Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, els fills nobles, la llengua i la música vernacla

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. Joaquim Rubió i Ors (1818-1899).

El 23 de juny del 2024, interessats pel tema d’aquest sentiment i per com es plasmava en la poesia del segle XIX o, a tot estirar, del primer terç del segle XX, trobàrem un poema de Joaquim Rubió i Ors publicat com “Mos cantars” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/rubio.htm) en la web “Lletra”, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Primerament, direm que aquest escriptor de la ciutat de Barcelona (1818-1899), també conegut com Lo Gayter del Llobregat, en 1841, féu un manifest a favor de la llengua catalana. L’oda que escrivim (amb lleugeres adaptacions), de l’any 1839, diu així:

            “MOS CANTARS

Si amb mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sense gales

balandrejà, al trist to de ses balades,

        una mare amb amor;

si cantant de records jo puc un dia

ta corona refer que fulla a fulla

dispersà per tes planes regalades

        dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira

jo arrencaré de llurs humits sepulcres,

i al geni que divaga entre llurs lloses

        plorant invocaré,

i despertant-ne les que el món admira

ombres sagrades, noms cenyits de glòria,

los comtes i antics reis, i llurs famoses

        batalles cantaré”.

 

Per a entendre part dels primers versos, cal saber que les tombes dels reis de la Corona Catalanoaragonesa es trobaven en el Monestir de Poblet (en la població catalana Poblet) i que, arran de la desamortització dels anys trenta del segle XIX, com em digué Pere Riutort pel 2021, foren profanades al mateix temps que es tractava de fer desaparéixer als fills de la terra senyals vinculats amb el passat, això és, amb la Història autòctona.

Igualment, l’escriptor enllaça la Pàtria (la terra vernacla) amb lo sagrat, amb el bressol i amb la senzillesa (sense ostentació) i amb una mare amb amor.

A més, Joaquim Rubió i Ors es proposa refer part de la història, detall que empiula amb la tasca de l’historiador com a investigador (recopilar, organitzar, associar idees, plasmar-la i fer-la accessible i a l’abast del seus coetanis).

Cal destacar que el poeta, amb els seus sentiments, plora la violació dels llocs on reposaven els ancestres (ací, membres de la noblesa) així com, després d’una guerra, ho solen fer persones de tots els bàndols (sobretot, entre els perdedors).

Tot i això, copsem un lligam entre les ombres (el passat desconegut i que ell aspira a conéixer), els comtes i els reis juntament amb part de la música i de la poesia medieval en nexe amb una de les dues llengües literàries que més presència tingué fins al segle XV (quan el valencià Ausiàs March passà a fer poesia en llengua catalana): l’occità, el qual també té a veure amb lo matriarcalista.

Adduirem que Joaquim Rubió i Ors és conscient dels més de cent anys que la seua llengua materna està bandejada i arraconada a nivell polític (1714-1839) com també en moltíssims camps de la cultura i de la societat. Però això no li impedeix aliar-se amb ella i, així, amb els qui nasqueren abans que ell i que es sentien de la terra. I, de pas, el poeta respon esperançat:

“Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara

tremola sobre l’arpa a on la cigala

brillà dels trobadors, a on ressonaren

        los cants dels Cabestanys:

jove só: ¿mes, què importa si m’ets cara,

oh Laietània[1]!, si a ton nom ses ales

bat mon trist cor; si em sobra en amor patri

        lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia

saltaran de mon cor mos sentits versos,

com d’un acer ardent salten hermosos

        trossos de foc brillants;

mes no se’ls tatxarà de bastardia,

pus llemosins seran encara que aspres,

i en records rics i en fets cavallerosos

        dels hèroes laietans”.

 

Com captem, el poeta es posa de part dels seus avantpassats, no en renega (no se’l podrà qualificar de bastard), puix que ell, en els versos, usarà la llengua vernacla, la que mamà de la terra on nasqué. Podríem pensar que Joaquim Rubió i Ors aprofita la noblesa amb dues intencions: el passat nobiliari i el “ser una persona noble”.

A banda, afig

“Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga;

mes llibres com los monts que ses nevades

crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,

        aixequen fins al cel;

ni en sonores voltes assentades

en lleugeres columnes d’or i marbre

daran venals llaors als qui mereixen

        sols despreci i cruel”.

 

Els mil anys de què parla podrien correspondre als de bona part de Catalunya (partint dels comtats catalans de mil anys arrere).

A continuació, posa

“Ni temes, Pàtria que amb cantars joioses

tes llàgrimes insulte de viudesa;

ni recorde vils noms dels qui trencaren

        lo ceptre de tos reis[2].

