Arxiu d'etiquetes: ermites

El sentiment de pertinença a la terra i defensa de lo autòcton i de Nostra Senyora

General, , , , , , ,

Una altra composició en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ara, mitjançant els balls) és “La Plaça de la Vila” (p. 22), en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, com ara, quan diu

“A la Plaça de la Vila

les sardanes van tocant,

jo des del llit les escolto;

(…) l’esperit se sent ben lliure

superant ceps i paranys.

 

Les notes de la sardana

jo mai més podré oblidar,

en mi viuran nit i dia

fins que baixi en el fossar.

 

Són la veu del nostre poble

que volien fer callar,

una veu honrada i noble

la del poble català”.

 

Com podem veure, en els pitjors moments i tot, el poeta connecta amb la terra, podríem dir que ella li tira. I, a banda, Miquel Banús i Blanch no es deixa seduir per decantar-se, com a preferent, cap a altres terres, cap a altres cultures: les notes del balls seran evocades allà on ell visca, així com, per exemple, en la meua família, ma mare (nascuda en 1943) ho feia amb la música valenciana mentres que, durant uns mesos, residí en Madrid, com m’ha dit algunes vegades.

Igualment, els darrers versos ens confirmen els anteriors i, així, continua amb el nexe amb la mareta i, per consegüent, com ara, no fa una lloança (ni propaganda) de balls forasters i que, àdhuc, puguen no ser de línia matriarcalista. Al cap i a la fi, la sardana forma part del Poble, de lo vernacle.

Uns poemes després, en el titulat “A cau d’orella” (p. 24), apareix, com si fos una semblança, el poble de Rupit i la nit, dos trets (lo tel·lúric i l’obagor) que enllacen amb lo aborigen:

“Encaixonat dins la muntanya

hi ha un poble molt petit,

una riera l’acompanya.

I que n’és de rebonic!”.

 

En acabant, posa alguns llocs de Rupit i, més avant, escriu

“a Rupit, dolç salm d’amor.

 

Ben fluixet i a cau d’orella

et diré, com si resés,

que ets un poble amb bona estrella.

Com tu no en conec cap més!” (p. 24).

 

Per consegüent, en compte de menysprear lo xicotet, lo rural, els poblets, els llogarets, etc., o siga, lo que no és urbà, en fa poesia i podríem dir que són el caliu que atorga vida a l’escriptor, un senyal més que la dona (lo terrenal) “salva” l’home (ací, Miquel Banús i Blanch) i del sentiment esmentat.

En eixe sentit, encara que l’ermita de Montdois pateix el pas del temps, en la composició vinent, “Requiem per l’ermita de Montdois” (pp. 24-25), comenta que,

“com petjada dins la sorra

el teu record restarà.

 

(…) Sols en queda una desferra

de l’ermita de Montdois”.

 

Prosseguint amb Montdois, ara, per mitjà de Nostra Senyora, en el poema “Molí del Rodó” (pp. 27-28), no sols indica que “el molí era un sagrari” (p. 27), sinó que empiula amb la

“Verge de Montdois,

oh Mare estimada,

(…) heu set destronada,

però del meu cor

Vós sou reina encara” (p. 28).

 

I és que, com plasma més avall, la Mare de Déu forma part de Rupit, el poble del poeta, “el meu bressol i el meu llit” (p. 28), és a dir, l’indret on ell nasqué i on ell viu (àdhuc, el seu sopluig, possiblement, també creatiu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ermites, peirons i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, oferirem informació sobre ermites i, per exemple, peirons, en relació amb els Sants de la Pedra.

 En Toril y Masegoso (població aragonesa de la comarca de la Sierra de Albarracín), hi ha una ermita en Toril, dedicada als Sants de la Pedra, com podem veure en l’entrada “Octubre2017/Miscelánea: LA IGLESIA DE SAN ABDÓN Y SENÉN EN TORIL (ALBARRACÍN-TERUEL)” (http://miscelaneaturolense.blogspot.com/2017/10/octubre2017miscelanea-la-iglesia-de-san.html), en el blog “Miscelánea turolense”, on hi ha que “Es la antigua ermita de la Concepción que hiciera en 1639 Miguel Lorente. Lo cierto es que se llama, ahora, de los Santos Abdón y Senén. Es barroca y tiene un parecido con las iglesias de la contornada”. Les escultures que hi ha en l’ermita, dels sants patrons (segons la font), són modernes.

En Vall-de-roures (*).  (població aragonesa de la comarca de la Matarranya), hi ha “l’ermita dels Sants”, com podem llegir en l’entrada “Camino a Els Sants” (http://www.nullediesinelinea.es/article-camino-a-els-sants-65231120.html), en el blog “El blog de diariodemimochila.over-blog.es”, quan ens parla d’una excursió: “Salida de Torre del Compte y vuelta a la misma población. También admite variaciones como la de pasar por su lugar emblemático, la ermita dels Sants, y seguir camino hasta Valderrobres.

(…) Ya en términos de Valderrobres, se entra en un bosque esponjado de tierras de labor y se sube a una altiplanicie (muy suavemente, apenas se nota el desnivel) en la que se encuentra la ermita de los llamados ‘santos de la piedra’, Badón [sic, per Abdón] y Senén, mártires de la espada romana por haber osado permitir que los cristianos enterraran los muertos en sus tierras (*).

Abdón y Senén son dos nobles de origen sirio (*) del siglo III que fueron apresados en Roma por el emperador Decio acusados del citado ‘crimen’ y son considerados patronos de la agricultura y las tierras de labor y protectores contra el pedrizo que cae del cielo y las tempestades de gran aparato eléctrico.

La ermita es del siglo XV (hay documentación del año 1420[)], y fue repetidamente destruida a través de los siglos, hasta la estructura actual que data de 1685, cuando se construye la vivienda del ermitaño que es encargado de tocar las campanas en caso de pedrizo o tormenta y enseñar a leer a los niños de las masías del entorno. (Hubo un ermitaño hasta bien entrado el siglo XX). Actualmente ha sido remozada (*) Está situada en un altozano a 715 metros, rodeada de árboles centenarios, pinos, carrascas y robles, con espacios de picnic y hacer carne a la brasa. Todo está limpio y en orden y cuando fuimos nos sentimos cautivados por la paz y el silencio que reina en el lugar, no en vano es conocido como Mas de les malates (*), es decir un lugar de curación”. Una informació realment interessant.

Sobre aquesta ermita de Vall-de-roures i el romiatge que té lloc el dia de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, en un missatge que m’envià la “Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial”, per mitjà de Manuel Siurana, el 18 de juny del 2018, llegim que “Dentro de la ermita hay una lámina moderna (…), realizada después de la Guerra Civil y en la iglesia parroquial se conserva una escultura realizada por encargo hará unos diez años o algo más (…). El día de la fiesta, se lleva (*) a la ermita”.

