Arxiu d'etiquetes: “Les rondalles del Peirot” (llibre)

Bruixes que es reuneixen, sexualitat matriarcal i joia

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, del folklorista català Gerard Canals Puigvendrelló, i en què es plasma el matriarcalisme (àdhuc, per mitjà de lo eròtic), és “La bassa de les bruixes”. Un pastor que anava acompanyat d’un jove, mentres que s’acostava el capvespre, trau dos detalls en nexe amb la dona: la fortalesa de les roques i l’espluga. Així, li diu: “Dormirem aquí, al peu de les roques, aprofitant aquesta mica de bauma que fan” (p. 171).

Més avant, l’home comenta al minyó que aquella terra és de bruixes i, empiulant amb això, li indica: “seguirem la ruta fins a Sant Joan de l’Erm i t’ensenyaré la bassota on es reuneixen les bruixes”  (p. 172). Altra volta hi ha un empelt entre lo femení i lo aquós. Igualment, li agrega que, “enmig del bosc, en un lloc molt amagat, hi ha una tollota d’aigua estancada on, cada any, a la mitjanit del dia de Santa Coloma, hi fan aplec bruixes de l’Urgellet, del Pallars i d’Andorra. Diuen que, tantost arriben a aquell indret, es despullen de cap a cap, deixant la roba escampada pel bosc, i es banyen a la bassa totes plegades, fins que s’hi presenta el Gran Bruixot” (pp.  172-173).

O siga que la trobada se celebra la Nit de Cap d’Any, acull persones de diferents comarques catalanes i la nuesa és ben rebuda.

Quant al bruixot, el pastor el defineix com que “ell és tot gros i pelut de cap a peus, amb uns pèls negres i (…) com agulles de pi. En arribar al lloc, diuen que el bruixot també es despulla i que es col·loca al mig de la bassa, on totes les bruixes dansen al seu voltant i se li atansen una per una a fer-li un bes” (p. 173).

Com podem veure, el bruixot va associat a trets que ja escriu Pep Coll en la seua obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” (pp. 96-97): cos pelut, sense vestit, colors negre i roig i residència en un lloc fosc.

Altrament, un dia, les dones, amb molta espenta, demanen a l’home que s’afaite perquè punxava. I, com que ell els respongué que no ho faria, elles recorregueren a les agulles que tenien i el punxaven a les orelles. Això féu que, “Veient el panorama, el bruixot va accedir a afaitar-se” (p. 173) i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en col·lectiu i nombroses).

És més: com que el bruixot no sabia com fer-ho, “les bruixes van dir-li (…) que ja l’ajudarien elles” (p. 174) i passen a foguejar-lo.

En altres paraules, copsem que, com diu la dita, “On hi ha pèl, hi ha alegria” (en aquest cas, per a les dones),

Finalment, el narrador indica que, “A partir d’aquella nit, les bruixes encara feien més el bèstia a la bassa. Es rebolcaven sense parar a l’aigua fangosa i plena de pèls del bruixot, l’apotxonaven sense parar i es pixaven als joncs de la vora” (p. 174) i feien que plogués. 

Per tant, es reflecteix un lligam entre l’aigua i la terra (el fang), la joia de viure la sexualitat (“Passar-s’ho com un porc en el fang”, que diu una expressió ben coneguda), hi ha una relació sexual entre elles i el bruixot (l’acte de rebolcar-se), pren part la besada (apotxonen l’home) i, a banda, elles són les generadores de la pluja (el jonc simbolitza els pèls del pubis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els aplecs de bruixes i de bruixots i el matriarcalisme rural català

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “L’altar de les bruixes”, en l’obra de l’estudiós de Vic, també toca el tema de l’aplec de bruixes durant la Nit de Cap d’Any (la de Sant Silvestre), narrat de la sogra a la jove: “d’aquí res, és Sant Silvestre. Saps, nena? Per Sant Silvestre, les bruixes fan l’aplec a l’altar de les Bruixes…

La jove es va asseure al costat de la dona, escoltant (…).

-L’altar de les Bruixes és un penyal que hi ha a l’altra banda del Cantó, enmig de l’obaga de Llagunes, una mica més avall de la font d’Arminyana. Allà es reuneixen tots els bruixots i  bruixes de les viles del Cantó i preparen les seves vileses. Allí decideixen sobre a quins camps han de deixar caure la pedra” (p. 167) i temes relatius a infants i a caps de bestiar.

Com podem veure, la reunió es realitza sobre pedra forta (el penyal), en plena foscúria, al costat de l’aigua i pròxima a una deu (font de vida). Ben mirat: 1) hi participen hòmens i dones, 2) el primer tema que trauen enllaça amb la terra (ací, igualment, en seny agrícola), 3) després, ho fa amb el símbol de la vida (els xiquets) i 4), al capdavall, amb animals (n’hi hauria que ajudarien a llaurar el camp, com ara, els bous castrats). Per consegüent, els trets són femenins i tel·lúrics.