Preste’m son foc de Laietània el geni,

i al món recordaré la saviesa

dels antics i bravura que al món daren

        llur dialecte i llurs lleis.

Presten-m’ son geni els trobadors que dormen

en llits de marbre, en pau i exempts de pena;

i en melós llemosí, pus és lo idioma

        amb què parlo al Senyor,

cantaré tes grandeses, Catalunya,

tos comtes i antics reis que per l’arena

lo pendó orrossegaren de Mahoma,

        del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en tes riberes

del Jordà venerat l’arena santa

amb sang tenyiren que amb sa sang divina

        lo fill de Déu regà;

i al jovenet galan que amb àgil planta

penjada l’arpa al coll que al vent gemega

baix lo dorat[3] balcó d’a on dorm sa nina

        venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura[4]

de les filles gentils de les muntanyes

les del cos més airós que una urna grega,

        més que un gerro de flors:

pus no sempre ressona en les altures

ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;

pus no descenya les humils cabanyes

l’arpa dels trobadors!”.

 

Per consegüent, tot i el passat, el present lingüístic i polític que ell ha viscut i el tractament cap a la llengua catalana, Joaquim Rubió i Ors, aprofitant l’esperit juvenil, cantarà amb la llengua humil (però amb què es sent identificat): la vernacla, la catalana, la de les filles de les muntanyes i la del xicot i la de la nina que dorm. És a dir, la dels fills que estimen la terra on viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Correspon, poc o molt, a les comarques del litoral català més pròximes a la ciutat de Barcelona (el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental).

[2] Altra vegada, apareix el tema de la profanació de les tombes, silenciat per la Història oficial d’Espanya instruïda en l’ensenyament primari obligatori i pels vassalls (d’aquell segle ençà) que abracen la llengua i la cosmovisió vinculades amb la cultura castellana i que, per exemple, no promouen lo vernacle, ni les relacions polítiques, socials, econòmiques, culturals i lingüístiques amb la resta de territoris catalanoparlants, com sí que es feia en el primer quart del segle XVIII.

[3] En la forma genuïna, “daurat”.

[4] En la forma genuïna, “formosor”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la música en llengua vernacla, la germanor i la joventut

General, , , , , , ,

Un altre poema plasmat per Miquel Duran de València, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Himne de pàtria i amor” (https://www.escriptors.cat/index.php/autors/duranm/himne-de-patria-i-amor), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Diu així:

            “Himne de pàtria i amor

Fills de la terra,
germans d’ideals:

Acoblem-nos ben units a l’entorn de la Senyera
i entonem els nostres cants.

Que la Terra Valenciana,
que nostra Pàtria, germans,
ha menester dels seus fills
per a cantar i lluitar.

Per glosar la poesia
de ses gestes triomfants;
per cantar la germanor
entre tots els valencians”.

Com podem veure, el poeta comença per un missatge als “fills de la terra” i, tot seguit, trau el tema de la germanor, però en el sentit de fills vinculats amb la mare (ací, amb la terra, amb lo vernacle): “la Terra Valenciana”, “nostra Pàtria”. Cal dir que el terme “pàtria”, com ja indica Pere Riutort en la seua explanació, en exposar les primeres paraules de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del Regne de València de ben avançat el franquisme (1939-1975) ençà (i, així, substituint Nostra Senyora del Puig, en nexe amb el regnat del rei Jaume I, 1238-1276), empiula amb la forma “terra pàtria” i, per tant, amb lo femení i amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, Miquel Duran de València escriu trets matriarcals: la poesia, la història, el cant i el sentit de col·lectiu (“germanor” i “entre tots els valencians”). No es tracta, per consegüent, d’un aplec amb intenció d’uniformar en el sentit militar i patriarcal.

A banda, veiem la relació que ell presenta entre la música, la terra, la fortalesa del Poble Valencià i la vida. No és, així, una lloança a la mort fruit del sacrifici, ni de la sang:

“Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

És a dir, empiula la música amb les relacions entre persones, amb lo autòcton i amb la força de la mare (el poble). Això reflecteix el matriarcalisme d’aquests versos i d’aquesta línia de pensament.

En acabant, copsem el nexe entre l’ocell (símbol de la llibertat i dels sentiments, així com el catxirulo ho fa respecte a qui el vola i toca els peus en terra), la vida (matriarcal) i la lluita amb un esperit que podríem dir del jove avançat i que va cap al demà:

“Som els aucells de l’esperit,
som lluitadors per l’Ideal;
que la vida és més hermosa
per a aquell qui sap cantar
i lluitar.

