Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones que deixen empremta, valentes i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb el post que el 2 d’octubre posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les àvies de ma mare, que eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena  com també valentes, el 5 d’octubre del 2021 fiu una cosa semblant però comentant que “Algunes persones, sobre mares o, per exemple, sobre àvies (també conegudes com padrines o bé com majores) nascudes abans de 1920,  ja han escrit que aprengueren molt de les seues àvies, o bé que en conserven un bon record i, en alguns casos, que les tenien com a model a seguir.

En el meu cas, entre altres coses, recorde la meua àvia materna (nascuda en 1910) com una dona amb xicotets detalls, molt oberta, de tracte fàcil i una miqueta rabosera, però de bon cor, a banda d’arriscada.

¿I vosaltres? ¿En conserveu un bon record? Gràcies per les vostres aportacions”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 5 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “De l’àvia materna, no m’estava més de l’altre fill, nora i nét. De la materna, em vaig criar amb ella, va ajudar que jo estigués bé i ens passàvem tres mesos fora. Això, de petita.

De més gran, tot es va tòrcer, entrant d’altres fent la guitza i no col·laborant en què la iaia es feia gran i tot queia sobre la mama. Ni oblit, ni perdó” (Montserrat Cortadella), a qui responguí “La meua àvia, que només en tinguí una, a última hora, recorde passejar-la, després de morir el seu marit amb huitanta-cinc anys. M’ha sigut molt fàcil relacionar-me amb persones grans: volia aprendre”. Més comentaris: “Tinc un gran record de la meva àvia paterna, una gran senyora, forta, lluitadora… Nascuda a Tamarit de Llitera al 1895” (Rossana Prenafeta Giner), “Sols vaig conèixer la paterna. Era molt divertida i li agradava molt anar al cine. No sabia llegir, ni escriure. Ens explicava moltes anècdotes de quan era jove, i ens fèiem un fart de riure!!!!

Era teixidora. Treballava a la Sedeta” (Elena Solé Biosca), “La paterna, no la vaig conèixer, però, la materna, una dona amb molta empenta i va treballar tota la seva vida fins els 75 anys, per poder tenir una xicoteta jubilació… I, segons hem anat descobrint no fa gaire, no va tenir una vida gens fàcil, de jove… Era empordanesa. Valenta i més cabuda[1] que una banya de marra. Sempre l’he admirat pel que era i, més tard, per tot el que he descobert” (Eduard Roura Roca), “Jo vaig conéixer les dues. Amb la materna, vaig viure. Era la meua defensora, la que em feia el menjar, l’esmorzar… Una dona que em servia com una reina.

De gran, he comprés tanta abnegació per mi i pel meu germà. Mai em va dir que m’estimava, no va caldre.

A la paterna, que era totalment diferent…, jo ja la veia diferent, però me la vaig estimar molt. Ens besava d’una manera especial.

Ara, jo em trobo que, els meus néts, m’estimen i em veuen diferent… Com em passava, a mi” (Roser Borras Estrada). Al moment de llegir les paraules de Roser Borras, li comentí “¡Quin regal t’ha donat la vida, Roser!” i, el mateix dia, Roser Borras em contestà “Sí, mira que he passat mals moments. Però sí, done gràcies per la vida que he tingut i que tinc”.

Direm que, en més d’una rondalla, com ara, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha relacions molt bones entre les àvies i els jóvens, i que, en més d’un cas, el jove que segueix els consells de la jaia, de la velleta o de la dona gran, no sols li ho agraeix, sinó que, a banda, ella li comenta que, com que l’ha tractada bé, li ho posarà més fàcil i li afig que, si fa lo que ella, tot seguit, li dirà, ell ho aconseguirà. I el jove, agraït i que seguirà les seues indicacions, ho assoleix.

Quant al fet de deixar empremta, el 6 d’octubre del 2021, Martirià Brugada i Clotas, m’envià un missatge sobre una conferència que es celebraria el 23 d’octubre del 2021, titulada “El Mont, un far que ens guia”. I li comentí que “Tenir un referent (o més) i un objectiu (o més), de bon cor i pel bé de la comunitat, és molt bo per a cada u de nosaltres, per a les persones que hi prenen part i, per descomptat, per a la societat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En l’original, “terca”.

Dones molt col·laboradores, generoses i molt obertes

General, , ,

 

Un altre correu electrònic relacionat amb les àvies de ma mare, com a feres treballadores i, per exemple, com a organitzadores, però escrit per Maria Elena Real Simó (i que hem triat per la informació que aporta, tot i que les dues àvies i la mare de què parla ja no havien nascut abans de 1920), i que m’envià el 3 d’octubre del 2021, diu així:

“En resposta al que has posat al Facebook, et diré. Mu mare, nascuda l’any 1964, és una persona amb caràcter. És d’aquella generació amb pocs estudis, però que sempre han sabut treure tot endavant, fent feina de lo que sigui. Som tres germans (jo soc la major).

Sa meva padrina (la mare de mu mare) va néixer l’any 1937, va ser una dona amb caràcter fort que va treure al davant quatre fills (mu mare és la major) i dur la seva casa. Una dona acostumada a fer-se, fins i tot, la seva roba. No va treballar (a fer feina, com deim ara). Però mai va estar aturada, era el centre de la família, el que ens ajuntava a tots.