També sobre aquesta ermita de Vall-de-roures, hi ha l’article “La ermita de los Santos – Ermita dels Sants” (http://www.fqll.es/catalogo_detalle.php?id=1091), en la web cultural “Fundación Quílez Llisterri”, on podem llegir que és d’estil gòtic (1418-1420), que “El origen de este edificio se remonta a 1417, cuando el arzobispo Francisco Clemente Pérez (13-XI-1415 a 7-VI-1419) concedió licencia para construirla en el término llamado Mas de les Malates, actual Mas de Valentí”. I l’arquebisbe aprovà que comptàs “con el altar de los Santos mártires Abdón y Senén para que y por intercesión de estos ilustres santos libre a ellos y sus términos de rayo, piedra y tempestad”.

Es troba en una partida plena de masos (“masadas”) que, com llegim, “explica precisamente que una de las obligaciones del ermitaño fuese durante décadas la instrucción de las primeras letras a los niños que habitaban en ellas. Esta relación con el ámbito agrícola motivaría precisamente el que se dedicase a los santos Abdón y Senén, con el deseo de obtener su protección frente a las tormentas de lluvia y pedrisco.

El edificio de la ermita tiene una sola nave de planta regular. (…) Al acceder al interior llama la atención la solidez de sus muros (…). El altar está presidido por un cuadro moderno, representados con su iconografia tradicional.

(…) La ermita tenía adosada la vivienda del ermitaño, hoy destinada a otros usos.

El apacible paraje en el que se encuentra esta ermita –con buenos ejemplares de pinos y carrascas- (…) invitan al disfrute y al ocio, y no solo en el día en que se acude allí en romería”.

Sobre Vall-de-roures, per mitjà del llibre “Valderrobres, paso a paso”, de Carmelo López Esteruralas i de Manuel Siurana Roglán, editat per l’ajuntament de Vall-de-roures junt amb Omezyma i Asociación Cultural Repavalde, en el 2005, llegim que, en l’ermita, hi ha “un cuadro moderno con las imágenes de San Abdón y San Senén, portando una gavilla (*)de trigo y un racimo de uvas, mientras un ángel se dispone a coronarles.

(…) Esta ermita aún conserva la tradición de la romería (…). Antaño se nombraban dos mayordomos, uno por los masoveros y otro por la vila, que se encargaban de organizar la fiesta. El 30 de julio había misa, y a continuación se fijaba el día de la plega (*)  y se elaboraba el plan de la fiesta, que consistía, además de la misa, en una comida, de la que participaban las autoridades (…). Amenizaba un gaité (*) i un tabalé (*). En el transcurso del baile se entregaba un pollo al mejor bailador o bailadora. (…) Se hacían carreras pedestres en las clotas (*) del mas de Valentí, (…) luego se celebraban carreras de burros y de caballos, con la particularidad de que cuando competía un sólo animal la carrera era contra reloj. Además, hasta antes de la guerra, en la ermita tenía lugar la concentración para celebrar el Carnestoltes el martes de carnaval; y en la explanada se jugaba a las birlas (…).

Así mismo, hasta aquellas fechas, hubo en la citada explanada una cruz de término” (pp. 179-180).

A més, en aquest llibre hi ha que, en aquesta ermita de Vall-de-roures, de matí, es celebra la missa en honor dels Sants de la Pedra i que, tot seguit, es fa una xicoteta processó al voltant de l’ermita, al mateix temps que es preguen els goigs dels sants (p. 181).

En Xestalgar (*) (els Serrans), atenent-nos a l’entrada “Ermita de los santos de la Piedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vseges.htm), de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra. En la informació que trobem, hi ha que, “Desde el cementerio de Gestalgar, que se halla a la entrada del pueblo viniendo de Bugarra, parte un caminito de tierra, que, flanqueado (*) por piteras, pinos y algarrobos desciende hasta el río junto al que se ha acotado con cerca de madera un agradable paraje que incluye la Ermita de los santos Abdón y Senén y los casalicios  (*)del Vía Crucis.

(…) Según la tradición, la ermita fue construida en agradecimiento por la ausencia de accidentes en el peligroso transporte de troncos por el río, troncos que solían detenerse precisamente en unos remolinos que el Túria hace a los pies de este emplazamiento (*). Era costumbre que los arriesgados madereros celebrasen misa y comida en este lugar a la conclusión de sus trabajos.

Edificio y entorno se hallan muy cuidados, mereciendo sobradamente el corto paseo que nos permitirá disfrutarlos”.

Quant al seu estil, llegim “De estilo barroco popular (…). Tiene adosada a la izquierda la vivienda del ermitaño con entrada independiente”.

A més, en l’entrada, hi ha una foto del retaule ceràmic en què apareixen els Sants de la Pedra.

Igualment, en l’article “Ermita Santos Abdón y Senén” (http://www.gestalgarturismo.es/?p=170), de la web “gestalgar Turismo”, hi ha que està el “Valle de San Antonio”, dada que, segons Enrique Zamora (missatge del 15 de juny del 2018), no havia oït mai.

A més, llegim que, “En el frontal del altar hay una talla de yeso que representa una espiga y un racimo de uvas, símbolos de los Santos Abdón y Senén de los cuales hay un cuadro en la hornacina (*) abierta entre pilastras (*) con relieves barrocos”.

En Calasparra (població de Múrcia), hi ha la Iglesia de los Santos Mártires Abdón y Senén, com podem llegir en l’entrada “Parajes naturales” (http://www.turismocalasparra.es/index.php/saborea/10-conocenos), de la web  “Calasparra Turismo” (*), església ”Dedicada al culto de los santos Abdón y Senén, patronos de la villa. (…) En su interior podemos encontrar un retablo de estuco (*) del siglo XVIII, que alberga la imagen de ambos”. Sobre la celebració de la seua festivitat en Calasparra, hem parlat en l’apartat de les festes.

Quant a peirons (també coneguts amb els térmens pedrons, creus de terme o, per exemple, pigrons), obra d’escultura en peu amb què s’indicava que el caminant accedia a un poble nou, en la Codonyera (població del Baix Aragó, històricament vinculada al Matarranya),  hi ha un peironet (popularment conegut com “Lo Paironet”) amb les imàtgens dels sants Abdó i Senent, com bé podem llegir en l’entrada “Lo Paironet” (http://historiaytradicionesdelacodonyera.blogspot.com/2013/04/lo-paironet.html), signada per José Ramon Molins i per Miquel Sanz, del blog “La Historia y las tradiciones de La Codoñera”: “El Paironet formaba parte del conjunto de cruces y peirones que jalonaban (*) los caminos que conducían hacia La Codoñera. (…) cuando se alcanzaba por primera vez la imagen del pueblo al que se dirigía el caminante, cumplía su misión de guía.

En la columna del Paironet se hallan esculpidas las imágenes de los santos Abdón y Senén, llamados también ‘els sants de la pedra’, ya que desde el siglo XVI fueron invocados para que protegieran los cultivos contra las tronadas y tempestades, especialmente aquellas que podían producir la caída del temido granizo.

Se desconoce cuando (sic) fue levantada, aunque posiblemente se remonte al siglo XVII. La cruz fue abatida en agosto de 1936 y dejados sus trozos en el mismo lugar, lo que permitió que terminada la Guerra Civil fuera reconstruida en el año 1953 (…).

En el momento presente (*), es la única cruz que queda en pie en todo el término municipal de La Codoñera.