Emprenguem nova embranzida;
fem junts la via, companys,
i entonem una cançó
que s’escampe per l’espai”.

Aquests versos (i el fet que el cant i la bellesa musical siguen com dos bessons, en lloc de fer-ho una música militar o bé una mena de culte al formalisme) van en línia amb el matriarcalisme com també els versos següents, un reflex de la fe en un esdevenidor acompanyat d’esperit juvenil:

“Una cançó forta i bella,
com jamai s’hagi cantat:
d’optimisme i d’entusiasme,
de glòria i de llibertat.

Que les ànimes commoga,
l’esperit faça vibrar,
que s’endinse al cor dels homes
i enfortixca els dels infants.

Una amorosa cançó
que a tots ens faça germans
i l’ànima generosa
i a la Pàtria forta i gran.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Per consegüent, no solament vincula els fills amb la terra (i no a la pàtria com ho fa l’himne francés, on la paraula “pàtria” es relaciona amb el mot Estat), ans també els infants (un dels grups més febles i, alhora, el representatiu del futur, de l’esperança) i el cor dels hòmens (no sols la força, per dir-ho així, masculina).

“Fills de la Terra, veniu:
alcem un temple a l’Amor;
i més vibranta que mai
entonem nostra cançó.

La Pàtria, pròdiga i bella,
ens brinda paumes i llors.
Oh, el poder dels nostres cants
gloriosos de germanor!

I la virtut d’enlairar-los
per sobre dels pecadors,
i la gràcia de cantar
les alegries del cor”.

 

Afegiré que, al meu coneixement, aquest temple a l’Amor té dos significats: el del lligam 1) amb la terra on hom ha nascut i 2) amb la mare (qui, a més, és generosa i representa l’abundància), la garridesa de la pàtria terrenal (el territori catalanoparlant) i que aquests versos podríem enllaçar-los amb un dia festiu com és Diumenge de Rams (palmes) i el llor (o llorer), planta, sovint, associada a la victòria. I tot, amb la joia del cor.

Finalment, destaca la vida i, altra volta, el poeta la relaciona amb la música, una part més de lo expressiu en les persones, en aquest cas, amb la joventut que tot ho venç, així com l’esperit de Miquel Duran de València i… de la Terra Valenciana de què escriu:

“Que n’és de bella la vida,
que n’és de dolç el dolor,
portant al cor entusiasmes
i als llavis una cançó!

Una cançó coratjosa
com jamai s’hagi cantat,
de joventut, d’optimisme,
de lluita i de llibertat.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor,
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Com a anècdota, direm que, el 23 de juny del 2024, el valencià Vicent Pla (un home molt generós i amb un gran sentiment de pertinença a la terra), en envià un missatge en què  deia “Amb una bona música, seria un himne meravellós”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la fortalesa i la moderació vernacla i matriarcal

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment és en el poema “El Pi de Formentor”, plasmat per l’escriptor mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922). En l’entrada “Miquel Costa i Llobera” (https://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-costa-i-llobera) publicada en la web “Autors a lletrA – La literatura catalana a internet”, podem llegir que tingué com a mestre Josep Lluís Pons i Gallarza, qui li deixà empremta de l’humanisme clàssic.

Quant al poema, en l’entrada “Lo Pi de Formentor” (https://poesiavplantada.blogspot.com/2017/06/normal-0-21-false-false-false-es-x-none.html), plasmada en el blog “Antologia de poesia catalana”, figura el text (el qual també hem posat recorrent al llibre “7. Ponent”, de Pere Riutort Mestre, publicat en 1982, p. 112). Com podem captar, aquesta obra, de 1878, abunda en simbolismes en nexe amb la terra:
            “EL PI DE FORMENTOR

 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

            com un gegant guerrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per trono l’esquerpa serralada,

            per font la immensa mar”.

 

Així, el poeta vincula Déu amb la terra (la serralada, amb la força que li atorga el tron) i amb la mar. Una divinitat que enllaça amb lo matriarcal.

“Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina

            remoure son fullam.

 

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

            de les amors del cel”.

 

Per tant, com en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), el vincle entre el cel i la terra (l’enviament de pluja i de llum) facilita que la terra reba vida (com, en terres ameríndies, ho fa la Mare Terra, coneguda com Pachamama).

En acabant, ens trobem amb un arbre fort, que arrela en la terra, que la reflecteix (com el símbol que la representa) i, àdhuc, és motiu per a que el cel la bese, així com un marit ho faria a la seua dona:

 “Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge

            per glòria i per delit”.