Sa meva padrina paterna, jo no la vaig conèixer. Va néixer l’any 1933 i va morir l’any 1980, quan mon pare tenia 17 anys. Sempre he sentit d’ella que era una molt bona persona, que sempre ajudava els altres. Era una persona de caràcter passiu. Des de ben petita, fins que va estar malalta, sempre va fer feina. Durant la guerra, va emigrar al Brasil (el meu padrí va morir allà quan mon pare era un bebè). Tornaren a Mallorca amb tres nins petits i feia feina tot es dia i, en sortir de la feina, rentava roba als fadrins, per guanyar més diners, i s’ocupava de sa casa i els nins”.

En relació amb un segon comentari que Maria Elena Real em feu en el mateix correu electrònic, molt més personal, i també del 3 d’octubre del 2021, em deia “M’agradaria, llavors, llegir el que poses i la teva impressió de tot el que t’he comentat”, li escriguí “Llegint sobre dones que nasqueren abans de 1920 (i, per tant, abans de la dictadura de Primo de Rivera[1]), pots traure molta informació i descobrir com eren aquelles dones i, més encara, que l’ambient era molt obert”.

Igualment, el 3 d’octubre del 2021, Vicent Pla, un amic valencià de Benigànim, en relació amb les seues àvies, m’escrigué “Comentar-te que, per sort o desgràcia, m’he criat amb les dues àvies, doncs, quan jo tenia 19 mesos, va faltar la meua mare (…). Mon pare marxa a casa dels seus pares, amb els meus germans. Jo em vaig quedar fins als 5 anys amb la meua àvia i amb l’avi matern. Després, ja vaig anar a casa dels altres avis.

La meua àvia paterna va tindre cinc fills (…) i, a més, va criar, fins que se’n va anar a la mili, a un xiquet de família pobra, com un fill més.

Al meu germanet, el va criar amb biberó. Jo crec que eren unes dones molt valentes”.

Immediatament, en resposta a una pregunta seua sobre si volia saber res més, li indiquí els temes que més m’interessaven i “com eren, com pensaven i com actuaven les àvies i les dones que pugues conéixer (valencianoparlants i, si pot ser, de segona generació o més) i que nasqueren abans de 1920”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Entre 1923 i 1930 i que comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII i, fins  i tot, amb el consentiment del PSOE. Fou dura, per exemple, per a la llengua catalana.

Dones que deixen empremta, amb espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el post del 2 d’octubre del 2021 en què escriguí uns comentaris de ma mare sobre les seues àvies, que “Eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent”, el mateix dia, Anna Vallespir[1] m’envià un correu electrònic, molt interessant i extens, titulat “L’àvia”, el qual diu així:

“L’àvia era una gran dona. Va néixer a Valls[2] el 1918. Quan ella tenia sis anys, el seu germà gran va morir d’una puntada de peu a la panxa, que li van donar a l’escola. El seu pare va emmalaltir de seguida, ella[3] deia que de tristesa i, un any més tard, va morir.

Van quedar soles la mare, la seva germana i ella. Va haver de deixar l’escola i començar a treballar de minyona en una casa bona de Valls. Tot i això, li agradava molt llegir i sempre va ser una dona molt cultivada.

Viure la guerra[4] tres dones, soles, en una ciutat petita no devia ser fàcil, però ella ho explicava com la més gran de les seves aventures[5]: s’amagaven a la masia d’una família amiga i, quan una de les dones de la masia sentia els avions, es desmaiava i, el seu marit, li pegava bufetades perquè tornés en si. ‘Pega-li fort, a la mama’, deia el fill petit, que estava aprenent a parlar. L’àvia reia quan ens ho explicava, com si fos el record d’un gran moment.

Quan els nacionals van agafar el fill de la masia, que tenia un parell d’anys més que ella[6], ella va córrer cap al camí per on sabien que passarien els camions que el prenien. Els va aturar i va demanar, molt seriosa, que deixessin el Josep Maria, que era el seu marit, que n’estava embarassada i que no tenia ningú més al món. No sé com ho va fer, però el Josep Maria va baixar del comboi. Ell sempre deia que, si no fos per l’àvia, hauria mort als pocs dies. Deia que era la dona més valenta que havia conegut.

El seu promès d’aleshores va morir a la guerra i va accedir a casar-se amb un home solter onze anys més gran que ella, hereu d’una casa i unes terres a un poble petit a uns 10km de Valls.

Es van veure un dia i van accedir a casar-se. Va tenir sort. L’avi era un bon home. Hauria pogut ser un desgraciat, però no. Van arribar a estimar-se molt. Ell era pagès i, ella, mestressa de casa i pagesa, és clar. Perquè les dones tenien també molta feina al tros, a més de la de rentar la roba al safareig, cosir, netejar, endreçar, ocupar-se dels dos fills que van tenir, el menjar… Tot això no era feina compartida.

De vegades, [l’àvia] ajudava a fer feines a altres cases o es feia càrrec d’algun altre nen, per guanyar alguns diners més.

Era valenta, treballadora i benhumorada. Xerrameca i riallera.

