondalla recopilada per Enric Valor.