Tot seguit, el narrador reporta sobre el paper de l’home (el boc de Biterna, és a dir, el diable) i sobre el de les dones. I tot, en un acte musical i eròtic: “Diuen que se’ls presenta el boc de Biterna i que, a canvi de la seva servitud, els dóna el poder per fer tot el mal que vulguin. Diuen (…) que ballen en rotllana les seves sardanes i contrapassos, totes despullades, fent salts d’aquí cap allà al voltant d’una gran foguera encesa per a l’ocasió. Jo crec que la Mirinyaca i la Peluda hi van cada any, a aquest aplec. (…) Crec que el mossèn de Biscarbó també s’hi ha deixat caure algun cop… Sí, sí, com ho sents!” (pp. 167-168). Com en molts relats amb danses nocturnes.

I més: la velleta li comenta sobre la participació del capellà en aquells actes i en temes de bruixes: “resulta que, en una casa de Biscarbó, van fer soterrar un oncle fadrí. (…) La família li va fer dir una missa, però van pensar que, d’honres fúnebres, no li’n calien. ‘Ca! No era pas cap mal home, les pompes ens les estalviarem!’, deien. El fet és que, al cap d’un parell de dies d’haver-lo soterrat, al vespre, quan feia poc que eren a dormir, van sentir un gran terrastall” (p. 168), “deia la dona, mentre la seva jove s’interessava, cada cop, més, per aquella història” (p. 168).

En altres paraules, hi ha una honra a la dona, simbolitzada per l’obscuritat, pel vespre (quan acorden què faran) i per la senzillesa de l’oncle.

Ara bé, com que, durant uns dies, continuava aquell soroll, tractaren de resoldre’l i, quant a la dona de la casa, “deia que el millor era fer-li dir les honres, ja que, segur que, així, s’acabaria el problema” (p. 168). En llegir-ho per primera vegada, el missatge que interpretàrem era paregut al de les celebracions en què les dones rememoraven els difunts de la família, del veïnat, etc.: la mestressa evoca el paper de l’oncle.

En un passatge immediat, l’hereu, amb un tercer parer, se’n va a consultar el bruixot de renom de la contrada: en Buraut de Bressui. El bruixot li demana qui sabia llegir en la vila i el xicot li diu que el capellà, amb qui el jove vinculava els sons nocturns.

Per això, posteriorment, el minyó se’n va escopeta en mà a cal mossén “i li va deixar clar que ja n’hi havia prou de tota aquella història. (…) a partir d’aquell dia, van tornar a dormir en pau i els sorolls van desaparèixer tal i com havien arribat” (p. 169).

Per consegüent, altra vegada és un jove (representant de l’etapa associada a la valentia) qui salva el col·lectiu i, de pas, l’indret.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rituals de pluges, sexualitat i bruixes i toc de campanes

General, , , ,

Prosseguint amb rondalles recollides per Gerard Canals Puigvendrelló, en aquesta obra i del mateix caire, hi ha “L’altar de les bruixes”. En primer lloc, direm que el mot “altar” és en nexe amb la vulva i que les bruixes, sovint, ho fan amb temes eròtics. Així, en un dia que s’havia girat vent i que plouria, una dona i una jove feien pa. Mentrestant, l’adulta simbolitza la dona com a transmissora de la cultura tradicional (en aquest cas, la història de la vella Mirinyaca): “te l’explico. La Mirinyaca era una dona molt vella (…). Segons deien, volava tocant el violí davant de les bromes prenyades de pedra, per tal de fer-les descarregar en el lloc que, a ella, li semblés més convenient. (…) sempre anava amb un mocador negre al cap” (p. 165).

En aquest passatge que hem triat, la bruixa té relacions sexuals (toca el violí), indica on haurà de ploure i, a més, el mocador que duu és de color fosc (femení).

L’anciana, en oir un tro i posar-se a ploure, diu uns mots que ens han escrit per a la recerca: “Jesús, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu!” (p. 166), els quals eren populars durant aquests fets.

En acabant, la provecta li parla sobre les pedregades i sobre tradicions en les zones rurals, en un apartat que plasmem: “¡Ja podem resar, ja! Abans, el capellà, quan veia que s’acostava una pedregada d’aquestes, sempre s’enfilava a les feixes que hi ha damunt de la vila i feia tres vegades el senyal de la creu en direcció a la tempesta, perquè deia que, així, es desfeien les pedres de les nuvolades. El capellà de Freixa es posava al cap d’un serrat, agafava unes branques de boix, les lligava en forma d’escampa i s’hi pixava al damunt, així mateix, com ho sents… Llavors, llançava unes quantes asperges de pixum en direcció a les nuvolades i salmodiava la següent lletania: ‘Jesus Christus natus est! En nom de Déu, mala bromota, fot el camp per aquella serrota!’” (p. 166).

