Un altre poema en què es reflecteix el tema de la maternitat i, igualment, el sentiment de pertinença a la terra, és “A la Verge de Montserrat” (p. 28), exposat per la poetessa de Monistrol de Calders:
“En el cor de nostra terra,
sol ixent dels catalans,
t’alabem, oh Verge bruna!,
bell estel dels cristians.
Catalunya et fa princesa
del fidel adelerat,
i les mares et fan reina
oh Verge de Montserrat!
De bellesa atractiva,
d’esplendor celestial,
de comesa protectora,
de joliu sol virginal.
Ets amor per tots els homes
quan et saben estimar;
en el fons de tots els cors
el teu nom s’ha d’invocar.
Ets la llum de l’estelada
en el goig de la lloança,
l’oració a tu, Donzella
és el cant de l’esperança”.
Com podem veure, l’autora comenta que els catalans han triat com a estel de la seua vida una dona, la qual, pel color, bru, connecta amb la saviesa i, a més, amb la foscor, tot i que la festivitat tinga lloc en plena primavera (en abril) i no en l’estació més obaga.
Agregarem que el títol de princesa no la relega a un segon terme, puix que, com en més d’una rondalla, es correspondria al personatge femení que comanda un regne i que ho fa amb aquest tractament.
A banda, capim un tret que figura en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal: la bellesa tenia bona acollida, com ara, en temps del rei Jaume I (segle XIII) com també la maternitat (ací, sota els mots “atractiva” i “protectora”, respectivament), llunyans a èpoques que podrien vincular-les amb l’apoderament o amb la força física (encara que, altrament, n’hi havia, de fortes,… i entre dones nascudes abans de 1920).
De fet, en acabant, parla d’un amor fraternal cap al conjunt dels habitants i, de rebot, ells se l’estimen, connecten amb Nostra Senyora de Montserrat. Aquest darrer detall apareix en relats en què el rei (o bé un comte, o bé un duc…) porta les regnes d’un territori i, com que és just i benèvol, tothom gaudeix de bones collites i impregnat d’un estat d’harmonia.
No debades, com a senyal d’agraïment, Rosa Rovira Sancho comenta que “el teu nom s’ha d’agrair”. Al cap i a la fi, com diu un refrany que hem oït, “De ben parit, és ser agraït”. I, com que hi ha bon lligam entre la Mare i els fills i la terra, els goigs que li canten van acompanyats d’esperança i, de pas, els catalans no fan com qui, en resposta al fet que el patró de la vila no els protegeix, el deixen en un escampat fins que complesca amb el seu deure, o siga, amb la confiança que li havien depositat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
