Arxiu d'etiquetes: dones que marquen la pauta

Dones que aplanen el camí, que es casen amb qui estimen i que recompensen

General, , , ,

En una altra part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces”, en la mateixa obra de Joan Amades, la princesa diu al criat del rei:

“-Et faré tres presents: una bossa, un anell i un os. A la bossa, sempre hi trobaràs cent unces, (…) vés a pagar els deutes del rei perquè no està bé deure res a ningú i, si el rei, que et fa cercar, et trobava, et faria penjar. L’anell, que té al mig un brillant vermell, et servirà per donar-te’n a conèixer. I l’os et servirà per a traure’t de les dificultats en què et trobis. Ara has d’anar allí, al fons d’aquella muntanya: hi trobaràs tres fonts. No beguis aigua de cap d’elles, per set que tinguis. Si no en beus, torna aquí i ens casarem; però, si en beus, em perdràs i no et mancarà feina per trobar-me” (p. 53).

En aquest passatge, ens trobem amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme. En primer lloc, pagar els deutes i no fer el tòfol, honradesa i que aquestes paraules són dites per un personatge que té a veure amb l’arquetip del rei i que els vassalls tendeixen a imitar la conducta dels qui manen (ací, del monarca). En segon lloc, el vermell, color en nexe amb la joventut, el moment culminant del creixement biològic (simbolitzaria, igualment, l’arribada al poder) i l’anell com a símbol del pacte i, àdhuc, de casar-se i, en aquest relat, de la fama. En tercer lloc, l’os, que podria evocar els avantpassats que sempre u pot conservar en la ment i que, com les persones més versades i amb més vivències, poden fer costat i aconsellar de manera més encertada en determinats moments, per exemple, com els que diu la princesa. A banda, ell fa camí cap a terreny femení: la muntanya, l’interior i les fonts.

Passa que el majordom, atret per beure en una de les tres fonts, resta adormit i, quan fa via, ja no troba ni “la muntanya, ni el castell, ni el jardí, ni res” (p. 53), tot i que encara ho tingués tot.

De seguida, se’n va a pagar els deutes del rei i, gràcies als diners (que li obriran les portes), ho podrà fer. A mitjan camí, una àguila, en un aplec, comenta a la resta d’animals que hi eren: “de cap manera, la princesa no es vol casar amb cap d’altre jove que amb el que ella va donar l’anell” (p. 55). Per consegüent, la dona no s’alia amb lo que no concorda amb l’objectiu que s’havia proposat.

Més avant, l’àguila i el majordom accepten que ella el portarà i que l’home la subministrarà per a que puga continuar amb forces. Aquest tret té semblança amb el joc de volar un catxirulo (més d’una vegada, representat per una àguila), ja que, quan afluixa el vent, cal moure’s i motivar-lo, que és lo que fa l’home. Per això, al capdavall, quan el majordom recorda l’os, se’l trau de la butxaca, el tira al mig del riu “i es va quedar clavat dret enmig de l’aigua. D’un bot, va saltar amb un peu al damunt de l’os i, amb l’altre, va botre a l’altra banda del riu i, així, el va passar. Un cop a l’altra riba, aviat va ésser a la ciutat. Va preguntar i va saber que, al palau del rei, feien un gran ball” (p. 57).

Ja en la cort i, després de lliurar les cent onces al porter, “va fer parar la música i el va presentar a la princesa” (p. 57). Afegirem que la princesa, tot i que li feia fàstic ballar amb el majordom, hi va ballar, però, “Ballant, el majordom li va explicar qui era i li va ensenyar l’anell. La princesa, de seguida, va fer parar el ball i el va presentar a tots els balladors i va dir que era el seu promès que tant cercava. I l’endemà mateix van fer unes bodes molt lluïdes” (pp. 57-58). Així, el majordom està en pau amb els de la cort del rei (el sobirà que, com véiem en iniciar la rondalla, tenia una actitud patriarcal en el seu estil de governar), la dona marca el compàs en cada moment (quan cal ballar, quan ha de parar el ball…) i és qui té la darrera paraula i, a més, compleix amb lo que havia dit a l’home i, així, actua com a dona de paraula. 

