Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tratada

Dones que acompanyen, ben tractades i molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que és semblant al relat “Sa font de Xorrigo”, és “S’esclau de Son Fe”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un senyor de Son Fe compra un esclau jove, qui li diu:

“-Si vostè em dava sa llibertat, jo li daria una font allà a on vostè voldria.

Es senyor li digué:

-Es dia que trobaràs sa font i la dus a dins ca meva, jo et daré sa llibertat” (p. 354). Però l’amo no compleix amb la promesa.

Ara bé, quan l’esclau preparava condemnar la font (que té a veure amb la dona), “s’hi trobà un pastor amic seu, qui li digué que, per favor, li deixàs un filet d’aigua per quan ell tengués set” (p. 354). I, a més, llegim que, quan hi anaren molts mestres, veieren que la font estava molt forta (p. 354). I, així, l’esclau, que accepta la proposta de l’amic, fa que la font (la dona) tinga vida.

A continuació, captem que “Tal era s’encantament que es senyor tenia amb s’esclau, que li da sa voluntat per fer i desfer sobre ses seves obligacions, com eren es treballs des camp” (p. 354) i, encara que els veïns ja cavaven els sembrats mentres que l’esclau, cada dia, tocava la terra, un dia “sortí a tastar sa terra i digué as senyor:

-Demà de matí llogarà tots es aparells que trobarà i sembrarem es blat.

Ho feren així i fonc tanta s’abundància que tengué, que es blat no li cabia dins sa possessió.

Encara hi ha un bocí de canal de sa font que va fer es moro” (p. 354). Com veiem, en la segona part de la rondalla, l’amo, molt obert, segueix les indicacions de l’esclau (qui coneix més el terreny, la dona) i això es recompensa en la collita.

Una altra rondalla en què apareix el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de la cova, de la mar i del peix, és “Es moros des castell de Santueri”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs. Els mallorquins, que volien prendre el castell de Santueri, fan un ball a sa Badalona i, després, part dels moros se’n va cap a la cova Fonda “i allà els anaren a sitiar, però ells treien cada dia peix fresc i el mostraven as cristians, (…) i era que aquella cova tenia un forat que arribava fins a mar” (p. 356), lloc relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona, qui, com la Mare Terra, proporciona vida.

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es fet de sa torre de Canyamel”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un pare, dos fills i una filla, a principis de juny, “se n’anaren a segar a sa rota, devora sa torre de Canyamel (…). Sa filla se n’anà a dur aigua de sa font d’en Bagura i se’n va dur un poc de roba per rentar-la” (p. 362).

I, quan el pare i els fills “foren a sa torre, es recordaren de sa germana, que era a dur aigua i que no havia comparegut amb es so des corn, i determinaren d’anar a cercar sa germana, juntament amb son pare i altres homes que havien acudit a sa torre” (p. 363). Com veiem, els personatges masculins que apareixen estan interessats per la dona, no la deixen caure. Igualment, l’aplec a què ací es fa referència també el podríem vincular amb el comunalisme.

A mitjan camí, veuen que els moros se n’havien anat i troben la jove “fermada a un arbre, devora sa font i molt maltractada, i era que es moros l’havien trobada i l’havien deixada d’aquella manera, quasi per morta” (p. 363). De nou, copsem que en la mentalitat dels hòmens que figuren en aquest conte, la dona ha d’estar ben tractada. A banda, la jove es troba al costat de detalls matriarcalistes: la font, l’aigua i l’arbre (com a lloc de reunió).

Ara bé, “Son pare i es seus germans recolliren sa filla i la s’endugueren a Artà, que encara era viva” (p. 363). Com podem veure, en la cultura matriarcalista, no es deixa caure la dona, no se la tracta com si fos un drap i, igualment, és una persona molt oberta (se’n va a la font i, a més, també pren part en activitats que fan hòmens).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que trien l’home (i més), amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, en aquest cas, En Bernadet, segueix les indicacions d’un cavall (detall que, des de molt prompte, associí a la dona), és “En Mercè-Mercè”, la qual figura en el Tom XIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi ha un passatge en què el rei decideix casar les tres filles que tenia (p. 94) i, després, la filla petita li demana fer-ne unes segones en què totes les persones del regne puguen aspirar a casar-se amb ella: “Les faça Vossa Reial Majestat! -diu ella. Però que hi puga passar, per baix de sa meva finestra, qualsevol que sia fadrí (…). Que passin per baix de sa meva finestra i jo triaré i li tiraré sa pera. I si Vossa Reial Majestat dóna es sí, m’hi casaré. I si no el me dóna, romandré fadrina (…). Que lo que és jo, per embarcar-me, ha d’esser amb una barca que m’agrad!” (p. 95). Com veiem, no sols la filla actua amb valentia, sinó també amb molta espenta i molt oberta. I, de fet, aconsegueix que es facen i així.

