Arxiu d'etiquetes: “Dones que anaven pel món” (Joan Frigolé Reixach)

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas”, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.

Dones fortes, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…). Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que amb la seva saviesa i bon fer varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).

Eren, com moltes dones catalanoparlants d’ara, persones amb molta iniciativa, fortes i molt obertes, des de bon matí, com moltes persones que conec. I, com veiem, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre.

Les dones emprenen amb molta espenta

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, llegim que “la substituta a casa d’una dona que anava pel món era freqüentment la sogra, és a dir, la padrina de la casa. La presència d’una sogra encara valenta permetia resoldre més o menys satisfactòriament la qüestió de les tasques domèstiques i la criança dels fills durant l’absència temporal de la jove de la casa. Si la padrina era massa vella o no podia valdre, calia la participació d’altres parents com algun fill o alguna filla de la dona que havia marxat o el seu marit. Si no hi havia padrina, el marit havia de cuidar-se més dels fills” (p. 99). Com em comentà, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), el 12 de maig del 2021, a la pregunta de si, “En la cultura colla, ¿l’home sol ser en casa mentres que la dona, com en el cas de les trementinaires (remeieres) de Catalunya, ‘van pel món’?”, “Sí: ell és el burro de càrrega; i ella, la comerciant”. Agraesc la seua col·laboració.

En línia amb aquesta tasca de l’home, tant en el cas de les trementinaires com en el de la cultura colla (cultura en què, fins i tot, és la dona qui va al bar, però no l’home, com, un dia, em digué aquest amic), en el mateix llibre, veiem que “La Maria (1919) era molt petita quan la seva mare anava a la verema i, com que no hi havia padrina, el seu pare era qui els cuidava” (p. 99) i, a més, “El seu pare tenia molta feina” (p. 99). Un altre exemple, el veiem quan Joan Frigolé escriu que “En Lluís (1930), que era el petit, recordava que quan la seva mare anava pel món amb una filla i l’altra germana era fora de casa, el pare era qui el cuidava. Recordava que una vegada la seva mare va tornar, varen matar el porc i varen tornar a marxar” (p. 100).

Però, fins i tot, hi ha casos en què tant la dona com l’home es dedicaven a tasques relacionades amb el comerç, com ara, quan Joan Frigolé comenta que, “Quan els pares de la Cèlia (1916) sortien tres cops l’any a fer de marxants de roba, ella i els seus germans quedaven a càrrec de la padrina, que anomenaven la mare vella” (p. 99) i, per exemple, quan els pares de Carme (1941), anaven pel món. En el cas de Carme, “la padrina i la filla gran es feien càrrec dels més petits. Dormien tots al llit amb la padrina. La germana gran va criar el més petit” (p. 99).

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre, entre altres motius, per aquest detall, i la de l’amic que m’ha informat en relació amb el tema ací exposat.

Mare i filla amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

Un altra font on hem trobat moltes dones amb molta iniciativa i, a més, amb molta espenta, és el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau. Així, comenta que Francisca Creus Borràs (1886-1957), “duia en tot moment la iniciativa en els negocis i en les propietats. El seu home, en Llorenç, restà sempre en segon terme” (p. 33), o que, per exemple, Francisca Garcies Riera (1887-1970), que fou cosidora d’espardenyes, feu de mare de llet d’una xiqueta a punt de morir (p. 76), que salvà la nena i que, a més, “Na Francisca surà la nineta com si fos filla seva, fins i tot se l’enduien al ranxo, i tota la vida, encara que la ‘filla de llet’ de gran no vivia amb ells, fou com una més de la família” (p. 76) i, més encara, quan addueix que Francisca Garcies “Fou una dona molt decidida, alegre i de rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia” (p. 77). Igualment, Bàrbara Suau comenta que, una altra dona de Bunyola, Josefina Aina Pasqual Suau (1889-1964), “quedà vídua l’any 1948, quan tenia gairebé seixanta anys. Malgrat que aleshores ja era considerada major, no va deixar mai de fer feina. No perdé mai les ganes de continuar endavant” (p. 92), i, un poc després, addueix que “fou una dona d’empenta” (p. 92).

Aquests exemples, i molts més, van en línia, com ara, amb les trementinaires de la vall de la Vansa i Truixent (Catalunya), dones que es dedicaven a cercar remeis per a persones i per a bestiar, com hem pogut veure en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006, o, com ara, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, publicat per Tabarca Llibres, en el 2016, quan, en la primera rondalla, “La rosa de l’amor”, veiem un cas molt semblant a casos de trementinaires, en llegir “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps que havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9). Com em comentà, ma mare, el 24 d’abril del 2021, en llegir-li el principi d’aquesta rondalla valenciana, aquests contes reflectien la realitat. I, ací tenim, un cas més, en què una mare i, igualment, la filla, actuen amb molta iniciativa.

Agraesc que Joaquim G. Caturla, per correu electrònic, em recomanàs aquest llibre i que, a més, em comentàs que, en moltes rondalles que ell havia recopilat, estigués plasmat el matriarcalisme.