Sobre aquestes línies (el text en llatí, significa “Jesucrist és nat”), direm que, entre els anys 570 i 610, com poguérem veure en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, ja hi havia una figura semblant a la del capellà de què hem escrit, també masculina, i que exposa l’historiador Chris Wickham en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800” (p. 579).

Altrament, indicarem que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “boix”, entre d’altres coses, significa “Membre viril”. Per tant, va ben lligat al fet que el mossén pixe damunt la granera (“escampa”, en algunes comarques catalanes, la qual empiula amb el penis), és a dir, amb la part que, més d’una vegada, acompanya la bruixa (i, amb la dona, encara que, amb ella, per damunt…). Ací, el sacerdot fa un paper paregut a una pluja, però cap… a una escombra (partint del penis), com a alliberador del mal que el relat vincula amb lo feminal (la pluja, l’aigua).

Al capdavall d’aquesta primera part de la narració, el folklorista trau el tema de les campanes, u dels mitjans de comunicació que hi hagué durant molt de temps, fins a molt entrat el segle XX: “El capellà d’aquí, de Guils, també havia fet això i, vulguis o no, la pedregada no era mai tan forta. I el de Vila-rubla, quan veia que s’acostava mal temps, feia repicar ben fort les campanes de l’església, la Bàrbara i la Saturnina, ja que es deia que, sobretot, la primera, amb el seu repic, era capaç de fer espassar les tamborinades” (p. 166).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de comares, que salven hòmens i ben acollides

General, ,

Passant a un tema diferent, però en l’esmentada obra del folklorista Gerard Canals Puigvendrelló, en la contarella “Les teranyines de la bruixa”, copsem el tema de les relacions entre els habitants i dones qualificades de bruixes i que, com les trementinaires i com les comares, feien bon paper i comptaven amb l’aprovació de moltes persones que vivien en zones rurals. Un avi comenta al seu nét: “Aquestes dues cases eren cal Pelut, on hi havia la bruixa que li dèiem la Peluda; i cal Marinyac, on hi havia la bruixa que tothom coneixia com la Marinyaca. (…) A mi, just aquí davant, la Peluda em va salvar la vida quan era petit. Per a mi, no n’era cap, de bruixa!” (p. 156).

De fet, així com, més d’una vegada, es relaciona aquestes dones amb llocs fora de la vila, en aquest relat, hi viu i, a més, com en moltes rondalles, la dona salva l’home.

Després, el padrí passa a la instrucció escolar: “Resulta que, quan jo devia tenir la teva edat, aquesta casa d’aquí davant del cóm era l’escola de la vila. Tots els nens i les nenes de Guils, de Solans i de Vila-rubla, veníem aquí a aprendre de lletra i de números i un mestre (…) ens ensenyava les quatre coses que necessitàvem per a anar pel món” (pp. 156-157). Mentres escrivia aquests mots el 10 de novembre del 2025 recordí quan, un dia que jo tindria uns onze anys, ma àvia materna (1910), mentres que m’acompanyava pel carrer on visquí fins a trenta-huit anys, en Aldaia (Carrer Sant Antoni), em digué que una casa velleta que hi havia en aquell carrer (i a pocs metres de ma casa) era una escola quan ella era xiqueta i que hi havia anat.

Tornat al relat, l’avi addueix que, un dia, u dels hòmens que anaven en colla, en veure que ell necessitava auxili, “va arrencar a córrer i va avisar la Peluda, pensant que sabria com ajudar-me” (p. 157). En acabant, la dona, “sense dir res a ningú, va entaforar-me les teranyines” (p. 157) i el va guarir. Per això, el gran indica al xiquet: “Bruixa, no sé si ho era; el que sí que sé és que, si no arriba a ser per aquella dona que tothom tenia per tan malvista, segurament, ara, ni tu, ni jo seríem aquí” (p. 157).

Afegirem que, com escriu l’investigador català, es tracta d’un “Relat inspirat en una vivència real explicada per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevinguda quan era petit” (p. 158). Al capdavall, sobre una de les bruixes de viles de muntanya que exposa el recopilador, ens comenta que, de la Malgana de Berén, “se n’explicava que anaven a visitar-la moltes dones embarassades de les viles veïnes donats els seus dots com a llevadora. També es deia que, amb les seves arts, podia, fins i tot, fer passar les sequeres” (p. 158).

En la narració següent, “El fantasmes de cal Servós”, també en el llibre “Les rondalles del Peirot”, un home conta unes històries a la seua muller, qui, com altres dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, sabia llegir: “deia a la seva dona, que estava asseguda al seu costat i que s’endormiscava amb un llibre a les mans que feia estona que provava de llegir” (p. 159).