 

L’escriptor Miquel Costa i Llobera afig sobre aquest arbre:

“Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

            sa cabellera reial”.

 

Al meu coneixement, aquestes ventades tindrien relació amb les que vindrien de Castella. A més, el cant de les ones empiularia amb el moviment de la Renaixença, el qual, entre d’altres coses, tenia la pàtria (la terra catalanoparlant i la llengua vernacla) com u dels pilars.

Cap al final, el poeta, com si fos un pacte (la penyora santa), es decanta per conservar el record per la terra on ha nascut i per alimentar-se de la llum esperançadora i noble (la vida que acompanya el sol):

“Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

            oh vida! oh noble sort!”.

 

Al capdavall, Miquel Costa i Llobera trau l’atreviment i la força que dóna la terra amb què està vinculat l’arbre:

“Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada

            com l’au dels temporals”.

 

I el fet que ell empiule la força de les arrels amb les cançons tranquil·les és un tret matriarcalista: força, però moderada; lo que podríem dir no recórrer a resoldre les coses per la força, sinó, per exemple, amb fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare en la poesia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I” (https://fundacionexe.org/wp-content/uploads/2022/09/pebrella01-pioneres.pdf), de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, hem trobat escrits interessants de Manuela Agnés Rausell Soriano (ciutat de València, 1839-1918), com ara, el poema “A ma pàtria”, en què podem llegir

 “Volen que un llenguatge intrús

use la ciutat del Cid,

deixant lo seu en desús

i és intolerable abús

fer-la parlar com Madrid.

Mares hi ha, amb certa jactància,

que, a sos fills, lo castellà,

amostrant, des de la infància,

creuen donar-se importància

suprimint lo valencià.

Cap de província en Espanya,

vol matar lo seu dialecte;

sols ací, per moda estranya

que, als naturals, enganya,

cabre pogué tal projecte.

Que es té ací per un no-res

al que parla en son idioma;

i exigir-nos açò és,

com si volgueren que, en Roma,

s’expressaren en anglés[1].

Per què, puix, tal confusió

entre la gent ignorant?

Perquè ningú, en conclusió,

ha tingut de saber tant

en sa vida obligació.

Que es deprenga[2] el castellà,

que s’escriga en hora bona;

propi és de gent il·lustrada[3],

mes molt bé el valencià sona

en boca del valencià” (p. 25).

 

Per tant, fa una defensa de la llengua vernacla i, així, de la terra, la qual trau, tot seguit, i l’enllaça amb la mare i, amb encert, associa el castellà amb lo masculí:

“Si, de ta més humil filla,

has oït sens despreciar

la pobra cançó senzilla,

és per vore si més brilla

ton nom en qui el sap cantar.

Naixcuda jo entre el gesmil

de la ribera del Túria,

també faré esforços mil

per lliurar de tanta injúria

ton llenguatge baronil” (p. 25).

 

Igualment, en uns altres versos, també es plasma l’esmentat sentiment:
“Qui no vol a la família,

ni a la pàtria en que naixqué,

encara que, en ella, vixca,

viurà com un estranger.

Hi ha, a València, fills ingrats

que l’olviden[4]per Madrid;

jo, estant en la Vila i Cort,

per València sospirí” (p. 29).

 

Finalment, comentarem que el “Diario de Valencia”, el 24 de juny de 1918, arran de la mort de Manuela Agnés Rausell Soriano uns dies abans, posà en castellà unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme i amb la terra: “podem dir que dedicà la seua vida a la pràctica de totes les virtuts, especialment, la de la caritat (…). Fou poetessa inspirada i escriptora feliç, el nom de la qual aconseguí assolir un bon renom en les lletres valencianes, de què era preferentment conreadora” (p. 39).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “inglés”.

[2] En l’original, en lloc de la forma “que s’aprenga”.

[3] En l’original, “ilustrá”.

[4] En lloc de “que l’obliden”.

A continuació, adduïm el llibre en pdf.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i els científics humanistes i molt oberts

General, , ,

Un altre poema de Dolors Monserdà i Vidal, en què molt prompte copsem el sentiment de pertinença a la terra i que figura en la web “Viquitexts”, és “Poesies catalanes (Monserdà)/ A Barcelona” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Barcelona). Així, la poetessa, en aquest escrit de 1883 (ací, amb adaptacions), diu

“¡Oh, terra de mos avis, estrella resplendenta,

que, en la regió d’Espanya, brilleges sens parar,

anant a l’avançada d’eixa corrent potenta

que avui és, de l’Europa, son ideal més car.