I En Bernadet, com que segueix les directrius que li ha marcat el cavall, entre altres coses, de no dir més que lo que ell li ha indicat i, a banda, a partir de lo que un hortolà amb qui ell treballa (i que li passa la informació referent al rei i a la política i això porta En Bernadet a passar al seu paper actiu), troba molt aplanat el camí i, de pas, el de la filla petita, qui, des del principi, el preferia com a príncep amb qui casar-se.

En Bernadet, ben avançada la rondalla, parla amb la jove i, ella, immediatament, ho fa amb son pare (el rei): “Sa filla del rei digué a son pare tot lo que En Mercè-Mercè li havia comanat. I son pare, bitlo-bitlo, ho fa” (p. 114), fins al punt que hi podien comparèixer nobles, cavallers, prínceps i reis de regnes veïnats i tot. I, d’aquesta manera, també ho podria fer En Bernadet, tot i que, a vegades, fes el paper d’ajudant de l’hortolà, a vegades, de príncep. Un altre exemple de matriarcalisme. A més, la corona es donaria a qui se l’hagués guanyada.

El rei reuneix tots en la cort i els fa tres preguntes i En Bernadet li respon que, en la primera guerra, fou ell qui li guanyà l’acció (al monarca), “vestit de príncep amb el criat devora” (p. 116), que En Bernadet fou qui guanyà la segona guerra (també vestit així i acompanyat pel criat), on el rei li clavà una fletxa, però no el matà, com ho comprova el rei, quan el jove “es treu aquella punta de fletxa i la posa dins ses mans del rei, que la se mirà (…) i digué:

-Sí que em sembla que ho és, d’aquellla fletxa que record que vaig tirar” (p. 116).

I, quan el rei veu que qui anà a la Bella Font, a per l’aigua que li calia, i que és En Bernadet (ja que el jove li ensenya les dues peres d’or amb què li pagaren dos familiars del rei), pregunta qui li portà la llet de lleona. I, novament, el rei veu que ha sigut En Bernadet, “El rei, davant aquelles coses, no en va tallar més i digué a En Bernadet:

-Teva és sa corona! Tu ets, que la t’has guanyada! Des d’ara, ets tu qui comandes! Vine a seure as meu costat i mana coses segons sa teva plana voluntat” (p. 118).

I, En Bernadet, sense embuts i molt obert, comenta davant la cort, que ell és fill d’un rei i d’una reina que són allí, que el seu nom vertader és En Bernadet i, entre altres coses, que ell estava a favor de casar-se amb la princesa més jove. Cal afegir que ella el preferia des d’un primer moment. I, al capdavall, tots dos es casen (p. 119).

Com veiem, l’home (En Bernadet) segueix les pautes de la jove princesa (qui l’havia triat). I, finalment, es casa amb una dona amb molta espenta, molta valenta, amb molta iniciativa i molt oberta. Un altre exemple de matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones valentes, amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , ,

 

El 2 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “Ma mare (nascuda en 1943), el 1r d’octubre del 2021, en una conversa, en relació amb el paper de la dona i amb el de l’home, em digué ‘Les meues àvies no eren passives. Eren dos feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent. ¡No et cregues  que no eren valentes!’. Les dues eren catalanoparlants.

¿Com eren les vostres àvies? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 d’octubre, les respostes foren “Les meves, una, ja no la vaig poder conèixer i, l’altra, em va durar molt poc, potser fins els 8/9 anys i només guardo el record que era molt bona dona” (Ricard Jové Hortoneda), “La meua iaia Flora, de Benaguasil, era nóvia del meu iaio José María. Quan este va anar a Cuba a fer diners i va estar una bona temporada, com que no sabia res d’ell, va buscar-se un altre nóvio.

Quan el iaio va tornar, va dir-li com havia fet això de buscar-se’n un altre, i ella li va contestar que pensava i que, igual havia mort, com que estava en Cuba, per sempre, amb una altra. Deia que no li havia escrit en tot eixe temps.

El iaio li va dir que no sabia escriure i que acomiadara al seu nóvio. I així ho va fer.

El iaio treballava de fuster, i ella era qui duia la casa endavant, criant cinc fills/es i cobrant les faenes del iaio.

(…) Des de Benaguasil” (Josep Vicent Domínguez Balaguer), “Hola. T’ho vaig comentar. Les dues àvies, treballadores i governants. La besàvia era treballadora i un amor” (Montserrat Cortadella), “La meva mare, nada l’any 1932, pujava farcells de palla al paller. Alt i molt gran, per una escala ben dreta 6-8 m. d’alçada i 25-30 kg de pes. Al camp, a Mallorca, les dones feien moltes feines d’home” (Miquel Vilà Barceló), “La meva àvia materna era la que portava la veu cantant, molt bona cuinera i molt treballadora. De la paterna, no me’n recordo: va morir quan era molt petit” (Joan Arespa), “Les meves àvies eren dues dones molt valentes. La materna es va quedar vídua amb 25 anys i una fila de tres [anys] i va tirar endavant casa, criatura i negoci. La paterna es va separar del meu avi i també va guanyar-se la vida treballant per una empresa de gavardines i xubasqueros. Totes dues van ser auto-suficients i no van necessitar que ningú les mantingués. Estic molt orgullosa de totes dues.