Però ací és un bruixot, en Buraut de Bressui, el de més anomenada de la contrada, qui, uns dies després, es presentaria en un vell casalot amb un parell de companys seus, mentres que, els qui hi residien, havien de romandre en les seues cambres (pp. 160-161). I, com que tots tres se la sabien llarga, al punt de la mitjanit (un moment vinculat amb el matriarcalisme), se’n van eixir cap al saló principal, on feren una bona fartada i, a continuació, se’n tornaren a la cambra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles explicades a néts, dones que salven i comunalisme

General, , , ,

Una altra narració recopilada pel folklorista de Vic en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El tarter dels menairons del Coll del Roc Picó”, en què apareixen els menairons (o minairons) i l’avi com a transmissor de la cultura tradicional (en aquest cas, a un nét): “t’explicaré una història que m’havien contat quan era petit” (p. 138).

A continuació, li diu d’on prové “aquell munt de rocs que s’estén enmig de l’obaga del bosc, entre els pins” (p. 138), és a dir, en terreny femení (la foscúria): els minairons.

En acabant, li indica que l’hereu de cal Servós de Castellàs se n’anà a casa dels seus parents acompanyat d’un mosso i que, quan tornaven, digué al xicot que li portàs l’abrigall, ja que, “a la butxaca de la pitrera, hi tenia guardat el canut dels Minairons i, sense aquell canutet, no podia pas anar enlloc” (p. 139). Així, el canut (el qual té forma cilíndrica i acaba en pla, detall que empiula amb la dona) és d’on ell trau la força per a anar avant.

Quan ja l’arreplega el noi i regressava a casa, el mosso trau el canutet. Llavors, l’obri, n’ixen els minairons i ell els ordena que amunteguen rocs. A banda, com que el jovenet ja havia sentit parlar sobre els menairons, els diu que es fiquen en el l’objecte.

Després, segueix el camí fins que troba “l’hereu del Servós assegut a la font del Servosí” (p. 141), això és, al costat d’un indret que aporta vida (la deu) i en què l’home és la part passiva.

Agregarem que, en finir el relat, Gerard Canals Puigvendrelló posa que “Els menairons, manairons o minairons són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen sovint associats a tarteres, a grans roques” (p. 143).

Una altra rondalla amb el mateix tema, i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, és “El canut dels menairons”. Una padrina (àvia) comenta a la nena dels veïns què són els minairons i com podria aconseguir-ne. Així, li diu que “Una de les maneres d’obtenir els minairons diuen que és amb una planta (…) que només floreix al punt de la mitjanit del dia de Sant Joan” (p. 145), és a dir, en un moment del dia vinculat amb lo feminal. També li addueix la segona hipòtesi: “Alguns diuen que dalt de les muntanyes, altres que al fons de coves” (p. 145). Cal dir que, en acabar aquests mots, la xiqueta no pensava en la banda superior de les muntanyes, sinó en una espluga on cercar menairons.

“Una altra de les maneres d’obtenir-los sembla que és a l’interior de certes mines o pedreres, llocs on hi hagi mena de ferro” (p. 146), d’on procediria el nom “menaires”.

Aleshores, la nina demana com havien assolit els minairons els de cal Servós (els benestants de la rodalia) i la padrina li explica la darrera hipòtesi: després de molts anys vivint en Malveí, els habitants que hi residien se’n van a Castellàs i, de pas, hi baixen l’església. Passa que, com que “van anar a càrrec dels Servós i que, en arribar als fonaments de la construcció, ells van trobar-hi una petita cova on hi havia amagada una caixa que contenia el canut dels Minairons” (p. 147), el seu nom figura en l’església com a promotors del bastiment i són rics.

Per consegüent, l’edificació, els pilars que sostenen l’església i la cova (o siga, la dona) han facilitat que fos possible el propòsit dels benestants i de la resta dels habitants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, capim que, en la rondalla “Les encantades de les coves de la Mata-rossa”, hi ha trets en nexe amb el matriarcalisme i amb la maternitat. Primerament, una xica explica la història del tovalló de les encantades a la seua germana petita (p. 131).

Un dia, una àvia veu que una vaca molt bona quasi no feia llet: “Era la millor vaca del ramat, la que els donava més llet de totes, era força novella” (p. 131). Igualment, el narrador indica que, “de la vaca, en depenia tota la família” (p. 131). Llavors, l’avi els digué que, en una cova del serrat de la Mata-rossa, hi havia un oli que els podria fer paper.

