Arxiu d'etiquetes: dones que donen vida al Poble

Literatura matriarcal en pro de la creativitat, de la mare i de la terra

General, , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, i en què captem trets matriarcals, és el de la pàgina 34. Per exemple, en llegir

“Pujo al cim del cimal

i trepitjo la terra

del camí enamorat 

de l’espai que enamora

la natura vivaç

i entre cants vivifica”.

 

Així, hi ha contacte entre l’escriptor i la terra (la dona), acompanyat de simpatia i d’amor per la natura, una natura (lo femení) viva i que, a més, aporta vida, possiblement, com a agraïment.

A mitjan obra, exposa la composició “Una amistat humil” (p. 42), en què apareixen detalls presents en altres poetes que hem triat per al punt de la literatura matriarcal:

“Una amistat humil, fidel, procura

trobar la pau clavada a dintre els dits,

la llibertat, grandesa dels sentits,

i mentre dorm a poc a poc madura”.

 

Per tant, l’amistança va unida amb l’encaixada de mans i, de pas, amb una actitud pacifica; la llibertat és empiulada amb la creativitat (obertura dels sentits, disposició a escoltar els altres) i, a més, tocant la maduració (la tardor, ací, simbolitzada per eixa entrada en el son).

A banda, copsem semblança amb poemes del català Joan Sala Vila (nascut en 1929), quan, per exemple, comenta que, qui cerca el lligam, ho fa

“i vetlla el món amb l’escalfor d’un bes

i, no és enlloc… si sap que no fa falta”

 

i, així, Ramon Pagès i Pla fuig de les ànsies de protagonisme o de lo que li podria crear malestar. No debades, després, plasma que

“Broda camins ben lluny de la batalla,

i porta el goig més pur al pensament.

(…) i, per no fer cap mal, s’ajup i calla.

 

Una amistat humil per res es dóna,

i abans de rebre ofensa greu perdona”.

 

En línia amb el matriarcalisme (però escrivint sobre com considera que no és bo fer política), el poeta de Viladrau recorre als versos “Amb llibertat…” (p. 43), potser perquè és u dels temes més associats a les democràcies occidentals.

Primerament, diu que

“Amb llibertat predica entre el desvari,

i fa dels cors mentida cada mot

per obtenir-ne un miserable vot

i convertir-se el país en un calvari.

 

És el poder i ordena amb la mà dura

malgrat que és un demòcrata excel·lent.

Remou les lleis i dicta el manament”.

 

Un poc després, comenta que aquest polític

“Ell no compleix, més aviat disposa

i vol que sigui tal com Ell ho imposa”.

 

I, tot això, en un ambient en què aquest home públic o, com ara, estadista,

“Mou les cireres de mil mons corruptes

que Ell ha enfonsat dins una mar de dubtes

per emplenar la seva vanitat”.

 

Al capdavall, Ramon Pagès i Pla enllaça aquest estil de governar amb un

“Estrany voltor que ha descarnat la Terra

i li ha muntat una ferotge guerra”.

 

Per consegüent, es reflecteix que, 1) a diferència de la cultura matriarcalista, en què els qui promouen la política la fan al servici de la terra, de lo vernacle, de la Mare Terra i dels ciutadans (que no vol dir que s’hi rendesquen, sinó que tenen present les seues paraules, les seues emocions, els seus sentiments), que toquen els peus en terra i que procuren afavorir un ambient creatiu i de justícia, sobretot, amb els més febles i en pro de la bona avinença entre el major nombre de persones possible i les autoritats, 2) la cultura patriarcal aprova que es puga descarnar (això és, violar) la Terra (no solament, el planeta Terra), ans també lo femení (començant per les xiquetes, per les dones i per les ancianes) i qualsevol grup històricament marginat en els Pobles molt promotors de la figura del conquistador i, per exemple, de lo urbà i de lo actiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, en relació amb el Poble, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què copsem el matriarcalisme (en aquest cas, per mitjà del sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de l’àngel”. La primera de les dues versions “Diu que una noia d’Almenar es casà a Tamarit en una casa molt rica, però que enyorava el seu poble. Diu que, des de Tamarit, veia una mica el campanar d’Almenar. Per tal de veure’l millor, va voler aixecar-lo col·locant un àngel al cim, que pagà ella mateixa” (p. 446). Com podem veure, la dona, a més que, com diem, popularment, li tira la terra, és qui porta la iniciativa, és emprenedora i, a banda, es fa lo que ella vol.

Una altra narració en que captem trets matriarcals, i també recopilada en el mateix llibre, és “Sant Jaume passà per Butsènit”. Sant Jaume, procedent de terres de la banda de Saragossa, fa via cap a terres de l’actual Butsènit i, en acabant, vers la ciutat de Lleida, on hi havia una pesta.

En entrar en la ciutat, la gent eixí a rebre’l i “El sant va compadir-se d’aquella pobra gent i, amb la seva mà santa, va beneir la terra i la gent i, al moment, tot va canviar. Els camps van enriolar-se, van brollar nombroses fonts i rius, que van regar la terra, van créixer arbres, plantes i flors a desdir, i la gent (…) es va reviscolar i va reviure” (p. 448). Com podem veure, encara que el personatge és masculí (ací, un sant), els detalls estan en nexe amb la terra i no amb lo espiritual, ni, per exemple, amb pregar, ni amb el bastiment d’esglésies noves, etc.. És més, aquest sant, a diferència de Sant Jordi, no lluita contra la terra i contra lo que hi té a veure, sinó que li dona vida. Al meu coneixement, darrere de la figura de Sant Jaume, hi hauria, anteriorment, un personatge femení.

De fet, Sant Jaume va acompanyat d’un ruc (no d’un cavall), un animal, entre altres coses, pacient i, per tant, associat a lo matriarcal. Adduirem que, en la narració, el ruc té a veure amb la generació d’abundància, ja que, enmig de la plaça principal de la ciutat, el sant “féu fer ses feines a l’ase que muntava, el qual va fer una gran runa de monedes d’or” (p. 448), fet que originà riquesa en la gent i, igualment, l’engrandiment de la ciutat. Però, ¿d’on ho havia fet possible l’animalet? A continuacíó, el relat indica que d’haver menjat “una herbeta que creix a la partida de Butsènit” (p. 448), és a dir, de la terra, de la dona.

En línia amb els trets relacionats amb el ruc, en el llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner”, a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho, hi ha una cançó que diu “Ruc caga pinyes / per les vinyes. / Ruc caga diners / pels carrers” (p. 56). Per això, podem dir que el futur (ací, en forma de monedes d’or) ha vingut de la terra, de la mare (l’herba) i, posteriorment, per mitjà del ruc. En altres paraules, la dona (ací, simbolitzada, com ara, per l’animalet) està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.