Antiguamente el 30 de julio era festivo, se celebraba una solemne procesión por las calles del pueblo portando la peana con las imágenes de San Abdón y San Senén (…) y se procedía a la distribución del pan bendito entre los asistentes (*)”.

Igualment, partint d’informació sobre Visiedo (població aragonesa de la Comarca Comunidad de Teruel) i sobre algunes poblacions pròximes, com podem llegir en l’article “Hitos en el espacio. Significado y funciones de los peirones”, d’Ernesto Utrillas Valero, dins del document “Los peirones en las comarcas del Jiloca y Campo de Daroca” (http://www.romanos.es/ficheros/peirones.pdf), editat pel “Centro de Estudios del Jiloca”, hi ha que “Otros peirones tenían un papel dentro de las procesiones. En el camino que las distintas romerías recorren hasta las ermitas de su devoción, los peirones se configuran como una referencia esencial, como un hito que gradúa el trayecto; a la ida ante ellos se intercambian estandartes, a la vuelta se cantan gozos. En Visiedo a la vuelta de la ermita de Santa Bárbara se canta una salve (*) ante el peirón de la Virgen del Castillo; en Torrelacárcel al regreso de la Virgen del Castillo, en el peirón que San Abdón y San Senén tienen en el cerro al que dan nombre, se cantan los gozos a los protectores de la piedra” (p. 16).

Així mateix, en Castell de Cabres (població valenciana de la comarca dels Ports), hi ha un prigó, sobre el qual vaig rebre informació, treta d’un escrit (*) de Nicolàs Vinyals i de Vicentica Sales (titulada “5. Prigons”), la qual incloïa, com ara ,que, en aquesta població, “n’hi ha uns (…). La finalitat dels prigonets és senyalitzar els camins i donar protecció espiritual als qui per allí passen. Contenen una capelleta on hi ha la imatge d’un sant exposada a la veneració dels fidels.

(…) A l’eixida del poble, anant pel camí del Boixar, trobem el prigonet de Sant Abdó i Sant Senén, coneguts com els Santets de la pedra perquè protegien la terra de les pedregades”. Agraesc la generositat de Susana Gil Albalat (des de l’Ajuntament de Castell de Cabres), qui me l’envià, a través d’un missatge, el 10 d’octubre del 2018.

 

 

Notes: La població aragonesa Vall-de-roures té com a nom oficial,  en castellà, Valderrobres.

En relació amb Vall-de-roures, trobí  la primera font en què llig que el motiu del castic cap als germans Abdó i Senent fou per haver tingut la gosadia de permetre que els cristians soterrassen els morts en les seues terres. A més, la tradició els qualifica, quasi sempre, de perses.

La paraula castellana “remozada”, vol dir, restaurada, rejovenida.

Quan parla de “maletes”, atenent a una informació posterior, podem intuir que caldria escriure “Mas de les Malates”.

Quan llegim “se lleva”, es refereix a l’escultura dels sants Abdó i Senent que hi ha en l’església de Santa Maria la Major (de Vall-de-roures).

Gavilla, en valencià, garba.

La paraula plega, en el DCVB apareix com “Replega de diners o altres coses destinada a beneficència”.

Forma literal de gaiter a partir de la pronunciació en la zona.  Home que toca la gaita.

Forma literal de tabaler a partir de la pronúncia de la zona. Home que toca el tabal.

La paraula clotas, adaptada ací al castellà,  procedeix del terme “clota”, que significa “clot gran; terreny enclotat”.

El nom oficial de la població valenciana Xestalgar, de zona castellanoparlant, és Gestalgar.

Flanqueado, en valencià, flanquejat, vorejat, envoltat.

Casalicio, en valencià, casalici. Casa molt gran.

Emplazamiento, en valencià, vol dir lloc.

Hornacina, en valencià, fornícula. Buit que es deixa en el gruix d’una paret per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Una pilastra és l’element arquitectònic que simula ser una columna i que té forma més bé plana, això és, quadrada  o rectangular, en lloc de cilíndrica.

La informació de “Calasparra Turismo”, el 18 de desembre del 2019, es trobava en altres fonts, com ho poguérem comprovar escrivint part de lo que redactem d’aquest article.

Estuco, en valencià, vol dir estuc. Pasta feta, generalment, de calç o guix amb sorra i marbre polvoritzat.

Jalonar, en valencià equival a dDeterminar, indicar, per mitjà d’un senyal, ací, d’una escultura.

Quan llegim “presente”, es refereix al 2004, quan s’escrigué l’article d’on parteix aquesta publicació, ací plasmada quasi del tot, amb motiu de les festes de Sant Cosme i Sant Damià.

En llegir “asistentes”, veiem un altre exemple de l’acte de repartiment de pa beneït (de què ja parlava Joan Baptista Anyés, a mitjan segle XVI), comú en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic, amb motiu de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.

Salve és una oració catòlica que es prega a la Mare de Déu.

Quan parle d'”escrit”, em referesc a informació facilitada per Susana Gil Albalat, el 20 de febrer del 2019, a través d’un missatge, on s’indica que aquest escrit relatiu a Castell de Cabres figura en el llibre “Castell de Cabres”,i que fou editat pel Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, en el 2014.

Ermites, romiatges i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem informació relacionada amb bona part de les ermites dels romiatges que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra. 

En Biar (l’Alt Vinalopó), hi ha una ermita que, partint de l’entrada “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), de la web “Viajar con Jaume I”, forma part d’un conjunt d’ermites construïdes en el segle XIII i que fou ordenada bastir per Jaume I “en el lugar donde se instaló el monarca para asediar la ciudad, está a un kilómetro del pueblo, cerca del acueducto medieval. Esta ermita está emplazada en una pequeña loma a las afueras del pueblo, concretamente en la carretera de Bañeres y data del siglo XIII. La ermita se construyó en el lugar del primer campamento de Jaume I de 1244 desde el que se planeó el asedio y conquista de Biar.

La ermita es de tipo gótico de conquista (…). El exterior está estucado después de la última restauración de 1997 (…). En el interior hay un arco gótico y tiene un poyo (*) o banco corrido que rodea todo el perímetro. En la ermita se venera a los Santos de la Piedra Abdón y Senen, que se celebra el 30 de julio.

(…) Está emparentada con las otras dos ermitas de Biar (ermita del Rosser (sic) y ermita de Santa Lucía) y con la de Cocentaina”. I, segons l’oficina de “Tourist Info” (a través d’un missatge del 2 de juny del 2018), és, en aquesta ermita, on es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant en Biar, en l’article “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres” , de Consol Conca i Coloma i publicat en “Revista de Moros i Cristians”, en 1993, podem llegir que abans dels anys quaranta del segle XX, “en lloc de les imatges dels Sants hi havia un llenç en el qual estaven representats”.  A més, en un document titulat “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén”, facilitat per Joan Lluís Escoda (a través d’un missatge del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, podem llegir que “Tras la contienda civil de 1.936 y concretamente en 1.949, debido al mal estado por abandono en que se encontraba esta ermita, un grupo de vecinos, con gran esfuerzo, la restauraron y colocaron la actual imagen de los Santos de la Piedra, que fue bendecida el día de su festividad del año 1.950.

