Arxiu d'etiquetes: hòmens de bon cor

Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor

Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).

En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:

“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).

Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.

En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:

“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?

-Ja us ho diré, pare.

-Que estàs ferida, potser?

-No, gràcies a Déu!

-¿És que, potser, has tingut mal comportament?

-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).

En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.

En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:

-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que

                 el comte d’Oliver,

                 a mi, em sembla que és dama

                 i no cavaller” (p. 220).

Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).

És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.

Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).

En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles generoses amb les ancianes i xicots de bon cor

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es plasmen trets matriarcalistes, és La noia caritativa”, semblant a moltes rondalles de diferents fonts i de distintes èpoques. Una vegada, una mare que tenia tres filles, els va dir:

“-La que acabarà primer la tasca, anirà a portar el dinar al seu pare.

La gran va acabar primer i se n’hi va anar” (p. 168).

Entremig, troba una vella, qui li demana si li donaria una miqueta de pa per al xiquet que l’acompanyava i que plorava; però la noia no li’n dóna gens ni miqueta i, a més, li fa la qüestió de si li sabria dir on treballa son pare.

Llavors, l’anciana li respon:

“-Mira: vés per aquest camí; trobaràs una porta negra. Truca i t’obriran” (p. 168).

I així ho fa… I, com a la segona germana, amb una actitud molt pareguda, li ix el dimoni i no ho assoleix.

Tot seguit, la filla més petita fa via, veu l’anciana i la dona li diu lo mateix, però la xica li ofereix tot el pa que tenia. Llavors, la provecta li comenta:

“-Sí: vés per aqueix camí estret; trobaràs una porta blanca com la neu. Truca, que t’obriran” (p. 169).

Quan la jove ja hi ha aplegat, li ix Sant Pere, qui li diu:

“-¿Per quina escala vols pujar: per la d’or o per la de plata?

Diu:

-Per la d’or.

Quan va ser a dalt, li van dar tres pilotes d’or” (p. 169).

En aquest passatge, captem la relació entre la color daurat i el cel (el sol), mentres que l’argent ho faria amb lo soterrani (la dona, la terra).

Ara bé: en acabant, “jugant, li va caure una pilota a l’infern i diu:

-Germaneta: ¿me la voldries dar?

Diu:

-Si em treus de l’infern, sí.

Diu la petita:

-Dóna’m la mà.

I la va traure” (p. 169).

Per consegüent, la xicoteta en trau la primera de les altres germanes. I, a continuació, ho farà amb l’altra, malgrat que cada germana li posa una condició: que deixe d’estar en l’infern.

Passa que, “quan van ser a dalt, Sant Pere les va veure i les va fer anar-se’n de seguida del cel:

-¡Hala, perquè heu estat poc caritatives!

(Aquella vella era la Mare de Déu)” (p. 169).

Agregarem que, en la rondalla “Els tres soldats”, en l’esmentada obra del recopilador de Collbató, es reflecteix lo matriarcal i té punts en comú amb una narració mallorquina escrita per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), encara que no fos un rei qui ordenàs matar un pare en pintura. Així, tres soldats que anaven a la guerra, “van passar per un bosc en què hi havia una capella amb una marededéu; i l’un es diu a l’altre:

-¿Tirem a aquesta marededéu, a veure qui la tocarà millor?” (p. 170).

El primer apunta al cap; el segon li va tocar la cama. En canvi, el tercer, els comenta que ell no té cor de tira-li i els altres dos el prenen per covard.

Més avant, els tres se’n van a una batalla. Al primer, una bala li traspassa el cap; el segon, a qui un tret li toca la cama, hagué de recórrer a remeiers i mai li ho resolgueren.

Finalment, al tercer, “moltes bales li van caure a la vora i no n’hi va tocar cap” (p. 170) i, així, el darrer dels soldats empiula amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.