Finalment, com que la princesa capta en l’anell la prova evident que aquell era l’home amb qui ella es volia casar, el reconeix com a futur príncep i com a marit seu i es celebren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que porten la batuta, que afavoreixen l’erotisme i el pas a la joventut

General, , , ,

Continuant amb el relat “La bossa on sempre hi havia cent unces”, que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, entrem en un paràgraf que reflecteix símbols femenins, com ara, la foscor i la nit, i, fins i tot, eròtics, per exemple, la pera. La princesa diu al majordom:

“-T’hauràs de barallar tres nits seguides amb els set gegants. La primera nit, a cops de pedra; la segona, a cops d’espasa, i, la tercera, a cops de porra. Si et fan mal, corre de seguida cap al jardí, on trobaràs una perera seca i gairebé morta del tot: si pots tocar-la abans no caigui la darrera batallada de mitjanit, per mal que t’hagin fet, et guariràs de seguida. Si pots barallar-te les tres nits i no et maten, jo restaré desencantada i ens casarem”  (p. 51). Com podem veure, les accions es desenvolupen en terreny femení: el jardí (evoca la figura del jardiner i de la terra), la perera (vinculada amb el cos de les dones, ací, amb les mamelles), a diferència de moltes rondalles en què apareix un altre arbre que recorda la dona i la sexualitat, com és la figuera. A més, apareix la secor (en nexe amb la primavera d’hivern, una de les estacions que enllaça amb lo matriarcal) i amb la mitjanit (un moment femení del dia).

La primera nit, una pedra li tocà un braç i ell “va córrer cap al jardí a cercar aquella perera que li havia dit la princesa i, de seguida, la va trobar, la va tocar i, al moment, va restar bo i sa de les nafres” (p. 51) i, un poc després, toquen les dotze de la nit. Per tant, el majordom segueix la pauta indicada per la donzella, es compleix lo que ella li havia dit i, igualment, toca lo sexual.

“De seguida, va anar a veure la princesa i li va trobar el cap de persona, per bé que tota la resta del cos era encara una cabra” (p. 52). Cal recordar que la llengua catalana atorga importància a fer les coses a passes i de manera ordenada i amb trellat (“al cap i a la fi”), com es plasma en aquestes línies. Adduirem que, aquesta rondalla, podria enllaçar amb el fet que, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Cabra, cabrit” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, “L’esperit cereal pren sovint figura de cabra, té virtut fertilitzadora; els segadors, al final de la sega, deixaven anar una cabra pel rostoll, la perseguien i acabaven degollant-la i escampant-ne la sang per terra; i en la celebració de la sega era tradició menjar cabra”. Aquesta degolla podria tenir relació amb el fet que, quan acaba la sega del forment (en algunes zones, àdhuc, molt avançat el mes de juliol), s’acurta més d’una hora el dia i, així, u dels símbols femenins (el blat) decau, però la sang, en aquest cas, connecta amb la terra i representa que tornarà a estar fèrtil, de la mateixa manera que la dona quan altra vegada ha tingut la regla i no ha restat embarassada d’un futur nadó.

A banda, menjar-se la cabra podria significar que la dona és acollida (no és rebutjada com a alimentadora dels fills de la terra, dels segadors). Açò podria evocar-nos la mort dels Sants de la Pedra (ací, semblant a la de la cabra), quan ambdós germans han aplegat al punt més alt del seu desenvolupament biològic (o siga, durant l’estiu, estació associada a la jovenesa).

En la segona trobada amb els gegants, el majordom tria una espasa rovellada (com altres personatges en diferents rondalles), els venç i, en aplegar a temps a la perera i tocar-la (això és, lo sexual i femení), fa possible que, en veure la princesa, “la va trobar en forma de dona, per bé que encara tenia els braços i les potes de cabra” (p. 52): els braços de la força i de l’acollida i les potes de la realitat i de fer via.

