Arxiu d'etiquetes: dones resolutives

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… A banda, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra, a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que, ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, ràpides i que salven l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, bé per mitjà del tema de la terra, bé tractant sobre els fadrins i les fadrines, bé pel paper agosarat (i de l’enginy) de la dona, és “Sa flor de falguera i es dimonis boiets”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. El senyor de Sa Gruta, del terme de Manacor, amb motiu de la festa de Sant Joan, se n’anà cap al puig de Sa Font, a veure si assoliria la llavor de la falguera (p. 35). I, al moment de posar-se ell a ballar, “totes ses llavors cauen de ses falgueres.

(…) va esser prou valent per aguantar deixondit” (p. 35), és a dir, ben despert, i les alça en un canonet. Però, com que uns dimonis boiets tracten de robar-li-les, ell fa via cap a casa i ho conta a la senyora (p. 35) i ell acorda amb la dona que ella no obriria el pot on eren desades.

“Però, què?

Encara no havia aclucats els ulls, com ella ja estigué abordada as tap des canonet.

Gic! El destapa i surten, tot d’una, com a bales, dos dimonis boiets” (pp. 35-36).

Nogensmenys, un poc després, es desperta l’home i diu als dimonis boiets que el porten a la Font des Molins i, immediatament, ja hi són tots (p. 36).

I, així, els dimoniets fan la faena que ell els mena i, per això, “Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veieren allò, ho donaren a ses cames per no esser-hi de més” (p. 37).

A banda, aquells dimoniets tornen a demanar-los faena i la parella els digueren:

“-Feis-nos una cisterna aquí davant, i no haurem de córrer cada dia as pou d’En Vicenç” (p. 37).

Més avant, dos dimonis els comenten que ja han acabat la tasca i que en volen més. L’amo, al capdavall, els diu que facen una mina per fer l’aigua fresca i que passe per baix de les cases (p. 38).

“Al punt, tengueren una mina (…) per davall de sa possessió” (p. 38).

Com que demanen a l’home que els assigne més activitats, ell els ordena que els facen un molí de vent (p. 39). No obstant això, “com foren a posar es creuer de sa roda” (p. 39), comenten a l’amo que ells no posarien la creu i que, com a opció, que ho fes el dimoni major.

I, aleshores, quan tornen a demanar faena a l’home, pren part la dona, qui, eixerida, els diu:

“-Ara vos en daré una, de feina, i ho veurem, si la fareu aviat!

Se’n va i treu un vell de llana negre i els diu:
-Jau aquest vell: anau-lo a rentar as torrent de Sant Llorenç fins que sia blanc com la neu.

Es dimonis agafen es vell i cap as torrent s’ha dit” (p. 39).

I allà, renta que rentaràs, fins al punt que “encara és s’hora que no hi són tornats, a Son Vives, amb es vell de llana blanc, ni negre.

(…) aquesta madona els atabacà” (p. 40).

I, per tant, copsem que no sols els dimoniets segueixen les directrius de la dona, sinó que, a més, ella, amb traça, ha permés que es salve l’home i, igualment, el matrimoni.

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, però partint d’un comentari que feu Ricard Jové Hortoneda, el 25 de maig del 2022, a una persona que havia publicat un post, accedírem a unes paraules que diuen així:

“N’hi havia un que havia de pagar una lletra i no tenia diners i no podia dormir. La seva dona li va preguntar:

-Què et passa, avui?

-És que demà he de pagar una lletra i no tinc diners!

-De qui és? Dóna’m el telèfon.

Agafa el telèfon i truca a l’interdit i li diu:

-Que demà no li podrà pagar la lletra.

I penja.

-Apa, Joan, ara ja pots dormir: el que no podrà dormir serà ell”.  

Així, veiem un final, en part, semblant al de la rondalla i en què, de nou, és la dona qui salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones resolutives, amb molta inicitiva i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb com actuaven les àvies i quins records en tenien, el 25 de setembre del 2021, Lourdes Hernandis comentà sobre la sexualitat (que hem inclòs en el punt relatiu a aquest tema, quant a la preparació dels casaments) que, “Als 14 anys, va començar el festeig i, la que anava per a sogra, li va ensenyar a cosir camises i calçotets.

Però, quan va conéixer l’assumpte com estava, li va dir al seu pare: ‘Si vols, tot per a tu; jo no em case amb ell’.

Com sempre, va fer lo que ella creia que deuria fer. Una dona amb pensaments molt propis.

L’home que trià era molt bo i es volien molt. Un home. On els dos feien un camí, no es feien ombra l’un a l’altre”.

L’endemà, el 26 de setembre del 2021, posí aquestes dues darreres línies en el meu mur i en distints grups de Facebook, com també “Els meus avis materns tampoc no es feien ombra entre ells, tot i que ella era qui tenia la darrera paraula.

¿Què opineu? ¿Quines vivències, en eixe camp, tingueren les vostres àvies (també conegudes, sovint, com ‘padrines’)?” i Lourdes Hernandis, en el meu mur, m’afegí “No es feien ombra. Més: pense que, com ma uela era la que sabia llegir i escriure, seria ella la que portava la casa. Ma uelo faltà jove i, a ella, no li faltà espenta per tirar endavant”. I, immediatament, li escriguí “Ma mare, m’ha comentat, en distintes ocasions, que el meu avi no veia la meua àvia com una dona de mà dura i que, més d’una vegada, ella anava a ell per a saber què opinava sobre un tema” i que “Jo juguí, moltes vegades, al dòmino en el xalet dels meus pares i en companyia de ma mare i de son pare i de sa mare. Ella era arriscada i no recorde cap moment en què es barallassen. I sí, en canvi, molta entesa”.

Continuant amb els comentaris en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de setembre del 2021, Susana Lopez Alarcon comentà “La meua iaia va ser una de tantes dones lluitadores, quan la guerra. L’home, a presó. Tres fills: d’u, quatre i sis anys. Feia ‘estraperlo’ anant per damunt dels trens fins a Vila-real, des d’Alfafar. Va ser una dona molt valenta”.

El 25 de setembre del 2021, en el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, les respostes foren “Mooolt resolutives: de les pedres, en feien pans” (Maria Lluïsa Garcia), “Una de les meues àvies em recitava fragments de poesia en un castellà molt ressonant[1] que, a mi, m’encantava i els hi feia repetir molt sovint” (Mercedes Mayans Asenjo), “Sa meva güela sempre estava contenta i no hi havia res que l’assustàs[2]. Era resolutiva i treballadora i pacient amb tothom.

Havia tingut dotze fills i tenia vàries amants, cosa que sa güela sabia. Va morir l’any 1993 i tenia 90 anys. Mai havia estat malalta” (Maria Mari Roig), “Sa meva güela de Sant Miquel, feia tratges d’home i molt ben fets, segons deia el meu pare (era sa seva sogra)” (Marilina Mari Torres), “Sa meua majora (jo ja li vaig dir sempre ‘güela’) havia nascut el 1899 i sempre em contava que, per comprar ‘sa faixa grossa’, un tros de terra que aferrava amb la llegítima heretada de son pare, havia hagut de coure sitges” (Maria Cardona Marí).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, el castellanisme “rimbombant”.

[2] Literalment, en lloc, com ara, “que li fes por”.