L’avi va caure de la mula, quan ma mare tenia 14 anys. Es va trencar l’esquena i va estar enguixat un any a l’hospital. Pensaven que no se’n sortiria, quan li estiressin l’esquena per posar les vèrtebres al lloc. Segurament, allò li segaria la medul·la i moriria o mai més podria caminar. Van ser temps difícils. L’avi se’n va sortir. Semblava un miracle. Però van seguir essent temps difícils.

L’àvia era molt creient i va prometre que, si el Pere se’n sortia, duria un any l’hàbit de monja carmelita. El va dur. No sé com es va fer càrrec de la vinya, dels olivers, de les quatre gallines i de la cabra…. i tota la feina de casa. Imagino que tindria ajuda de veïns i familiars. L’avi va quedar feble després de l’accident i tot es devia fer costera amunt. D’aquella època, no en parlava com de la guerra. Només deia que l’esquena encorbada que tenia quan era velleta li va sortir aleshores.

Imagino que, amb els fills ja grans, la vida devia ser més fàcil. Jo la recordo ja jubilada. L’avi, vellet. Ella es feia càrrec de tot. En aquella etapa, va ser una peça clau en la criança dels meus germans i jo. Quan l’avi va morir, va venir a Barcelona amb nosaltres. Els meus germans eren força més grans que jo. Així que, de mi, se’n va ocupar quasi en exclusiva.

La mare treballava molt i el pare havia marxat de casa quan el divorci encara era il·legal. Sort d’ella, en aquella casa. Ara penso que tampoc a casa meva devia ser fàcil, però jo era feliç, molt feliç. Gràcies a ella.

Cada any, per Sant Joan, ella i jo marxàvem al poble. ¡Que bé estàvem aquells quasi tres mesos de vacances en aquell poble de 200 habitants sense ni una sola botiga! Cotxe de línia amunt,  cotxe de línia avall. Cap a Valls, a carregar per tota la setmana. Com ho feia?? No teníem rentadora, ni aigua calenta, però ella i jo érem felices allà.

Ara que ja soc gran i mare, m’adono que, en tot aquell temps, no trobava gens a faltar la mare, ni els meus germans. Quasi no tinc records de si venien algun cap de setmana a veure’m. No em calia més que aquell ambient  de poble petit i la meva àvia.

Cap als 14 anys, em vaig posar malalta. Requeia constantment i, durant dos anys, vaig passar més temps al llit que a l’escola. Res de tele a l’habitació, aleshores. L’àvia seia hores i hores amb mi, explicant-me les seves grans aventures viscudes durant la guerra. També s’ocupava de tot, a casa: que la meva mare treballava molt i, allò del pare, va ser molt fort.

Quin greu em sap pensar quan, sent més adolescent, li deia, dient-li un lleig: ‘Àvia, aquesta història ja me la sé’. Tant debò les hagués apuntat totes!!

Però ella era sàvia i ja sabia d’aquestes etapes de la gent jove. Segur que també sabia com l’estimava. Es deia Maria. I, tot i que era de Valls, duia el renom de la casa que la va acollir quan es va casar. Perquè era clar que ella era l’ànima d’aquella casa.

Tant debò fos creient com era ella i estigués convençuda de que ens tornarem a trobar en una altra vida. Seria la primera persona que jo buscaria al paradís.

Si us plau, digues-me si et serveix aquesta història i si en fas alguna cosa. Crec que és un bon exemple de la importància silenciosa i discreta de les dones d’abans. Jo vaig tenir molta sort d’ella”.

Un poc després, acaba el relat, acompanyat d’un suggeriment i d’un agraïment (“Sort amb aquest recull!!”).

La meua resposta, del 3 d’octubre del 2021, entre altres coses, fou:

“Em sembla molt interessant i, com es sol dir, ompli un buit, com molts escrits que ja he rebut o com més d’un comentari en Internet.

Així, a poc a poc, fem possible que moltes persones puguen accedir a informació que no estava a l’abast o bé de què a penes haurien llegit però sí de què, en més d’un cas, podien haver parlat amb altres persones.

Una forta abraçada”.

Un testimoni i un escrit molt ple d’un ventall ampli de temes i des d’una visió oberta i no limitada només al tema de si manaven les dones o si ho feien els hòmens i, a banda, amb un estil de persones obertes.  Igualment, es pot veure que la dona està ben tractada per l’home i que és ella qui porta la iniciativa.

Agraesc la generositat i el detall que ha tingut Anna Vallespir d’enviar-me un escrit tan extens, en primera persona i amb un esperit obert i, a més, receptiu a la germanor  i no a una lluita contra els hòmens que podria portar a un femellisme, fruit d’una mena de dictadura del matriarcat, en semblança amb la dictadura del proletariat de què parla el marxisme. I, per descomptat, agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem emprat un pseudònim, en resposta a la seua demanda, del 2 d’octubre del 2021, que el seu nom no figuràs amb l’etiqueta en les xarxes socials.

[2] Valls és una població catalana de la comarca de l’Alt Camp.

[3] L’àvia.

[4] Durà entre 1936 i 1939.

[5] Veiem, per tant, una dona aventurera.

[6] L’àvia d’Anna Vallespir.

