Arxiu d'etiquetes: la masia

La casa pairal catalana del segle XIX: matriarcalisme i peus tocant terra

General, , ,

Tornant a la casa pairal catalana, en aquest cas, del segle XIX, en l’article “Pairalisme i identitat al segle XIX català: una construcció des de la imaginació literària” (https://journals.openedition.org/catalonia/2464), d’Anna Llovera Juncà i publicat en la web “OpenEdition Journals”, podem llegir que “Carles Bosch de la Trinxeria fa èmfasi, en el pròleg a ‘L’hereu Noradell’ (1889), en un dels puntals del programa cultural de la Renaixença: l’establiment de la identitat catalana”. A banda, “de Bosch de la Trinxeria estableix, de fet, les dues potes sobre les quals es construeix el discurs del pairalisme. D’una banda, la història, el passat; de l’altra, la natura, la terra. I destaca perfectament, programàticament, el lloc que les condensa: la masia”. Açò ens pot portar a unes qüestions: ¿què seria d’una persona, d’una família, d’un col·lectiu, etc., que deixàs arrere la història, que la menyspreàs? Així, entre el 2015 i el 2023, en el País Valencià, hi hagué partits polítics (els quals, clarament, segueixen una política que és més màrqueting que res) dels que s’autonomenen d’esquerres i progressistes, que giraren l’esquena a la promoció de la llengua vernacla, que preferiren lo exòtic (les festes de Reis del 2016 en la ciutat de València, amb el  batle Joan Ribó, amant de la fama), mítings en territori catalanoparlant però fets en castellà (eleccions del 2023) i aliances amb partits espanyolistes (i, per consegüent, patriarcals) que no accepten el dret de la lliure determinació (ni el dret de decidir) dels pobles (el primer dels esmentats, reconegut per l’ONU), però sí el dret d’una dona de decidir el seu futur (com ara, en el tema de l’avortament i en el del divorci).

Continuant amb l’article, quan Anna Llovera Juncà tracta sobre la masia, comenta que, en la novel·la “’La família del Mas dels Salzes’, de Gaietà Vidal i de Valenciano (1880), premiada als Jocs Florals (…), conta la història d’una família catalana exemplar, és a dir, d’una família pagesa que és capaç de conservar i transmetre el sistema pairal malgrat les adversitats que se li presenten”. A més, afig que “La novel·la té una càrrega moral important, que es resumeix amb la frase següent de Llorenç, un oncle capellà de la família: ‘No sóc amic de que els pagesos s’aparten del terròs’”. Per tant, més enllà de si l’autora de la publicació consideraria conservadores aquestes paraules del capellà, copsem el matriarcalisme de l’home: representaria la relació tradicional entre l’Església catalana i la terra, una Església no mística, no castellanista, ni racionalista, sinó, més aïna, naturalista, que empiula amb lo maternal, terrenal.

Igualment, veiem que, en el tema dels costums i de l’antigor, en una novel·la de Josep M. del Bosch Gelabert titulada “Mes memòries (cartes a un amic). Novel·la en prosa catalana” (1882), “dóna fe dels valors que cal mantenir i transmetre de generació en generació, sempre, evidentment, des de la perspectiva rural”, i posa unes línies molt sucoses i que, en el primer quart del segle XXI, encara podíem enllaçar amb dos tipus de personalitat. El primer personatge, amb els qui aproven el model de vida matriarcal; el segon, amb les persones que impulsen el culte a la riquesa, a la ciutat, a eixir molt en els mitjans de comunicació social i que diuen (o escriuen) frases com que les rondalles són estupideses o que això (o allò) és de poble. Com a exemples, escrivim el nom de tres polítics valencians del segle XXI, de la coalició Compromís: Mónica Oltra, Joan Ribó (històric batle de la ciutat de València) i Joan Baldoví (diputat en les Corts espanyoles). Tots tres, de la mateixa corda i amb un estil molt semblant. Diu així:

“– Tenia nostra pàtria costums molt belles en l’antigor, de les quals la família era el centre i l’amistat la ramificació; […] la gent s’estava a casa a cuidar-se de sos negocis i sa família […]; les mares cuidaven més de sos fills […]; el jovent respectava als vells; i vells i joves, rics i pobres, fos tothom de l’estament que fos, al senyalar els rellotges el migdia, s’aturaven, descobrint-se per a saludar a la Verge […].
– Per fortuna, –interrompé En Ramon […]– han desaparegut aqueixes costums, que bé mereixen el nom de ràncies, per a no qualificar-les de fanàtiques: en canvi, els teatres, les reunions, els cafès, són avenços de la moderna civilització que, per lo mateix que distreuen al poble de ses penalitats i afanys, s’han fet necessaris i de tota utilitat”.

