Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones que marquen el ritme, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora de l’escrit, Elisenda Ortega, comenta que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em[1] miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[2]i ampliat les seves filles i nets, s’ha transmés als besnéts i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions,  crec en el ferm paper del pare”.

En relació amb aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat, és que el matriarcat no té res a veure amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla i/o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquests dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosa Garcia Clotet).

Quant al tema del paper de l’home i al de la mare, direm que coincideixen molt (sobretot, el de la dona, per lo que plasma Elisenda Ortega) amb lo que fan les rondalles en llengua catalana, i que no es casen, per exemple, amb l’escrit “O la búsqueda de la Cultura perdida”, redactat per Andrés Ortiz-Osés, estudiós del matriarcalisme basc, en 1978, en el periòdic aragonés “Andalán” (no. 192) i a què poguérem accedir en setembre del 2021: “Por un lado está el poder ejecutivo, el poder político, lo militar y lo industrial. Este poder ve mal a la cultura porque la ve como el ámbito de los desplazados. Es el poder de lo patriarcal, fálico (el pene, la espada…) para el que la Cultura no és más que un allanamiento (el feminismo, lo matriarcal)” (p. 14). A més, addueix que “De un lado existe una Cultura fálica, dura, virilista. Es la tecnocrática, la científica, la que da dinero… la oficial. De otro, está la Cultura blanda, oral, femenina, representada por la Filosofía, las Letras y las Artes. Dentro de la misma Filosofía se dan, a su vez, dos tendencias. Existe una filosofía dogmática, oficial, tética ( de tesis): es la que tiene su origen en el escolastismo y la que tan bien le ha venido al franquismo. Frente a ella se sitúa una filosofía antropológica, relativista, autocrítica, basada en la experiencia matriarcal, profunda” (p. 14).

Doncs bé, en moltes rondalles (bé de la darreria del segle XIX, bé de principis del segle XX o, com ara, recopilades per Joaquim G. Caturla i del darrer quart del segle XX), com també en moltes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila, veiem que hi ha un matriarcalisme viu i, fins i tot, reflectit en entrevistes a persones vinculades amb el camp, o en articles que figuren en Internet, sovint, com a reconeixement a la tasca realitzada per alguna àvia (o per alguna dona amb molta iniciativa). Així, en l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi” (https://penedeseconomic.com/el-quadern-de-l-emprenedor/1784-les-iaies-mes-que-un-vi), publicada en el diari “Penedès Econòmic”, veiem que dues jóvens amb molta iniciativa comenten “Nosaltres no som enòlogues[3], però la part d’enologia ens assessora el pare i en la part empresarial la mare (…). Li hem posat el nom de ‘L’oli de la iaia Maria’, perquè era la besàvia i es un tribut cap a ella. La mare ens explica que era molt matriarcal i sempre marcava els ritmes i feia família”. Una altra rondalla mallorquina en què es veu el paper actiu de la dona i amb molta iniciativa és “Sa jaia Bri”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] En l’original, “hem”.

[2] En l’original, “ererat”.

[3] Dones dedicades a l’estudi del vi i a lo que hi està vinculat.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

Dones en ambients matriarcals, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en relació amb la família mixta, comenta “no sentí esa diferencia hasta que me puse a escribir sobre el ambiente en que crecí; entonces observé que mi familia mallorquina es un matriarcado en el que manda la abuela, una mujer fuerte que fuma y habla sin parar y es casi una mamma siciliana, mientras que en la familia belga las relaciones son más frías y se impone una actitud más estricta”. En concordança amb el matriarcalisme que es plasma en relació amb la cultura mallorquina,  en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), publicat en la web “La Conca 5.1”, veiem que l’Assumpció Fontelles, de 82 anys, en relació amb els vins Matriarcat, en el Pallars Jussà, “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves netes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de fa pocs dies, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i les relacions”.

En aquest article vinculat amb el pre-Pirineu català, llegim unes paraules que podem trobar en uns altres (o, com ara, en llibres) on parlen persones que formen part de cultures matriarcals: la relació amb la Mare Terra, amb la mare. Així, podem veure que, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, “’Ella és part del paisatge’”.