Dones valentes, amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , ,

 

El 2 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “Ma mare (nascuda en 1943), el 1r d’octubre del 2021, en una conversa, en relació amb el paper de la dona i amb el de l’home, em digué ‘Les meues àvies no eren passives. Eren dos feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent. ¡No et cregues  que no eren valentes!’. Les dues eren catalanoparlants.

¿Com eren les vostres àvies? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 d’octubre, les respostes foren “Les meves, una, ja no la vaig poder conèixer i, l’altra, em va durar molt poc, potser fins els 8/9 anys i només guardo el record que era molt bona dona” (Ricard Jové Hortoneda), “La meua iaia Flora, de Benaguasil, era nóvia del meu iaio José María. Quan este va anar a Cuba a fer diners i va estar una bona temporada, com que no sabia res d’ell, va buscar-se un altre nóvio.

Quan el iaio va tornar, va dir-li com havia fet això de buscar-se’n un altre, i ella li va contestar que pensava i que, igual havia mort, com que estava en Cuba, per sempre, amb una altra. Deia que no li havia escrit en tot eixe temps.

El iaio li va dir que no sabia escriure i que acomiadara al seu nóvio. I així ho va fer.

El iaio treballava de fuster, i ella era qui duia la casa endavant, criant cinc fills/es i cobrant les faenes del iaio.

(…) Des de Benaguasil” (Josep Vicent Domínguez Balaguer), “Hola. T’ho vaig comentar. Les dues àvies, treballadores i governants. La besàvia era treballadora i un amor” (Montserrat Cortadella), “La meva mare, nada l’any 1932, pujava farcells de palla al paller. Alt i molt gran, per una escala ben dreta 6-8 m. d’alçada i 25-30 kg de pes. Al camp, a Mallorca, les dones feien moltes feines d’home” (Miquel Vilà Barceló), “La meva àvia materna era la que portava la veu cantant, molt bona cuinera i molt treballadora. De la paterna, no me’n recordo: va morir quan era molt petit” (Joan Arespa), “Les meves àvies eren dues dones molt valentes. La materna es va quedar vídua amb 25 anys i una fila de tres [anys] i va tirar endavant casa, criatura i negoci. La paterna es va separar del meu avi i també va guanyar-se la vida treballant per una empresa de gavardines i xubasqueros. Totes dues van ser auto-suficients i no van necessitar que ningú les mantingués. Estic molt orgullosa de totes dues.

(…) La meva besàvia era de Menorca. Va tirar endavant nou fills, ella sola. Com pots veure, som una família molt matriarcal” (Maica Pérez Amador).

Afegirem que, la vespra, 1r d’octubre del 2021, a la frase “Ací, la matriarca, era l’àvia” dita en una de les dues entrevistes publicades per l’Ajuntament de Montcada, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, Grissela Sanvictor em comentà “La meua àvia Pepa era valencianoparlant. Va nàixer a finals de 1800 (…). La seua vida va estar marcada perquè, en la postguerra, varen tancar al meu avi, acusat de republicà, i ella va tirar avant amb cinc fills i filles. També, després d’eixir de la presó el meu iaio”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Fortes. Intrèpida, una; l’altra, caràcter fort. Totes  dues, quatre i cinc fills respectivament. I vivien en masos. Feina dura. Catalanes fins a la medul·la” (Germana Fargas), “La meva àvia materna era molt catalana, de Manresa, molt lluitadora. L’àvia paterna, no la vaig conèixer, però, pel que sé d’ella, va ser una dona valenta per aquell temps, que va pujar quatre fills sola. L’admiro molt” (Carme Andreu), “Una àvia feinera, activa i simpàtica amb tothom, amb molt de caràcter i manava molt però generosa. L’altra àvia, més classista, amb diners heretats, un edifici a l’Eixample[1] i senyora i reina de la casa. També mandona i feia sempre el que volia.

Les dues manaven als seus marits, que eren tranquils, bons, independents i deixaven fer[2]. Tots barcelonins i catalans fins a la medul·la” (Àgata Vilarós Soler), “Ei, la meva iaia materna era molt treballadora, tant a la casa com al camp. És la que va tirar endavant la casa.

L’àvia paterna va morir quan era jo molt petita. El record que tinc d’ella és sentada al balancí” (Iaia Bisbal), “La meva mare, nascuda el 1921, m’explicava que la seva mare, del 1887, era de casa treballadora, de poble, va ser modista i hostelera, sabia llegir i escriure correctament i va enviar les seves quatre filles a Girona, a aprendre ofici. Era valenta, manava i la mestressa de casa seva” (Anna Turne Bosch), “Matriarques. Elles organitzaven tot i portaven els comptes i l’organització de la casa i feina. I tot funcionava com un rellotge. Una d’elle era més severa i, l’altra, ens contemplava més i ens feia sentir més com criatures. Vull dir que, amb nosaltres, no era exigent” (Rosa Canela Vies).

Com diguí a ma mare, el 2 d’octubre del 2021, després de llegir-li alguns dels comentaris que considerí més significatius, les seues àvies no eren una excepció, sinó que n’hi havia moltes dones nascudes abans de 1920 i que anaven molt en línia amb elles. Hi estava totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació (alta), a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En la ciutat de Barcelona.

[2] Aquesta frase va molt en línia amb com actua l’home en moltes rondalles en llengua catalana i, com veiem, fins i tot, eren independents, encara que la dona tenia l’última paraula.