Un fanatisme que, en la primera meitat del segle XVIII, amb motiu de la creació de la “Real Academia de la Historia” (1735) i, Felip V de Borbó, en una “Real Cédula” de l’any 1738, relacionava…, com ara, amb l’obscurantisme (*), com tantes vegades han fet els defensors de les idees de la Il·lustració, mitjançant la instrucció primària obligatòria en Espanya (on s’explica la història castellana, però no la de la resta de cultures de l’Estat espanyol), formació amb trets militaristes (com ara, la disposició en les aules) que posa els alumnes sota una formació patriarcal castellanista a què molts polítics catalanoparlants prefereixen tirar terra abans que, com deien, popularment, en temps del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), traure les bragues a l’aire o, si més no, dir les veritats (però mai amb intenció de deixar en evidència el proïsme, ni de menysprear-lo). És més: com em digué ma mare el 26 d’agost del 2024 (en nexe amb ma àvia materna, nascuda en 1910), a primeries del segle XX, “Les mestres, en els pobles més xicotets, eren més vocacionals. Ara és més legalista, més de llibre”.

Finalment, direm que la gran majoria de les dones nascudes abans de 1920, i que eren catalanoparlants de segona generació o més, s’identificarien amb el primer personatge, d’acord amb els comentaris que ens han fet sobre temes que llegim en aquest diàleg.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nots: Com escriguérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, partint de l’article “Carpesa en el siglo XVIII según documentos de la época”, signat per José Jaime Brosel Gavilà, “el rei, Felip V, escriuria, en la Real Cédula (de 1738), que la missió de la Real Academia de la Historia seria aclarir ‘la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido’”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Masies matriarcals valencianes en la primera meitat del segle XX

General, , , , ,

Canviant de terra, però prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la masia, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, podem llegir unes paraules molt sucoses (ací, traduïdes): “El conegut artista i jornalista valencià ‘Romley’ (en Manuel Gómez Comes), actual director de la Revista Mundo Hispánico, (…) féu una bellíssima xarrada sobre la Masia Valenciana i prengué la Masia del Carmen com a prototip ideal de lo que ha de ser la casa de camp valenciana” (p. 248). I tot seguit, exposa lo que digué en Radio Nacional de España el 19 d’agost de 1941:

            “La Masia Valenciana

He aplegat, aquest matí, de València, on he estat tres dies. Diumenge vaig ser en el camp, en una finca d’uns senyors molt amics de la meua família, quasi família (…).

I, així com fa dies, parlí de la casa basca, perquè venia del camp de Guipúscoa i elogiava la casa d’estil basc, (…) hui parlaré de la casa de camp valenciana (…).

Els meus amics compraren una finca vella, quasi derruïda, una autèntica antiga masia vinguda a menys, quasi abandonada, enclavada en un punt realment meravellós.

El fet és que aquestes persones investiren molts diners en la casa; i hui, l’antiga casa (…) i el seu paisatge circumdant pareixen una transfiguració.

Però aquesta finca no ha perdut el seu caràcter popular, sostingut de manera intel·ligent per bon gust i per l’amor dels seus propietaris a la terra nativa, tot i les importants quantitats que hi han després i, mentres, les finques dels voltants s’escapen de l’ambient amb pretensioses paròdies de castell i hi ha persones ignorants que s’estranyen que els amos de la Masia del Carmen, milionaris, hagen donat a sa casa eixa presència tan senzilla i popular de casa típica, llauradora, de la regió, i que no hi hagen bastit una habitança enrevessada i pretensiosa en què els diners, i només els diners, marcassen una mena de prova documental de l’esplèndida situació econòmica d’una família” (pp. 248-249). Així, el jornalista reflecteix el seu sentiment de pertinença a la terra i la seua actitud favorable al camp.