Con la actual restauración se ha pretendido devolverla a su primitivo estado colocándole el artesonado de madera y utilizando los materiales característicos de su época.

A partir de la fecha de su restauración, la ermita de “Els Sants de la Pedra” se convierte en un atractivo más para promocionar turísticamente (…) Biar”.

Rematarem la informació sobre Biar, dient que, com podem llegir en “Processó de la Rodella” (*) (http://www.festes.org/directori.php?id=553), hi ha “romeria amb danses populars a l’Ermita dels Sants de la Pedra, que dista un quilòmetre del poble i data de la primera mitat del segle XIII. La festivitat se celebra el 30 de juliol ‘Els Sants de la Pedra’, Abdón i Senén, dia en què es pot visitar per dins l’ermita. Les danses inclouen el Ball de les Parrandes”.

En Camporrells (la Llitera), com podem llegir en l’article (*) “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), tret de la web “Comarca de La Litera”, “Tras una corta subida aparece ante nuestros ojos la remozada (*) ermita de los Mártires, (…) a la que se acude en romería anualmente el primer domingo de septiembre. El eremitorio consta de la ermita, con (…) puerta de acceso fechada en 1697, un pequeño campanario sobre la puerta con campana de bronce, y un edificio accesorio, amplio y espacioso, con una formidable techumbre de madera. La tradición marca que cuando un caminante llega a la ermita debe hacer tañer (*) la campana”. Així mateix, en l’article “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), publicat en la web “Comarca de la Litera”, hi ha que “Camporrells celebra sus fiestas patronales el 30 de julio, en honor de San Abdón y San Senén, mártires. (…) Los santos mártires tienen su ermita en lo alto del monte situado junto al pueblo.

SOBRE EL TERRENO

En Camporrells tomaremos como punto de partida el Molí d’Abaix situado junto a una amplia y recién estrenada zona de recreo y descanso; cada 30 de julio, este es el punto de partida de los totxetaires de Camporrells y su ‘Ball dels Totxets’.

A partir de ahí salimos en dirección a la ermita de los Santos Mártires Abdón y Senén, primero por camino junto a una zona de huertos y a continuación por sendero tradicional con un trazado muy bien adaptado al terreno, con pendiente suave, en buenas condiciones y con algún resto del antiguo empedrado”.

En Cullera (la Ribera Baixa), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”. Així, en l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria”, del diari valencià “Levante-EMV”, hi ha una foto en què s’indica “El rector beneïx des de l’ermita els cultius després de desfilar amb les relíquies d’Abdón (sic) i Senent”, en referència als arrossars de Cullera. A més, s’indica que “L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria. Cal recordar que, durant un temps, esta tradició va estar prop de perdre’s fins que es va recuperar i guanya en adeptes any (sic) després d’anys.

(…)  Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una cales[s]a (*)que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars.

Quan les campanes van anunciar el toc de Festa, va arrancar la comitiva fins a arribar als peus de l’ermita on, a peu, es van pujar les relíquies dels dos sants fins a la xicoteta església, situada en un xicotet promontori (*), on es va celebrar una litúrgia en honor dels sants, es van cantar els gojos, va repicar la campaneta i finalment, es va realitzar la tradicional benedicció dels camps per part del rector, desitjant una bona collita i un millor estiu per a l’arròs”.

Per mitjà de l’entrada “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera, hi ha que “La Ermita dels Sants de la Pedra, que aloja actualmente un destacado Museo del Arroz, está dedicada a los patronos de los labradores valencianos: Abdón y Senén. Fue construida en sus orígenes en el s. XIII y ampliada posteriormente en el s. XVII. Está ubicada en una colina y rodeada de campos de arroz en la partida de San Salvador, con bellas panorámicas. Además, cada 26 de julio alberga una romería.

La ermita original era un edificio alargado con una cubierta de dos aguas y suelo empedrado. Posteriormente se construyó la ermita moderna. Al principio aparecían las dos construcciones como edificios independientes, pero a partir de un tiempo se unieron pasando a ser la zona más antigua la vivienda del ermitaño”.

També sobre aquesta ermita de Cullera, en  “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, hi ha que l’ermita potser es construís en 1728 i que “Els estudis arqueològics duts a terme amb ocasió de la restauració de l’edifici, han posat de manifest un ric procés evolutiu que hagué de ser reflex dels canvis en els usos del culte associats al conjunt, parells a l’evolució de la vida econòmica i cultural de Cullera.

L’Ermita original [apareix] (…) amb la menció tradicional al culte de El Salvador que es reflexa en documents medievals”.

En Montblanc (la Conca de Barberà), com podem llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, a partir del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i signat per Ramon Sabaté, “La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena (*) ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos (*) acostumats’ (un quart i un sou per quartera).

Encara se’ls hi reté culte  i veneració a un altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenien capella; allí Jaume Bertran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet, i allí hi pujava quiscun any tal dia com el present  a celebrar sa festa, durant bon rengle de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria”. Cal dir que aquestes obres foren derruïdes durant la guerra (1936-1939) i que he tret la informació, principalment, per mitjà de l’existent sobre la confraria i pels comentaris sobre la veneració.

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), per mitjà del Fr. Miguel Ángel Atiénzar, en missatges d’agost del 2017, hi ha que el convent de l’orde a què ell pertanyia, els caputxins, en paraules seues, “se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba. 

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendición del término”.

En Pozondón, població aragonesa de la comarca Comunidad de Albarracín, com podem llegir en l’entrada “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), dins del blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”, hi ha una ermita que, “Probablemente fue construida  en el siglo XVIII. Dicha ermita está situada en terrenos de la Comunidad de Albarracín, próxima al lugar donde confluyen los términos municipales de Bronchales, Rodenas y Pozondón”.

Igualment, s’indica que aquesta ermita compta amb un retaule del segle XVIII i que, en Pozondón, es celebra el romiatge dels sants Abdó i Senent.

Així mateix, segons informació facilitada per Rafael Herrero Cortés, a través d’un missatge del 15 de novembre del 2018, “Su fiesta se celebra en el pueblo el 30 de julio. Ese día suben en romería a la ermita, que está en lo más alto del término”.  A més, comentava que, “En la población tienen una especial devoción a los Santos”.

Sobre aquesta ermita de Pozondón, en l’article “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, hi ha que “En lo más alto de esta aplanada y extensa loma se alza la Ermita de los Santos de la Piedra, que prestan su nombre a la montaña. (…) perteneciente a Pozondón”. Ja en parlarem un poc més en l’apartat dedicat a muntanyes, rius, etc.

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha una ermita i “se encuentra a las afueras de Rafelbunyol (…) De reciente construcción en una zona de ensanche urbano (…).

Es una pequeña capilla (…) [y] los objetos de culto sólo se traen en los días de celebración. Hay un altar de obra adosado al testero y alguna litografía en las paredes”.

En la mateixa web, també se’n parla d’una altra, igualment menuda i ben conservada, la de Nules (la Plana Baixa), població on els Sants de la Pedra no són patrons.

