Arxiu d'etiquetes: l’Església catalana

Dones que menen, amb capellans que les defenen (àdhuc, en lo sexual) i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 histories i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, fins i tot, relatius a la sexualitat, és “Els tres pretendents”. Comença dient que “El rector de Llena, assidu concorrent de fires i mercats, conegut en tots els indrets del Solsonès, iniciava conversa amb tothom i es congratulava sempre de les majordones que tenia, de la seva bellesa corporal i de les admirables qualitats intel·lectuals i morals de les joves” (p. 629). Com veiem, la dona està ben considerada (en la bellesa, en la intel·ligència i en lo moral), àdhuc, entre l’Església catalana, la qual ací apareix com molt oberta.

Un dia, tres xicots passaren per on ell vivia. “Eren dos fadrins hereus d’opulents cases i un altre, que no era hereu. Als tres, els feia peça la minyona del rector, però ella no es manifestava per cap, els rebia tots tres i no es decidia per un en concret” (p. 629). Per tant, en lo sexual, ella, molt oberta, actuava segons el seu punt de vista.

La minyona, “Un dia li va dir al senyor rector que li solucionés el seu problema i ell va posar mans a la feina” (p. 629). Cal dir que el rector (figura que, més d’una vegada, simbolitza el conseller, lo que ara diríem el psicòleg) aprova la jove i està a disposició d’ella.

En eixe sentit, “Quan va arribar el moment que un dels tres es declarà a la noia, aquesta li va dir que la resposta la hi donaria el rector” (p. 629), qui era el seu braç dret.

Al primer dels jóvens, li diu que el darrer diumenge de desembre, a les huit del vespre, es pose dins d’un taüt. Al segon, el mateix dia, que ho faça assegut en una cadira ran del taüt, a les deu de la nit. I, quant al tercer, que, a la mitjanit, entre per la porta parroquial anunciant que arriba l’arrossega cebes, que s’emportarà el mort del taüt i també a qui el vetla. Tot això, en tres passatges i sense que ningú dels tres sàpia què ha comentat el capellà als altres dos. Com podem veure, copsem el taüt (un símbol de recepció) i, així, vinculat amb lo femení com també ho fa la nit.

Afegirem que, tocant al segon pretendent, quan es declara a la noia, “aquesta li dóna la mateixa resposta que al primer: ‘parla amb el senyor rector’” (p. 629). I així ho fa: com ella li havia manat.

Respecte als tres, que, en acabar de parlar amb el rector, consideren que ja han guanyat el cor de la jove, quan aplega el darrer diumenge de desembre, a punt de mitjanit, el tercer dels pretendents diu lo que li havia ordenat el capellà.

“Quan el mort sent això, (…) s’aixeca del taüt i salta a terra, per arrencar a córrer. El que el vetllava i qui acabava d’entrar per la porta, en veure un mort que s’aixecava, surten disparats, abandonant el seu lloc, cames ajudeu-me. (…)

El rector, que els esperava amb la noia al carrer, els increpa:

-Ja ho veieu: no us la mereixeu. Així, que deixeu-la tranquil·la fins que algú més valent que vosaltres la mereixi” (p. 630).

Finalment, comentarem que és una de les rondalles en llengua catalana en què millor es plasma la sexualitat matriarcal i el paper favorable i matriarcalista de l’Església (ací, la catalana) en relació amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En una entrada del 9 de març del 2023, en aquesta web, hi ha dues fotos amb el text d’aquesta rondalla. Porta per títol “Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona (https://malandia.cat/2023/03/rondalles-amb-capellans-matriarcalistes-en-defensa-de-la-dona).

Dones solidàries, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra obra en què hem trobat narracions en què es reflecteix el matriarcalisme és “Set contalles del temps vell”[1], de Teodor Creus i Corominas (1827-1921), publicada en 1893 en Vilanova i la Geltrú (població catalana de la comarca del Garraf) i editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs, en versió facsímil, en 1986. En la introducció de l’autor, comenta que el seu objectiu era “Fer un aplec de les tradicions i llegendes més notables que m’ha estat donat recollir en aquesta nostra contrada, compresa entre els dos rius, FOIX i LLOBREGAT, vorera del MAR LLATÍ: publicar, per a deslliurar-les de l’oblit en què (…) restarien (…).

(…) són les dites tradicions i llegendes tal i com les venen transmetent els pares a llurs fills, des del temps de l’avior; (…) he adoptat les que m’ha sigut més fàcil compaginar els fets que d’aitals tradicions i llegendes són objecte, amb els fets verament històrics de les respectives èpoques en què ocorreguts aquells se suposen” (p. 7).

En la contalla “La fundació de Vilanova”, copsem, des de molt prompte, el matriarcalisme: una jove (que li deien Tolletes), qui era òrfena i que vivia en companyia d’una tia i “que té en conreu una borda[2] i cria cabres de llet” (p. 32). Per tant, ella tenia al seu càrrec una casa i, a banda, bestiar.

Més avant, llegim que l’aimador lluitava en Mallorca “per a fer-se amb un bon prou[3] que els seus desigs favoresca de poder oferir masia de son amor com a prenda, a aquella que, en el seu cor, com a sobirana, hi regna” (p. 33). I, així, es plasma que la dona és qui té la darrera paraula, ja que és la sobirana de l’home.

Ara bé, quan el cavaller (que li deien En Garcerà de Ribes, en l’original, “de Ribas”), avesat a la caça, la veu, li diu que la jove ha de ser d’ell (p. 37), però ella, sense embuts, li respon que no i, posteriorment, Tolletes, “a sa tia, dona compte i (…) la pobre dona, que, d’aquell jorn en avant, correria sa neboda. A contar-ho al curat[4] d’aquell lloc, anà molt prompte, que era l’únic que podia donar auxili a la noia contra aquell potentat” (p. 39).

El capellà, immediatament, comenta a la tia: “-Veniu aquí: veniu amb la vostra neboda que, puix la que tinc se’n va, servireu de majordona” (p. 39). I, a més, li addueix: “lo que més convé, és, ara, posar-la fora de l’alcanç del del castell, arreglant prompte les coses (…). Arreplegueu vostres robes, porteu-les aquí i cerqueu algú que guarde de prompte el bestiar. Mentrestant, podeu trobar qui vos el compre” (p. 40) i, així, el ramat i, per consegüent, la figura patriarcal del pastor, passa a un segon termini, en favor de l’actitud oberta i solidària i de la bona empatia del mossén i, de pas, es reflecteix que l’Església, en Catalunya, històricament, ha fet Poble i el Poble ha fet l’Església (dues actituds en línia amb el matriarcalisme), com ja escrigué Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem adaptat el text a la normativa actual amb la intenció de facilitar la lectura. Igualment, hem posat en narrativa els versos de l’obra.

[2] En el DCVB, veiem que n’hi ha una segona definició que diu “Casa de camp separada de la masia, que serveix per tenir-hi herba i eines de conreu i per habitar-hi els treballadors d’aquell camp”.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim de “profit”.

[4] Sacerdot.