Arxiu d'etiquetes: l’Alqueria de la Comtessa (la Safor)

D’Albalat dels Sorells a Beniferri i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en unes quantes poblacions valencianes, des d’Albalat dels Sorells a Beniferri, una històrica població valenciana ara part del terme de la Ciutat de València, i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.

 

En Albalat dels Sorells (l’Horta de València),en el 2005, l’Església dels Sants Reis tenia ambdós sants envoltats de fruits estiuencs com melons, raïm i magranes. A més, per mitjà de l’entrada “Els Sants de la Pedra: Sant Senent i Sant Abdón” (http://www.albalatdelssorells.net/index.php/val/albalat-dels-sorells-val/informacio-general-albalat/festes-i-tradicions.html), dins de la web de l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells (en l’apartat “El cicle d’estiu”), sabem que, en aquesta població valenciana, “La primera gran celebració de l’estiu és la dels sants de la Pedra que la realitza des d’antic [una] confraria del mateix nom des de [fa] més d’un centenar d’anys. Entre els confrares se sorteja els clavaris de cada any que s’encarreguen de programar la festa que es desenrotlla des de la vespra del dia dels sants de la Pedra (29 de juliol). Eixa festivitat tradicionalment ha estat declarada festa local”. Igualment, en la pàgina 11 del llibre de les festes patronals del 2018, “Festes 2018 Albalat dels Sorells” (http://www.albalatdelssorells.net/images/LLIBRE_DE_FESTES_PÀGINA_WEB.pdf), hi ha que, el 28 de juliol, es realitza el “Trasllat dels Sants de la Pedra, des del domicili del Clavari Major fins a l’església acompanyats de tabal i dolçaina” i que el 29 de juliol es fa una “Missa solemne i sermó en honor dels Sants de la Pedra” i que, en acabar, es realitza la processó, després de la qual es realitza “el sorteig dels clavaris de l’any 2019. A continuació els Sants de la Pedra es traslladaran fins al domicili del Clavari Major del 2019”.

També direm, en relació amb Albalat dels Sorells, que, des del 2005, hi ha un llibret, “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén” en què l’autor, Manuel Devís Bayona, després de cercar informació sobre avantpassats seus en relació amb la confraria dels Sants de la Pedra (fundada en 1730, en Albalat dels Sorells), manifesta que havia trobat documents de gran valor històric i que això “me ha motivado para transcribir y reproducir en el presente libro, el contenido del citado librito cuya segunda edición data de 1930 y está completamente agotada y extinguida” (p. 8). Mitjançant aquest llibre, sabem, com escriu el prior de la confraria i el capellà que hi havia en 1930, que “El cauce netamente católico, marcado en la villa de Albalat dels Sorells el memorable día del 3 de septiembre de 1730, no se ha interrumpido durante doscientos años. Lo atestigua plenamente La (sic) Cofradía Hermandad de los Santos Mártires Abdón y Senén en sus libros de actas y en las manifestaciones cívico-religiosas que sin interrupción dedica anualmente a sus Santos” (p. 9). Igualment, hi ha que “la Comisión organizadora de las fiestas para conmemorar solemnemente el II Centenario de la institución canónica de la Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén, acordó la reimpresión de este librito, en el que se transcriben las escrituras de fundación (…), con sólo añadir el programa de fiestas de este II Centenario y la lista de los Cofrades que integran hoy la Cofradía” (p. 11-13). Comentarem que aquestes escriptures estan en castellà, mentres que, per exemple, molts escrits del segle XVIII relacionats amb la confraria de Benimaclet (també vinculada als Sants de la Pedra), tal com podem veure en  els arxius parroquials de l’arquebisbat de València que figuren en Internet, estan en valencià.

Així mateix, però passant al tema de les festes patronals d’Albalat dels Sorells, mitjançant el programa de festes de 1930 (present en el llibre), llegim que el 2 de setembre “A las ocho de la mañana, entrada de las históricas Imágenes de los Santos de la Piedra, artísticamente restauradas (…). A la vez lo hará la laureada Banda Unión Musical de Liria, que ha de tomar parte en los actos principales de estas fiestas.

A las nueve, gran Misa (…) en la que habrá comunión general para todos los Cofrades t[1] sermón (…):

A las once, reparto de limosnas a los pobres de la localidad, consistentes en la entrega de cinco pesetas[2] y un pollo para cada uno de ellos.

(…) A las siete, solemne canto de Vísperas en la Iglesia Parroquial con gozos a los Santos Mártires” (pp. 89-91).

Finalment, i també en aquestes festes de 1930, el dia 3 de setembre, a les 9h, entraria l’encarregat “de predicar el panegírico de los Santos” (p. 91), després, hi hauria missa solemne i, en acabant, la missa i es faria una “traca extraordinaria que recorrerá todas las calles de la población” (p. 92), però, “Inmediatamente antes de empezar esta solemnidad religiosa, se leerá desde el púlpito la Escritura auténtica de la fundación canónica de esta Cofradía Hermandad” (p. 92), ja que es celebraria, de pas, el segon centenari de la seua creació. La festa del dia acabaria de vesprada:

“A las siete, Solemne procesión general, que por ser centenaria, recorrerá todas las calles de la población, y a las once, el disparo de una gran traca luminosa de extraordinaria fantasía y con su sección de fuegos aéreos” (p. 92).

L’apartat, segurament també relacionat amb aquest acte de 1930, en Albalat dels Sorells, remata la festa (abans d’incloure-hi el llistat de clavaris), amb les paraules següents: “El fervoroso entusiasmo del pueblo en masa, presidido por el dignísimo Ayuntamiento y comisión de estas fiestas centenarias, será siempre testimonio perenne de la fe y la religiosidad de este pueblo, que sabe trazar para sus descendientes normas de segura prosperidad y bienestar” (p. 96).

En el moment d’escriure aquestes línies, 6 de maig del 2019, no teníem més notícia d’actes semblants.