En Santa Pau (la Garrotxa), hi ha una ermita dedicada als sants Abdó i Senén de què hi ha prou informació. Així, en l’entrada “Capella de Sant Abdó i Sant Senen. Santa Pau. La Garrotxa” (https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/12/capella-de-sant-abdo-i-sant-senen-santa.html), del blog “Conèixer Catalunya”, podem llegir que “És un petit temple d’una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de canó molt baixa i la porta dovellada (*) a ponent. La teulada de l’absis (*), avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades.

 (…) Entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l’acta de fundació d’aquesta capella: 13 de juliol de 1417, festivitat de Sant Antoni de Pàdua; malgrat aquesta coincidència la tradició popular justifica aquesta devoció i homenatge ultra el fet que des de l’ermita es divisa Arles (*), lloc on segons la tradició foren enterrats els cossos dels dos Sants, en unes circumstàncies que varen esdevenir en els indrets de la baronia.
El terme havia estat envaït per uns animalots de la mida d’un gos que la gent anomenava ‘somiots’ (*). Provocaven danys incalculables: espatllaven els cultius, esvalotaven els ramats,…. Per a alliberar-se’n, feren el vot solemne d’edificar damunt el Puigsacreu la capella pública sota la invocació d’aquests dos sants. Es creu que es va decidir d’edificar la capella al Puigsacreu, centre geogràfic de les parròquies de Santa Pau, Batet i Begudà, perquè com deixem suara des de l’ermita es divisa Arles, lloc on foren enterrats els cossos dels dos Sants”. 

Aquesta capella, com es pot llegir en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (publicat per la revista “Croscat”), està “erigida (…) a uns 766m d’altitud”.

Quant a l’ermita dels Benissants, de Sueca (la Ribera Baixa), gràcies a la generositat de Cristina Pons Claros, amiga de Facebook, vaig accedir a la informació següent, treta del llibre “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores” (*) , del frare Amado de C. Burguera y Serrano, en el “Tomo I. Desde sus orígenes hasta principios del siglo XVI inclusive”, de 1921, amb un apartat on diu que, “en 1610, un año después de la expulsión de aquellos [= los moriscos], Sueca acometió la edificación del santuario y ermitorio sitos (*) en el cerro de Na-Molins, como fruto de la vieja devoción que abrigaba para con los santos mártires Abdón y Senén que, desde antiguo, veneraba como patronos de sus campos y cosechas. Las obras terminaron a mediados del año 1613, siendo llevadas a su iglesia las imágenes de los Santos Mártires dichos el 30 de julio del indicado año, fecha de la bendición de la Ermita (…). Posteriormente, el 15 de mayo de 1820, con toda solemnidad, fueron depositadas en la ermita de los santos Abdón y Senén, reliquias de estos mártires” (pp. 83-84).

A més, hi ha una entrada sobre Sueca, “Sinopsi Ruta a la Muntanyeta dels Benissants” (http://margegros.blogspot.com/2014/05/sinopsi-ruta-la-muntanyeta-dels.html), en el blog “Marge Gros”, vinculat a l’“Associació Cultural de Daimús (*)”, que, sobre l’ermita, diu així: “L’ermita dels Benissants (possible deformació de Beneïts Sants, en al·lusió als Sants de la Pedra, Abdó i Senent) es troba en un paratge que a mitjan segle XVI era conegut com el de Na Molins, i que es troba al sud-oest de l’Albufera. En arribar dalt, tenim una font, l’ermita, amb la casa de l’ermità, de parets  blanques de calç, decorades amb manises, el penell, el rellotge de sol, l’accés a l’ermitori flanquejat amb arcs apuntats, i dins, si poguérem entrar, la llosa que ens diu que fou ‘acabada de obrar la ermita pon clavari miquel cegarra añ 1613’.

Aquesta petita elevació (…) serà el lloc (…) on podrem regalar-nos de les vistes, si el dia no ix lleganyós: la muntanya de les Raboses de Cullera, el Montgó, Segària, el Mondúver que sobreix darrere de la muntanya de les Creus de Tavernes, i final de la serra de Corbera, al nord la Calderona. (…) I l’extensa plana dels arrossars de la Ribera, amb l’Albufera al nord, albufera que actualment ocupa una extensió de 2.828 hectàrees, però que en el segle XVII en tenia quasi cinc vegades més, unes 14.000”.

Per mitjà d’altres fonts, hem sabut que l’ermita dels Benissants, a hores d’ara, és una microreserva de flora.

 

 

Notes: Alguns títols d’entrades o d’articles tenen lleugeres errades que, per a facilitar la lectura, hem decidit no indicar-ho junt amb la font.

La paraula castellana poyo, en valencià, vol dir pedrís.

El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquesta informació a través d’aquest enllaç.

El 16 de desembre del 2019 hi havia un enllaç diferent per a accedir a aquest article sobre Camporrells, en la mateixa web, però es podia fer des d’aquest.

Remozada, en valencià,  vol dir rejovenida, restaurada.

Tañer, en valencià, equival a tocar, sonar.

Calessa és un carruatge de dues rodes obert per davant, per a dues persones; cast. calesa.

Un promontori és una altura considerable de terra, especialment que avança dins el mar.

La festivitat de Santa Magdaliena és el 22 de juliol.

L’escreix és l’augment que, en pagar quelcom, s’afig a la quantitat convinguda o deguda.

Dovella vol dir “pedra tallada més estreta d’un cap que de l’altre, pera formar arcs o voltes”.

Un absis és una construcció que clou el presbiteri, la capella major o el cor d’una església o, per exemple, d’una ermita.

Sobre si es divisa Arles, des d’on llegim en el text, en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), hi ha que “Ramon Grabolosa (…) inflà la llegenda dient que des del Puigsacreu es podia veure Arles, qüestió impossible per l’accidentada orografia” (p. 39).

Simiots és la forma correcta.

El títol complet del llibre és “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico: con notables ilustraciones”.

La forma castellana sitos, en valencià, equival a sitis, és a dir, a situats.

Daimús és una població valenciana de la comarca de la Safor.

Ermites, santuaris, romiatges i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem sobre ermites que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra, tot i que, en entrades posteriors (però dins del mateix punt de l’estudi), també ho passarem al camp de les ermites, dels santuaris, dels peirons….

Sobre les ermites, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?”, fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, se’ns diu que “La construcció de l’ermita, alhora que s’argumenta la seva resposta amb la necessitat de salvar la figura o les restes trobades, es dóna a conèixer els orígens de la devoció de la divinitat i el perquè del lloc. A més, condueix a sustentar la història de la festa local, quasi sempre en honor d’un sant o d’una santa local, i fent que aquest o aquesta sigui la divinitat que es venera a l’església o ermita del poble o ciutat” (p. 41). En eixe sentit, els goigs que es cantaran als venerats, fan que “es consolidi i es reforci la relació entre la divinitat i els fidels per així no perdre el contacte directe entre ells” (p. 41).

