Arxiu d'etiquetes: dones amb iniciativa

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya agrícola del segle XX

Articles en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

Un escrit que hem triat per a aquest punt és “Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)” (https://prioratdigital.wordpress.com/2016/08/28/els-meus-avis-i-el-priorat-una-historia-damor-1), exposat per Pilar Garriga i Anguera en la web “Cornudellaweb/ PrioratDigital / Segle21.cat 1998-2017” . Així, primerament, com a resum, comenta que “Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat”.

A més, l’autora diu que sa àvia Guadalupe (nascuda en 1900) era una dona moderna, avançada per a la seva època i que volia aprendre més sobre la seua afició: cosir.

Més avant, la padrina, en casar-se, posà una condició al marit: haurien d’anar a viure en Barcelona. Però, abans, Com era costum a l’època, la meva àvia va passar per les cases del poble, acompanyant la núvia, per convidar-los al casament i per ensenyar-los els acabats del preciós vestit. I així fou com, passant per la casa dels Anguera, conegué el meu avi, un xicot fadrí ben plantat, que, de seguida, va quedar enamorat d’una dona tan bonica i tan espavilada com la Guadalupe”, dos detalls que, més d’una vegada, ens han escrit en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Després, veiem que l’home és una persona a qui tira més la terra, més en línia amb el matriarcalisme, com ho capim en alguns adjectius que li posa l’escriptora: El meu avi era un home tranquil, d’aspecte robust, de poques paraules i amant de la natura i de la vida austera de pagès”. Cal dir que això també figura en molts poemes de persones amb un fort sentiment de pertinença a la terra i que se senten fills de la terra: la tranquil·litat (empiula amb la paciència del llaurador i amb l’obertura de qui fa de cap de colla i escolta punts de vista diferents i tot), el lligam amb lo natural i l’austeritat (un tret que trau Bartomeu Mestre en alguns articles seus).

De fet, en acabant, copsem que El festeig va ser tan curt com intens. Cada diumenge, l’avi baixava pel camí de ferradura, des del Lloar, passant per camps de vinyes i marges de pedra seca, fins a la Vilella Baixa; una hora llarga d’espardenya, per camins de matxo, només per veure la meva àvia una estona”, o siga, per indrets plens de passatges de la natura i del camp.

Ben mirat, “El meu avi va fer una gran prova d’amor cap a la meva àvia i, amb molta pena i després de pensar-s’ho molt, va deixar el seu estimat poble”.

Nogensmenys, ell portarà la seua vila en el cor, l’evocarà, fins al punt que, “Com tantes famílies, els meus avis, en plena guerra, decidiren portar la família fora de Barcelona, i la meva àvia, amb la meva tieta i amb la meva mare, s’instal·laren a la casa familiar de l’àvia, a la Vilella Baixa. Mentrestant, l’avi continuava treballant a Can Girona”, això és, tornen a la vila d’on havien eixit i amb què s’identificava el padrí.

Un altre detall, en què podem veure el sentiment en el marit, és quan llegim que “El meu avi, encara que treballava a Barcelona, continuà tenint cura de les terres amb l’ajut del meu pare i d’uns masovers joves, que havien emigrat d’Andalusia, el senyor Milio i la senyora Engràcia, dues excel·lents persones que van estar durant molts anys a la masia, i on van criar també els seus tres fills”. En eixe seny, encara recorde com un oncle meu (1935), molt vinculat amb el camp de quan tenia dotze anys fins a setanta-cinc o un poc més, a banda de ser constructor, molts dies passava pel camp i per parcel·les agrícoles que ell portava i coneixia prou sobre la part rural de l’Horta de València i, més encara, sobre lo agrícola.

Altrament, Pilar Garriga i Anguera indica que El meu avi estava orgullós del vi que s’elaborava al sindicat del poble. Recordo que nosaltres, els néts, trepitjàvem el raïm i en sortia el most dolç i fresc, que ens bevíem sota la seva mirada. El vi, negre com nit sense lluna, era una altra cosa. Recordo que només el tastàvem amb la llesca de pa amb vi i sucre que l’àvia ens donava per berenar en els calorosos estius de la nostra infantesa”.

Per consegüent, com en més d’un cas (el de mon oncle n’és un altre), l’home és més en connexió amb lo tel·lúric i amb lo vernacle, mentres que la dona, per contra (com en altres exemples i, àdhuc, en rondalles), empiula més amb la tasca comercial i amb la ciutat.

Així, quant als avis paterns de ma mare, ma mare (1943) em deia que el pare de sa àvia Consuelo era jutge (i podem pensar que aniria a la ciutat de València); en canvi, quan ens parlava sobre aquests padrins i ens comentava sobre qui se n’anava a la ciutat del Túria a vendre productes que aquest avantpassat preparava (fesols),… ho feia en nexe amb l’esmentada àvia (nascuda en 1878), no amb el marit (l’avi Miquelet, nat en 1874).

Per a rematar l’article, l’autora afig que “El meu pare, en Josep, nascut a Gironella i fill adoptiu del Priorat, i la meva mare, Guadalupe, van continuar portant endavant el llegat dels avis”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)