En l’Alcúdia (la Ribera Alta), segons em va dir un amic meu (qui és capellà i que hi nasqué), el 4 de juliol del 2017, hi ha unes escultures grans dels sants Abdó i Senent adherides en el frontis de l’altar major. En aquesta població valenciana, es celebra l’Aurora, els Sants de la Pedra i la festivitat de la patrona, la Mare de Déu de l’Oreto i, abans de la llei postfranquista que donà pas a la creació de sindicats lliures, es feia festa als Sants de la Pedra, ja que l’organitzaven els clavaris que també celebraven la de Sant Isidre Llaurador, però, com que els clavaris no tenien un vincle fort amb l’Església, immediatament desaparegué.

En Aldaia (l’Horta de València), segons un informador d’Aldaia de finals dels cinquanta, quan ell era xiquet, amb motiu de les festes patronals (que hi tenien lloc el 6, el 7 i el 8 d’agost), “En una processó eixien els Sants de la Pedra, el Crist  [dels Necessitats] i Sant Isidre.

Al voltant de l’anda dels Sants de la Pedra, [hi] posaven decoració de sarments de raïm i del raïm penjant dels sarments”, com em confirmava la seua germana, qui n’era molt a prop, de l’informador.

També sobre Aldaia, el 24 de novembre del 2018, entre mon pare (i, en part, per mitjà de ma mare), em digueren que el primer dia de les festes patronals (el 6 d’agost), es celebrava la festa del Crist; el segon, la dels Sants de la Pedra i, el 8 d’agost (el darrer dia de les festes), hi tenia lloc la festa de Sant Isidre. Això, em comentà mon pare (nascut en Aldaia, en 1942), hi tenia lloc, “quan jo tenia sis o set anys, sí”. Tot seguit, afegí, quant a l’anda, que “L’adornaven amb raïm, el raïm que en aquell moment estava més llest, més presentable. Normalment, el raïm és a finals d’agost…, principis de setembre”. Així mateix, i també mon pare, però el 25 de maig del 2019, en una conversa amb els meus pares, en comentar-los que, en Massarrojos, hi havia el costum, cap a 1950, de fer-hi ofrenes amb melons, ell em digué que “Els clavaris [dels Sants de la Pedra] anaven amb melons, en un carro que portaven els clavaris als qui tenien els camps. [Ho feien] per a la festa, uns dies (o una setmana) abans, perquè després els havien de vendre. Donaven una dotzena de melons o aixina. Els amuntonaven i els donaven a pesseta o a 50cts. el quilo”. Es referia a quan ell era xiquet. Aquest detall, com els diguí, el considerava interessant, en part, per la seua semblança al que esdevé en Banyoles (el Pla de l’Estany) amb les coques, com veurem en tocar la festa en el Terme, la part, històricament, pagesa de Banyoles.

Així mateix, per mitjà de l’estudi “Arquitectura i art cristià a Aldaia. Història i iconografia dels temples de culte[3] (http://www.aldaia.es/rs/40664/d112d6ad-54ec-438b-9358-4483f9e98868/7a0/fd/1/filename/2-arquitectura-i-art-cristia-web.pdf), d’Helena Navarro Pérez, sabem que hi ha una capella dels Sants Abdó i Senent, la qual, com la del Santíssim Crist, fou pagada “amb les aportacions de tota la població, ja que es tractava de capelles dedicades al culte i la devoció popular” (p. 17). En un altre apartat (tot i que la data que apareix en el document canvia en alguns moments), llegim que els Sants de la Pedra “A Aldaia van arribar a ser els sants patrons del poble proclamats per Fra Vicent Pérez, el 19 d’abril de l’any 1645” (p. 26), i que, quant a Sant Isidre, “les primeres dades de la celebració en festes en el seu honor es remunten al 1770” (p. 33). A hores d’ara, en Aldaia, tot i que han passat a un segon plànol, continuen tenint més ressò en la memòria del poble que Sant Isidre, el qual s’introduí, sobretot, després de la guerra de 1936.

En Algemesí (la Ribera Alta), com podem llegir en l’entrada “Els Sants de la Pedra, fiesta de la calle Valencia” (http://algemesienlamemoria.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra-fiesta-de-la.html), del blog “Algemesí en la memoria”, de Mª Nieves Bueno Ortega, hi ha un Retablo cerámico de principios del XIX de los Santos Abdón y Senén, mártires, els Sants de la Pedra, santos muy populares en tierras valencianas, invocados tradicionalmente contra las tormentas y especialmente el pedrisco, tan temido en las zonas cuya economía se basaba en la agricultura. Está en su Ermita[4], en la calle Valencia.
Aparecen aquí con su habitual iconografía, con indumentaria romana, coronados, con las palmas del martirio, portando un racimo de uvas y unas espigas, y un león agachado (llevados ante los leones, éstos no les atacaron).

Era esta una típica fiesta de calle, que antiguamente se celebraba con toda solemnidad, con Misa, procesión, música, fuegos artificiales. La fiesta es el 30 de julio, y los vecinos de la calle Valencia tenían cierta competencia en festejar a sus Patronos con los vecinos de la placeta de la Mare de Déu dels Ángels, que celebraban la fiesta el 2 de agosto.

 Al ser una fiesta que cae en pleno verano, con mucha gente de vacaciones, con el tiempo fue decayendo, aunque aún se celebra”.

En Algímia d’Almonesir (en castellà, Algimia de Almonacid, població de l’Alt Palància), per mitjà de l’apartat “Historia” (http://www.algimiadealmonacid.com/?page_id=1014), en la web “Algimia de Almonacid”, hi ha que, després de l’expulsió dels moriscs del Regne de València, a principios del año 1.611 ya contaba con jurados oficiales, se solicitaba al obispo la residencia fija de un rector y se votaban entre el vecindario las fiestas que se iban a celebrar en honor a los santos Abdón y Senén, San Blas, Santa Ana, San Roque, Santa Tecla y San Antonio Abad”. 