 

Jo no puc afegir-te, ni pobre humil pedreta,

al ric tresor de perles, zèfirs i brillants

que, en lo teu front altíssim, cenyí lo gran poeta

d’Atlàntides i Idil·lis amb sos inspirats cants”.

 

Com podem veure, comença vinculant la terra dels seus ancestres amb la potència cultural i amb Europa, tret que enllaça amb les relacions que, tradicionalment, Catalunya ha tingut cap al continent, en lloc de fer-les, per exemple, cap a Castella o cap a Portugal.

Tot seguit, trau l’expressió “la mare terra” i empiula amb el matriarcalisme i, a banda, amb la llengua materna que naix del cor de Dolors Monserdà: el català. A més, la poetessa agraeix que la mare (la Mare Terra) haja aplanat la tasca científica (la qual relaciona amb el renaixement de la vida) amb un estil més bé humanista:

“Però la mare terra, quan ve la primavera,

s’hi escolta enorgullida los cants del rossinyol

i sent carinyosa la veu de l’au parlera

que, embriaga, s’extasia enfront la llum del sol.

 

Si jo no puc donar-te joiells de gran valia,

puc dir-te, en lo llenguatge que naix del fons del cor;

¡bé n’hages, pàtria meva, bé n’hages, en eix dia

que, ensems que, a la ciència, fas honres a l’amor!

 

I no a l’amor iníquit que avui empeny a l’home

com fera assedegada darrere el vil metall

o com en los jorns tristos de la caiguda Roma,

per fer-lo d’impurs vicis, rebordonit vassall;

 

sinó del foc puríssim que, amb cèliques doctrines,

endolça de la vida misèries i dolor,

que fa néixer les rosses enmig de les espines,

que porta la bonança on regna la maror”.

 

En aquests versos, copsem que la mare fa un paper en pro dels fills, els afavoreix la bonança i una vida més fàcil i, igualment, Dolors Monserdà afig trets interessants sobre la mare i en nexe amb el tarannà històric de la ciutat de Barcelona i amb el de Catalunya:

“Que, a son impuls, traspassa les més llunyanes terres,

agermanant los pobles al pas de l’alè seu,

que porta febles dones al trist camp de les guerres,

que, a l’alt cim del Calvari, portà a morir a un Déu!

 

(…) No n’ha guanyat batalles en lluites homicides,

ni, de les arts hermoses, lo temple ha trepitjat,

sols s’afanyà en reviure les flames beneïdes

de compassió al que pena, d’amor al desditxat”.

 

A més a més, captem la importància que l’escriptora atorga al paper humanista dels científics:

 “¡Bé n’hagen los homs doctes que, amb aima justiciera,

un monument aixequen en honra a la virtut!

¡Bé n’hages, pàtria mia, per esser la primera

que has fet a cor tan noble, tan enlairat tribut!”.

 

 

Finalment, el sentiment de pertinença torna a enllaçar Catalunya amb l’Europa que progressa en el món de les ciències (això sí, acollint la part humanista dels científics i que ella promou):

“I, entrant que, al nord d’Europa, lo monstre de la guerra,

pel neci, orgull dels homes s’aixeca amenaçant,

tu, amb fe, treball, ciència, fecunda el pla i la serra:

per eix camí de glòria, ¡oh, pàtria! ¡Avant! ¡Avant!”.  

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, vegetació, cultura de pactes i tradicions forals

General, , , , , , , ,

Una altra entrada amb poemes de la catalana Dolors Monserdà, en què copsem el matriarcalisme i, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra, és “Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)”, en la web “Selecció de Poesia Catalana / Catalan Poetry Selection” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/monserda.htm). Abans d’escriure u dels poemes que hem triat, “La caputxa catalana”, parlarem sobre un tema que apareix: la guerra en el segle XIX.
Durant el darrer curs de Magisteri en la Universitat de València (1993/1994), un mestre de “Didàctica de la Història”, Rafa Valls, ens comentà sobre un estudi que havia fet una historiadora valenciana en relació amb la suposada alta participació dels valencians en la guerra contra els francesos (1808-1814): no era cert que l’espenta per a prendre-hi part fos ràpida en les primeres setmanes, ni patriòtica (tot i la versió castellana, tradicionalment, transmesa en les escoles). Més bé, els valencians no eren partidaris de la guerra i, si podien, l’evitaven: s’estimaven la vida.