Dones amb caràcter, arriscades i molt obertes

General, , ,

 

Un altre document en què se’ns parla de matriarcat, és l’article “La figura femenina a Els Joglars: conversa amb Glòria Rognoni”, d’Anna Corral Fullà, dins del llibre “Dona i teatre al segle XXI. IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català” (https://pdfslide.net/documents/dona-i-teatre-al-segle-xxi.pdf), a cura de Jordi Lladó i de Jordi Vilaró, publicat en el 2013. En aquest article, es pot llegir que, en Els Joglars, “francament, no hi havia gaires diferències: ens barallàvem com tots els grups, però sense aquest masclisme habitual. Tots i totes teníem la mateixa edat i hi havia tres dones (…). Quasi acovardíem en Boadella, que ens deia que formàvem un matriarcat. Ell anava al gra i nosaltres érem les que matisàvem, les que posàvem la sensibilitat; ens sentíem diferents perquè, com a dones, aportàvem una mirada pròpia, semblava que manàvem i ens sentíem satisfetes; per tant, la diferència i la desigualtat són fets obvis”. A més, addueix que l’obra que feren, “sense pretendre ser feminista oferíem una visió nova en què parlàvem amb molt d’afecte, però desacomplexadament de coses de dones: parlàvem de la regla, per exemple” (p. 110).

En el mateix article, hi ha una entrevista que Anna Corral fa a Glòria Rognoni, una de les membres del grup Els Joglars, qui respon “Jo gosaria dir que totes les dones que hem estat a Els Joglars hem estat dones fortes, amb caràcter; calia ser forts i entusiastes i valents –tots: homes i dones- per afrontar les responsabilitats d’una companyia. En la primera època, l’Albert sempre deia ‘això és un matriarcat’. Però no ho era, tots érem igual, i cadascú buscava i omplia el lloc que cobejava, i aportàvem el que volíem, en el bon sentit de la paraula. (…) i entre tots ho fèiem tot. Sabíem que ens havíem d’implicar i col·laborar en totes les tasques (…). De les dones, en puc dir que érem fortes, amb caràcter, i potser amb més caràcter que alguns dels nois del grup” (p. 120).

A continuació, Anna Corral pregunta a Glòria Rognoni “No éreu ‘bledes’, doncs?” i la primera part de la resposta és prou significativa: “No, no, això sí que no” (p. 120).

Veiem com, aquest article, com ara, va en una línia molt semblant a la de l’escrit “El misteri de la padrina”, redactat amb el pseudònim Llucieta i que figura en Internet, en què es plasma que “L’àvia Quima, la meva padrina, era una persona d’aquell temps, pastada a l’antiga, de costums tradicionals i molt fervorosa. En la seva joventut i fins molt entrada la vellesa va ser una dona valenta i voluntariosa, i una bona masovera d’aquell mas tan entranyable ubicat a Sant Climent. Llavors, en aquell temps, la padrina feinejava tot el dia a la masia, en les feines casolanes i en els treballs típics de la pagesia; a més, tenia cura dels seus fills, uns marrecs molt entremaliats que sovint la feien sortir de polleguera.

El seu espòs, en Pep, el meu padrí, era un home de pau i de caràcter reposat. (…) La padrina, era tot el contrari, era enèrgica i res li feia mandra. En fi, el que intento dir-vos és que aquella dona era una treballadora incansable i una gran matriarca” (p. 1).

Com veiem, bé en relació amb la companyia Els Joglars, bé sobre com era i com actuava aquesta padrina, en ambdós casos, reflecteixen molt la manera d’actuar matriarcal i, quant a l’escrit sobre la padrina (i, com, més d’una vegada, he comentat a ma mare), que la dona estiga més vinculada amb lo actiu i, en canvi, l’home ho faça més amb lo passiu o a una manera de respondre, si més no, més suau, ho he viscut, no sols en la meua família (començant pels meus pares), sinó, a banda, en moltes rondalles i en més d’un comentari en Facebook. Igualment, podem veure que la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que comenten lo que caldria fer, que trien i molt obertes

General, ,

 

En l’article “Ciutadanes que han fet i fan història” (https://www.levante-emv.com/morvedre/2021/07/06/ciutadanes-han-fet-i-fan-54708238.html), escrit per Albert Llueca i publicat en el diari valencià “Levante-EMV”, a què accedírem el 20 de setembre del 2021, es comenta “jo com molts altres homes hem estat educats en un matriarcat”. A més, l’autor plasma un fet que, al meu coneixement, està desfasat, perquè moltes rondalles, i molts comentaris de persones (que han pres part en Facebook, que ens han enviat informació per correu electrònic o amb qui hem parlat), van en una línia en què sí que hi ha referents, per a les persones encara vives i per a les generacions futures, amb la intenció d’aconseguir lo que Albert Llueca escriu “societat igualitària”. De fet, es podrien aprofitar moltes rondalles en eixe sentit com també molts comentaris, com ja fan moltes persones que conec i a què la lectura de moltes entrades en la web Malandia els dona molta espenta i els fa estar molt obertes. Des d’ací, el meu agraïment a totes elles.