Després, la germana major comenta a la xicoteta que, “per a salvar la vaca, bé havien de fer tot el possible, o sigui que l’endemà, al matí, el fill mitjà de la casa es va llevar ben d’hora (…) i se’n va anar xino-xano cap a aquell serrat” (p. 132).

Quan el xicot ja és en cerca de l’espluga i ja començava a fer-se fosc, va sentir unes veus de noies i “va baixar com va poder fins al fons de tot i, en un gorg (…), va trobar-se amb una colla d’encantades que rentaven les seves estovalles i llençols” (p. 132). Per tant, el minyó fa camí com si fos cap a un pou, això és, cap a la mare.

Més avant, la germana gran afig que les dones d’aigua ixen de nit (detall que empiula amb lo matriarcal) i, en un passatge posterior, una joveneta demana al xic què feia recolzat en un arbre i ell li respon que cercava l’espluga del Forat de l’Oli per a guarir una vaca.

Passa que, com que la noia li diu que aquella cova era on ella vivia, el xic “va anar-se’n amb la resta del grup, tot dirigint-se a una encantada que semblava més distingida que les altres i que es pentinava vora l’aigua” (p. 134). Com podem veure, l’home s’acosta a la dona perquè ella serà qui li adobarà el terreny, qui li ho aplanarà, encara que l’encantada li marque les directrius: “que acceptés aquell tovalló i que aprofités la llum de la lluna plena, per a no perdre’s a l’hora de cercar el camí per a tornar cap a casa seva” (p. 134).

A continuació, el minyó “se’n va anar, sentint encara els cants i els balls de les encantades a la vora del gorg. En arribar al capdamunt del serrat, va trobar els seus pares i els germans” (p. 134).

Finalment, el noi els ensenya el tovalló de les Encantades i la mare, agafant “el tros de drap, va dir: ‘Amb aquest tovalló, no passarem mai gana, però tampoc ens farem mai rics’. Vet aquí la història de les encantades i del seu tovalló…” (p. 134). Per consegüent, la mare té la darrera paraula del grup i es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                                                                  

Rondalles de dones d’aigua, trementinaires i fertilitat

General, , ,

Una altra contarella que figura en l’obra esmentada del folklorista de Vic, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Les encantades de la font de Castellàs”, en què apareixen les dones d’aigua i els minairons. Una jove trementinaire acompanya sa àvia, qui, “en aquell viatge, li ensenyava l’ofici de la seva família” (p. 127). Aquest ofici solia passar de mares a filles, però no a fills.

Tot seguit, la xica la introdueix en temes relacionats amb la família dels Servós de Castellàs, una de les més puixants de la contrada i li afig “Si pogués conèixer-ne l’hereu o, si més no, algun dels germans… (…). A mi, m’han contat que (…) posseeixen el canut dels Minairons… I diuen que, una vegada, fins i tot, un dels nois de la família va estar ben a punt d’aconseguir arreplegar un dels mocadors de les Encantades…” (p. 128) prop d’una font, la qual fa com un toll d’aigua i que, “al fons de tot del qual, viuen amagades aquestes dones d’aigua… Diuen que són unes noies molt petitones i que sols surten de l’aigua a la nit de Sant Joan, quan estenen la seva bugada en unes esplugues pròximes” (p. 128). Com podem veure, l’home (el noi), per a assolir el seu objectiu, ha d’anar a la dona (l’encantada) i, més, en un indret femení i font de vida (el toll d’aigua), la bugada enllaça amb un lloc interior (la cova) i, igualment, la noia apareix estenent (hi ha roba estesa, un detall eròtic).

Més avant, la xica demana a la padrina si ella es creu eixes contalles i li addueix que “són històries ben boniques… (…) Diuen que arreplegar una de les peces de roba (…), qui pot aconseguir-ne una, no passarà mai més misèria, tot i que, de ric, tampoc se’n farà…” (p. 128).

Finalment, l’àvia va pensar “que potser sí que els demanaria, a aquella gent de cal Servós, si volien estar amb la seva néta” (p. 129).

Com a afegitó, Gerard Canals Puigvendrelló indica que “Les encantades o dones d’aigua són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen, sovint, associades a indrets amb fonts, amb rius, amb coves o amb llacs (…). Aquests éssers (…) es relacionen amb l’antiga mitologia associada a la fertilitat i als poders ocults de la terra i de l’aigua” (p. 129), mots que encaixen amb el detall de la roba estesa com a senyal de pas a l’etapa reproductiva de la dona (mitjançant la jove). Ben mirat, els altres llocs que trau el recopilador estan en nexe amb lo tel·lúric i interior (les esplugues) i, altrament, amb l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

Els menhirs i els hòmens en la transmissió de la cultura tradicional catalana

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, encara que, com hem pensat ja molt prompte, hi ha un personatge masculí que, quasi segur, n’ha suplantat u femení, és “Els homes encantats”, dins del llibre “Les rondalles del Peirot”, del català Gerard Canals Puigvendrelló. Un pastor i patró acompanyat d’un xic paren un moment en un coll i el jove “tenia tot el dia per a escoltar les històries del seu patró.

