Un relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els tresors del castell”. Així, “Les bruixes i els dimonis del cim del Pedraforca guardaven els immensos tresors del castell de Gósol, els quals, suposa la llegenda, havien estat dipositats allí pels sarraïns” (p. 339). Com hem dit en altres apartats, hi ha una associació entre lo femení i lo musulmà, la qual, si fos pel color de la pell, empiularia amb el de la foscor (i, així, amb la dona). En qualsevol cas, els sarraïns, “van encomanar tot el tresor a la invencible guàrdia del poder de les tenebres (…). Bruixes, bruixots, diables, serps… n’eren els guardians” (p. 339). De nou, apareixen serps (un animal relacionat amb lo matriarcal) i les tenebres i, així, l’obscuritat, lo que no es coneix, lo que, suposadament, hauria de ser negatiu.

En el moment d’escriure aquestes paraules, les enllace amb el canvi climàtic a què el capitalisme tracta de sotmetre la Mare Terra: el bon oratge, ¿és només el que té a veure amb el sol, mediàticament, positiu, i, simbòlicament, patriarcal? I, igualment, em porta a un comentari que em feu un amic, psicòleg, en el 2013, i que podríem connectar amb lo políticament correcte: “Els que són de principis, la gran majoria són fanàtics”. ¿No ho afavoreix l’esmentat pensament i, com ara, la religiositat vertical del cristianisme patriarcal, que no, per exemple, el dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament), escrits i sense manipulacions, en el segle I, segons estudis, com ara, de l’investigador Pepe Rodríguez i prou en nexe (en punts claus) amb la versió oficial catòlica? La resposta és sí.

Ara bé, un cavaller que volia fer-se amb totes les riqueses del castell (detall que ens porta a l’ambició vinculada amb la cultura patriarcal, en lloc d’un repartiment, si de cas, ponderat, en funció de les necessitats de cada u), compta amb un patró (Sant Esteve, relativament habitual en relats plasmats en aquesta obra), i, en conseqüència, “va esdevenir senyor del castell, fent construir, tot seguit, una església que va dedicar a la Mare de Déu i, a continuació, organitzà el gran exèrcit que anà empenyent els invasors de la mitja lluna fins fer-los fora de la terra catalana” (p. 339). Comentarem que aquesta narració podria ser profitosa, per exemple, per a reflectir com la cultura oficial (per mitjà de la instrucció escolar positivista, la que es centra, bàsicament, en les guerres, les batalles, els herois, els qui ordenen construccions, les expulsions dels qui no són del ram del vencedor, en el culte a la bandera i als himnes, el progrés, la suposada objectivitat de la Història i de l’historiador, etc. no van en línia amb una educació matriarcalista.

Afegirem que una formació matriarcal enllaçaria amb la bastida de ponts humans, amb l’escolta, amb un rei que fa justícia, que estima els súbdits i que ells se l’estimen, que rep (per mitjà dels tributs) i que hi reparteix (com el pastor bíblic que coneix les ovelles), amb una política orientada a la veritat (tocar els peus en terra), a no deixar fora (ni desqualificar) els febles, ni els nens, ni les dones, ni els vells, ni els qui han estat més oprimits (incloem també per motius de llengua materna diferent a la del cap d’estat i a qui fa de primer ministre) i, per descomptat, a unes relacions amb els altres però donant preferència a lo fosc, a lo que no es sap… i no a una religiositat (àdhuc, en el sentit figurat) centrada en la rectitud, ni en un culte a les normatives religioses, ni en una fastuositat com qui ho sap tot i considera que només cal que la resta li creguen, simplement, perquè ell és qui fa de cap (vitalici o per elecció).

Per això, caldria veure quina política hauria dut a terme aquest cavaller. Ara bé, els estudis sobre com s’ha ensenyat la història ens mostren que la desenvoluparia com ho presentem, la qual, dissortadament, en el moment d’escriure aquestes paraules, 24 de juny del 2023, és la que prima entre els estudiants catalanoparlants com també en molts comentaris en Internet en relació amb el matriarcalisme, amb lo matriarcal i amb lo patriarcal…. (més d’una vegada, acompanyats de desqualificacions), si s’allunya un pèl de lo que diuen els grans mitjans de comunicació social.

Com a exemple, direm que el 23 de juny del 2023, per curiositat, vaig obrir un diccionari que m’havia regalat Pere Riutort a mitjan dels anys noranta i que s’havia editat en 1993: “Nou Diccionari de la Llengua Catalana”[1], de Joan Baptista Xuriguera i Parramona (1908-1987) i publicat per Editorial Claret. Volia saber com definia “matriarcal” i ens trobàrem amb una entrada interessant i molt oberta de “matriarcat”, al nostre coneixement, molt en línia amb la cultura catalana: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”. 

Per consegüent, aquesta definició no va en línia amb lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, considera “l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista [, el qual] es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23). I, en eixe sentit, per mitjà de l’estudi, hem pogut constatar que la majoria dels catalanoparlants nascuts abans de 1920 (hòmens i dones), també aprovava eixe sistema matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 Nota: [1] Es tracta d’un diccionari que posa les paraules per famílies, senzill, fàcil d’entendre i prou didàctic. El recomane.