En el llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell i Rosell, publicat per Pagès Editors en el 2005, i, en un cas més pròxim i referit directament a les ermites, l’autora escriu que “en el segle XX els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet (*), ] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà (*). Precisament a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble fins al segle passat també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada (*). La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Així mateix, sobre el fet que moltes ermites es trobassen en el punt més alt d’una muntanya, en l’entrada “Ermita del Garbí” (http://www.estivella.es/va/page/ermita-del-garbi), en la web de l’Ajuntament d’Estivella, hi ha que “L’origen de l’ermita de la Santa Creu del Garbí esta relacionada amb (…) el desig del veí Francesc Galbis d’erigir una creu en una muntanya del poble, després d’escoltar amb el seu nebot i fillol –el germà Fèlix d’Albalat-, la predicació de fra Diego José de Cadis en la plaça de la Seu; on va demanar que en els punts més alts de les poblacions es col·locaren creus per a augmentar la devoció a la Santa Creu. (…) El 19 de març de 1787 es va erigir en la del Garbí.

Des d’aqueix moment, aquella vocació va ser cada vegada més destacada. Per eixa raó, la població, l’any 1804, va construir una ermita en el lloc on estava la santa Creu. (…) L’any 1820 (…) als costats de la Creu es van situar els sants de la Pedra i santa Bàrbara respectivament”.

I, enllaçant amb lo escrit en l’article “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?”, i, en relació amb els goigs, podem afegir, des d’unes línies de l’obra “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, d’Antonio Ariño junt amb Sergi Gómez, que “hi ha dos moments que destaquen especialment com a períodes de màxima concentració romerenca: per un costat, la primavera (des de finals de març, de l´hivern, fins a primers de juny), el temps del creixement dels conreus en l’àrea mediterrània, i, per un altre, la fi de l’estiu, després de la recol·lecció i en associació amb les festes majors més tardanes (…) i les commemoracions de les Marededéus Trobades” (p. 82), en “una religió agrària que celebra el naixement de l’any, beneeix els camps, conjura les tronades i plagues, organitza rogatives per a demanar la pluja i celebra el final del cicle mitjançant festes de collita” (p. 185), una de les quals seria el desplaçament de feligresos cap a l’ermita on estiguessen els Sants de la Pedra i, una altra de les celebracions, en aquesta línia, seria la festa dels Sants de la Pedra, vinculada a la collita del forment.

De totes maneres, cal fer una distinció entre romeria i peregrinació, com bé comenten els autors del llibre “La festa mare”, ja que “Aquests desplaçaments a santuaris (…), a mes de romeries, també reben el nom de peregrinació. Habitualment, però, les romeries es troben obertes a la participació de tots els habitants o veïns que desitgen participar, per devoció, costum o goig de fer el camí, i les peregrinacions inclouen només determinats representants, electes o conformants de les direccions de les confraries” (p. 79). També adduixen que  “En el llenguatge popular parlem de ‘pujar en romeria’, ‘tornar de romeria’, ‘anar de romeria’ o ‘semblar una romeria’” (p. 77).

I, si passem a saber a qui estan dedicades aquestes ermites, els mateixos autors ens indiquen que “La majoria de les ermites i santuaris [valencians] estan dedicades a distintes advocacions marianes, moltes d’elles amb denominacions i identitat local. En la resta, predominen les dedicades a santa Bàrbara (unes 15) i els Sants de la Pedra (5)” (p. 281). Són dades del 2012 o anteriors.

I, com escriuen Antonio Ariño i Sergi Gómez, els autors de l’obra “La festa mare”, el pelegrinatge a les ermites i als santuaris es feia “per demanar pluges o sol·licitar altres beneficis i favors (…). Demanar la pluja pels camps i la protecció per a pobles i famílies constituïa l’objectiu primordial d’aquestes rogatives rituals, les comitives de les quals executaven un encomanament comunal, alhora reproductor de la identitat col·lectiva i garant del bon curs de les collites” (p. 31).

Quant a la funció dels santuaris, i que convé incloure, direm que, partint del “Directori sobre pietat popular i litúrgia. Principis i orientacions” (facilitat per Pere Riutort, en novembre del 2018), la Santa Seu (*) entén que una de les funcions dels santuaris és ser lloc de cultura. Així, en el capítol VIII, “Santuaris i pelegrinatges”, hi ha el punt 276, en què es pot llegir que “Sovint el santuari és ja, en ell mateix, un ‘bé cultural’: en efecte, s’hi troben, com recollides en síntesi, nombroses manifestacions de la cultura local: testimoniatges històrics i artístics, característics mòduls lingüístics i literaris, típiques expressions musicals.

Des d’aquest punt de vista, el santuari constitueix sovint un vàlid punt de referència per a definir la identitat cultural d’un poble.

(…) A més, cal notar la tendència cada vegada més forta, de fer del santuari un ‘centre cultural’ específic, un lloc en què s’organitzen cursos i conferències, on s’assumeixen interessants iniciatives editorials i es promouen sagrades representacions, concerts, exposicions i altres manifestacions artístiques i literàries.

L’activitat cultural del santuari es configura com una iniciativa col·lateral per a la promoció humana; aquest paper suplementari, que és assumit gràcies a l’obra d’evangelització i a l’exercici de la caritat, s’afegeix útilment a la funció primordial del santuari, com a lloc destinat a la celebració del culte diví. En aquest sentit, els responsables dels santuaris vetllaran per tal que la dimensió cultural no oculti la funció cultual” (p. 633).

Quant al pelegrinatge, el document comenta que “Així com el santuari és un lloc de pregària, així el pelegrinatge és un camí de pregària.

(…) Des de l’antigor, el pelegrí desitja emportar-se ‘records’ del santuari visitat. Hom tindrà cura que els objectes, les imatges i els llibres transmetin l’autèntic esperit del lloc sant. A més, s’ha de fer que els llocs de venda no es trobin a l’interior de l’àrea sagrada del santuari ni tinguin l’aparença de mercat” (p. 637).

Sobre una ermita que hi ha en Algemesí (la Ribera Alta), en l’entrada (*) “Sant Sebastià d’Algemesí” (https://blocs.mesvilaweb.cat/valldalbaidi/?p=271356), publicada en el blog “Els Papers de Santa Maria de Nassiu”, podem llegir uns passatges que ens informen sobre l’ermita i sobre les imàtgens dels sants Abdó i Senent que hi ha: “Una filera d’homes i dones ens ixen al pas en la porta dels Sants Abdó i Senen (sic). I entre ells, (…) un anònim carlista (…) amagant-se en aquest portal, davall la mirada dels Sants de la Pedra. A ells encomana la seua persona i el seu honor promet erigir-los una ermita.

D’aquest mode, (…) el pelegrí camina cap al centre històric pel carrer València, trobant a la seua dreta, custodiat per les cases i dos fanals, el santuari”. Poc després diu que “Aquest té porta adovellada (*), amb fulles de fusta i dues finestretes (…) Sobre elles ,s’alça el retaule de rajoletes del segle XVIII amb la representació iconogràfica dels màrtirs perses: ce[p]tre, espigues, raïms i corona”.

Sobre aquesta ermita, en l’entrada “Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vraalg1.htm#Pedra), de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha que “Se trata de una capillita barroca pintada en su mayor parte en un llamativo color mostaza (*). Su fachada es sencilla, con puerta rectangular (…). Sobre ella, un hermoso retablillo cerámico con la imagen de los santos y la leyenda (sic) S. Abdón y Sn. Senen Martyres.