En relació amb aquestes paraules d’Albert Llueca, que el 25 de setembre del 2021 posí en el meu mur i, posteriorment, en distints grups de Facebook, junt amb les preguntes “¿Què opineu? ¿Quines han sigut les vostres vivències?”, direm que, en el meu mur, les respostes foren “Matriarcat!!” (Montserrat Cortadella), “Jo no m’havia fixat mai, fins ara que t’he anat seguint a tu, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda[1]). A Ricard Jové, comentí que “Jo, lo que sí que havia observat, fa més de quinze anys (i que comentí als meus pares), era que, des de xiquet, m’havia sigut més fàcil relacionar-me amb dones que amb hòmens, ja que, amb moltes dones, com es sol dir, es podia parlar: eren més obertes.

És cert que, en l’escola a què aní entre els sis i els catorze anys, hi havia moltíssims castellanoparlants.

Amb els catalanoparlants, m’era molt més fàcil relacionar-me”. I ell m’afegí “D’acord, Lluís, però no hi havia donat importància!!!!” i li comentí el meu punt de vista: “Perquè a penes s’ha parlat del tema, Ricard”.

L’endemà, Carme Picas Guasch, en el mateix mur, escrigué “Un exemple: quan el meu pare havia de fer una carta en català, un cop fet l’esborrall, passava per mans de la mare, per corregir-lo. Ella tenia l’última paraula abans d’enviar la carta.

De la mateixa manera, era la mare la que triava la roba que ens havíem de posar els dies de festa. També decidia quan s’havia de pintar la casa”. El mateix 26 de setembre del 2021 trobí en Internet un escrit (que no l’alcí) en què es parlava d’una família en què la dona, en un moment en què les dones no tenien dret de votar en Espanya, deia a l’home… què havia de votar. Vinculat amb aquestes paraules de Carme Picas i a les cartes que escrivia son pare, el 27 de setembre del 2021, ho comentí a ma mare (a qui li llisquí eixa part del comentari) i em parlà d’un fet semblant (i no, precisament, puntual) en relació amb ella i amb mon pare i per mitjà d’un suggeriment, no d’una orde de dona de mà dura: “Els temes que havia escrit el pare, de catequesi[2], [ell], me’ls passava per a veure què em pareixien, a mi, si em pareixia massa fort, per a censurar-lo, canviar-lo… [I jo li deia:]

-Açò, podries retocar-ho.

I ho feia”.

De nou, veiem que es fa lo que vol la dona.

En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 26 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Antonio Rodríguez escrigué “Una mica fart de s’adoctrinament liberal pro gay, sa veritat”.

El mateix dia, però en el grup “Dialectes”, Silvia Jané, en resposta a un post que jo havia plasmat, em comentà “Aquest treball sobre el matriarcalisme està destinat a fer història!!!

Sense cap ànim d’ofendre, eh!!! Perquè em fa gràcia que hi hagi tantes preguntes i tants temes”. I, unes hores després, quan posí eixes paraules en el meu mur, vaig afegir que “Les preguntes obertes fan possible que les persones puguen fer comentaris (fins i tot, escrits) extensos”, detall de què ja ens parlà Pere Riutort Mestre, quan el tinguí de mestre en Magisteri. 

Això permet que, sobretot, per mitjà d’Internet, per exemple, en línia amb la frase d’Albert Llueca, puguem accedir a informació que, amb preguntes tancades o si, com ara, ens limitàssem a fer enquestes, no podríem. I que, així, es plasme més i millor la realitat i el parer de moltes persones, no solament, com ara, de les que es dediquen a fer mítings o a escriure per als seus amics, o per als que pertanyen a una mateixa associació. 

 Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Català nascut en les Borges del Camp, en 1929.

[2] Mon pare estigué molts anys de catequista, sobretot, per a confirmació, en distintes parròquies, començant per la parròquia mare d’Aldaia (l’Horta de València).

Dones resolutives, amb molta inicitiva i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb com actuaven les àvies i quins records en tenien, el 25 de setembre del 2021, Lourdes Hernandis comentà sobre la sexualitat (que hem inclòs en el punt relatiu a aquest tema, quant a la preparació dels casaments) que, “Als 14 anys, va començar el festeig i, la que anava per a sogra, li va ensenyar a cosir camises i calçotets.

Però, quan va conéixer l’assumpte com estava, li va dir al seu pare: ‘Si vols, tot per a tu; jo no em case amb ell’.

Com sempre, va fer lo que ella creia que deuria fer. Una dona amb pensaments molt propis.

L’home que trià era molt bo i es volien molt. Un home. On els dos feien un camí, no es feien ombra l’un a l’altre”.

L’endemà, el 26 de setembre del 2021, posí aquestes dues darreres línies en el meu mur i en distints grups de Facebook, com també “Els meus avis materns tampoc no es feien ombra entre ells, tot i que ella era qui tenia la darrera paraula.

¿Què opineu? ¿Quines vivències, en eixe camp, tingueren les vostres àvies (també conegudes, sovint, com ‘padrines’)?” i Lourdes Hernandis, en el meu mur, m’afegí “No es feien ombra. Més: pense que, com ma uela era la que sabia llegir i escriure, seria ella la que portava la casa. Ma uelo faltà jove i, a ella, no li faltà espenta per tirar endavant”. I, immediatament, li escriguí “Ma mare, m’ha comentat, en distintes ocasions, que el meu avi no veia la meua àvia com una dona de mà dura i que, més d’una vegada, ella anava a ell per a saber què opinava sobre un tema” i que “Jo juguí, moltes vegades, al dòmino en el xalet dels meus pares i en companyia de ma mare i de son pare i de sa mare. Ella era arriscada i no recorde cap moment en què es barallassen. I sí, en canvi, molta entesa”.