O, com ara, en l’entrada “El Mingo de Vilaseca” (http://leopold-leoplodest.blogspot.com/2011/06/el-mingo-de-vilaseca.html?m=1), en què podem veure que “La senyora Maria (…) era de Cardona (…). Es va quedar jove amb tres fills (…).

Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones (…).

La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat (…). Ella va administrar-la fins amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià [=bestiar] i ordenava les feines de tots els homes de la masia”.  Afegirem que molt de lo escrit ací es plasma en rondalles.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que m’han aportat informació en línia amb aquesta entrada, en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en un ambient matriarcal, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

En línia amb la manera d’actuar de moltes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot veure en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (població de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li pregunten “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí, ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i després la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Igualment, en l’entrevista “Un transsexual damunt del tractor. Sortir de l’armari en l’àmbit rural” (https://www.lgtebre.cat/wp-content/uploads/2020/04/12_COLORS_del_territori.pdf), publicat en la revista “Colors del territori”, Gorka López, d’Aitona (població de la comarca del Segrià), comenta “he vist treballar a la meva mare i a la meva padrina com ningú, al camp, a casa, cuidant de la família, la canalla, els avis… Com tantes altres mares i padrines, són incombustibles! En el fons penso que som una societat molt matriarcal” (p. 17). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

A més, en l’article “Escriure mares: tres mares diferents i ben reals” (https://www.nuvol.com/llibres/escriure-mares-tres-mares-diferents-i-ben-reals-34854), publicat en la web “Núvol”, podem llegir que, en una conversació sobre el paper de la mare en distintes novel·les, l’escriptora Imma Monsó comenta “En el meu cas, sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter”. A més, en l’article “Entrevista a l’escriptora Imma Monsó” (http://anglocatalan.org/oldjocs/8/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/(110906)%20Imma%20Monso%20Entrevista.pdf), que figura en “Journal of Catalan Studies”, una publicació sobre estudis catalans, Imma Monsó comenta “Jo he viscut un món molt matriarcal (…). Un món dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i actituds, un mon on les dones tenien molt de poder. A més, penso que això és especialment propi del nostre país, molt català vull dir, tot i que és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística” (pp. 18-19) i, unes pàgines després, afig a l’entrevistadora que “trobo que està molt bé que Júlia Ares sigui una dona catalana, per allò que atribueixo a la família catalana” (p. 24). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

Quant a la primera part d’aquesta entrevista, podem dir que, a partir de les respostes que moltes persones han plasmat en Facebook (moltes) o, per exemple, per correu electrònic (no tantes, però molt interessants i molt obertes) i, igualment, per mitjà de converses, com ara, amb ma mare, i per alguns missatges amb altres persones, sí que és cert que la cultura catalana, com la valenciana i com la balear són matriarcals. I, a més, també es plasma en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, per exemple, recopilades per Gabriel Janer Manila i en cançons en català arreplegades per Sara Llorens, a tot estirar, en 1930.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant i molt obertes

General, , , ,

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’” (Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Dones molt obertes i amb molta iniciativa

General, , , ,

 

En la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, com que el rei descobreix que la filla ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa):

“-Veiam, tu que saps set vegades més que jo, quin camí em dones? Per on tenc de prendre? (…).

-Vés –diu ella- a veure dins s’estable quin cavall falta.

Hi va anar a mirar-ho i torna, i diu:

-Es de mitges carns.

-No res –diu ella-, encara els agafaràs. Per es més magre, que fa tanta de via com es pensament.

El rei el pren i ja és partit, des d’allà” (p. 74).

Com veiem, la dona té la darrera paraula sinó que, a banda, el monarca segueix la recomanació que li dona ella (el camí). Però, Na Fadeta, amb els seus reflexos,  diu a En Bernadet “- Ah, Bernadet! Vet aquí mon pare, que se’n ve com un llamp. Estam perduts.