-Abans, més o menys, per aquell indret d’allà, hi havia una pedra dreta molt grossa amb forma d’home, era molt alta i tenia una silueta com la d’una persona palplantada just al pas del port. En deien l’Home Encantat, perquè semblava embruixat i feia la sensació que, d’un moment a l’altre, podia moure’s i anar-se’n d’aquell indret on l’havien obligat a restar immòbil per art d’encantament” (pp. 122-123).

Si seguim al peu de la lletra els mots de l’adult, podria semblar que el protagonista hi està per alguna mena de malefici. Ara bé, si espigolem i recordem el paper de la dona, el costum de vincular-la amb la bruixeria (per a rebaixar-la davant els intents de limitar l’accés de les dones a lo que podríem dir els estudis de medicina oficials) i que hi era per encantament, se’ns presenta fer la qüestió de si, com en més d’una rondalla, hi està… perquè, abans, havia fet una mala acció (no havia cregut un personatge femení, com ara, a una fada) i que ella l’havia castigat a romandre mentres que no l’alliberàs una fadrina o una altra dona.

En eixe seny, la màgia també és un tret propi dels Pobles matriarcalistes i, per això, hi ha la típica resposta científica de caire racionalista que diu que les coses no esdevenen perquè sí, ni per art d’encantament, ni per art de bruixeria…

Tornant al relat, es reflecteix un detall que no sol aparéixer en les narracions autòctones en què les conta una velleta amb saviesa de la vida i encertada en el seu mestratge: el xic que no s’alia amb el mestre. Així, diu “El noi es mirava amb atenció el lloc que li deia el majoral, només hi veia un tros de llosa, però res d’aquell home encantat.

-Per això, d’aquest port, en diuen el coll de la Pedra del Cantó, (…) però, com pots veure, ara ja no hi és, només en resta aquella llosa que sobresurt una mica del prat… ¿No diries mai què li va passar a l’Home Encantat? -va demanar el pastor al seu jove acompanyant, tot ell enriolat” (p. 123).

Sobre la manera de respondre que té el pastor i la del xicot, em ve al pensament la d’eixe distanciament entre qui estudiava per a capellà (en la meua família, n’hi ha de l’època dels avis de ma mare) i del Poble, sovint, més enllà de la separació mentres es formava el jove: més d’una vegada, quan acabaven els estudis, partien de la idea que l’històric universitari es trobava per damunt de quasi tota la gent. Aquesta actitud, en aquesta contalla, enllaçaria amb la del noi.

I, com en altres ocasions durant la recerca, hem pogut trobar-hi una resposta. Això sí, recorrent a fonts extraoficials: el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de l’antropòloga basca Maria Carmen Basterretxea (p. 50), publicat en el 2022. Diu així: “Un altre nom a tenir present és el de menhir. (…) És probable que l’ésser humà hagués de menester una explicació al com o a quins foren capaços de realitzar alçaments com aquests i que hi trobàs la resposta en un relat simbòlic que afirmava que foren éssers de magnituds colossals, gegants, els únics amb capacitat i amb força per a moure lloses d’unes quantes tones. (…) Nogensmenys, açò simbolitza la trobada entre dues cultures: l’originària i matrialineal junt amb la forana i patriarcal, puix que, en el relat, hi ha diferents interpretacions” (p. 51).

Al meu coneixement, el fet que el pastor ho remeta a un passat molt llunyà i, per una altra banda, el que hi haja moltes investigacions que coincideixen (sense anar més lluny del segle I de la nostra era) en la major existència de Pobles matriarcalistes en Europa i en la península ibèrica (per exemple, en la zona mediterrània), em porta a considerar, pel cap baix, que la narració “Els homes encantats” va en aquesta línia. Per tant, el pastor representaria l’home que, tot i dedicar-se a la transhumància, té un important sentiment de pertinença a la terra; el jove, la cultura diferent a la vernacla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Avis que ensenyen rondalles i dones que salven i protectores

General, , , , ,

Una altra narració de l’obra del folklorista de Vic, i en què capim trets matriarcals, és “L’últim moro del país”, començant per la manera amb què un avi educa el seu nét. Primerament, direm que una cabanera, com posa el DCVB, és un “Camí que almenys té 32 pams d’amplària i és per transitar el bestiar”. El relat comença amb mots del major:

“-Ah! No ho sé! Vés a saber per què la cabanera passa per aquí i no per un altre lloc. Això no ho sap ben bé ningú! -va dir el padrí al seu nét” (p. 115), un educador qualificat com “bon home” i “que no parava de mirar els crestons, les ovelles i els marrans que passaven davant seu” (pp. 115-116). A més, l’ancià li explica per què el ramat transitava per llocs alts i li afig que “Només n’hi ha una, de vila, per on passa la cabanera pel bell mig: la vila de Taús. I, saps per què, això? (…) És una història ben curiosa. Ara te l’explicaré…” (p. 116).