Quant a la tercera nit, quan ell derrota un gegant i toca la perera (el majordom aprova lo eròtic), “aquella perera seca i mig morta es va tornar un rei jove i galant, tot vestit amb robes brodades de perles i de diamants. (…) De seguida, va veure que se li acostava la princesa, que ja havia perdut del tot el seu aspecte de cabra i era donzella de les més xamoses i gentils que mai s’hagin vist” (p. 52). Per consegüent, com pensàrem el 19 de febrer del 2024, la jove s’hauria alliberat de l’esclavatge patriarcal dels gegants, ha conduït el majordom, ha passat de ser una xiqueta a ser una jove i garrida i, respecte a aquell arbre mig mort, ha restat salvat per mitjà de la tasca que ha fet el majordom al servici de la donzella (i no al contrari). Com veiem, ella i l’altre jove estan en la flor de la vida; i el majordom, com si fos u més de casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Velles i dones que salven, que marquen la pauta, que donen suport i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “Blancaflor” plasmada per Joan Amades en l’esmentada obra, el príncep, de dalt de l’àguila estant, capta que “Les muntanyes de l’or eren totes pelades (…). Se li presentà una velleta, que era la Mare de Déu (…): li digué que aviat vindrien tres colomets que (…) es tornarien tres gentils donzelles: eren les filles del diable, que anaven a banyar-se” (p. 31). Com podem veure, el rei recorre a una anciana que li farà de consellera, de braç dret. A més, les filles del diable estan relacionades amb l’aigua (ací, amb la nuesa, ja que s’imagina que es despullen, i s’acosten a la mare). Igualment, apareix el dimoni, en nexe amb lo femení. En aquest apartat, podem pensar que hi ha hagut un canvi de papers als que hi hauria anteriorment, respecte a versions més antigues.

A continuació, Nostra Senyora (qui fa el paper de mare), “Li aconsellà que, mentre es banyesssin, prengués la roba de la més menuda i s’amagués. Quan la donzella es trobaria sense roba i veuria com les seves germanes se n’anaven i la deixaven, (…) diria que, si li tornaven la roba, alliberaria de la fúria del seu pare el que la hi tornés. Aleshores, el príncep podria tornar-la-hi; segur que ella, que era més poderosa que el seu pare, l’alliberaria de les males arts d’aquest” (p. 32). Per tant, 1) aquesta versió de la Blancaflor empiula amb la sexualitat en les cultures patriarcals (en el tema de la nuesa), 2) encara que la dona, primerament, necessita recórrer a l’home per a recuperar la roba, 3) d’aleshores en avant, ella és qui podrà salvar-lo i fer de consellera del príncep (és a dir, de l’home), mitjançant l’educació matriarcal, 4) el matriarcalisme es plasma en la filla (i no en el pare, qui, ací, representa lo patriarcal) i 5) la dona és més eixerida que l’home.

En acabant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) “Tal com la Mare de Déu havia dit, va succeir” (p. 32), o siga, la sinceritat, impròpia de les cultures patriarcals, i 2) la donzella “Li digué que, de seguida que es trobés en un conflicte, la cridés, encara que només fos mentalment, pel seu nom, que era Blancaflor, i que ella sortiria i el trauria de tot.

La donzella es vestí, es tornà colom i se n’anà. El príncep féu el que li havia dit” (p. 32). Per tant, no sols ell manté l’esperança, per mitjà de la seua relació amb ella, així com, més d’una vegada, ens ho permet el fet de pensar en alguna persona que, encara que no visca (o que, aleshores, no siga) junt amb nosaltres, és d’eixes de qui conservem un bon record i que afavoreix que anem avant i estimant també, per això, el passat, les arrels. 

Cal dir que, en el passatge anterior, hi ha unes paraules que expliciten el matriarcalisme, no com una obediència cega, sinó en veure l’home que la donzella li pot aplanar el camí i que li donarà suport: “El príncep féu el que li havia dit”.

Més avant, ell considera que Blancaflor li ho podria fer més fàcil i, “Amb el pensament, cridà la donzella, aquesta aparegué i, en saber l’encàrrec que el seu pare havia fet al príncep, li digué que prou poca cosa li havia demanat i que, al moment, seria fet el pa” (pp. 32-33). Ens trobem, així, amb una rondalla que reflecteix que la figura masculina no es vincula, precisament, amb la d’un home exigent i que, en tot cas, ella era més faenera que el pare. Llavors, la noia “Féu que el príncep posés el cap a la seva falda (…). Ella es tragué un canonet d’agulles i (…) en sortiren a milers de milers i cada agulla es tornà un menut diabló (…).