(…) El pequeño altar es barroco, con los santos titulares en la hornacina (*) central y otras imágenes flanqueándolos. Toda la imaginería (*) es posterior a 1940”. Agraesc la col·laboració de Vicente J. Olmedo, a través d’un missatge del 6 de juny del 2018.

En l’Alqueria de la Comtessa (la Safor), hi ha “l’Ermita dels Sants de la Pedra”, la qual, si partim de l’entrada “L’Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.lalqueriadelacomtessa.es/va/content/l-ermita-dels-sants-de-la-pedra), dins de la web municipal “L’Alqueria de la Comtessa”, podem llegir, per mitjà d’una descripció principalment arquitectònica, que, si més no, és del segle XVII o del XVIII, ja que hi ha algunes parts que ho són. A més, “La casa on s’ubica aquesta ermita és el tradicional casalot rural vinculat a una explotació agrícola que compta entre les seues dependències més significatives, a part de l’ampli vestíbul, la cuina-llar, el pati i la quadra, tots [= totes] elles en la planta baixa; i les habitacions, el menjador i la cambra estan en la planta superior, amb un espai important, a nivell de l’accés per a l’oratori, que ha significat per a la població, l’emplaçament de les imatges dels Sants Abdó i Senent; de tradicional devoció popular entre la població de l’Alqueria de la Comtessa com a protectors de l’agricultura. Per aquest motiu, la ubicació del dit Oratori-Ermita, queda situat en la planta baixa amb accés independent des de l’exterior, per a facilitar l’entrada i les visites de la població, constituint, doncs, l’eix de l’antic ‘Porrat’ que, en honor als Sants, se celebra la segona setmana de setembre”.

En Benissa (la Marina Alta), com podem veure en un vídeo (*) titulat “Benissa – Ermitas – Ermita Stos de la Piedra Abdón y Senén – Pda de Lleus – Vicent Ibañez.mpg” (https://www.youtube.com/watch?v=P7Vnx3gA6K0), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, en la partida de Lleus. A més, com podem llegir en l’article “Troben pintures murals del segle XVIII i XIX a l’ermita de Lleus” (http://www.infobenissa.cat/noticies/general/troben-pintures-murals-del-segle-xviii-i-xix-a-lermita-de-lleus), publicat el 27 de juliol del 2007 en la web “Infobenissa”, “L’ermita rural dels Sants de la Pedra de la partida de Lleus es va erigir per a assistir als pobladors de la zona. La seua benedicció va tindre lloc en 1701 i onze anys després es va beneir la campana.

Es tracta d’un edifici exempt que comprén el temple i la casa de l’ermità”.

Per mitjà del llibre “Història de la Parròquia de Benissa”, de Joan Josep Cardona i Ivars (autor i editor), publicat en el 2002, hi ha que, entre la fi del segle XVII i en el segle XVIII, “La parròquia no és aliena al significat progrés que el poble comença a tindre. D’alguna manera disminuït el greu problema de la pirateria berberisca, i augmentada la població pel favorable ressorgiment econòmic, desapareix progressivament el temor de viure fora mur. Vist que en aquest temps apareixen nous llinatges i que el ritme de creixements augmenta, es pot dir que era una època d’optimisme econòmic. La majoria dels edificis principals es bastiren en aquest moment. Cavanilles diu en el seu treball de 1797 que hi hagué en temps passats una mitjana producció de seda, i que és important la producció de grans. Hi havia prou terreny erm i una bona porció destinat a conreu de cereals i ametlla. Tal optimisme permeté habitar normalment en algunes partides més allunyades de la vila, com poden ser els nuclis de Lleus i el Binyent. I amb plena seguretat de que així seria, es destaca una important decisió del clericat i dels jurats de la vila, que decideixen erigir un ermitatge als Lleus que permetera l’assistència sagramental als veïns d’aquella partida. En 1701 té lloc la benedicció de l’ermitatge, (…) baix l’advocació dels Sants Abdó i Senent” (p. 27). Podem pensar i estar ben segurs, que aquest optimisme seria el que també originaria la creació d’altres ermites en diferents llocs de l’àmbit lingüístic. Aquest paràgraf del llibre aporta informació que resulta interessant: que, en Benissa, es conreava cereals, tenint present que, u dels dos Sants de la Pedra, en moltíssimes poblacions, porta forment. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano (qui m’envià aquesta informació, el 27 de juny del 2018, a través d’un missatge), encarregat de la Biblioteca Pública Bernat Capó (de Benissa) i de l’Arxiu Municipal, qui, el 28 de juny del 2018, també m’envià la informació corresponent a l’escrit de Francesc Giner de què parlarem tot seguit.

Així mateix, en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner i publicat en el llibre de les festes patronals de Benissa, en 1973, hi ha que “Em diu el croniste[13] de Benissa que ací els Benissants tenen també ermita, a la partida de Lleus, i que hi havia el costum de prendre, de banda de nit, el ‘cantell’ de la ‘coixinera’ el que volia eixir ‘fester’. Jo demane als bons benissers que no deixen llançar a perdre’s eixe costum, i la romeria a l’ermita, perquè això és patrimoni que heretàrem dels nostres avantpassats, i la festa del 30 de juliol, agermana a tots els llauradors valencians, sota l’advocació dels nostres Patrons, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”.

En Benlloc (la Plana Alta), per mitjà del primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, sabem que, com escriu l’autor, en la pàgina 282, hi ha un document de 1445, del bisbe de Tortosa, “en respuesta afirmativa a la petición hecha por los de Benlloch” per a edificar una ermita “dedicada a los santos de la piedra, San Abdón y San Senén”. En la traducció del llatí al castellà, que exposa l’historiador, llegim que el bisbe manifesta que “contenía los ruegos de la petición de aquellos que la comunidad del citado lugar, por reverencia a Dios y a su Madre la Virgen María y a los santos Abdón y Senén, quiere e intenta edificar una capilla bajo la invocación de los citados santos Abdón y Senén (…). (…) Nós, (…) os concedemos licencia y os otorgamos facultad plena de que en el término de dicho lugar, en la partida llamada del Fadrimí os sea permitido construir, erigir y levantar (…) una capilla y ermita en honor de Nuestro Señor Jesucristo y de la gloriosa Virgen María, (…) y de los santos Abdón y Senén para remedio de vuestras almas y de todos los fieles difuntos, así como el altar y el retablo bajo el nombre de los antedichos Abdón y Senén” (pp. 282-283). Així, deduïm que es dedicà, als Sants de la Pedra, una capella, un retaule i l’ermita. I, això, en 1445.

En un aclariment que em feu José Miguel García, a través d’un missatge del 28 de juny del 2019, sabem que “En 1445 se construye la ermita dedicada a los santos Abdón y Senén, donde antaño hubo templo pagano. En 1498 llega, milagrosamente, (preciosa historia) desde Lisboa, por mar, desembarcando en Torreblanca, una imagen de la Virgen del Adyutorio, que se queda como ‘ocupa’ en la ermita ‘dels Sants Martirs’. Esa ermita desde hace años sólo alberga la imagen de Ntra Sra. del Adyutorio, cuya fiesta es en septiembre, mientras que la gran fiesta del pueblo, aparte de las de agosto, es la del 30 de Julio (‘Sants Martils’ dice el vulgo.)”. A més, també afig que “Las imágenes de los santos de la piedra, están en el altar mayor de la iglesia parroquial, que ahora es de la Asunción de Ntra. Sra., pero que en otros siglos tuvo como patronos a los santos mártires”.