Aquest passatge em recorda els mots que em digué l’alaquaser Francisco Monzó (nascut en Quart de Poblet, una vila de l’Horta de València, en 1930) el 20 de desembre del 2006, abans de començar a contar-me una llegenda sobre dues séquies de l’esmentada comarca i el per què del trajecte de cada una. Aquest valencià, com que em veia amb un bolígraf a mà i amb material on plasmar-la, em demanà si la coneixia. Llavors, li responguí que no i la inicià de manera pareguda a com ho fa el narrador d’aquesta rondalla.

Tot seguit, s’endinsa en la contalla: “Es veu que, prop de Taús, (…) hi ha una torre enrunada que, de temps antics, havia estat la casa del darrer moro que vivia en tot aquest país. Sembla que aquest home solitari s’alimentava només del que podia arreplegar per la muntanya i de si aconseguia saquejar algun passavolant que gosés acostar-se massa a la seva fortalesa. (…) ell vivia sempre amb l’ai al cor, vigilat i perseguit a tota hora. És per això que s’havia tornat tan agressiu i desconfiat” (pp. 116-117).

Aquest fragment enllaça molt amb la figura del pastor (la soledat), amb la de les cultures que promouen la guerra, l’expansió i la competitivitat, molt diferents de les matriarcalistes.

En acabant, Gerard Canals Puigvendrelló trau la figura de la dona i, altra vegada, és un personatge femení qui apaivaga el masculí i, aleshores, ell és presentat com un home dependent emocionalment d’una dona: “Diuen que només s’amansia, i encara, quan veia una dona. Sí, vés, com la majoria d’homes! -deia el padrí” (p. 117). Cal remarcar el cor net i la franquesa de l’avi, un tret igualment viu en moltíssims llauradors catalanoparlants d’arrels autòctones.

Després, com si un nou personatge sabés que les dones solen guanyar la mà als hòmens, captem que, un dia, “un pastor de Taús, que coneixia la debilitat del moro, va engiponar-se la roba més bona de la seva dona, va improvisar-se una llarga cabellera rossa feta amb la cua de la millor euga del ramat i, tot decidit, va dirigir-se cap a l’altiva fortalesa. En veure’l arribar, de l’espiell més alt de la torre estant, el moro va restar captivat per la bellesa d’aquella dona” (p. 117). No cal dir que aquest tros és ple de simbolisme: la protecció (per part dels punts forts de la muller) fa d’aixopluc del marit, com si la roba i la resta de detalls de la indumentària o de decoració fessen d’aixopluc i s’adherissen a l’home. Per consegüent, la dona el podria salvar i ell hi confia.

Més avant, “el moro va baixar de la torre i va obrir les portes de bat a bat, content de pensar que, per fi, tindria una dona que li fes companyia en aquella solitària fortalesa” (p. 117) i, així, copsem que es rebaixa l’orgull (vinculat amb lo solar i amb lo celestial).

A l’instant, el jove que havia entrat en el terreny del moro, el lliga, el porta a l’indret on vivia el noi  i “Va arribar com un autèntic heroi a la vila, on tothom l’esperava” (p. 117), en bona mesura, gràcies al paper de la roba femenina. Com a premi, les autoritats cristianes li demanen quina recompensa volia per aquella proesa i el minyó els diu que la cabanera passàs pel bell mig de la seua vila. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La Mare forta, naturalista i protectora de la terra

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i recollida en l’obra “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El penyal de Castellneró”. Com a introducció, direm que, en molts relats tradicionals, la roca, la pedra, etc., enllaça amb la fortalesa femenina i, igualment, amb la de la terra que permet la subsistència dels qui hi habiten.

Ja en la narració, un pastor parla als altres del seu ofici en relació amb l’engorjat del Malpàs, això és, sobre un paratge estret entre dos penyals robusts: “El meu pare diu (…) que hi ha un gorg molt profund amb una roca ben dreta clavada a l’arena, que cap riuada, ni barrancada ha pogut tombar, ni fer moure. Es veu que la pedrassa és ben senyalada dels rocs i dels troncs que l’aigua del riu li ha llençat al damunt amb els anys” (pp. 110-111). Per tant, es plasma un nexe entre el pastor dedicat, com ara, a la transhumància, amb el desig d’expansió i amb la rapidesa i, per contra, hi ha la dona sòlida i, com se sol dir popularment, forta com una roca, en un ambient en què lo feminal és associat a lo negatiu (el Malpàs).