Aquests diablons” (p. 33), en altres rondalles, coneguts com “minairons” o “menairons”, li fan la tasca. Per això, podem dir que, no solament la dona és més eixerida que el pare, sinó que ella fa de cap de colla dels diablons i és qui marca la pauta del príncep, de forma que, tot i que Blancaflor, formalment, no estiga per damunt del dimoni, és qui més mana (i de manera molt oberta i que empiula amb el matriarcalisme). Aquests fets enllacen amb la realitat de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Finalment, el príncep porta el pa al diable i el dimoni copsa que havia sigut possible gràcies al paper que hi hauria fet la seua filla Blancaflor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, àgils, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat de “La Ventafocs”, plasmat per Joan Amades, ja en el ball, el rei li demana permís per a ballar junt amb ella i la Ventafocs li ho accepta. Per consegüent, es fa lo que la dona vol. Igualment, ell li dona un anell amb una pedra verda (p. 15), color que, com el blanc en altres narracions, està associat a la infantesa, a l’inici, al sorgiment. Ara bé, quan s’acaba el ball i el monarca pretenia convidar-la, ella fa via i “se’n va anar a corre-cuita” (p. 15).

Tot seguit, el rei se n’adona i “es va aconsolar pensant que la tornaria a veure en el ball de l’endemà” (p. 15).

La Ventafocs, en aplegar al seu dormidor, fica en una sabata l’anell verd que li havia donat el monarca.

L’endemà, pel cal rei, es parlava de la noia i, “Quan fou vespre, es va fer el segon ball” (p. 17), o siga, en un moment del dia vinculat amb lo femení. A més, la jove agafa una ametla i li n’ix un vestit daurat, unes sabates d’or i joies més llampurnants i boniques que les de la vespra “i se’n va anar cap al ball” (p. 17). Per consegüent, en aquest segon passatge, veiem el color daurat, associat amb la part activa de la persona. De fet, el rei, durant el ball, “per fer-la contenta, li va donar un anell amb una pedra vermella, gairebé tan bonic com el que ella ja portava” (p. 18). I, així, com en altres rondalles o bé com, per exemple, en goigs dedicats als Sants de la Pedra, copsem que, en el punt de partida (el primer ball), el color empiula amb la infantesa, mentres que, en el segon (de color vermell), ho fa amb la joventut. Igualment, el narrador comenta que l’anell de la dona era un poc més formós que el de l’home.

A banda, quan la noia ja és en l’habitació, fica l’anell (símbol d’aliança i de forma redona, femení) en una sabata.

El tercer dia, durant el vespre (pp. 19 i 20), es celebra un ball i la Ventafocs obri una anou i assisteix amb un vestit ple de campanelles que feien un so dolç. En l’acte reial, el monarca li dona una pedra blava i, a ella, que fa via per a que no la descobrissen, li cau una sabateta i no recula per a arreplegar-la (p. 20).

Aleshores, en cal rei, es parlava de la galant donzella i el monarca “estava esperançat de trobar-la, amb la sabata que havia perdut” (p. 21). Per això, decideix anar casa per casa, per tot el regne, “Amb el seu cotxe més bo i seguit de tota una corrua llarga de criats” (p. 22) i la gent “el feien entrar i feien sortir les noies, que estaven totes cofoies de poder parlar amb el senyor rei” (p. 22). Aquest tret enllaça amb altres rondalles matriarcalistes en què el monarca, molt obert, s’acosta a la gent.

Ell, “cada dia se sentia més enamorat d’aquella donzella que, com més anava, més estimava” (pp. 22-23).

Ara bé, com que el rei no aconseguia trobar la jove, començava a defallir. No obstant això, la xica, que no volia que ell caigués, “va demanar per fer-li un brou” (p. 23) i, en ficar-hi l’anell verd i trobar-lo ell, el rei es feu un poc més fort “i en demanà més” (p. 23). Com podem veure, és la dona qui fa possible que l’home reviscole, que millore i ho realitza mitjançant l’aliança, símbol d’amistat.

En un segon passatge amb brou, la xica fica l’anell vermell i ell, altra vegada, reviu i “va manar que li’n portessin més.

La Ventafocs va tornar a fer més brou i va tirar a la xicra l’anell de la pedra blava que li havia donat el rei en el darrer ball” (p. 24).

