En relació amb les “enramades” i, a més, amb la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que, Dimarts de Pasqua, era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga de Catalunya, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, tot seguit, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns 10 anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la nóvia.
L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.
Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.
Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dos filades: una els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”. Eixe mateix dia, comentí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[1] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em digué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien quedat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe, anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dos o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de seguir com a nóvios”[2].
El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, digué que “Això mateixa m’ho conta ma mare, també de l’Horta” i, tot seguit, adduïa un enllaç per a accedir a un vídeo amb què, “A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, (…) Pep Gimeno Botifarra”… https://youtu.be/sglf3tPMUP8)”. En Facebook, sí que hem pogut obrir el vídeo i escoltar-lo. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”.
Agraesc els comentaris de les persones esmentades en aquesta entrada.
Notes: [1] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia preguntat, a ma mare, diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / venen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués afegí “I el quart, el dia del rosegó”.
[2] En relació amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la nóvia”.