Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (secció IV, p. 24):
“s’alça; de puntes, va a la cambra;
pren el fanal esmorteït,
cerca la porta, trau la barra,
d’un salt traspassa el llindarot,
rebat el llum i arrenca a córrer”
fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:
“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!
ni un mos de pa tinc per donar-vos;
mes així Déu vos doni sort
si bé em guieu camí de casa;
digueu-me on rau l’altiu Montseny
que d’arribar-hi tinc coratge”.
Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.
Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit (en la secció V), serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molts detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):
“El sol se pon; en son camí
seguint-lo va la lluna blanca,
amb son estol d’estel·les d’or
sols per besar-li les petjades;
la tarda ho veu, gelosa fuig…
vers l’occident la nit avança.
Tot lo creat descansa o dorm;
com tendra mare, la natura
alça un cantar amorosit,
suau oreig de la boscúria;
és la non-non dels ocellets
que sota l’ala s’aixopluguen”.
Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:
“En les boïgues i secans
el llaurador ja deix la rella;
dins la masia els infantons
adormidets somrient l’esperen;
el grill comença la ric-ric
i al lluny se sent brandar d’esquelles”.
En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:
“Oh, dolç misteri de la nit,
suprem consol pel cor qui pena!
Hores tranquil·les no seguiu
vertiginosa la carrera,
abans calmoses atureu’s[1]
vetlleu l’ensomni de la terra.
Sia-li dat un bon repòs
fins que trillegin les campanes;
fins que la llebre torni al jaç,
fins que l’alosa refilaire
desperti grives i cucuts
per festejar la matinada”.
Clourem dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)