A banda, l’artista comenta que “Aquesta Masia del Carmen és una meravella de gràcia decorativa i del culte sentit pels costums i per les formes tradicionals d’una regió tan rica en expressions peculiars de l’art aplicat a la vida.

Moltes persones lligades, pel seu naixement o per vincles de sang, a aquesta zona de València, somien amb la seua casa de camp en autèntic estil camperol, amb la seua ‘masia blanca’ plena de comoditats per dins, pràcticament plana i senzilla per fora” (p. 249). Ací torna a plasmar el nexe entre molts valencians que viuen del camp i en zones rurals i la terra i trets matriarcalistes, com ara, l’allunyament de les aparences.

Tot seguit, afig que, “En realitat, aquestes masies són com productes de decantació, de refinament i de cultura. La gent granada fuig d’açò i cerquen lo que creuen que, com que s’allunya de lo tradicional i de lo popular en la regió, els fa aparéixer lo més lluny possible del món i dels hàbits camperols. Quan, per depuració espiritual, u sap desprendre’s dels prejudicis aparents de classe i, quan u sap donar tot el valor literari i simbòlic que tenen, en cada regió, les coses lligades a una tradició de segles, no hi ha preocupació per usar coses senzilles i humils” (p. 249-250).

Per consegüent, Romley (l’artista), altra vegada, se sent lligat a la terra i a no aparençar.

Més avant, continuant amb masies i amb altres propietats, en el mateix llibre sobre estampes de Massarrojos, podem llegir que el Casal d’Aurelio “Va pertànyer a na María del Carmen Gil. En l’any 1912, la compraren a l’esmentada senyora els antics llogaters, Vicente Castelló Coll i Francisco Castelló Coll” (p. 265).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem traduït “Levante” i “levantina” per “València” i “valenciana”, formes tradicionals.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la figura del pagès i el seu nexe amb la terra vernacla

General, , , , ,

Aprofitem el tema de la personalitat i el dels trets que Roman Galimany captava en els adults, per a dir que, en l’article  “L’element bàsic de l’organització històrica catalana és la casa” (https://historiavibrant.cat/lelement-basic-de-lorganitzacio-historica-catalana-es-la-casa), de Jesús Llòria i publicat en la web “Associació Cultural Vibrant”, figuren unes declaracions interessants de Francesc Macià al diari “Le Petit Journal”, de París, el 5 de desembre de 1926: “Optimista i treballador, el català té un caràcter totalment contrari al dels castellans, generalment indolents, d’esperit estret i dominador, de temperament tràgic fins en l’alegria i les festes, tal com afirmen il·lustres historiadors espanyols. Per aquesta raó, mentre hom troba espanyols emigrant en massa i abandonant terres riques al peu mateix dels rius, hom veu els catalans aferrats a la terra conquerint a poc a poc les aspres muntanyes amb durs esforços. Per això, Catalunya és una de les contrades més riques de les que componen l’artificial Estat espanyol”.

En nexe amb aquests detalls, amb la terra i, igualment, amb la masia, en el 2024, trobàrem l’escrit “Ramon Gel, pagès de Canyamars” (https://www.capgros.com/actualitat/ramon-gel-pages-de-canyamars_713851_102.html), de l’escriptor Josep Puig-Pla i que aparegué en el butlletí “Capgròs” el 18 de març del 2018. Aquesta font reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà de la figura simbòlica del llaurador d’arrels catalanes (i, de rebot, de la manera matriarcal d’entendre la vida). Diu així: “Ens ha deixat als 74 anys Ramon Gel i Amat. Un home bo, senzill, savi, coneixedor de la pagesia i del seu entorn rural immediat. Devot de la terra i de tot allò que podia donar. Amant de la història, de la natural i de la social. Tant et donava raó d’aquells arbres de tal indret, plantats per qui ell sabia, com et parlava de les masies, dels seus propietaris i dels seus habitants”.

Com podem veure, el pagès coneix molt el seu món pròxim i, com molts hortolans, es tracta d’una persona senzilla i sàvia (com a resultat del seu realisme) i plasma un gran sentiment de pertinença a la terra junt amb eixa “devoció” que podríem connectar amb la maternitat (com el xiquet que alleta de sa mare).