En Almedíjar (l’Alt Palància), per mitjà de l’entrada “GOZOS A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN, venerados como patrones de Almedíjar” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2013/04/gozos-san-abdon-y-san-senen-venerados.html), dins del blog “Gogistes Valencians”, sembla que ja eren els patrons des del segle XIII, abans que compartissen el patronat amb la Divina Pastora. A més, a través del llibre “Almedíjar, una aproximación a su historia y tradiciones”, d’Ángel Latorre Latorre, i a què vaig accedir a través d’un missatge de José A. Planillo (del 7 de desembre del 2018), hi ha que Los Santos de la Piedra son los patronos de Almedíjar ya desde el siglo XIII hasta la actualidad” (p. 78) i que “También se convirtieron en los patrones de los agricultores, quienes les ofrecían las mieses[5], las plantas, los frutos y las reses[6], y ponen bajo su protección los montes y los sembrados.

(…) No es de extrañar por lo tanto que un pueblo de agricultores como ha sido y continua siendo Almedíjar, solicite la protección a los patronos de los labradores” (p. 82). Era la primera vegada que, durant la recerca, llegia una font en què s’indicava que també feien de protectors de les muntanyes.

També afegirem que, el 14 d’agost del 2017, Gemma Luis Juanola, una amiga de Facebook, m’escrigué “La meva àvia era nascuda a Almedíjar, un poble molt petitó que pertany a Castelló.

He recordat que els seus patrons eren els Sants de la Pedra, junt amb la Divina Pastora com a Verge.

Aquesta setmana són les festes i crec que hi ha un espai dedicat a ells”. I, eixe mateix dia, vaig accedir al vídeo “Almedíjar 2010 En cor de festa”[7].

En Almoradí (el Baix Segura), partint de l’article “Bajo la protección de San Abdón y San Senén”  (https://www.diarioinformación.com/vega-baja/2018/07/31/proteccion-san-abdon-san-senen/2048370.html), hi ha que té lloc la seua invocació i, així, per exemple, en el 2018, recorrieron (…) arropados por un centenar de alumbrantes y damas ataviadas de huertanas, un año más, las calles de la ciudad.

La advocación servía para proteger ‘contra el granizo y las plagas de langosta y el culto a estos dos santos martirizados en el siglo III, se extendió por las tierras valencianas a partir de la conquista del rey Jaime I’, según recuerda el edil, y buen conocedor de la historia local, José Antonio Latorre. Ambos representan el patronazgo de los agricultores, eso sí, en ‘competencia directa’ con San Isidro Labrador, en la Vega Baja, también venerado.

Según la misma fuente, a finales del siglo XVIII José Montesinos daba ‘cuenta del fervor popular que ya se les profesaba a los Santicos de la Piedra como abogados contra la pedrea, rayos, centellas y malas nubes; es grande la devoción que todos sus vecinos y labradores tienen a estos santos a quienes acaban de hacer su fiesta con música, Misa, Sermón y Procesión, y es constante que en todo el término de Almoradí no caen rayos, piedras, etc…’. Desde 1996 es la Peña Huertana ‘Los Santicos de la Piedra’ quien organiza la ofrenda, misa y procesión de los Patronos, vestidos de huertanos, ‘con el objetivo de recuperar y potenciar las antiguas tradiciones’”.

Al final d’aquest article sobre Almoradí, llegim que “La feria en torno a los santos es el preámbulo a las fiestas de Moros y Cristianos”. Hui no es pot accedir a aquest article a partir de l’enllaç que figura en aquesta entrada.

Per mitjà del diari “El Pueblo” (amb informació referent a 1926, p. 3), d’Oriola, a què hem accedit, mitjançant un missatge enviat per Jesús García-Molina Pérez (de l’Archivo Municipal de Orihuela”), hi ha que, en Almoradí, preparaven “las fiestas en honor de los Santos de la Piedra, Santos Abdón y Senén, durante los días 29, 30 y 31 del corriente y 1 y 2 del próximo Agosto, días en que celebran sus tradicionales ferias.

Entre los importantes festejos que se detallan en artístico programa que se ha publicado, destacan la asistencia de la Banda Primitiva de Crevillente y Orfeón Crevillentino , Grandes conciertos musicales por la Banda Municipal de Elche y Popular Coro Clavé, Castillos de fuegos artificiales, Fiesta Infantil, Batalla de serpentinas, etc. etc.”.

A través del diari “La Comarca” (del 28 de juliol de 1903, en la plana 1), hi ha que, en Almoradí, no sols estaven arrelades les festes sinó que, a més, per exemple, el dia 1 d’agost, es faria “reparto de bonos de carne, pan y arroz á los pobres” i que, de vesprada, hi hauria “gran carrera de cintas, bordadas por distinguidas señoritas de la localidad y pasacalle general”  i que, de nit, entre altres coses, hi hauria “velada musical, ascensión de globos aerostáticos y gran castillo de fuegos artificiales”. Era la primera vegada que llegia una noticia sobre les festes dedicades als Sants de la Pedra i que anàs acompanyada de globus aerostàtics. També cal destacar el fet que, com en altres poblacions de la històrica Corona Catalanaoaragonesa, es fes repartiment de menjar, encara que fos mitjançant abonaments.

En relació amb Almoradí, també hi ha l’entrada “Fiestas en Honor a San Abdón y San Senén” (http://www.almoradi.es/concejalias/fiestas-2/fiestas-en-honor-a-san-abdon-y-san-senen), de la web de l’ajuntament d’Almoradí, on llegim que “A San Abdón y San Senén se les ha conocido siempre por ‘Los Santicos de la Piedra’. Igual que San Andrés, hay constancia de que sus imágenes han estado presentes en las cinco iglesias de este pueblo.

(…) una enorme epidemia comenzó en Cataluña en 1489 y alcanzó el reino de Valencia ocasionando más de 11.000 muertos. Orihuela sufrió terriblemente aquel azote y al quedar libre de la enfermedad el día 30 de julio, Orihuela –y este núcleo que padeció la plaga-, declaró fiesta oficial a San Abdón y San Senén y se acordó celebrar todos los años una procesión.