En el llibre de José Miguel García, també llegim, en relació amb l’ermita i a la festa dels Sants de la Pedra, que “Tras la misa el Ayuntamiento, siguiendo con la tradición, ofrece un refrigerio en la casa del ermitaño, al que se invita a autoridades visitantes, banda de música y distinguidas personalidades; también tras la misa, y antes de regresar al pueblo, los músicos, formando círculo ofrecen a los peregrinos algunas alegres interpretaciones, normalmente pasodobles, siempre muy aplaudidos por el pueblo. (…) Esperemos que esa tradición del breve concierto [de la banda de música] dure muchos años” (p. 381).

Tot seguit ens diu que, el dia dels Sants de la Pedra, “Acude el pueblo en procesión a la ermita llevando en andas a los Santos Mártires, con acompañamiento de banda de música. Tanto a la ida como al regreso sobre el mediodía, se canta una Salve en la plaza de la Virgen, frente a la hornacina (*) con su imagen. Se congrega mucha gente en el paraje de la ermita. (…) Antes ellos acudían a las paradas de bebida y rollet o magdalena. Ahora, salvo lo fundamental, casi todo es distinto.

La misa solemne, con la participación del muy digno coro parroquial, precede a la visita a la Virgen en su camarín (*) –el acto entrañable y tradicional de la besà a la Mare de Déu–, mientras se cantan sus gozos. Las costumbres hacen leyes. Veamos: lo que realmente procede ese día es, finalizada la misa, besar las reliquias de los santos de la piedra mientras se cantan sus gozos, y a otra cosa.

(…) alrededor de los setenta (…) dejó de practicarse la oportuna y bella costumbre de llevar las reliquias de los santos el día de su fiesta desde la parroquia y hasta la ermita en manos del párroco, cuyas reliquias, tras la misa y mientras se cantaban los gozos correspondientes, se daban a besar al pueblo al pie del altar.

(…) Antiguamente los romeros de Benlloch se quedaban allí [, en la ermita,] a comer; era cuando se iba en carros, que entonces se engalanaban muy artísticamente con papelitos, flores, al-habakas, –albahacas, alfàbegues–, etc.” (p. 382).

També ens diu José Miguel García que, “En els Sants Màrtirs del 2010, con el párroco D. Antonio Albiol, ya cantamos el ‘O vere Deus’ (*) al salir la procesión hacia la ermita aunque no el Exurge Domine (*); sabemos que hace alrededor de cien años ya se cantaba. Y hay constancia de que tradicionalmente, al ir a la ermita en procesión se cantaban las Letanías (*) Mayores, como suele ser norma en este tipo de romerías de carácter penitencial; y que, ya dentro, frente al altar, se cantaba una Salve” (p. 384). El terme “Salve” procedeix de “Salve Regina”, paraules amb què comença una de les oracions catòliques més populars que es canten a la Mare de Déu. En Benlloc, com ens comenta més avant, en el 2011, es recuperà “el canto de la Salve al llegar a la ermita y al pie del altar, y el dar a besar las reliquias de los santos al pueblo finalizada la misa y antes de pasar a honrar a la Virgen por su camarín” (p. 385).

Igualment, en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, llegim que “Antes de la guerra y hasta algunos años posteriores, el día de los Sants Màrtirs, movidos por la fe sobre todo, solían venir hasta la ermita carros bien adornados y llenos de ramos de alhabaca, muchos vecinos de las masías del Pla de l’Arc, de la propia Vall d’Alba (*) y también de Montalba (*); incluso venía gente desde la Barona (*) tras tres largas horas a pie; aquellos romeros solían llevar en el cuello pañuelos de astracán (*) de vivos colores; o sea que aportaban a la romería alegría y colorido” (p. 388).

 

 

Notes: Gramenet és una població de la comarca del Barcelonès.

Montigalà està en el terme de Badalona (el Barcelonès).

En parlar de Castell de Montcada, es refereix al terme de Montcada i Reixac (el Vallès Occidental).

El document facilitat per Pere Riutort fou publicat el 17 de desembre del 2001 per part de la “Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments”.

Aquesta entrada  sobre Sant Sebastià d’Algemesií és del 28 de desembre del 2014. Afegim aquesta dada per a facilitar l’accés a la font.

Adovellada vol dir que té dovelles, és a dir, pedres tallades més estretes d’un cap que de l’altre, per a formar arcs.

Color ocre.

Hornacina, en valencià, es diu fornícula. És el buit deixat en el gruix d’una part per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Imaginería, en valencià, imatgeria,  és la fabricació d’imàtgens. Conjunt d’imàtgens emprades en un escrit, per un escriptor, etc

El vídeo fou consultat el 13 de juny del 2018.

Hornacina, en valencià, equival a fornícula. Una fornícula és el buit que es deixa en el gruix d’una paret per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Camarín, en valencià, vol dir cambril, camaril. El DCVB defineix aquesta paraula com “Petita camb elevada darrera d’un altar, on hi hi ha una imatge d’especial veneració”.

El cant “O vere Deus”, com poguí trobar en l’entrada “0 VÉRE DEUS” (https://www.catimenu.com/overe.htm), treta d’una pàgina d’informació turística de l’Ajuntament de Catí (població de l’Alt Maestrat), en la traducció del llatí al valencià, diu així: “Oh Déu veritable, trinitat i un sol Déu, / escolteu els precs del vostre poble. / Doneu-nos salut i pau / i gràcia (pluja) del cel. / No som dignes de ser escoltats. / Per les nostres faltes mereixem ser castigats / Santa / San… / Pregueu per nosaltres”. A més, se’ns indica que “es canta en la majoria de les romeries”.

L’“Exurge Domine”, com hem vist en un vídeo en castellà, d’Internet, “(76) Canto Gregoriano- EXURGE DOMINE” (https://www.youtube.com/watch?v=Q0JugOOpOd8), és un cant en llatí que, en la traducció que hi ha en castellà (i que ací traduesc al valencià), resta així: “Lleveu-vos, Senyor, ¿per què dormiu? Lleveu-vos i no ens abandoneu fins a la fi. ¿Per què aparteu el vostre rostre i hi oblideu la nostra tribulació? El nostre ventre està aferrat a la terra; lleveu-vos, Senyor, ajudeu-nos i allibereu-nos”. El 28 de gener del 2020 no estava disponible el vídeo en aquest enllaç d’Internet.

Lletania vol dir sèrie d’invocacions (ací, als sants), això és, de pregàries. En plural, “lledànies”. Quant a les Lletanies majors, com llegírem en el DCVB, és la processió que es fa el dia de Sant Marc, és a dir, el 25 d’abril.

La Vall d’Alba és una població de la Plana Alta.

Montalba és una zona del terme municipal de la Vall d’Alba.

Barona és una pedania de la Vall d’Alba.

L’astracan és una classe de vellut de llana o de pell de cabra.