Continuant amb els comentaris en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de setembre del 2021, Susana Lopez Alarcon comentà “La meua iaia va ser una de tantes dones lluitadores, quan la guerra. L’home, a presó. Tres fills: d’u, quatre i sis anys. Feia ‘estraperlo’ anant per damunt dels trens fins a Vila-real, des d’Alfafar. Va ser una dona molt valenta”.

El 25 de setembre del 2021, en el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, les respostes foren “Mooolt resolutives: de les pedres, en feien pans” (Maria Lluïsa Garcia), “Una de les meues àvies em recitava fragments de poesia en un castellà molt ressonant[1] que, a mi, m’encantava i els hi feia repetir molt sovint” (Mercedes Mayans Asenjo), “Sa meva güela sempre estava contenta i no hi havia res que l’assustàs[2]. Era resolutiva i treballadora i pacient amb tothom.

Havia tingut dotze fills i tenia vàries amants, cosa que sa güela sabia. Va morir l’any 1993 i tenia 90 anys. Mai havia estat malalta” (Maria Mari Roig), “Sa meva güela de Sant Miquel, feia tratges d’home i molt ben fets, segons deia el meu pare (era sa seva sogra)” (Marilina Mari Torres), “Sa meua majora (jo ja li vaig dir sempre ‘güela’) havia nascut el 1899 i sempre em contava que, per comprar ‘sa faixa grossa’, un tros de terra que aferrava amb la llegítima heretada de son pare, havia hagut de coure sitges” (Maria Cardona Marí).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, el castellanisme “rimbombant”.

[2] Literalment, en lloc, com ara, “que li fes por”.

Dones que governen, molt ben considerades i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “’Qui eres? D’on vens?’: Julià Guillamon recupera la importància de la memòria soterrada pel temps” (https://valenciaplaza.com/don-vens-qui-eres-julia-guillamon-recupera-la-importancia-de-la-memoria-soterrada-pel-temps), publicada per “Culturplaza” i a què accedírem el 20 de setembre del 2021, l’escriptor Julià Guillamon (nascut en Barcelona en 1962, “de pare valencià i de mare del barri de Gràcia”), veiem que, quan li pregunten “I la presència de la dona en la teua novel·la?”, en al·lusió a l’obra “El barri de La Plata[1]”, comenta “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones. Hi ha gent que parla del meu pare a la novel·la, un personatge molt especial, però hi ha lectors més subtils que s’adonen que el llibre és tot un homenatge a la meua mare. Perquè ens va salvar de la catàstrofe. Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

En relació amb aquesta entrevista a Julià Guillamon, el 23 de setembre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, bona part de les paraules de l’escriptor[2] Julià Guillamon, i “M’interessen, sobretot, els comentaris de catalanoparlants per part de pare i de mare, especialment, si els pares havien nascut abans de 1920”. En el meu mur, el 23 de setembre del 2021, les respostes foren “Té raó. A casa, mon pare feia mitja por quan cridava, i l’avi fotia un cop de puny damunt la taula. I la iaia deia ‘Tranquils: Perro ladrador, poco mordedor’” (Montserrat Cortadella). En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el mateix dia, Montse Alonso Ballester comentà “Tots hauríem de saber més de la nostra història”.

Tot seguit, el 23 de setembre del 2021, i, amb només aquestes dues respostes, que diguí a ma mare, em comentà “En moltes cases passava així. I lo que era interessant  era  la dona controlar. La dona sabia conduir eixa manera d’actuar l’home.

Jo, per l’experiència de la vida, ho he viscut”.

El 23 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Fernando Roig escrigué “Ma mare era la més intel·ligent de casa. (…) Era qui governava la casa”. I, en el mateix dia, però, amb un comentari prou semblant, en el grup “Dialectes”, plasmà  que sa mare “Va néixer l’any 1915[3] (…). “Era qui governava casa i prenia decisions importants i convocava reunions per decidir el que ella considerava”. Immediatament, li escriguí “Lo de convocar reunions, està molt reflectit… en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (‘tiraren junta’)”. Igualment, podríem dir que era lo que m’ha comentat, ma mare, que feia la meua àvia materna (nascuda en 1910). A més, també poguérem llegir “Ben cert” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Per tant, es fa lo que vol la dona, però actuant ella de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest punt  del treball sobre el matriarcalisme, i a les  que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest barri forma part de la ciutat de València.

[2] “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones.(…) Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

[3] En l’original, “15”.

Dones molt sociables, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la dona, com el presenta Elisenda Ortega, en el llibre “Orxateria El tio Che 1912-2012” (http://www.eltioche.es/wp-content/uploads/2015/05/Libro_el_tio_che.pdf), a què accedírem el 20 de setembre del 2021, Pere Claròs, en el seu escrit “El nen dels licors”, comenta “Jo era amic de l’Alfons, un dels fills de Pere Joan i Jerònima. A vegades anàvem al moll i donàvem una volta amb vaixell durant un parell d’hores. Això, però, era excepcional. Estaven acostumats a viure en un matriarcat, i Jerònima exigia treball. La veig, imponent, asseguda en un petit mostrador que donava al carrer venent cacauetes, xufles, cigrons i les castanyes calentes que els nens compraven amb calderilla. La senyora sostenia casa i marit” (p. 12).