-A veure idò com te’n desfàs, d’aquests trumfos.

-No res –diu ella-. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn un carboner, En Bernadet una sitja de carbó i es cavall un alzinar” (p. 74). El jove i Na Fadeta es salven a través de la iniciativa i de la rapidesa de la jove. I, com que el rei, que, com en passatges posteriors (i prou semblants), troba que no els ha vist, se’n torna a la cort i, allí, li diu la reina “Aquell carboner era ella, sa sitja En Bernadet, s’alzinar es cavall!” (p. 76). I, com que el rei, de nou, actua a partir dels dictats de la reina, hi ha dos hòmens que fan lo que els indica la dona: En Bernadet i el monarca.

Ara bé, hi ha un moment de la rondalla en què En Bernadet no segueix lo que li indica Na Fadeta (p. 80) i, aleshores, com diu la jove, “Si et toquen, no pensaràs pus en mi. Serà lo mateix que si no m’haguesses vista mai.

-Si és així, no hages por! –diu En Bernadet. (…) No em tocarà ningú” (p. 80).

Però molt prompte, una gosseta toca el cos d’En Bernadet (p. 81) i ell es torna apàtic, mans. I Na Fadeta, com que ell no tornava, “com que tenia unes mans beneïdes per qualsevol feina de dona i ho hi havia res que l’embarassàs, es posa a fer de cosidora i de brodadora” (p. 82).

Mentrestant, els pares d’En Bernadet tracten de cercar-li una dona amb qui casar-se i ho fa amb una filla d’un comte (p. 83). I el dia del casament del jove es convidà a tota la ciutat a les taules que hi hagueren de fer i, a més, “digueren que cadascú havia de contar un pas que fes riure” (p. 83). I Na Fadeta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, pren part amb dos ocells: una tórtora (que representa ella) i un tord (que representa En Bernadet). I, la tórtora, en un moment de la intervenció de Na Fadeta, pregunta “qui et mostrà es castell, et va plantar sa vinya i et va fer es vi, et va treure es bosc i et va coure sa fornada de pa, et va trobar sa tumbaga, et va treure es dit escapollat, i es va casar amb tu, i t’ha salvada tantes voltes sa vida? (…) ¿No saps que, mentres jo sia viva, no et pots casar amb una altra?” (p. 85).

El tord muda i, al moment, diu a la tórtora:

“-Sí que em recorda, tortoreta meua! Sí que és ver quant has dit! Sí que ho ets, sa meua esposa!

I ja ha eixamplades ses ales, i ja és partit tot xaravel·lo cap a sa tórtora” (p. 86). Aleshores, En Bernadet “ja no pogué estar pus. S’aixeca (…) i se’n va corrents a donar un abraç a Na Fadeta , tot clamant:

-Tu ets sa meua amor! Tu ets sa meua esposa! Mentres tu sigues viva, ningú no pot esser més que tu” (p. 86). Per tant, En Bernadet accepta que és Na Fadeta qui li ha aplanat el camí i, com que confia molt en ella, la té per esposa i, a banda, tria que ell li serà fidel, el jove plasma que Na Fadeta, tan eixerida i oberta, i, per extensió, la dona, està ben considerada, trets en línia amb el matriarcalisme i amb moltes rondalles en llengua catalana. I més perquè “es comte i la comtessa abraçaren Na Fadeta i la reconegueren com a vertadera muller d’En Bernadet” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalism i la de les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.

“Ja podem partir”, dones i hòmens molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma que es fa lo que vol la dona és “N’Agraciat”, la qual figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, molt prompte, uns caçadors reials que anaven de cacera junt amb el rei troben N’Agraciat, un home molt obert, en una cova, li demanen si vol anar amb ells i ell, immediatament, ho accepta (p. 41).

Uns anys després, el rei vol casar-se i, concretament, amb la Princesa des cabells d’or, “sa dona més garrida que hàgeu vista mai” (p. 42). I N’Agraciat, fidel al rei i ràpid, es guanya la confiança del monarca. Al moment, N’Agraciat troba un mussol i, en part de la rondalla, altres animals que tornaran a ell el favor que, primerament, els ha fet.