SE les denomina ‘Los Santicos de la Piedra’, porque es a ellos a quien desde tiempos remotos los agricultores de Almoradí se dirigían en oración, pidiendo que el granizo o la inclemencia del tiempo no destrozaran las cosechas en las que todo su empeño, esfuerzo, energía, tiempo y dinero habían empleado. A lo largo de los siglos, se ha mantenido el fervor hacia ellos porque realmente este término municipal, cuando ha habido tormentas con pedrisco, siempre ha salido menos perjudicado que los de los alrededores. (…) Aunque el sector agrícola ya no sea tan predominante, en ningún momento ha decrecido la devoción por los ‘Santicos de la Piedra’ a lo largo del tiempo.

Entre los actos que se celebran en esta Feria y Fiestas, cabría destacar algunos de ellos, por la relación que guardan con la tradición de Almoradí, como son:

(…)  La ofrenda de frutas y verduras a los Santos, a los que desde muy antiguo se les ofrenda estos productos de la huerta, por haber protegido éstos sus cosechas.

* El desfile del ‘Bando de la Huerta’, realizado por nuestra Peña Huertana ‘Los Santicos de la Piedra’, y la lectura del mismo, siendo el de Almoradí uno de los pocos de la provincia de Alicante que se ha mantenido con el paso del tiempo y además, conservando todo su encanto y magia de antaño”.

Es tracta d’una informació realment interessant, com ara, la relativa a l’epidèmia que hi hagué en el segle XV i de què no havíem tingut coneixença abans.

 En Alpont (oficialment, en castellà, Alpuente), població de la comarca dels Serrans, per mitjà de l’entrada “’Los Santos de la Piedra’ unen a Alpuente y Corcolilla” (http://www.masturia.com/2015/04/los-santos-de-la-piedra-unen-alpuente-y.html), de la web “+ TURIA Revista Digital”, hi ha que es fa “la tradicional romería en acción de gracias a los santos Abdón y Senén, patronos de la población [, Alpuente], también conocidos como los ‘santos de la piedra’ por la tradición que desde el siglo XVI les atribuye ‘la protección contra el granizo’. El recorrido, de 6 kilómetros de longitud, partió desde la parroquia de Nuestra Señora de la Piedad de Alpuente, a las 9 de la mañana, hasta la aldea vecina de Corcolilla donde, hacia las 12 horas, tuvo lugar una misa en honor a los santos Abdón y Senén, cuyas imágenes se veneran en el altar del templo parroquial, según indicó a la agencia AVAN el párroco Oriel Angarita.

Asimismo, por la tarde, después de compartir la comida, los feligreses regresaron a Alpuente en romería a las 17 horas, tras el rezo del rosario”.

En aquesta entrada, també se’ns indica que “El 10 de marzo de 1675 las autoridades de Alpuente ‘en agradecimiento por su intercesión al liberar a la población de la sequía que la asolaba’ decretaron el 29 de abril como día de la romería a los santos patronos, cuya festividad se celebra cada 30 de junio[8], según fuentes parroquiales”. La informació és del 30 d’abril del 2015. AVAN són les sigles de “Agencia de noticias AVAN”, vinculada a l’arquebisbat de València.

En l’Alqueria de la Comtessa (la Safor), com podem llegir en la web “Porrats de la Safor”[9] (https://escbrara.jimdo.com/cultura/porrats), amb informació sobre el 2015, es celebrava el “Porrat dels Sants de la Pedra” i, concretament, “es feia al Camí Reial d’Oliva, al costat de l’ermita dels Sants de la Pedra –abans casa camperola- segons la tradició. L’origen d’aquest porrat es troba en la devoció dels alquerians i en les seues pregàries als sants Abdó i Senent, Sants de la Pedra, un ritual bastant antic de la protecció relacionat amb l’economia camperola per protegir-se de les inclemències meteorològiques i salvaguardar les collites, a fi que l’estiu no pedregara i fera malbé la collita. Té els seus orígens en el segle XVII. Aquesta festa, que es celebrava al final de juliol, a l’esplanada de l’ermita, va renàixer a principi del segle XX i va esdevenir molt popular: la gent aprofitava per ajuntarse (sic), compartir melons d’Alger fresquets i comprar porrat. Hui dia es celebra el segon cap de setmana de setembre amb danses populars, activitats per a xiquets, un mercat artesà, una entrada de Moros i Cristians, i un sopar al carrer amenitzat per una orquestra”. En relació amb l’Alqueria de la Comtessa, també sabem, mitjançant l’article “L’Alqueria de la Comtessa celebra els Sants de la Pedra” (https://diarivalencia.com/lalqueria-comtessa-celebra-sants-pedra), tret de “diari valencià”[10], que “el 9 de setembre, la romeria i la missa en honor als sants clausuraran la setmana festiva. A les 9.30 hores, la romeria farà el seu tradicional recorregut fins a l’ermita dels Sants de la Pedra, processó en la qual també participaran la colla de Dolçaines i Tabals, l’Associació de Campaners i la geganta Beatriu d’Urrea. I, a les 10.00 hores començarà la missa en honor als sants Abdó i Senén”. Per tant, la festa, en lo tocant a l’ermita, és una part més (que no la central) de la celebració. A més, hi ha processó acompanyada de música valenciana, de persones vinculades a les campanes i, finalment, una missa, fets que recorden el matriarcalisme, també present en les paraules de la regidora de Cultura i Festes, en dir que “tant la festivitat dels Sants de la Pedra, com la dels Moros i Cristians, formen part de les tradicions del nostre poble, costums que hem de mantindre vius i passar de generació rere generació”. Cal destacar l’esperit receptiu de la regidora, en dir que convida a “tots els veïns i veïnes dels pobles de la comarca a sumar-se a estes festes”.

En Beniferri, històrica població valenciana, independent entre 1811 i 1872, per mitjà d’informació facilitada per Enric Cuenca (des de la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València), el 27 de desembre del 2018, i que correspon a l’entrada “Beniferri” (http://festesdevalencia.org/index.php/main-inicio-va/24-pedanies/178-beniferri-2), dins de l’apartat “Festes de València”, sabem que “Esta pedania valenciana, que pertany al districte dels Poblats de l’Oest, celebra les seues festes a primers de setembre en honor de l’apòstol sant Jaume i dels sants de la Pedra, Abdó i Senent. 