En la pàgina 42 d’aquest llibre sobre l’orxateria El tio Che, veiem que María Iborra, filla de l’Alfons, en l’article “El meu primer regal va ser un davantal”, comenta que “La nostra família era matriarcal” (p. 42).

Un escrit que hem trobat prou en línia amb el d’Elisenda Ortega, sobretot, per lo que aporta respecte al paper del pare, és l’entrevista “Jaume Santandriu[1]. Capellà i poeta”, publicada en juliol de 1994 en “Inca Revista” (no. 36), quan Jaume Santandreu, respecte a son pare, comenta que, “Com passa sempre sovint a Mallorca, ca nostra és un matriarcat, i la tendresa estava representada per la part paterna. Mon pare era un home escalfadís. Una estreta de mà seva, marcava una fita. Era un home ocurrent i graciós, però per damunt de tot era un home bo. Seria molt difícil trobar-li un caire negatiu. Era un passador de pena, però en cas de tenir una espina se la clavava ell” (p. 14). A més, en la mateixa pàgina, veiem que és un home, com Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), que ha estat molt en contacte amb la natura (p. 14), que considera que “Si hi ha una força interior, seria la de les arrels del camp, i un amor entranyable a la nostra terra” (p. 14). Igualment, en resposta a la pregunta “Fill únic entre cinc germanes, això marca. Com éreu de petit?”, comenta que “El contacte directe amb la terra i el predomini d’un femení dins a ca nostra. La qual cosa explica molt que per damunt de tot, terra i dona han produït dins mi un predomini de sensibilitat. M’he sentit sempre molt estimat” (p. 14). Aquesta entrevista està accessible en Internet.

En línia amb aquestes paraules de Jaume Santandreu sobre el predomini de lo femení en la cultura vinculada amb la llengua catalana, direm que, en la tesi “Infarto de miocardio. Infarto social. La experiencia de las restricciones en un programa de rehabilitación cardíaca” (https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/385860/TESI.pdf.txt;jsessionid=4737F2CDCDF4E2DF809621BBA3A3E678?sequence=2), de Miquel Arenas Paños, vinculat a la Universitat Rovira i Virgili (de Catalunya), publicada en el 2015 i a què vaig accedir el 14 de setembre del 2021, veiem que el metge del cor (cardiòleg) Ricard Caicedo diu que “en la nostra cultura hi ha un matriarcat i l’home està més evadit de la feina… aquesta generació que ja s’ha fet gran i l’home sempre ‘s’apoya’ en la dona”  i  que, un altre metge, César Martínez coincideix, amb el metge que hem esmentat, en què la cultura catalana és matriarcal i, a més, afig que les dones són més curioses: “’las mujeres creo que llevan las riendas… somos una sociedad matriarcal (…) probablemente la gente joven, que es la que menos infartos hace, ha cambiado la cosa, pero la gente de edad de 40 años para arriba… las que llevan las riendas de la vida familiar son las mujeres… son más preguntonas, van más allá,, preguntan sobre el futuro’.

Coincide con el cardiólogo en hacer una distinción entre el tipo de relación hombre-mujer de la gente mayor en contraposición a la gente joven y, curiosa o significativamente, en calificar nuestra sociedad como matriarcal. Ambos también acuerdan que las mujeres son más preguntonas que los hombres”.

Doncs bé, un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal), em digué, a una pregunta meua sobre matriarcalisme i creativitat (i altres punts), que sí que era cert que, en les cultures matriarcals, es desenvolupàs més la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En acabant, el nom apareix com Jaume Santandreu.

“Afica-hi sa collonera!”, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

 

A partir d’ara, totes les cançons eròtiques que escriurem formen part del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila. En moltes d’aquestes cançons, la dona actua amb molta iniciativa, amb molta espenta i, en altres, es veu que la dona està ben considerada a nivell social.

 

La dona actua amb molta iniciativa:

“Jo estava dalt una sitja[1]

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclamà:

-Afica-hi sa coionera[2]” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer[3]” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Com veiem, fins i tot, en el camp de lo eròtic i de lo sexual, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la dona no és la part passiva, mansa i simplement receptiva, com encara podem llegir en articles dels darrers anys, sinó una persona amb molta iniciativa, amb molta espenta, que té la darrera paraula i que és qui tria quan aprova, per exemple, que l’home faça una penetració o que actue en relació amb el seu cos o amb molts altres actes vinculats amb lo eròtic i amb el món de la sexualitat.

Ara bé, que això, per a més d’u, no siga politicament correcte, no vol dir que no siga un fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que em recomanaren alguns dels llibres o altres publicacions sobre música popular eròtica en llengua catalana, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Una sitja, com podem veure en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

[2] La collonera.

[3] És la dona qui ha triat fer-se boixadora, no li hi ha sigut forçada, ni ha sigut arran d’un consell o d’una proposat aliena.