I, com que N’Agraciat actua amb molta espenta i molt obert, mata un gegant i  troba la Princesa des cabells d’or , i la dona, molt prompte, passa a fer un paper actiu, com el de N’Agraciat, encara que és ella qui dicta, de manera molt oberta, lo que ell ha de fer. Així, li diu que ha de portar-li aigua:

“-Una ampolleta em bastaria –diu ella-: sols que en pogués tirar un raig dins es ribell a on m’he de rentar.

-Vénga una ampolleta – diu ell-: veureu com aviat la vos duré plena.

-I que saps a on és aquesta font? –diu ella.

-Així com vos he trobada a vós –diu ell-, la trobaré a ella” (p. 45).

El jove demana a un pastor que troba N’Agraciat amb molta espenta (p. 46) i li aplana molt el camí.  Porta l’ampolleta a la dona, qui aprova la tasca feta per N’Agraciat i, a més, li encarrega una nova faena que ell, no sols aconseguirà, sinó que la portarà a terme ràpidament: que porte a ella l’anell: “Quan em robaren, que em duien aquí dins, passàrem un riu, i m’hi va caure.

-Me’n vaig a dur-lo –diu ell.

-Però, i que saps quin riu és aquest? Jo mateixa no ho sé.

-Així com vos he trobada a vós i sa Font de sa bona salut, trobaré s’anell, si Déu ho vol i Maria” (p. 47).

I, al moment,  s’acosta al riu i, u dels animals a què N’Agraciat havia fet costat, un peix, qui, molt col·laborador, li diu “Agraciat, vet aquí s’anell que tu cerques” (p. 47). I l’home l’agafa, se’n va a la cova on és la princesa, li l’ensenya i ella li ho aprova:

“-Si que ho és ell! Ja podem partir en voler.

-Ara mateix –diu N’Agraciat.

Partiren, i des d’allà.

Tot d’una es presenten al rei i N’Agraciat diu:

-Senyor rei, vet aquí la Princesa des cabells d’or. A veure què més té que manar-me.

El rei (…) davant la princesa, (…) la veia tan agraciada, tan garrida, tan encisadora” (p. 48).

Immediatament, el rei crida tots els nobles del regne per a que fessen la cort, el monarca es casa amb ella i, en acabar les noces, diu a N’Agraciat que acceptarà lo que ell li demane, en agraïment a la seua aportació. I, si bé N’Agraciat s’inclinava per servir-lo tots els anys que li quedaven de vida (p. 48), “El rei el va fer sa segona persona, i el casà amb la dama més bona, més garrida, més discreta, més noble i més rica de tot es seu regnat” (p. 48). Aquestes paraules m’impactaren des del primer moment i plasmen que, en la cultura matriarcal, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona (que no l’home) ho aprova

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula i decisiva és “Na Dent d’or”, del Tom VI de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una dona molt rica, però ben rica, havia deixat en el testament que la filla única que tenia només es podria casar amb un home que, com ella, tingués una dent d’or i que, si no, la feia borda (p. 127).

Molt prompte, la jove es precipita i diu que, fins i tot, “Mal fos amb el dimoni, em casaria, amb tal que tengués una dent d’or” (p. 126). I, immediatament, apareix un personatge que se li presenta però que, com és molt malintencionat i prioritza les aparences (un detall patriarcal que no aproven les rondalles en llengua catalana recopilades i que hem tractat, moltes, de fa més de cent anys), fa que el cavaller que se li presenta, demane casar-se ràpid.

Però, al moment, entra en joc un personatge que serà clau al llarg de la rondalla: el cavallet d’ella, el qual, com en moltes altres narracions, uneix els reflexos, la iniciativa i la saviesa. I, com que la mare de la jove, “com se morí, li deixà, entre moltes altres coses, un  cavallet que era una ànima encantada, deixant-li ben comanat que mai resolgués res que no anàs abans a demanar de parer a aquell animaló” (p. 128).