Finalment, per a que el rei la reconegués, la noia es posa la sabateta que tenia i u dels espardenyots de Ventafocs (p. 24). Cal dir que, quasi segur, es refereix al color blau marí (en nexe amb la dona, amb l’aigua i amb el matriarcalisme), en lloc del blau cel (que ho faria amb lo celestial i amb lo masculí). És a dir, passem del verd (infantesa) al roig (joventut) i al blau (maduresa): la dona està a un pas de casar-se.

Llavors, el rei prova a veure si la sabateta que ell tenia encaixa amb el peu de la Ventafocs “i li venia ben bé del tot. (…) Va fer preparar les bodes i, al cap de quatre dies, es van casar” (p. 25). Per tant, ell s’agenolla a la dona i ella és qui li aprova el casament: un tret que enllaça amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “Els dons”, en què, un fill que balafiava, veu com “la seva mare li diu: -Noi, (…) vés a fer un feix de llenya, ven-te’l i mantén-te’n.

Ell agafa una corda i amunt, a cercar llenya!…” (p. 293). Com podem veure, la mare, com que no tenia res a donar-li, li fa uns suggeriments, entre altres coses, per a que ell puga valer-se i, en l’esdevenidor, àdhuc, portar la casa. I el xicot segueix la pauta que li ha marcat la mare.

Tot seguit, “En arribar a una font, es treu una mica de pa (…). Amb això, li compareix una serp i (…), de seguida, se li converteix en una àvia que li fa això: -On vas?

-A fer un feix de llenya -li diu ell” (p. 293).

En aquesta segona part, apareix la figura femenina, matriarcal i terrenal de la serp (animal en contacte amb la terra o bé, com ara, amb arbres que hi enfonsen les seues arrels) i, de pas, amb la dona. Per això, la serpent es transfigura en una anciana.

“La vella se’n va compadir i li va dir: -Mira: et donaré tres dons” (p. 293): un tovalló (que li aportarà tot el menjar que vullga en la taula), un flabiol (que farà ballar els qui el volguessen fer miques o, com ara, empresonar-lo) i, finalment, un barret (que anihilarà els qui fossen més a prop d’ell i tractassen de fer-li mal). Com podem captar, en dos moments, la dona (formada pels anys, per l’experiència i per vivències) li atorga una mena de camins per a transitar amb més facilitat, a ell, que encara és jove.

A continuació, el noi se’n torna a sa casa, ho comenta a sa mare i, més avant, se’n va a una fonda:

“-Que em compraríeu menjars bons i arreglats?

-Prou! -li van respondre” (p. 293).

Aleshores, el xicot segueix les directrius de la velleta, n’ix menjar i, immediatament, torna a casa i ensenya els diners a sa mare… Això sí: amb l’enveja dels germans. El 21 d’octubre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em vingué al pensament la figura del marit que, si bé se n’anava a treballar i portava cabals a casa, en acabant, és la dona qui els gestionava i qui, fins i tot, per exemple, li donava una part per a que ell els esmerçàs en lo que preferís, en línia amb el matriarcalisme.

Com que els germans volien saber com aconseguia eixes quantitats de diners, ell, al capdavall, els ho diu “i, corrents, se’n van a la font.

Els surt la serp. Després, se’ls torna vella i els dóna el do de tenir tants diners com vulguin, tan sols dient  ‘que ploguin diners’” (p. 294). Novament, és la dona qui aplana el camí i, en aquest cas, qui duu els calçons i qui té la darrera paraula: ella tria què hauran de dir els dos germans.

Mentrestant, molta gent del poble volia fer com els germans i recorrien a la vella, a la font. En aquestes línies, clarament, es reflecteix el matriarcalisme: la dona com a subministradora (si bé no de llet, sí de prosperitat). Ara bé, això aplega a l’oïda del rei, qui tenia por que la gent acabàs més rica que ell.