En el tema de la bel·licositat, hem escrit a l’historiador David Algarra (quant al caràcter pacífic i no agressiu dels catalanoparlants) i ens ha comentat que, en temps forals, en Catalunya, solien portar armes. Ara bé, si passem al llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, l’autor exposa que els catalans no eren, precisament, un poble violent, ni partidari de les guerres, sinó que, amb el temps i, com a resultat de les interaccions amb Castella, havia sorgit eixa manera de respondre en determinats moments. I podríem dir que, més aïna, per necessitat, que no per tarannà: “Catalunya, (…) per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna [(segles XVI-XVIII)] un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). 

Al cap i a la fi, la tradició catalana era (i encara ho és), per exemple, el pactisme (molt reflectit en moltes rondalles anteriors a 1932 i en escrits sobre dones nascudes abans de 1920) i, igualment, el comerç (trets que empiulen amb el matriarcalisme).

En línia amb això, veurem que el sentiment de pertinença a la terra està repartit en aquest poema i, no precisament, en els temes més clàssics (terra, llengua, natura…).

I, ara sí, els versos de Dolors Monserdà:

            “LA CAPUTXA CATALANA

A les meves filles

 

Dintre la caixa de núvia,

de noguera i de vorí,

amb lo rusc i la filosa,

lo gipó i lo drap de bri,

barretina roja i musca

i gambeto del padrí,

molts anys fa que en sóc tancada,

enyorant, ¡trista de mi!

la flaire de ginesteres,

violes i romaní.

Plegadeta m’hi deixaren

des que l’àvia va morir;

ni sols per anar als sufragis

la nora me féu servir;

per follies dels vilatges,

ma senzillesa avorrí…

Com si els caps que em rumbejaven

jo no els hagués fet lluir!

Ai, si parlar-ne volguessin

violes i romaní!”.

 

En aquests següents, l’escriptora trau un tema que enllaça amb lo matriarcal: la figura de la dona com a transmissora de la cultura i el vincle que, per mitjà de l’àvia (o padrina), sol tenir amb els xiquets més petits.

Tot seguit, trau la infantesa, les relacions entre els que ja l’han passada i la carn que creix. Aquest tractament positiu cap als xiquets té molt a veure amb la terra i, en cas de no fer-ho, es plasmaria en una terra forastera i que menysprearia els nadons, els infants i els qui pugen:

“Prou dirien les vegades

Que, amb l’airet del bon matí,

al baixar a missa primera,

los que ens veien pel camí

deien a la minyoneta

que s’abrigallava amb mi:

Ets la nina més airosa

que hagi somniat cap fadrí!

Si apar que, a ton pas, esclaten

violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara

una onada de carmí,

sombrejant amb la caputxa

sos ulls d’estel vespertí,

semblant la perdiu novella

que acaben d’espaordir,

rost avall per la drecera,

com portada pel garbí,

s’esmunyia entre ginestes,

violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,

lo cor amb l’Anyell Diví,

lo cistelló per l’oferta,

pels qui en Déu varen morir;

si, en lo camp, era ridorta,

en l’església, gessamí:

los minyons li’n feien rotllo

per a veure-la sortir;

que, amb sa flaire,… s’eclipsaven

violes i romaní!”.

 

A més, en els versos vinents, ix un tema molt vinculat amb els catalanoparlants (i, en el segle XX, molt, amb Catalunya): la figura de l’hereu.

“De sospirs i d’amoretes,

quants ramells ne vaig collir

fins que, a l’hereu d’eixa plana,

ma mestressa donà el sí!”.

 

Una dona (la mestressa, la senyora ama) aprova el casament del xicot.

Afegirem, altra vegada, un personatge femení que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra (pel paper d’educador i de transmissor de la cultura tradicional): l’àvia. L’escriptora diu així:

“Prou que avui les seves nétes

les voldrien assolir

les que, amb humil caputxeta,

la seva àvia va gaudir;

mes no escauen amb follies

violes i romaní.

Des que el vent d’usances noves

tancada me deixà aquí,

ni escolto el dring de les unces

ni, de la verema, el tragí;

la malura arrasa vinyes,

les guerres fan estremir,

i els fills de la nostra terra

al rei han d’anar a servir!”.

 

Adduirem que una part important del conreu en Catalunya prové de la verema. I, passant al tema de la guerra, Dolors Monserdà reflecteix prou lo que havien viscut dones (i hòmens) de la primera meitat del segle XIX (una centúria amb moltes conteses) i, a més, enllaça amb lo que hem plasmat sobre el mite de la guerra en 1808 davant la penetració napoleònica en la península ibèrica:

“Com no heu mort amb plors de mares,

violes i romaní!