(…) La meva besàvia era de Menorca. Va tirar endavant nou fills, ella sola. Com pots veure, som una família molt matriarcal” (Maica Pérez Amador).

Afegirem que, la vespra, 1r d’octubre del 2021, a la frase “Ací, la matriarca, era l’àvia” dita en una de les dues entrevistes publicades per l’Ajuntament de Montcada, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, Grissela Sanvictor em comentà “La meua àvia Pepa era valencianoparlant. Va nàixer a finals de 1800 (…). La seua vida va estar marcada perquè, en la postguerra, varen tancar al meu avi, acusat de republicà, i ella va tirar avant amb cinc fills i filles. També, després d’eixir de la presó el meu iaio”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Fortes. Intrèpida, una; l’altra, caràcter fort. Totes  dues, quatre i cinc fills respectivament. I vivien en masos. Feina dura. Catalanes fins a la medul·la” (Germana Fargas), “La meva àvia materna era molt catalana, de Manresa, molt lluitadora. L’àvia paterna, no la vaig conèixer, però, pel que sé d’ella, va ser una dona valenta per aquell temps, que va pujar quatre fills sola. L’admiro molt” (Carme Andreu), “Una àvia feinera, activa i simpàtica amb tothom, amb molt de caràcter i manava molt però generosa. L’altra àvia, més classista, amb diners heretats, un edifici a l’Eixample[1] i senyora i reina de la casa. També mandona i feia sempre el que volia.

Les dues manaven als seus marits, que eren tranquils, bons, independents i deixaven fer[2]. Tots barcelonins i catalans fins a la medul·la” (Àgata Vilarós Soler), “Ei, la meva iaia materna era molt treballadora, tant a la casa com al camp. És la que va tirar endavant la casa.

L’àvia paterna va morir quan era jo molt petita. El record que tinc d’ella és sentada al balancí” (Iaia Bisbal), “La meva mare, nascuda el 1921, m’explicava que la seva mare, del 1887, era de casa treballadora, de poble, va ser modista i hostelera, sabia llegir i escriure correctament i va enviar les seves quatre filles a Girona, a aprendre ofici. Era valenta, manava i la mestressa de casa seva” (Anna Turne Bosch), “Matriarques. Elles organitzaven tot i portaven els comptes i l’organització de la casa i feina. I tot funcionava com un rellotge. Una d’elle era més severa i, l’altra, ens contemplava més i ens feia sentir més com criatures. Vull dir que, amb nosaltres, no era exigent” (Rosa Canela Vies).

Com diguí a ma mare, el 2 d’octubre del 2021, després de llegir-li alguns dels comentaris que considerí més significatius, les seues àvies no eren una excepció, sinó que n’hi havia moltes dones nascudes abans de 1920 i que anaven molt en línia amb elles. Hi estava totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació (alta), a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En la ciutat de Barcelona.

[2] Aquesta frase va molt en línia amb com actua l’home en moltes rondalles en llengua catalana i, com veiem, fins i tot, eren independents, encara que la dona tenia l’última paraula.

Fills amb molta espenta, amb coratge i que fan lo que diu la mare

General, , , , ,

 

Hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què es plasma que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill, a tothora segueix fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó, deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un sentit teòric, sinó per mitjà de l’acció), ja que, “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poc o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li afig:

“-Fill meu, ja que no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que vol la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, para a dormir i, de dia, des de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem veure com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. I, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare, qui eren molt actives i molt arriscades, En Pere Poca-por, amb molta espenta, diu “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells, que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em plasmà un amic, respecte a la cultura colla i a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

I, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, veiem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). De nou, un home amb molta espenta i d’actuar. Per això, “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). I, de nou, sense embuts, diu “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li aplanarà el camí i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense pensar-s’ho dues vegades, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen actuar (p. 131). Ara bé, li diuen que, des de fa “una mala fi d’anys que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que mai no aconseguien véncer-los, No obstant això, Pere Poca-por i els gegants, entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Pocapor d’anar a romandre en el castell, ell, sense embuts, els comenta “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). Per tant, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) ho feia quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes rondalles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home o, com ara, el jove. I, a més, aquesta velleta fa un paper semblant al de les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[1] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia, que li mostre com ella fa una prova, reviscolen uns quants moros que eren morts i, a més, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Explícit. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb el reviscolament dels moros, li l’agafa ràpidament, mata aquella velleta i, fins i tot, actua com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). De nou, veiem que, en les cultures matriarcals, la dona està ben considerada i es fa lo que dicta la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que, en algun moment, m’han informat sobre rondalles en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, a les que prenen part en la tasca i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En aquest cas, moros.