Altrament, l’entorn és favorable a lo autòcton del punt de vista naturalístic: pedrassa, contacte entre la fusta (lo matern), l’aigua (la fluïdesa) i la terra (la realitat).

És més: una altra figura que, simbòlicament, no empiula amb lo tel·lúric (el soldat, mobilitzat i, més aïna, errant o que fuig de l’indret i, sovint, se’n va a uns altres, però mai com a director de la seua vida), es mor: “diuen que, al pont de Guils, hi apareix el fantasma d’un soldat que van afusellar allí mateix els seus companys durant la guerra, en negar-se a continuar caminant per aquell indret tan escabrós” (p. 111). No descarte que, en semblança amb altres contarelles, el militar haja estat mort perquè era qualificat com un company que, com se sol dir, no és un home, per la seua feblesa i per no ser valent (popularment, per no tenir collons).

Així és fàcil lligar aquest fragment amb els mots del narrador animant els seus, al meu coneixement, com un anar massa al fons, il·lusionista i com si es tractàs d’una mena de neguit de prosperitat i pel tenir que divideix, d’una lluita contra la natura: “Penseu en el tou de dobletes d’or que trobarem a les grutes de Castellneró! (…) el lloc és una mica escarpat i apartat de tot arreu (…).

-A mi, m’han contat que, antigament, el castell estava habitat pels moros, (…) que el lloc tenia molt bones vistes” (p. 111).

Més avant, el folklorista indica que “un bon dia, un escamot de guerrers cristians van aconseguir assaltar el castell i fer-ne fora tots els moros que hi vivien.  (…) Els cristians van veure que els moros tenien moltes riqueses al castell i, doncs que no sabien com endur-se-les d’allà, van decidir col·locar-ho tot en olles de terrissa” (p. 111-112).

En aquest apartat, apareixen trets, àdhuc, a què podríem donar una interpretació simbòlica: el castell (la casa maternal), els moros (si fos el cas dels musulmans, farien el paper de la dona, per la major foscor de la pell que tenien; en cas contrari, el passat, el misteri de la vida), les olles (la recepció) i la terra (la vida en nexe amb la Mare i que, com diuen en la cultura colla, som terra que camina).

Com que, en aquests exploradors, predominava l’ambició, els seus cavalls (el suport del jove en moltes contalles) es moren per la gran càrrega. Llavors, decideixen “amagar-lo a la gruta més fonda i amagada que van trobar, pensant que l’anirien a recuperar en acabada la seva campanya” (p.  112). Altra vegada, lo que, en un relat de caire naturalista, seria un agraïment a la mare (el fet que els fills li depositen riquesa, en haver finit una collita, com a detall de generositat cap a la Mare Terra), ací és identificar la terra com un banc de diners i de què extraure’n en un altre moment… després d’una contesa.

Ara bé, aquells cavallers no hi regressaren a cercar el seu botí (no debades, es dedicaven a la guerra i anirien d’indret a indret) i els habitants de la contrada “sí que sabien que, en aquell castell, igual que en el de Roca Mora, hi havia amagats uns grans tresors” (p. 112).

Aleshores, qui relata la rondalla, trau que un altre pastor (figura no matriarcalista, encara que dolga a persones estudioses de l’ambient i a alguns ecologistes), hi va. Posteriorment, en reporta a un home ja major i fadrí, però “el pastor no sabia exactament on era la cova; i el cugot, que era l’únic que hi havia estat, es veu que es va morir estimbant en un barranc sense que hagués pogut portar ningú fins a aquell indret. (…) Vejam si, entre tots, trobem aquesta cova” (p. 113), diu un noi, pensant-se “que, en aquella cova, trobaria la solució a totes les seves misèries i penúries” (p. 113).

Per consegüent, aquesta penetració portaria a una ceguesa per la vida i, com m’explicava un amic molt coneixedor de la cultura colla d’Atacama, a un tenir tant que, al capdavall, separa els pastors i la societat i l’entorn en què viuen i per on fan camí.

I, d’una altra perspectiva, lo maternal i autòcton venç lo que tracta d’explotar el món de la Mare i d’allà on hom viu i, de pas, agermana els fills de la terra i els qui la respecten com a font de vida i com a sopluig i, així, guanya la part anímica que portem totes les persones.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Unes paraules d’un ancià Kuna (de Panamà) que figuren en el document “Saviesa ancestral”  (https://www.silene.ong/wp-content/uploads/2018/10/Saviesa_ancestral_Fundacion_Tierra.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”: “La terra és la nostra cultura. Si perdéssim aquesta terra, no tindríem ni cultura, ni ànima”.

Saviesa ancestral 2009 Fundacion Terra (Silene, Josep Ma. Mallarach)