Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):
“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes
s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).
A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:
“Les dones fent bugada parlaven dels marits,
de l’estira i arronsa en el bol de la nit,
de festes excessives i olor d’amors complits,
de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).
En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):
“Tu portaràs un cistell de fruita
i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).
Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:
“Sota l’arcada de la nit
nosaltres dos.
I tu, estimada,
recolzada al meu pit” (p. 96).
O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.
Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:
“El tens tot, el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs fer que s’enfili, erecte,
al cim del teu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).
Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig
“El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos no és cap mentida
(…) però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig (…) més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant” (p. 99).
Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.