I, amb eix baf de mort i angoixa

que arreu se deixa sentir,

flocs i modes de les viles

foll lo camp vol escarnir;

ja les filles de muntanya

no es coneixen pel vestir;

ja han llençat lo gipó negre,

lo blauet i el drap de bri

amb sa flaire de ginesta,

violes i romaní!”.

 

Al meu coneixement, les violes simbolitzen les dones i, quant al romaní, els hòmens.

Finalment, posa

“Usances, furs i riquesa,

vos heu soterrat amb mi!

Dels passats, s’estrafen modes,

mes l’esperit se’l deix morir…

Oh, bons corcs i arnetes blanques!

quan m’arrabassin d’aquí,

porteu la pols de mes runes

al vell cim del puig veí,

on finesca entre ginestes,

violes i romaní!”.

 

Per consegüent, el sentiment de pertinença acompanya fins al darrer vers la poetessa, de la mateixa manera que ella ho farà durant sa vida: “usances” (matriarcalistes), furs, riquesa (la terra que es pot llaurar i que dóna fruits), en lloc, per exemple, d’estrafer (això és, d’imitar) modes foranes; i, a banda, junt amb esperança (la ginesta és un arbust amb flors grogues), els hòmens i les dones de la terra (el romaní i les violes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els viatges i el retorn al poble ancestral

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

El 1r de novembre del 2023 trobàrem l’entrada “Poesies, maternals, íntimes, Pàtria” (https://stroligut.com/dolors-monserda/poesies-maternals-intimes-patria) en la web “Stroligut”, amb molts poemes sobre temes com la maternitat, la infantesa, la vellesa, la llar o, per exemple, el sentiment de pertinença a la terra plasmats per Dolors Monserdà i Vidal (Barcelona, 1945-1919). Tot seguit, tractarem el poema “Lo sentiment de la Pàtria”, el qual fou premiat en els Jocs Florals de Barcelona de 1892 i diu així:

“Lo sentiment de la Pàtria

Lo poble més lleig del món
és, sens dubte, Vallsacabra;
malsà, pedregós i erm,
lo soterren dos muntanyes.
És un carrer estret i llarg
on mai la vista s’hi esplaia;
defora, ni prat ni bosc,
sens una font ni una obaga”.

Aquesta introducció enllaça amb el tema de la terra (ací, del poble d’on ella prové, de les arrels).

En acabant, la poetessa comenta que el jove En Janet de Can Guillem torna de l’estranger, on ha fet molt de recorregut i ha tingut ocasió de conéixer terres amb característiques i paisatges diferents. Nogensmenys, ell vol casar-se en el poble, no en terra forana i se’n va a parlar amb el capellà:

“En Janet de can Guillem[1]
ha tornat d’un llarg viatge;
pobrissó i enamorat,
a peu, ha fet les jornades.
Lo senyor Rector[2] va dir:
—Cosins, sens permís, no es casen!—.
I ell, que una cosina vol,
l’ha anat a cercar al Sant Pare.
Si n’ha vist de bé de Déu,
en lo curs de son viatge!
Si n’ha vist de grans ciutats,
per la França i per la Itàlia!
Quan, al poble, és de retorn,
de preguntar-li, no paren:
tots volen saber què hi ha
darrere de les muntanyes.
En Janet, entusiasmat,
los ho conta fil per randa:
los boscams dels Pirineus,
sos prats i ses valls gemades;
les viles del Llenguadoc,
la Provença amb sa mar blava;
les enciseres ciutats
del Piemont i Toscana;
i, com prodigi esplendent
de son llarg peregrinatge,
Roma, plena d’obres d’art,
de rics palaus i bells marbres”.

 

Per consegüent, els seus coetanis i del terreny són persones molt obertes, fins i tot, als qui han emigrat i tornen a la terra on nasqueren (en aquest poema, a Vallsacabra). A banda, li addueixen
“—Ai, Janet —diuen a cor
los companys que l’escoltaven—:
que xic i lleig deus trobar
lo poblet de Vallsacabra!—
Al minyó, li apar que sent
com un punyal que el traspassa.
Si ell mai se n’ha adonat,
de la lletjor que li parlen!”.

 

Així, copsem que ell no ha menyspreat mai les seues arrels (la lletjor) i que, de pas, podríem empiular-ho amb el matriarcalisme, com qui ho fa amb lo que es sol considerar fosc. Després, llegim
“I el pobre minyó, confós,
entorn seu, la vista clava;
i sols veu llarg pedregam
i murs de parets colrades,
i estatges confurnats,
i una via llarga, llarga,
i un camp trist sens horitzó,
sens una flor, sens un arbre!
Mes, de sobte, alçant los ulls,
s’omple de goig sa mirada,
i, amb més calor del que ha tret
per narrar son llarg viatge,
diu: —Ai, nois! He corregut
mitja França i mitja Itàlia,
mes enlloc he vist cap cel
com lo cel de Vallsacabra!”.