La comissió de festes, encarregada d’organitzar-les durant tot l’any, prepara una programació per a tots els públics, campionats de truc i parxís, sopars populars, i celebracions religioses com el trasllat de la imatge de l’apòstol, missa i processó, i un castell de focs artificials per a acabar”. Com veiem, es fa més al·lusió a Sant Jaume que als Sants de la Pedra.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la lletra “y”.

[2] A hores d’ara, equivaldria a 3cts d’euro.

[3] El 8 de febrer del 2020 no es podia accedir, en Internet, a aquest document.

[4] Textualment.

[5] És a dir, les messes, això és, els sembrats de plantes segadores.

[6] Caps de ramat.

[7] “Almedíjar 2010 En cor de festa” (https://www.youtube.com/watch?v=DpAXwsG7g2o), vídeo sobre les festes d’Almedíjar.

[8] Textualment.

[9] El 10 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta informació.

[10] El 17 de novembre del 2019 no es podia accedir a aquest article.

Ermites, santuaris, romiatges i els Sants de la Pedra

 

A continuació, tractarem sobre ermites que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra, tot i que, en entrades posteriors (però dins del mateix punt de l’estudi), també ho passarem al camp de les ermites, dels santuaris, dels peirons….

Sobre les ermites, en un treball de final de grau titulat “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?”, fet per Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona, se’ns diu que “La construcció de l’ermita, alhora que s’argumenta la seva resposta amb la necessitat de salvar la figura o les restes trobades, es dóna a conèixer els orígens de la devoció de la divinitat i el perquè del lloc. A més, condueix a sustentar la història de la festa local, quasi sempre en honor d’un sant o d’una santa local, i fent que aquest o aquesta sigui la divinitat que es venera a l’església o ermita del poble o ciutat” (p. 41). En eixe sentit, els goigs que es cantaran als venerats, fan que “es consolidi i es reforci la relació entre la divinitat i els fidels per així no perdre el contacte directe entre ells” (p. 41).

En el llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell i Rosell, publicat per Pagès Editors en el 2005, i, en un cas més pròxim i referit directament a les ermites, l’autora escriu que “en el segle XX els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet (*), ] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà (*). Precisament a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble fins al segle passat també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada (*). La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Així mateix, sobre el fet que moltes ermites es trobassen en el punt més alt d’una muntanya, en l’entrada “Ermita del Garbí” (http://www.estivella.es/va/page/ermita-del-garbi), en la web de l’Ajuntament d’Estivella, hi ha que “L’origen de l’ermita de la Santa Creu del Garbí esta relacionada amb (…) el desig del veí Francesc Galbis d’erigir una creu en una muntanya del poble, després d’escoltar amb el seu nebot i fillol –el germà Fèlix d’Albalat-, la predicació de fra Diego José de Cadis en la plaça de la Seu; on va demanar que en els punts més alts de les poblacions es col·locaren creus per a augmentar la devoció a la Santa Creu. (…) El 19 de març de 1787 es va erigir en la del Garbí.

Des d’aqueix moment, aquella vocació va ser cada vegada més destacada. Per eixa raó, la població, l’any 1804, va construir una ermita en el lloc on estava la santa Creu. (…) L’any 1820 (…) als costats de la Creu es van situar els sants de la Pedra i santa Bàrbara respectivament”.

I, enllaçant amb lo escrit en l’article “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?”, i, en relació amb els goigs, podem afegir, des d’unes línies de l’obra “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, d’Antonio Ariño junt amb Sergi Gómez, que “hi ha dos moments que destaquen especialment com a períodes de màxima concentració romerenca: per un costat, la primavera (des de finals de març, de l´hivern, fins a primers de juny), el temps del creixement dels conreus en l’àrea mediterrània, i, per un altre, la fi de l’estiu, després de la recol·lecció i en associació amb les festes majors més tardanes (…) i les commemoracions de les Marededéus Trobades” (p. 82), en “una religió agrària que celebra el naixement de l’any, beneeix els camps, conjura les tronades i plagues, organitza rogatives per a demanar la pluja i celebra el final del cicle mitjançant festes de collita” (p. 185), una de les quals seria el desplaçament de feligresos cap a l’ermita on estiguessen els Sants de la Pedra i, una altra de les celebracions, en aquesta línia, seria la festa dels Sants de la Pedra, vinculada a la collita del forment.

De totes maneres, cal fer una distinció entre romeria i peregrinació, com bé comenten els autors del llibre “La festa mare”, ja que “Aquests desplaçaments a santuaris (…), a mes de romeries, també reben el nom de peregrinació. Habitualment, però, les romeries es troben obertes a la participació de tots els habitants o veïns que desitgen participar, per devoció, costum o goig de fer el camí, i les peregrinacions inclouen només determinats representants, electes o conformants de les direccions de les confraries” (p. 79). També adduixen que  “En el llenguatge popular parlem de ‘pujar en romeria’, ‘tornar de romeria’, ‘anar de romeria’ o ‘semblar una romeria’” (p. 77).

I, si passem a saber a qui estan dedicades aquestes ermites, els mateixos autors ens indiquen que “La majoria de les ermites i santuaris [valencians] estan dedicades a distintes advocacions marianes, moltes d’elles amb denominacions i identitat local. En la resta, predominen les dedicades a santa Bàrbara (unes 15) i els Sants de la Pedra (5)” (p. 281). Són dades del 2012 o anteriors.

I, com escriuen Antonio Ariño i Sergi Gómez, els autors de l’obra “La festa mare”, el pelegrinatge a les ermites i als santuaris es feia “per demanar pluges o sol·licitar altres beneficis i favors (…). Demanar la pluja pels camps i la protecció per a pobles i famílies constituïa l’objectiu primordial d’aquestes rogatives rituals, les comitives de les quals executaven un encomanament comunal, alhora reproductor de la identitat col·lectiva i garant del bon curs de les collites” (p. 31).