Nogensmenys, el fill més jove “es divertia perquè tocava el flabiol i feia ballar la gent dels pobles que passava” (p. 294). Aquests paràgrafs plasmen l’ambient que hi ha quan prima la desconfiança (els qui només es centraven en els diners) i quan les coses van bé i, a més, les persones són molt obertes: la joia de viure. És més: el noi entra en una fonda i hi copsa l’amo, tot amoïnat i que havia d’anar a la cort del rei. Però, com que el propietari dona al jove un cavall que tenia, el xicot pogué anar al palau en lloc de fer-ho l’home. Ens trobem davant d’un exemple de generositat, justament, un tret que figura en narracions en què el rei és molt obert i interessat per la gent i, àdhuc, pels seus súbdits.

Quan el monarca demana al noi quin do té i ell li diu que el de fer ballar, el tanquen en la presó.

Finalment, en la presó, on troba a molta gent i als seus germans, fa que puguen menjar (per mitjà de l’ajuda del tovalló), que estiguen trempats i, a més, que, gràcies al barret que li havia facilitat la velleta, caiga tota la tropa que havia enviat el rei. Aleshores, el monarca, “de seguida, donà llibertat a tots els presos i, és clar!, al noi dels tres dons, també” (p. 295).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que menen els hòmens, amb inventiva i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat que reflecteix lo matriarcalista, i que podem llegir en l’obra a cura de Josefina Roma, és “La Ruscots”, arreplegat en 1902 i amb molts punts en comú amb altres narracions. “Un dia hi havia un pare que tenia una filla i s’hi volia casar. Ella, és clar, no ho volia (…). I va dir que, si per cas, volia un vestit de plata, sabates i tot” (p. 283)… i el pare li ho porta com també una segona vegada (però amb un vestit d’or). Afegirem que, com veiem en l’entrada “Sabata” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Antany, un dels presents de boda del nuvi eren les sabates, ell les hi posava agenollat”, detall que enllaça amb el fet que la dona siga qui marque la pauta i que ell faça lo que la filla li dicta.

Ara bé, el pare diu que la matarà i, aleshores, la jove va triar “anar-se’n a viure al bosc (…) i es va fer fer una capsa de ferro, per posar-hi aquells vestits. Es va fer un vestit de rusca, calces, armilla i jec com un home i s’estava en una barraca” (p. 283). Així, copsem la inventiva de les dones, sovint, per a eixir al pas, per a anar cap al demà.

“Una vegada va passar un caçador que era el fill del rei i li va dir: -Ruscots, vols venir a casa per mosso?

Diu: -Sí! -i se n’hi va anar” (p. 283).

Al moment, captem que el rei diu a la noia que ella anirà a la cort i tindrà cura dels cavalls. Resulta significatiu que, en aquest passatge i posteriorment, la dona mene els cavalls, ja que equival a dir que ella encapçala el dia rere dia de tots tres: del monarca, del príncep i de la Ruscots. A banda, s’ajusta a la dita “Manen els hòmens, però es fa lo que vol la dona”, la qual deia el meu avi matern (1906-1992). Per això, immediatament, llegim que “el fill del rei va dir: -Condueix-me l’animal, que haig d’anar al ball, a casa d’un company” (p. 283).

Ara bé, com que el xicot li comenta que ella no assistirà a l’acte, la jove “es posa el vestit i les sabates de plata i se’n va cap al ball” (p. 283). L’amo d’ella la invita a ballar i ella li ho accepta i ho fa amb el príncep. Això sí: el jove no aconsegueix que diga lo que ell voldria i, per consegüent, es fa lo que la dona determina.

En acabant, la jove se’n torna a sa casa, es posa el vestit de rusca i l’endemà fa via cap a la cort. De nou, en relació amb el fill del rei, “Ella li va conduir l’animal i el va acompanyar. De seguida, se’n va tornar a casa seva (…). Es posa el vestit d’or i se’n torna al ball” (p. 284).

Aleshores, el príncep li promet “paraula de casament. En sortir, la va seguir i va veure que era el seu mosso. Se’n va anar a veure el rei i li va dir: -Em vull casar amb el meu mosso” (p. 284). Més avant, el xicot, davant del monarca, li comenta: “-Aquesta és a qui vaig prometre paraula i amb qui m’he de casar” (p. 284), per elecció lliure del jove.

Finalment, com que el rei no li ho accepta, el fill li respon que, “amb ella, jo em vull casar!” (p. 284), tret que empiula amb la frase “Paraula d’home” i amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, que tenen molt a veure amb el matriarcalisme i van molt en línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de què ens han reportat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.