 

Encara que el cel podria tenir a veure amb lo masculí, en aquest poema, ho faria amb la joia: el cel de Vallsacabra i, per extensió, el de Catalunya, és més obert i la gent és més jovial.

De fet, sabem que, per exemple, hi ha una relació prou directa entre l’oratge i els sentiments i hom ha trobat que, en les terres on hi ha menys dies amb llum solar, hi ha més tendència a la tristor i que, per contra, en les terres amb més nombre de dies de llum, la gent és més social i més oberta. En eixe sentit, com que Llenguadoc, Piemont i la Provença són més al nord de Barcelona (on havia nascut Dolors Monserdà i Vidal), l’escriptora fa que el jove preferesca el poble on vivia i a què torna.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “Guillen”.

[2] En l’original, “Rectora”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Dones i valencianisme”, de Maria Lacueva Lorenz

General, ,

Bon dia,

Tot seguit, adjuntem un llibre que enllaça amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i que hem trobat hui, 18 de juny del 2024: “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva Lorenz.

Un estudi molt sucós i que permet accedir a poemes i a escrits que, fins i tot, empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la tasca de l’autora.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

 

pebrella01-pioneres (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i història de la cultura vernacla

General, , ,

Continuant amb poesia matriarcalista de Margalida Caimari i Vila, però en l’entrada “Margalida Caimari i Vila” (https://trbolatzur.blogspot.com/2010/08/margalida-caimari-i-vila.html), del blog “Tèrbol atzur”, captem trets en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, com ara, en el poema “Lo lliri de Valldemossa” (escrit en 1874), quan diu que
“Mallorca n’és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.

Tant com n’és bella Mallorca,
l’estimen los balears;
tant com l’estimen, els paga
amb los rics fruits de sos camps,

los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals”.

Per tant, l’actitud que tenen els balears cap a la terra comporta una bona collita, de la mateixa manera que la bondat o, per exemple, un regnat molt obert, amb sentit de la justícia i amb bona empatia (en les rondalles i en el dia rere dia) va adjunt de bons resultats en la societat i d’un bon esdevenidor per a la gran majoria de la població.

Aquests versos prossegueixen en una entrada titulada “Margalida Caimari: Lo lliri de Valldemossa” (https://scripta-dialectologia.ub.edu/textos/margalida-caimari-lo-lliri-de-valldemossa), publicada per la Universitat de Barcelona (ací, amb adaptacions) i amb accés censurat per Kaspersky, en nom de la seguretat antivirus, el 17 de juny del 2024 [1]:

“Fontetes de clares aigües

 reguen les terres del pla

a on s’estén groga catifa

de xeixes, ordis i blats.

Mallorca n’és una joia

que un rei d’Aragó guanyà;

los sarraïns la ploraren!

Bé la podien plorar!

‘-Mallorca mora era bella’

digué lo fill del Coran.

‘-Més bella en serà cristiana’,

lo Rei En Jaume exclama”.

 

Així, la poetessa trau detalls de la natura de les Illes Balears, posa Mallorca en condició de joia i, en acabant, plasma un passatge vinculat amb la incorporació de Mallorca als territoris catalanoparlants, mitjançant la figura del rei Jaume I (el 31 de desembre de 1229), i, de pas (encara que no ho diga), amb la Festa de l’Estendard. 

A més, entre els versos exposats per la Universitat de Barcelona, n’hi ha que fan esment a Caterina Tomàs (1531-1574), una santa molt present en la cultura popular mallorquina i que, en poesia, sovint, apareix com “la Santa Pagesa”, un nom familiar prou significatiu i en nexe amb lo matriarcalista:

“Dins un paradís hermós,

nasqué un tendre lliri blanc,

pur lliri que, fins a Palma,

amb sos perfums, arribà.

Aquesta flor tan hermosa

fou Catalina Tomàs”.

 

Tornant a l’entrada “Margalida Caimari i Vila”, del blog “Tèrbol atzur”, hem triat uns versos del poema “A Miramar”, escrit en 1877:

“Vall hermós, ple d’harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,

On lo sol daura la terra,
on l’aucell als matins alça
cants d’amor…”.

Vall, fonts, aigües, terra, cants d’amor…, o siga, trets en relació amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

Nota: [1] Poguérem escriure’ls gràcies a Internet en el telèfon mòbil.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)