Quant a la funció dels santuaris, i que convé incloure, direm que, partint del “Directori sobre pietat popular i litúrgia. Principis i orientacions” (facilitat per Pere Riutort, en novembre del 2018), la Santa Seu (*) entén que una de les funcions dels santuaris és ser lloc de cultura. Així, en el capítol VIII, “Santuaris i pelegrinatges”, hi ha el punt 276, en què es pot llegir que “Sovint el santuari és ja, en ell mateix, un ‘bé cultural’: en efecte, s’hi troben, com recollides en síntesi, nombroses manifestacions de la cultura local: testimoniatges històrics i artístics, característics mòduls lingüístics i literaris, típiques expressions musicals.

Des d’aquest punt de vista, el santuari constitueix sovint un vàlid punt de referència per a definir la identitat cultural d’un poble.

(…) A més, cal notar la tendència cada vegada més forta, de fer del santuari un ‘centre cultural’ específic, un lloc en què s’organitzen cursos i conferències, on s’assumeixen interessants iniciatives editorials i es promouen sagrades representacions, concerts, exposicions i altres manifestacions artístiques i literàries.

L’activitat cultural del santuari es configura com una iniciativa col·lateral per a la promoció humana; aquest paper suplementari, que és assumit gràcies a l’obra d’evangelització i a l’exercici de la caritat, s’afegeix útilment a la funció primordial del santuari, com a lloc destinat a la celebració del culte diví. En aquest sentit, els responsables dels santuaris vetllaran per tal que la dimensió cultural no oculti la funció cultual” (p. 633).

Quant al pelegrinatge, el document comenta que “Així com el santuari és un lloc de pregària, així el pelegrinatge és un camí de pregària.

(…) Des de l’antigor, el pelegrí desitja emportar-se ‘records’ del santuari visitat. Hom tindrà cura que els objectes, les imatges i els llibres transmetin l’autèntic esperit del lloc sant. A més, s’ha de fer que els llocs de venda no es trobin a l’interior de l’àrea sagrada del santuari ni tinguin l’aparença de mercat” (p. 637).

Sobre una ermita que hi ha en Algemesí (la Ribera Alta), en l’entrada (*) “Sant Sebastià d’Algemesí” (https://blocs.mesvilaweb.cat/valldalbaidi/?p=271356), publicada en el blog “Els Papers de Santa Maria de Nassiu”, podem llegir uns passatges que ens informen sobre l’ermita i sobre les imàtgens dels sants Abdó i Senent que hi ha: “Una filera d’homes i dones ens ixen al pas en la porta dels Sants Abdó i Senen (sic). I entre ells, (…) un anònim carlista (…) amagant-se en aquest portal, davall la mirada dels Sants de la Pedra. A ells encomana la seua persona i el seu honor promet erigir-los una ermita.

D’aquest mode, (…) el pelegrí camina cap al centre històric pel carrer València, trobant a la seua dreta, custodiat per les cases i dos fanals, el santuari”. Poc després diu que “Aquest té porta adovellada (*), amb fulles de fusta i dues finestretes (…) Sobre elles ,s’alça el retaule de rajoletes del segle XVIII amb la representació iconogràfica dels màrtirs perses: ce[p]tre, espigues, raïms i corona”.

Sobre aquesta ermita, en l’entrada “Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vraalg1.htm#Pedra), de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha que “Se trata de una capillita barroca pintada en su mayor parte en un llamativo color mostaza (*). Su fachada es sencilla, con puerta rectangular (…). Sobre ella, un hermoso retablillo cerámico con la imagen de los santos y la leyenda (sic) S. Abdón y Sn. Senen Martyres.

(…) El pequeño altar es barroco, con los santos titulares en la hornacina (*) central y otras imágenes flanqueándolos. Toda la imaginería (*) es posterior a 1940”. Agraesc la col·laboració de Vicente J. Olmedo, a través d’un missatge del 6 de juny del 2018.

En l’Alqueria de la Comtessa (la Safor), hi ha “l’Ermita dels Sants de la Pedra”, la qual, si partim de l’entrada “L’Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.lalqueriadelacomtessa.es/va/content/l-ermita-dels-sants-de-la-pedra), dins de la web municipal “L’Alqueria de la Comtessa”, podem llegir, per mitjà d’una descripció principalment arquitectònica, que, si més no, és del segle XVII o del XVIII, ja que hi ha algunes parts que ho són. A més, La casa on s’ubica aquesta ermita és el tradicional casalot rural vinculat a una explotació agrícola que compta entre les seues dependències més significatives, a part de l’ampli vestíbul, la cuina-llar, el pati i la quadra, tots [= totes] elles en la planta baixa; i les habitacions, el menjador i la cambra estan en la planta superior, amb un espai important, a nivell de l’accés per a l’oratori, que ha significat per a la població, l’emplaçament de les imatges dels Sants Abdó i Senent; de tradicional devoció popular entre la població de l’Alqueria de la Comtessa com a protectors de l’agricultura. Per aquest motiu, la ubicació del dit Oratori-Ermita, queda situat en la planta baixa amb accés independent des de l’exterior, per a facilitar l’entrada i les visites de la població, constituint, doncs, l’eix de l’antic ‘Porrat’ que, en honor als Sants, se celebra la segona setmana de setembre”.

En Benissa (la Marina Alta), com podem veure en un vídeo (*) titulat “Benissa – Ermitas – Ermita Stos de la Piedra Abdón y Senén – Pda de Lleus – Vicent Ibañez.mpg” (https://www.youtube.com/watch?v=P7Vnx3gA6K0), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, en la partida de Lleus. A més, com podem llegir en l’article “Troben pintures murals del segle XVIII i XIX a l’ermita de Lleus (http://www.infobenissa.cat/noticies/general/troben-pintures-murals-del-segle-xviii-i-xix-a-lermita-de-lleus), publicat el 27 de juliol del 2007 en la web “Infobenissa”, “L’ermita rural dels Sants de la Pedra de la partida de Lleus es va erigir per a assistir als pobladors de la zona. La seua benedicció va tindre lloc en 1701 i onze anys després es va beneir la campana.