A banda, aquest llaurador és un home “Amè narrador de fets i gents, sempre amb el to just, la ponderació i el respecte per a tot i per a tots. Explicador objectiu del que havia viscut, sense callar res que considerés que s’havia de conèixer. Per als recercadors del passat (es diguin historiadors o aficionats) era una font fiable, detallada i objectiva. Parlava amb rigor, tocant de peus a terra, sense ofendre ningú, però també assenyalant allò que considerava censurable”.

Els detalls que copsem ací empiulen amb moltes narracions i amb comentaris relatius a dones catalanoparlants de segona generació o més nascudes abans de 1920.

L’escriptor Josep Puig-Pla, en passar al tema de la masia, exposa que “Can Gel és una masia antiquíssima, documentada a l’arxiu familiar des de fa molts segles. Els actuals propietaris encara duen el cognom de la casa, com els Guinart d’Alfar i potser ningú més en tot el terme municipal de Dosrius. Can Gel dóna nom tanmateix a dos topònims, la Serra d’en Gel i els boscos de Can Gel.

La família ha sabut fer la reconversió obligada pels temps en el món agrari, reconvertint i modernitzant la hisenda. La Granja Can Gel compta actualment amb 250 vaques de llet. S’hi organitzen visites, entre divulgatives i de lleure, per a escoles i grups, en una encertada simbiosi entre el sector primari i el terciari. Allí van rebre la consellera d’Agricultura de la Generalitat l’any passat” i, així, es plasma eixa mena d’enllaç cordial entre el camp i lo urbà de què ja parlava l’historiador Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya” en 1950, en referència amb la manera de ser dels catalans.

Finalment, l’autor de l’article afig que aquest pagès de Canyamars fou evocat “com una bona persona, de poble, enamorat del seu Canyamars, i com qui sempre hi era quan feia falta, ajudant en iniciatives o projectes, des de la modèstia i sense donar-se importància.

(…) Se n’ha anat un pagès de soca-rel, un bon ciutadà i un referent per a molts. Sens dubte la trajectòria de la família i la vida del mas donen per a més d’un llibre”. Quant a aquestes darreres paraules, adduirem que, sobre les masies i els llibres, en febrer del 2021, se’n publicà u molt sucós per al tema del matriarcalisme català i per al de la cosmovisió catalana: “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la masia i la pàtria matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb l’escrit “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa”, l’autor també posa que “De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren la caça i les abelles. Tant era així que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però, de tant en tant, s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles”. Per tant, Ricard Domingo (el narrador) comenta que les relacions entre el padrí i el mosso eren bones, que l’avi confià fàcilment en el mosso, el fet que ell també participava en les tasques, que hi aprenia sobre el camp i, igualment, ho exposa amb un estil que no rebutja, ni desconsidera el món rural. De fet, afig que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta… I recordar, somiar…” i, així, prosseguí el vincle amb aquell indret i el sentiment de pertinença a la terra, tot i el pas dels anys.

Un article amb què podem enllaçar aquesta entrada és “Masos i masies, el rostre de la nostra terra” (https://emporion.org/masos-i-masies-el-rostre-de-la-nostra-terra), de l’historiador Josep Torroella i publicat en la revista “Emporion” en desembre del 2022. L’autor entra en un tema clau en el matriarcalisme català: el paper, molt important, de la casa, de la masia (i, en altres territoris catalanoparlants, de la possessió, de l’alqueria, etc.). Diu així: “A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. ‘Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…’, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia”.

Quan llegírem aquestes línies per primera vegada, pensàrem la quantitat de persones que, dins de les que figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en abril del 2021, diuen que no canviarien la casa per una altra, ja que, per mitjà del nexe amb ella, en forjaven u també amb la terra, hi estaven en contacte. Igualment, adduirem que, en més d’un cas, entre els comentaris que ens han fet relatius a la vida en les generacions nascudes abans de 1920, n’hi ha que ens parlaven de la masia (la qual també copsem en poemes del segle XIX) i que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), apareix la possessió. És més: la figura de l’home (en l’obra de Jaume Vicens Vives, amb el significat de “la persona”) empiularia amb lo patriarcal (amb lo filosòfic), mentres que la casa ho fa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo matriarcalista i amb lo maternal).

A banda, Josep Torroella plasma que, “Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ‘Emporion’– conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que ‘la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…’. (…). 

De masies, no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. (…) Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)