El cavallet, un poc després de cercar-lo ella i de començar a raonar tots dos, li diu que aquell home, En Barrufet, no és una persona de bon cor, però que, de totes maneres, “Si tu fas lo que et diré (…), encara podria esser que en fosses escàpola, d’En Banyeta Verda, que allà on et vol dur és dins infern” (p. 129). I ella, més avant, li respon “Prou que ho faré tot així com m’has dit” (p. 129).

En Banyeta Verda la convida a desplaçar-la amb una carrossa (majestuositat, poder), però Na Dent d’or, seguint les órdens del cavallet, li ho agraeix i li afig que, com que no hi està avesada, que prefereix fer-ho amb el cavallet. I, tot i que En Banyeta Verda anirà darrere de la jove i del cavallet, la gran rapidesa amb que actua l’animalet, fa que puguen deixar arrere el dimoni i, a més, que puguen anar a cal rei.

Però, en cal rei, des de molt prompte, són molt ben acollits, ella i el seu aliat i, a banda, es destaca un detall matriarcalista que té molta relació amb moltes cultures matriarcals del món: la veu amb què parlen està en consonància amb el vincle amb la natura, la qual és entesa com una mare a qui cal tractar bé per a viure i per a actuar.  Així, “A tots aquells criats, els cridà fort l’atenció aquell que creien fadrinet, com el veien ben carat, tant ben fet de pertot, tan gentil, tan agradós i amb aquella conversa tan dolça i plaient[1], i li varen demanar:

-Escolta, i què et diuen, a tu?

-Donzell –diu Na Dent d’or” (p. 132).

Les coses podrien haver anat molt millor, ja que els reis eren molt acollidors amb Na Dent d’or (qui figurarà, durant bona part del relat, com Donzell), “l’estimaven com si os estat fill seu; i com eren una gent sense cap mal fel, un munt de bondats sense filet de polissonada, ses darreres que tenien de que En Donzell fos cap donzella; el creien un bon donzell!” (pp. 133-134).

Al moment, entra el fill dels monarques, sospitós que Na Dent d’or no fos un home sinó una dona. I la reina (que no el rei) posarà proves en què el fill i Donzell hauran de participar junts, si bé ell com a part temptadora i ella com a part que tria una opció i la desenvolupa (i molt bé): les dones tenen cura dels materials / els hòmens són més arreus; les dones prefereixen una filosa / els hòmens trien una espasa; les dones s’interessen pel material domèstic / els hòmens es mostren indiferents. No obstant això, el paper del cavallet farà que ella trie per lo que, tradicionalment, en la cultura patriarcal (com ara, la castellana, que no la vinculada amb la llengua catalana), es relaciona amb l’home. I, així, veiem trets que plasmen que la dona, en les cultures matriarcals, són la part activa i actuen amb molta espenta i amb reflexos (p. 138). Com a exemple, el fill, en la penúltima prova, diu a la reina (sa mare):

“-Què ha d’esser estat! –diu aquest. Que no se n’ha volguda mirar cap de filosa! Ara, d’espases, no en vulga saber més Vossa Reial Majestat! (…) tocades i provades!” (p. 138). Per això, quan u llig, en Internet o en la premsa, tanta informació contra el patriarcat i més històries, i veus que, igualment, no es plasma res (o quasi res) vinculat amb les rondalles o amb lo que es sol dir tradició, sospite que hi ha com una mena de silenci (per motius de directrius de partit, de parlar fi, de ser més papista que el papa, o bé de cosmopolitisme procastellanista, com ara, en candidatures polítiques valencianes amb alguns partits històricament nacionalistes que estaven per la unitat lingüística de la llengua catalana i, ara, uns defensors de la poltrona i de lo procedent de l’altiplà castellà).