Es tracta d’un edifici exempt que comprén el temple i la casa de l’ermità”.

Per mitjà del llibre “Història de la Parròquia de Benissa”, de Joan Josep Cardona i Ivars (autor i editor), publicat en el 2002, hi ha que, entre la fi del segle XVII i en el segle XVIII, “La parròquia no és aliena al significat progrés que el poble comença a tindre. D’alguna manera disminuït el greu problema de la pirateria berberisca, i augmentada la població pel favorable ressorgiment econòmic, desapareix progressivament el temor de viure fora mur. Vist que en aquest temps apareixen nous llinatges i que el ritme de creixements augmenta, es pot dir que era una època d’optimisme econòmic. La majoria dels edificis principals es bastiren en aquest moment. Cavanilles diu en el seu treball de 1797 que hi hagué en temps passats una mitjana producció de seda, i que és important la producció de grans. Hi havia prou terreny erm i una bona porció destinat a conreu de cereals i ametlla. Tal optimisme permeté habitar normalment en algunes partides més allunyades de la vila, com poden ser els nuclis de Lleus i el Binyent. I amb plena seguretat de que així seria, es destaca una important decisió del clericat i dels jurats de la vila, que decideixen erigir un ermitatge als Lleus que permetera l’assistència sagramental als veïns d’aquella partida. En 1701 té lloc la benedicció de l’ermitatge, (…) baix l’advocació dels Sants Abdó i Senent” (p. 27). Podem pensar i estar ben segurs, que aquest optimisme seria el que també originaria la creació d’altres ermites en diferents llocs de l’àmbit lingüístic. Aquest paràgraf del llibre aporta informació que resulta interessant: que, en Benissa, es conreava cereals, tenint present que, u dels dos Sants de la Pedra, en moltíssimes poblacions, porta forment. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano (qui m’envià aquesta informació, el 27 de juny del 2018, a través d’un missatge), encarregat de la Biblioteca Pública Bernat Capó (de Benissa) i de l’Arxiu Municipal, qui, el 28 de juny del 2018, també m’envià la informació corresponent a l’escrit de Francesc Giner de què parlarem tot seguit.

Així mateix, en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner i publicat en el llibre de les festes patronals de Benissa, en 1973, hi ha que “Em diu el croniste[13] de Benissa que ací els Benissants tenen també ermita, a la partida de Lleus, i que hi havia el costum de prendre, de banda de nit, el ‘cantell’ de la ‘coixinera’ el que volia eixir ‘fester’. Jo demane als bons benissers que no deixen llançar a perdre’s eixe costum, i la romeria a l’ermita, perquè això és patrimoni que heretàrem dels nostres avantpassats, i la festa del 30 de juliol, agermana a tots els llauradors valencians, sota l’advocació dels nostres Patrons, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”.

En Benlloc (la Plana Alta), per mitjà del primer volum del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, sabem que, com escriu l’autor, en la pàgina 282, hi ha un document de 1445, del bisbe de Tortosa, “en respuesta afirmativa a la petición hecha por los de Benlloch” per a edificar una ermita “dedicada a los santos de la piedra, San Abdón y San Senén”. En la traducció del llatí al castellà, que exposa l’historiador, llegim que el bisbe manifesta que “contenía los ruegos de la petición de aquellos que la comunidad del citado lugar, por reverencia a Dios y a su Madre la Virgen María y a los santos Abdón y Senén, quiere e intenta edificar una capilla bajo la invocación de los citados santos Abdón y Senén (…). (…) Nós, (…) os concedemos licencia y os otorgamos facultad plena de que en el término de dicho lugar, en la partida llamada del Fadrimí os sea permitido construir, erigir y levantar (…) una capilla y ermita en honor de Nuestro Señor Jesucristo y de la gloriosa Virgen María, (…) y de los santos Abdón y Senén para remedio de vuestras almas y de todos los fieles difuntos, así como el altar y el retablo bajo el nombre de los antedichos Abdón y Senén” (pp. 282-283). Així, deduïm que es dedicà, als Sants de la Pedra, una capella, un retaule i l’ermita. I, això, en 1445.

En un aclariment que em feu José Miguel García, a través d’un missatge del 28 de juny del 2019, sabem que “En 1445 se construye la ermita dedicada a los santos Abdón y Senén, donde antaño hubo templo pagano. En 1498 llega, milagrosamente, (preciosa historia) desde Lisboa, por mar, desembarcando en Torreblanca, una imagen de la Virgen del Adyutorio, que se queda como ‘ocupa’ en la ermita ‘dels Sants Martirs’. Esa ermita desde hace años sólo alberga la imagen de Ntra Sra. del Adyutorio, cuya fiesta es en septiembre, mientras que la gran fiesta del pueblo, aparte de las de agosto, es la del 30 de Julio (‘Sants Martils’ dice el vulgo.)”. A més, també afig que “Las imágenes de los santos de la piedra, están en el altar mayor de la iglesia parroquial, que ahora es de la Asunción de Ntra. Sra., pero que en otros siglos tuvo como patronos a los santos mártires”.

En el llibre de José Miguel García, també llegim, en relació amb l’ermita i a la festa dels Sants de la Pedra, que “Tras la misa el Ayuntamiento, siguiendo con la tradición, ofrece un refrigerio en la casa del ermitaño, al que se invita a autoridades visitantes, banda de música y distinguidas personalidades; también tras la misa, y antes de regresar al pueblo, los músicos, formando círculo ofrecen a los peregrinos algunas alegres interpretaciones, normalmente pasodobles, siempre muy aplaudidos por el pueblo. (…) Esperemos que esa tradición del breve concierto [de la banda de música] dure muchos años” (p. 381).

Tot seguit ens diu que, el dia dels Sants de la Pedra, “Acude el pueblo en procesión a la ermita llevando en andas a los Santos Mártires, con acompañamiento de banda de música. Tanto a la ida como al regreso sobre el mediodía, se canta una Salve en la plaza de la Virgen, frente a la hornacina (*) con su imagen. Se congrega mucha gente en el paraje de la ermita. (…) Antes ellos acudían a las paradas de bebida y rollet o magdalena. Ahora, salvo lo fundamental, casi todo es distinto.

La misa solemne, con la participación del muy digno coro parroquial, precede a la visita a la Virgen en su camarín (*) –el acto entrañable y tradicional de la besà a la Mare de Déu–, mientras se cantan sus gozos. Las costumbres hacen leyes. Veamos: lo que realmente procede ese día es, finalizada la misa, besar las reliquias de los santos de la piedra mientras se cantan sus gozos, y a otra cosa.

(…) alrededor de los setenta (…) dejó de practicarse la oportuna y bella costumbre de llevar las reliquias de los santos el día de su fiesta desde la parroquia y hasta la ermita en manos del párroco, cuyas reliquias, tras la misa y mientras se cantaban los gozos correspondientes, se daban a besar al pueblo al pie del altar.

(…) Antiguamente los romeros de Benlloch se quedaban allí [, en la ermita,] a comer; era cuando se iba en carros, que entonces se engalanaban muy artísticamente con papelitos, flores, al-habakas, –albahacas, alfàbegues–, etc.” (p. 382).

També ens diu José Miguel García que, “En els Sants Màrtirs del 2010, con el párroco D. Antonio Albiol, ya cantamos el ‘O vere Deus’ (*) al salir la procesión hacia la ermita aunque no el Exurge Domine (*); sabemos que hace alrededor de cien años ya se cantaba. Y hay constancia de que tradicionalmente, al ir a la ermita en procesión se cantaban las Letanías (*) Mayores, como suele ser norma en este tipo de romerías de carácter penitencial; y que, ya dentro, frente al altar, se cantaba una Salve” (p. 384). El terme “Salve” procedeix de “Salve Regina”, paraules amb què comença una de les oracions catòliques més populars que es canten a la Mare de Déu. En Benlloc, com ens comenta més avant, en el 2011, es recuperà “el canto de la Salve al llegar a la ermita y al pie del altar, y el dar a besar las reliquias de los santos al pueblo finalizada la misa y antes de pasar a honrar a la Virgen por su camarín” (p. 385).

Igualment, en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, llegim que “Antes de la guerra y hasta algunos años posteriores, el día de los Sants Màrtirs, movidos por la fe sobre todo, solían venir hasta la ermita carros bien adornados y llenos de ramos de alhabaca, muchos vecinos de las masías del Pla de l’Arc, de la propia Vall d’Alba (*) y también de Montalba (*); incluso venía gente desde la Barona (*) tras tres largas horas a pie; aquellos romeros solían llevar en el cuello pañuelos de astracán (*) de vivos colores; o sea que aportaban a la romería alegría y colorido” (p. 388).

 

 

Notes: Gramenet és una població de la comarca del Barcelonès.

Montigalà està en el terme de Badalona (el Barcelonès).

En parlar de Castell de Montcada, es refereix al terme de Montcada i Reixac (el Vallès Occidental).

El document facilitat per Pere Riutort fou publicat el 17 de desembre del 2001 per part de la “Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments”.

Aquesta entrada  sobre Sant Sebastià d’Algemesií és del 28 de desembre del 2014. Afegim aquesta dada per a facilitar l’accés a la font.

Adovellada vol dir que té dovelles, és a dir, pedres tallades més estretes d’un cap que de l’altre, per a formar arcs.

Color ocre.

Hornacina, en valencià, es diu fornícula. És el buit deixat en el gruix d’una part per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Imaginería, en valencià, imatgeria,  és la fabricació d’imàtgens. Conjunt d’imàtgens emprades en un escrit, per un escriptor, etc

El vídeo fou consultat el 13 de juny del 2018.

Hornacina, en valencià, equival a fornícula. Una fornícula és el buit que es deixa en el gruix d’una paret per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.

Camarín, en valencià, vol dir cambril, camaril. El DCVB defineix aquesta paraula com Petita camb elevada darrera d’un altar, on hi hi ha una imatge d’especial veneració”.

El cant “O vere Deus”, com poguí trobar en l’entrada “0 VÉRE DEUS” (https://www.catimenu.com/overe.htm), treta d’una pàgina d’informació turística de l’Ajuntament de Catí (població de l’Alt Maestrat), en la traducció del llatí al valencià, diu així: “Oh Déu veritable, trinitat i un sol Déu, / escolteu els precs del vostre poble. / Doneu-nos salut i pau / i gràcia (pluja) del cel. / No som dignes de ser escoltats. / Per les nostres faltes mereixem ser castigats / Santa / San… / Pregueu per nosaltres”. A més, se’ns indica que “es canta en la majoria de les romeries”.

L’“Exurge Domine”, com hem vist en un vídeo en castellà, d’Internet, “(76) Canto Gregoriano- EXURGE DOMINE” (https://www.youtube.com/watch?v=Q0JugOOpOd8), és un cant en llatí que, en la traducció que hi ha en castellà (i que ací traduesc al valencià), resta així: “Lleveu-vos, Senyor, ¿per què dormiu? Lleveu-vos i no ens abandoneu fins a la fi. ¿Per què aparteu el vostre rostre i hi oblideu la nostra tribulació? El nostre ventre està aferrat a la terra; lleveu-vos, Senyor, ajudeu-nos i allibereu-nos”. El 28 de gener del 2020 no estava disponible el vídeo en aquest enllaç d’Internet.

Lletania vol dir sèrie d’invocacions (ací, als sants), això és, de pregàries. En plural, “lledànies”. Quant a les Lletanies majors, com llegírem en el DCVB, és la processió que es fa el dia de Sant Marc, és a dir, el 25 d’abril.

La Vall d’Alba és una població de la Plana Alta.

Montalba és una zona del terme municipal de la Vall d’Alba.

Barona és una pedania de la Vall d’Alba.

L’astracan és una classe de vellut de llana o de pell de cabra.