En la prova següent, el cavallet aplanarà molt el camí a Donzell, però la reina cedeix al fill i troba una relació directa entre quan Na Dent d’or va a visitar el cavallet (fet que ni ho ha pensat el fill, molt competidor) i l’èxit de Donzell en el resultat final. I, així, la reina deixa a banda l’actitud de bon cor i recorre, com molts polítics valencians suposadament d’esquerres (escric aquestes línies el 25 d’agost del 2021), a una actitud patriarcal i molt castellana: mentir.

Així, la reina, després de l’acció següent, farà creure a Donzell que… el cavallet ha mort. I, si ella diu “mesquina de mi”, és que realment era dona. I així ocorre: el fill dels reis incita Donzell a actuar amb diligència, amb gossos i amb un collar entremig. I la jove ho fa… però deixant (sense mala intenció) el cavallet. En tornar tots dos, la reina li diu que ha mort el cavallet.

I Donzell, davant de la reina dirà “mesquina de mi!”. El fill de la reina ha guanyat la mà, com també la reina, però hi ha un missatge que es desenvolupa tot seguit: els qui menten, han de ser castigats. Ni el cavallet havia mort, ni la prova que havia fet la reina era benintencionada. ¿Quin serà el preu del príncep, un home amb una actitud patriarcal i que, en la pàgina 149, diu que “No és d’homes tornar arrere!”, la qual, des d’un principi, em recordà la línia de moltes dones que, en el fons, més que feminisme, fan femellisme, i de bon espai, i amb el “Ni un pas enrere” respecte als hòmens, com si fos impossible una convivència entre hòmens i dones, més enllà d’un feminisme inclinat cap a l’accés al poder, cap a lo econòmic i que, moltíssimes vegades, no troba interessant ni el llegat etnopoètic, ni el model de vida dels avantpassats catalanoparlants de fa cent anys o un poc més? Que el cavallet, quan el fill de la reina és molt a prop, allargarà una pota, li tocarà l’orgull (així és com interprete la caiguda d’una de les dents del jove) i, gràcies a que sí que conservarà una part daurada procedent del cavallet (una part de la banda emocional i matriarcal de la persona),… podrà casar-se amb la jove.

I el cavallet, que havia recordat a Na Dent d’or que havia de complir lo que havia indicat la mare de la jove, sí que acceptarà que es casen Na Dent d’or i el jove. Així, diu la jove, al príncep:

“Perquè tu no en tenies cap, jo no em podia casar amb tu, per això vaig fugir de ca vostra amb so cavallet, que és una ànima encantada que mu mare em deixà: ell és qui m’ha treta des perills que he correguts. Ara, tu digues-hi sa teua” (p. 150). I ell accepta la jove i, per tant, de nou, es fa lo que vol la dona. I anaren cap a cal rei i es casaren el fill.

Al poc de temps de llegir aquesta rondalla, trobí l’entrevista “Cris Juanico: ‘La música és matriarcal’” (https://www.diaridetarragona.com/amp/naltros/Cris-Juanico-La-musica-es-matriarcal-20150825-0026.html), que no vol dir que la música siga cosa de dones (biològicament així nascudes) i que no ho siga d’hòmens, sinó que va més en línia amb lo matriarcal:

“- (…) penso que la música és matriarcal.

-En quin aspecte?

-No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent”.  

De fet, en un document de la Fundació Terra i de l’“Associació de Mestres Rosa Sensat”, publicat en el 2009 i titulat “Saviesa ancestral”, i a què es pot accedir en Internet, es pot llegir que, “Els indígenes andins se n’adonen de l’èmfasi occidental en la ciència i la tecnologia (basats en la racionalitat, l’anàlisi i l’abstracció, i en la separació radical entre subjecte i objecte) ha anat lligat amb el menyspreu pel coneixement local, que estava basat en una relació amb la natura més emotiva, sensual i afectuoses i en un diàleg permanent amb els apus o deïtats de les muntanyes. A conseqüència  d’això, la cultura i la cosmologia indígenes han quedat marginades per l’escola. Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (pp. 22-23).  Per això, considere que són molt importants aquestes rondalles de fa més de cent anys i les que van en eixa línia i posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que en prenent part i la de les que em fan costat dia rere dia.